Category: Poetry!

Una senzilla fe

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

(Vicent Andrés Estellés, poema XII, del llibre L’Hotel París, Els Llibres de l’Escorpí – Edicions 62, Barcelona, 1973)

Pintura: Gertrude Abercrombie, The Red Rook, 1948

*

(Era una senzilla, obstinada, ingovernable fe.)

Anuncis

Finals d’estiu, fulles fosques

Hi són, les ganes de parlar i de lloar els moments que ens travessen —ho acabem de fer, ara mateix, amb un enllaç gens innocent, com ho és, també, aquest altre—. De moment, però, i a l’espera de saber-ne més, de tot, de voler-ne encara més, perquè ja hi ha prou garbuix i perquè els esdeveniments socials tendeixen, quan s’acceleren, a excedir qualsevol intent de comprensió i arrabassen, gairebé com un petit i sui generis Grand Soir, les idees preconcebudes, ens decantarem per ocupar-nos del lànguid estiu que sembla reclamar a crits el salm de tants desenllaços: la rutina dels llençols, el silenci de quan s’expressa la natura —o és, potser, angoixa?—, amb un poema d’impecable factura i traducció.

Una tarde de finales de verano

Cuando el viento del lago
remueve los recuerdos de los árboles
y sus hojas oscuras se destacan
contra la claridad marchita
con una efusión de ternura
-¿o quizás sea angustia?-
haciéndonos guardar silencio
en la mesa del merendero,
mientras dudamos si quedarnos
bebiendo o regresar a casa.

(Charles Simic, autor tan venerat per aquests paratges, amb aquest poema agafat del llibre El lunático, de Vaso Roto Ediciones, 2017. Amb l’habitual i polida traducció de Jordi Doce. Aquí, el poema original recitat pel mateix Simic a Soundcloud)

 

D’Alberto a Al Berto

El temps i els llocs no deuen ser tan mesurables, si el càlcul el basem en les percepcions inalienables de cadascú, en “respirar la música inaudible de les galàxies”. Dècades enrere, fronteres i cossos enllà, pels fangars laterals de la poesia portuguesa hi corria una figura de primer ordre: Alberto Raposo Pidwell Tavares (Coïmbra, 1948 – Lisboa, 1997). Poeta, pintor, agitador cultural i editor lusità de vasta trajectòria i desenfrenament orgànic (però, és clar, la vida sol explicar-nos més aviat poc, o si més no, no té la capacitat de metonimitzar l’obra, sencera, d’un poeta). De com Alberto va passar a Al Berto, sobrenom estètic, en una transmutació difusa, com la dels metalls que ambiciona l’alquímia, no se’n sap tant, o pensem que no ens en cal saber tant. Però, almenys des de la rebotiga d’aquest blog, sí que considerem que per traslladar-se a si mateix d’una punta a l’altra de la relació entre el viure i l’escriptura, devia trobar una mena de poció, un beuratge que fusionés el cúmul de situacions viscudes i somiades –aquesta persecució d’ombres”– amb les idees sobre els grans temes, a través d’habitar una existència de paper, per al paper, dins el paper, en un temps i uns llocs no mesurables, boirosos com els seus versos. Al capdavall, no pot ser que siguin les nostres -en aquest cas, les seves!- percepcions inalienables la més preuada aproximació a tot?

Aquí: una traducció feta amb tota la cura imaginable -que no vol dir reeixida- del poema 2, del llibre Uma existência de papel, llibre traduït al català com Una existència de paper (recurs fàcil) i que té previst veure la llum en ple sol d’hivern -creuem els dits-, aquesta temporada que ve.

admirar-te els insomnis
amb el pacient crepuscle de l’edat
despertar fora del cos oblidar la mirada
sobre el pelatge falb dels animals beure
el fulgor dels estels en l’esplendor de l’albada
anomenar-te
per recomençar junts la vida sencera

ensenyar-te el secret dels alquímics minerals
abrandar-te una mica de culpa
en l’immadur paisatge del cor

heus aquí la travessia que et proposo
fer-se de dia sense que vulguem posseir el món
i en la rosada de la nit sadollar el desig ajornat
respirar la música inaudible de les galàxies
sentir el centelleig de l’aigua en la por de la boca

l’amor
deu ser aquesta persecució d’ombres
aquest cap de marbre mutilat
o aquest desert
on el temor de perdre’t roman ocult
en la brutor antiga dels dies

Aquí: el tráiler de la pel·lícula Al Berto, d’Ukbar Films (en estat de muntatge, si no anem errats), peça on s’hi deuran desvelar, com s’exposa en aquesta presentació, alguns dels detalls vitals de la transmutació esmentada.

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Augmentar el misteri

“La literatura exigeix especialistes en misteris. Però no misteris de detectius, amb un final determinat: es descobreix l’assassí. Es tracta (en literatura) d’un especialista que estudia el misteri, que l’augmenta (…) Acumular és, doncs, disminuir, tornar més rar.”

(Gonçalo M. Tavares, pàgina 24 de Breus notes sobre literatura-Bloom, Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016. Traducció de Pere Comelles)

Acotació: la selecció, el retall, l’ovació inaudible i la cursiva d’aquestes frases extretes del catecisme de la literatura-Bloom són obra de les ments que conspiren i malden per augmentar el misteri des de la rebotiga -no gaire lluny de la tenebra- del blog.

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Beading

Writing, that’s what I do,
not brilliant writing,
not glittering fiction but the beading
of precious words,
semi-precious stones assembled
to form a chain of sentences,
sparkling necklace put together
with feeling,
polished surfaces
catching sunbeams.

Writing, the need to compress
and give shape to some thoughts,
shape to something as epheremal
as life and mist.

(Maria Wallace, poema Beading, peça inèdita i guardonada amb el Premi a la millor poesia en llengua anglesa dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat, celebrats aquest maig de 2017. Sempre, si ve de grat, es pot tornar a repassar el Referents núm.1 i el Referents núm.2 dedicats a l’obra de la poeta catalano-irlandesa, ara fa un parell d’anys)

Imatge: Jerry Uelsmann (un dels més habituals aprovisionadors visuals d’aquest blog), amb Journey into Night, 2006.

 

 

Minúsculs dubtes de foscor

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

(Gabriel Ferrater, poema A mig matí, pàgina 54 d’A Nuces Pueris, Editorial Empúries, Barcelona, 1987)

Foto d’istiu feta per la Laura Robles, al Carrer de l’Església, rere les vies, a Montgat (el filtre València, posat amb certa malaptesa, és obra de les brillants ments -dit amb només una miqueta d’ironia- que sargeixen aquest blog)

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.