Intent de fotocomposició antitètica amb el poema “Pleniluni”, de l’estimat (per fascinació imperible sobre la seva obra) Andreu Vidal, sota una vella diapositiva dels anys seixanta emmarcada amb Protex i trobada al Mercat Dominical de Sant Antoni (Barcelona) l’any 2015. Potser no calia dir-ne tanta cosa, però el mal ja és fet, i la mar brilla de nit i de dia.
*
Comitiva rítmica i harmoniosa d’aquesta publicació encomanada a The Album Leaf, antics acompanyants d’aventures etèries de les ments que poblen els caus i racons del blog:
Diciembre suma todos los diciembres que puedan recordarse y suma también brisas y fragmentos de diciembres borrados. Tiene la densidad de un bizcochuelo que el calor fermentó y volvió alucinógeno. Entonces desconcierta que sea al mismo tiempo el más liviano y frágil de los meses. Cada diciembre nuevo retoma el anterior y el anterior y todo lo que fuimos desde el primer diciembre.
(Laura Wittner, poema Mes, de Traducción de la ruta. Gog y Magog Ediciones, Buenos Aires, 2020… una meravellosa troballa d’autora i de poema)
Desembre, el juny de les terres australs. Unpopular opinion: per a alguns, i no caldrà dir qui, una de les èpoques més tristes de l’any («porque en ese mes / sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña / lo mismo que el calor que empezaba», com Gil de Biedma). Juny és com una fi de tot —vestida, empolainada de possibilitat—, la diàspora de les esperances que s’endú, i acaba per desfigurar, la canícula. Juny suma tots els junys que podem recordar (els de la pandèmia i els d’abans d’aquest no-temps que se’ns arrela), i també els junys que no podem oblidar.
Foto maldestra feta per en Puig, un lleuger i fràgil mes de desembre, amb brises i fragments d’altres desembres (junys) borrats, a San Martín de los Andes (Neuquén, Argentina), d’un any que vol ser recordat com el 2005.
Ja sé, si alço la vista al cel aquesta tarda de març, que no haig de caure en el parany de buscar acords o signes en aquella dèbil textura que s’obre silenciosa a l’empara, despoblada de núvols, de tota possible verificació.
És només aquest residu, tan tènue, que jau davant meu, qui desencadena la conjectura, en el més enllà de l’immediat, aliè a tot llenç o escenari;
què en faré d’aquesta simfonia dins la qual ara mateix habito, quan la seva xarxa m’elevi i em retorni a l’anterior,
a allò que queda de l’aire.
Albert Garcia Elena —per segon cop consecutiu, perquè des de l’anterior entrada, ja fa mesos, ha pogut ser publicada i devorada aquesta obra que estimem, aquí a la seu central que orienta el recorregut cap al no-res d’aquest blog, erràtic des de l’origen, i per altra banda, també s’ha fet aquest antipregó de Barcelona Poesia—, apareixent en aquesta ocasió amb el poema Lake Placid, amagat, reclòs al nucli d’El coure sota el Hudson (El Gall Editor, 2021 / Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2020).
Obvietats: el poema —tot poema!— desplega les pròpies i multiplíssimes imatges que conté, irreemplaçables per cap fotografia, però som de fer mescles i el politburó del blog, reunit d’urgència aquesta tarda de juny, ha alçat la vista al cel i decidit que Jerry Uelsmann hi presentava candidatura, amb Voyager (2008).
*
Res a veure amb Bruckner ni amb simfonies que habitem, però hem sentit la crida de les dèbils textures d’Alex Kozobolis, que també volia ser-hi, a la commemoració d’aquest més enllà de l’immediat:
(Albert Garcia Elena, un poema d’aquells de caure, de genolls, a terra, incontenible i esquinçador —ja hi som, amb els adjectius, com si el poema els necessités!—, que ens ve a col·lidir, perquè amb les mans cosides no el podríem pas trobar nosaltres pel nostre compte, a la pàgina 26 de La saliva dels morts, Premi Miquel de Palol 2017 i publicat per Editorial Proa. Sembla ser que, aviat i per a deler insondable dels adeptes, més poesia eleniana a El coure sota el Hudson.)
Pintura: Family Portrait, de Theodor Pištěk (1976).
*
Ho acompanyarem amb els pigments celestes de la música de Hammock, feliçment descoberts anys abans de qualsevol cosidura a la banda sonora de Columbus (es dubta —com es dubta de tot des de l’interior de la camisa de força d’haver nascut i mentre som a una bastida suspesa en l’aire— del seu encaix en aquesta entrada, però es deixa la peça perquè siguin, finalment, la nuesa i la intempèrie d’un blog en perpetu oblit les forces que ho acabin determinant per si soles):
Quan més certa la terra que trepitjo, més misteris les ombres que se m’obren.
Quan més abasta el vers, més cingle al blanc.
(Laura López Granell, poema Espelma, del llibre Coratge, que Godall Edicions va publicar a principis de març d’un 2020 que pretenia ser un any més i que, malgrat conjuntures i «el nus d’aquest present», va fer molt de camí dins les ànimes que corren per les golfes del blog, en aquella (*aquesta) època que ens va fer replegar a casa —sobretot els dies que entràvem en una fase desconeguda, curulla de pors, com si no n’haguéssim tingut abans—. Un primer gran llibre-refugi de la clausura («sobretot quan no ho vol, / el poema és consol»), una salvaguarda íntima per no ser presa fàcil dels elements, una illa de llum, un oratge valent, l’insomni acompanyat i el son, com «el solc que traça el gest», dins el poema. Gràcies, Laura.)
> Pintura: Perejaume, El sot de la coma.
