Tagged: julie byrne

Més aviat, un laberint

Massagrande

(…) De vegades s’obre un abisme entre dimarts i dimecres; però vint-i-sis anys poden passar en un instant. El temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s’arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l’altre costat.

Tomas Tranströmer, retall de la prosa poètica Resposta a una carta, caçat a La plaça salvatge, Perifèric Edicions, 1994. Traducció de Carolina Moreno Tena. Més endavant, en el mateix llibre: «En realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una nau bessona de la nostra vida que segueix tota una altra ruta». Endavant amb tot.

Pintura: Matteo Massagrande, Cedraia (2018).

*

Acompanyament d’excepció, en aquesta cerca d’un mateix per l’altre costat de la paret —de moment no reeixida, n’anirem actualitzant marcador i resultats—, per part de Julie Byrne, rescatada, ella sí, dels amagatalls i laberints d’una ment:

Carrer de la Creu

(Carrer de la Creu, Sant Feliu de Guíxols, mes de febrer de 2017. Foto: Puig, amb filtre de mòbil de gamma tirant a baixa)

Una veu circumda el pensament: Julie Byrne percudeix encara, i un cotxe d’una altra realitat espera -en la foscor, pacient- un esguard. Uns ulls nous en la nit quieta. Com si les petjades que farceixen, amuntegades però invisibles, cada carrer de cada poble de qualsevol país des dels inicis dels temps, no li bastessin. Follow my voice, I’m right here. I, així, fins a l’esguard: el tacte precís dels ulls amb el metall, amb les portes de l’obscuritat, tan sencera, tan quieta.

*

La veu: