Category: Propi!

Una endreça

Fugaç però molt apreciada ressenya, trobada per fortuna un diumenge de costums (Pasqua) i de ressurreccions (intrínseques). Això de jove… És que és ben bé que, com deia aquell de l’Eliot: “And where you are is where you are not”.

(EL PUNT AVUI, Suplement de Cultura, Especial Sant Jordi, Diumenge 16 d’abril de 2017, signat per David Castillo)

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse:

Presència

shelley

Hotel Shelley, a Lerici (Ligúria, Itàlia), 2016. Foto: Puig

Baixant, a mà dreta, hi ha una terra on els hotels tenen nom de poeta romàntic: Byron, Shelley (sí, el poeta de les dead leaves driven like ghosts, segons Simic). Què els oferien, a ells, aquests indrets al sud de l’ànima? Potser una promesa, esmicolada -ja se sap- pel desencís? Tampoc a nosaltres ens espera ningú enlloc, però, passats els revolts, el bruel de les onades reclama, com si pretengués allotjar-la, la nostra presència.

*

I una proesa de poema -que també pretén, incòmodament, allotjar-nos-  d’una autora molt més recent, en una de les llengües vernacles del país del Golfo dei Poeti (no cal saber italià -creuen les ments pensants que habiten a la rebotiga d’aquest blog- per entendre’l):

Quando sono entrata
—-tre occhi mi hanno raccolto
—-dentro le loro sfere
—-tre occhi duri impazziti
—-di malate dementi:
allora io ho perso i sensi
ho capito che quel lago
azzurro era uno stagno
melmoso di triti rifiuti
in cui sarei affogata.

(Alda Merini, poema del llibre La Terra Santa, trobat a la pàgina 87 de Fiore di Poesia, Eunadi, 2014)

Endreces de tardor

Paraules desendreçades, a punt per ser caòticament ordenades (objectiu: poema collage), al Taller de poesia infantil a La Central del Raval. Foto: Laura Robles

Memoràndum d’activitat recent (a.k.a. endreces d’octubre):

* Taller de poesia infantil (amb Laura Robles i El Culturista) a La Central del Raval, un matí de tardor. Perquè, és clar, si fa no fa ja sabem que “escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure”, com encertava Gabriel Ferrater: www.lacentral.com/agenda/barcelona/evento/taller-de-poesia-infantil-129180

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, aquest cop sobre la reestrena/rescat de Gran Prix a la muntanya dels invents, el llegendari film d’Ivo Caprino: elculturista.cat/agenda/gran-prix-a-la-muntanya-dels-invents

* Recensió del sotabosc a l’Ara, brevíssima i agraïda (diumenge 25 de setembre, en l’edició de paper). Aquí, la captura:

critica-sotabosc-ara

Il suo era il linguaggio del delirio

Robles

En plena efervescència canicular, una turista catalana -sotmesa a l’encís ingovernable de l’orografia- és enganxada, d’esquenes, al port de Camogli.

Quan l’any 1892 van marxar de Camogli, els mariners Gaetano Lavarello i Andrea Repetto poc que ho sabien, que no tornarien mai més a les costes d’aquesta porció de Mediterrani que coneixem com a Mare Ligure. Sembla que havien de morir, quan, després d’un incendi a bord del bergantí Italia, van naufragar davant l’arxipèlag de Tristan da Cunha, a l’Atlàntic. Però no: no només van sobreviure sinó que, a diferència de la resta de la tripulació, que va ser rescatada al cap d’uns mesos i tornada a Ciutat del Cap, van decidir quedar-se a viure a l’illa habitada més remota i allunyada de qualsevol altre rastre de civilització, emparentant així, per sempre, dos punts del planeta.

Potser per aquest motiu, qualsevol persona que aparegui per Camogli, a la ribera de llevant de Gènova, venera i reconstrueix -sense imaginar-s’ho, com deu passar a tants racons de tants territoris- la història d’un naufragi, s’emparenta -amb la mera presència, amb el sol fet d’embolcallar-se dins d’un cos humà- amb tot el que ha passat abans de nosaltres i que ens impregna, com la humitat a una paret, a cada alè.

*

Per atenuar els efectes de tant dramatisme i èpica marinera en aquesta entrada:

“El turismo está cambiando el mundo: obliga a los lugares a parecerse más y más a la imagen que sus visitantes tienen de ellos, a volverse más típicos, más tópicos, más tontos —a declinar sus peculiaridades para amoldarse a la postal. Culturas que se pierden, que se banalizan, poblaciones que ya no inventan sino maneras de servir. Es, en última instancia, aterrador. Y sin embargo, a veces, me gusta ser turista: no hay actividad más desprendida, menos pretenciosa. Consiste en entregarse: dejarse llevar por el saber de otros —guías escritas, guías humanas, los lugares comunes, las postales— y descansar de sí mismo por unos pocos días. Por eso, supongo, las llaman vacaciones.”

