Category: Poetry!

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.

La llum del llamp

L’instant entre la llum del llamp
I el seu cos eixordador
Tibant, com una goma elàstica
A punt d’esclatar,
Ardent,
Em té clavada
En un llit de tortura
Entre la cambra de carn obscura
I la llum del més enllà.

Quina por més natural:
No puc anar endavant
No puc tornar enrere.

(Ana Blandiana, poema Com una goma elàstica, pàgina 43 de La meva pàtria A-4, Jardins de Samarcanda, 2015. Traducció de Corina Oproae, XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Imatge: Walter de Maria, The Lightning Field (1977). Fotografia de John Cliett, extreta del The Guardian.

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Ahir, demà

Amb precisió, no va ser ahir, ni serà demà, però -amb el lapse indefinit de temps en què és instal·lat i viu permanentment aquest blog, un forat negre en la quotidianitat- es pot dir que en fa poc, d’una cosa, i també serà ben aviat que se n’esdevindrà una altra: la primera, amb un esbalaïment de dimensions fondes, encara, per haver assistit a una nit majúscula, la cloenda de la Setmana de la Poesia al vell palau -espoliat durant unes hores de maig per la paraula viva-, condensada i rememorada aquí i ara en un parell d’estrofes de Billy Collins (la ment que, per altra banda, va ser capaç de crear allò de “I think of the icy winds / that will soon be knifing through my jacket”, versos que la memòria no pot extraviar) com a evidència:

Fent tard aquest matí d’entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l’un al costat de l’altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s’aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

(Billy Collins, poema No time, del llibre Nine Horses, 2002. Traducció de Jaume Subirana. L’original, en un lloc com aquest. És clar que també caldria recordar els versos de subversió, cantelluts, de Maria Sevilla, o els d’Ana Luísa Amaral i Gioconda Belli, però això succeirà en un altre lapse d’espai i de temps / El vídeo pertany a la instal·lació Nautilus, “una escultura sonora autònoma i alhora un instrument, que funciona gràcies a una sèrie de randomitzadors que li permeten interpretar una partitura generativa a temps real” del gran Xavi Lloses, una meravella d’invenció que va conduir la vetllada amb esplendor, subtilesa lumínica i rampells aquàtics).

I la segona cosa, un avís per a simpatizants de l’experimentació teatral i possibles compradors d’entrades: la (bona) gent de LET TEATRE tornarà a fer de les seves, aquesta vegada a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, durant tres vesprades seguides de la setmana entrant, i amb l’obra Danny and the Deep Blue Sea, de John Patrick Shanley, com a croada, adaptada per a l’ocasió com a Hopelessness. Ens hi trobem? Informació general i tiquets, aquí (el cartell, obra de Laura Robles):

Contra el caire del temps

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló, pàgina 55 de Dins l’esfera del temps, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, 1998)

Foto (troballa, embruix): Laura Robles, parada de metro Sant Andreu a última hora d’un dilluns d’estridències, Sant Andreu de Palomar, 2017

Una endreça

Fugaç però molt apreciada ressenya, trobada per fortuna un diumenge de costums (Pasqua) i de ressurreccions (intrínseques). Això de jove… És que és ben bé que, com deia aquell de l’Eliot: “And where you are is where you are not”.

(EL PUNT AVUI, Suplement de Cultura, Especial Sant Jordi, Diumenge 16 d’abril de 2017, signat per David Castillo)

Absolut i salvatge

Les aigües negres del vell riu
se t’han endut; cridaves
i ningú no et sentia: el món
era adormit… i Déu, en els seus alts
somnis de déu,
no era sinó un riu obscur, absolut i salvatge,
lliscant calladament enllà de la foscor.

(Andreu Vidal, poema d’Ossos de Sol, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2010)

Foto: Sara Almgren (novament, una salvatge imatge -que bé podria remetre’ns al Wind River de Twin Peaks- d’aquesta fotògrafa per a un poema absolut)

*

I see a little light, I know you will: uns minsos indicis de percepcions diafànes, vingudes directament -de nou, irremeiablement- d’una carcassa adolescent que malgrat les aigües negres i els dies es resisteix a fugir de dins (o que, potser, ja ho va fer fa massa temps, en secret, com lliscant calladament foscor enllà, en un vell riu):

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Present llunyà

Beotas

“Porque hemos cruzado el río y el viento sólo ofrece un remolino entumecido de frío y nos hemos adaptado mansamente, sin esperar ya nada más que lo que nos ha sido dado, sin preguntar cómo es que llegamos a este lugar, no nos importa que nada haya resultado cómo esperábamos. No hay manera de dispersar la niebla en la que vivimos, no hay manera de saber que hemos aguantado un día más. La silenciosa nieve del pensamiento se derrite antes de que pueda cuajar. Nadie tiene idea de dónde estamos. Las puertas a ninguna parte se multiplican y el presente queda tan lejos, tan profundamente lejos.”

(Mark Strand, l’admirat i permanentment recordat Strand, poema en prosa Hunde tu rostro en tus manos, del llibre Casi invisible, Visor Libros, 2012. Traducció de Julio Trujillo. El color, les cometes i la cursiva no són seves, com és d’esperar: són gosadia, un pèl irresponsable, del blog. El poema original, en l’idioma del Brexit, aquí)

Pintura: Pepa Beotas, de l’etapa Pals i edificis buits. Obra de surrealisme fi (quina gran adjectivació): “Aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos” (Òscar Rocabert, a L’Actual)