*
I una descoberta recent i de delectació instantània: l’Iggy (més incombustible que les edats de la vida), amb Tarwater i Alva Noto, oferint nous corriols, encara no fressats, a Leaves of grass de Whitman:
Tot és quiet, només una destral ressona lluny. Secs arbres a la vora de l’espadat es miren al corrent. Llisquen les aigües en silenci igual que les edats, i brilla tristament avui com fa molts segles aquesta hora.
Joan Vinyoli —el nostre estimat Joan carregat de foscúries—, poema Hora quieta, a Les hores retrobades, Óssa Menor, Editorial Proa, 1951 (abans d’ahir). Perquè Vinyoli és l’origen de l’aferrament devot a la poesia i del caminet que el comitè editorial d’aquest blog va començar a rasclar-hi un dia (versos com els dos últims d’aquest poema en podrien ser una de les causes); perquè sempre retorna, perquè la natura, com al primer desenllaç, ens crida, encara.
Pintura: Harald Sohlberg, Fisherman’s Cottage (1906).
*
Seguici musical (voluntari, a gust del client) a càrrec de Lanterns on the Lake:
(…) De vegades s’obre un abisme entre dimarts i dimecres; però vint-i-sis anys poden passar en un instant. El temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s’arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l’altre costat.
Tomas Tranströmer, retall de la prosa poètica Resposta a una carta, caçat a La plaça salvatge, Perifèric Edicions, 1994. Traducció de Carolina Moreno Tena. Més endavant, en el mateix llibre: «En realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una nau bessona de la nostra vida que segueix tota una altra ruta». Endavant amb tot.
Pintura: Matteo Massagrande, Cedraia (2018).
*
Acompanyament d’excepció, en aquesta cerca d’un mateix per l’altre costat de la paret —de moment no reeixida, n’anirem actualitzant marcador i resultats—, per part de Julie Byrne, rescatada, ella sí, dels amagatalls i laberints d’una ment:
Finalment la nit em va envoltar; vaig flotar-hi per sobre, potser endins, o em va transportar com un riu transporta un vaixell, i a la vegada va fer voltes sobre meu, esquitxada d’estrelles però fosca, tanmateix.
Era per aquests moments, que havia viscut. Vaig sentir que m’elevava misteriosament per sobre del món, de manera que aquesta acció era impossible al capdavall, i això va fer el pensament no només possible, sinó il·limitat.
(…)
Louise Glück, poema Mitjanit (esquarterat —com sovint fem, esperem que sense traïdoria, amb nobles propòsits— en aquesta temptativa de blog), furtat del llibre Nit fidel i virtuosa, Edicions del Buc, 2017. Traducció de Núria Busquet. El poema complet i inalterat, en versió original, en aquest enllaç.
Pintura: Moonlight Night on the Dnieper, del paisatgista rus Arkhip Kuindzhi, 1880.
*
També és per aquestes músiques, que hem viscut (l’escolta —nocturna, fidel, virtuosa—, a l’ensems de la lectura del poema és completament opcional, però del tot suggerida):
(Mercès il·limitades a l’al·lota Jumangi per revelar aquesta peça pianística)
Va haver-hi un temps, reclusions i situacions excepcionals enllà, que aquest blog va pretendre ser un mostrari de les ànsies, mai no sadollades, del seu politburó. En aquell context de segones joventuts, i per poder irradiar envers l’espai exterior una petita fracció d’aquest anhel cultural (adjectiu dit amb boca petita), va emergir-hi una idea originària, de la qual en van brollar cinc anys de REFERENTS!, és a dir, de vincles a dit entre les opinions de persones —que m’eren més o menys properes, i que tenien una obra artística pròpia que jo admirava, i continuo fent-ho— i fragments de les seves creacions. Heus aquí un petit memorial del que va ser aquella època, que va transcórrer de la primeria de 2010 fins a mitjan dècada, i que és recordada des dels despatxos ombrívols de l’autoritat competent d’aquestes pàgines amb cert, i qui sap si una mica malaltís, enyor (no és balder de dir que l’obra d’aquests éssers d’inventiva apreciada no ha parat de continuar creixent i creixent, aquests últims anys):
Bé, i fent memòria del que hauria pogut esdevenir-se («What might have been is an abstraction / Remaining a perpetual possibility / Only in a world of speculation.», gran amic Eliot), convé no oblidar altres possibles candidats a Referents! (i que encara ho són, en un món d’especulació, perquè, ara per ara, no hi haurà represa), que van giravoltar durant lapses de temps indefinits i amb estima per les ments dels membres de l’òrgan de direcció del blog. Per a ells, afecte i devoció, i aquí, una petita mostra del que fan o han fet:
> FERRAN FAGES(peça composta recentment per a In·side, projecte d’Outs.cat, que «ha encarregat a diversos artistes de noves músiques, confinats a les seves cases o estudis a causa de la crisi del COVID-19, la realització de diverses propostes (…) motiu pel qual hem destinat part del pressupost dels projectes de la temporada a realitzar els encàrrecs als artistes d’IN·SIDE: el projecte neix, doncs, com una iniciativa pionera en la situació actual.»):
*
> PAU GENER GALIN (poema sense títol, del llibre Tancat per mancances, La Breu Edicions, 2008):
L’hivern m’ha tractat així com a les coses que passen la nit al ras. Amb un fil de veu, en la foscor, t’explico que amagar-se també és una forma de vida.
Silvie Rothkovic, poema de la pàgina 89 de La nit que és dins el dia —una obra d’aquelles que perforen cicles vitals, i perduren, enllà de situacions excepcionals—, La Breu Edicions, 2018.
Imatge: Jerry Uelsmann, Untitled, 1975.
Amaguem-nos (sense defugir la por, però amb afecte i serenor, i amb l’optimisme de la voluntat com a estendard).
estem deconstruint 