(Martín Caparrós, article Viva el turismo, a Altaïr Magazine, juliol de 2016)

Solstici adolescent

Francesca Woodman, Space², Providence, Rhode Island, 1975-1978

Cau l’estiu damunt l’hemisferi nord del seu món, i els corrents -intrínsecs, d’espessor gèlida- no han existit mai. L’últim dia de classe, però, és una sortida d’emergència vers la nit oberta, una drecera a l’inconegut. Com si els miratges fugissin per l’equador de la memòria, només per un instant esmorteït, ja viscut per algú altre, temps enllà.

*

(Böira, l’acompanyament musical -sobretot instrumental- d’aquesta entrada)

Més endreces

telescope

René Magritte, Le Téléscope (1963), oli sobre tela

Posar en ordre per desendreçar-nos després. Agrupar per disseminar. Entretancar finestres i, posteriorment, entreobrir-les. Com cada cert temps, una breu endreça d’elements autòctons de relativa rellevància existencial que, a crits, demanen ser compartits (aclariment: una altra manera de dir que qui s’hi amaga darrere vol fer-ne difusió):

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, en aquesta ocasió del tros de llibre Era fosc i sospitosament tranquil, d’Einar Turkowski: elculturista.cat/era-fosc-i-sospitosament-tranquil-libros-zorro-rojo

* Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot: una mica tard per parlar-ne, potser, però sempre queda l’excusa que aquest blog, i sobretot la persona que s’hi amaga darrere, no poden presumir de celeritat tecnològica o d’estar a l’última. Sort que aquesta gent -amics- que viuen al Twitter sí que en van fer gala 😉

* Prova de traducció (portuguès-català) d’un poema d’Al Berto, poeta portuguès de totes les decadències (l’original, per a comparació i escarni públic de l’autodenominat traductor, aqui!):

conec el cos que genera el seu propi foc
mentre la saba de l’arbre prepara la floració
i la maduració última dels fruits

el mil·lenari rovell de la nit
va ferir-li la parpella cansada per la visió
i a les malmeses espatlles encara carrega el desig
d’un altre cos oblidat vagament recordat

el mirall va esberlar-li el somriure
per una línia oberta a la pell s’escorre lívida
arran dels llavis silenciosos
la precària claror de la rosada

de la humitat antiga de l’ermitatge s’alça
la prudència i la saviesa que va anar abandonant
a la laboriosa travessia de la vida
al lentíssim desxiframent de la por i dels senyals

Fent dissabte

magritte

René Magritte, The Therapist, 1937

Endreça d’objectes propis i forans, desordenada però necessària per a una flora mental saludable de qui prem les tecles que actualitzen això:

* Ressenya feta per a la revista El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, sobre Un Libro d’Hervé Tullet: 
elculturista.cat/unllibre

* Pròxima publicació d’un REFERENTS en aquest blog: en qüestió d’un parell de setmanes i amb la poeta catalano-irlandesa Maria Wallace. Ganes, i moltes.

* Intent/esbós de traducció al català del primer poema del llibre Fogo, de títol “1”, del poeta portugès Gastão Cruz (l’original, aquí!):

Hi ha dies en què en tu potser no hi penso
la mort mata una mica la memòria dels vius
és encara clar i fotogràfic el teu rostre
caigut no a la terra sinó al foc
i si arriba el dia en què no pensi en tu
seré amb tu dins del buit

* La trobada interestel·lar d’aquests tres monstrus (Pau Riba, Mau Boada, Joan Pons):

* La cita:
“Quan escric, em sento fort” (dita per Màrius Sampere a l’Horiginal, octubre de 2015)

Jo, quan et llegeixo i m’interno en els teus versos, també, Màrius 🙂

Entreson dins l’entreson

templeton

“Life is a dream within a dream,
Whisper the fallen leaves under our feet.”
(Charles Simic, poema Dead Season, del llibre Master of Disguises)

Passen tantes coses, durant el no-res: una cançó retorna a tu en un moment d’entreson. Et desvetlla, però mentre et despertes apareixes, captiu, en un altre somni: per les parets d’uns sentits que ja agonitzen ressona Poison Heart, aquella música de quan tu tenies catorze anys, de quan els Ramones se’ns feien grans -una de les menys ramonianes de sempre?-, i sóna nítida, lluminosa, dins el deliri de la teva percepció, unes dècades més tard d’escoltar-la per última vegada, com vinguda per atzar. El no-res, potser, no és tant no-res, i ens parla, com un somni dins d’un somni.

(Endreça imprescindible i a corre-cuita: il·lustració, com en tantes altres ocasions en aquest inventari de causes íntimes -i ínfimes-, gentilesa de la llegenda skater/fotogràfica d’Ed Templeton)