Category: BCN!

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Tres mujeres, de Sylvia Plath

Que la utilitat d’aquest blog com a agenda és nul·la, és de domini públic, i fa certa gràcia (tirant curt). Però no desisteix, en ocasions, de fer-ho, de creure’s apte per a difusió d’activitats (com si, en un acte heroic, però fallit, es pogués posar en la pell d’un compte qualsevol de Twitter): avui, en una data tan assenyalada -i contravenint les indicacions que demanen no organitzar altres actes en una jornada com aquesta per no restar ni protagonisme ni assistència a la manifestació anual, tan necessària, del Dia de la Dona Treballadora-, la bona gent de LET TEATRE ha muntat, al pati de somni de Casa Usher, la lectura dramatitzada de Tres Mujeres, de Sylvia Plath (peça dirigida per Gemma Amorós). Si hi ha algú a l’altra banda d’aquest blog, i l’agenda serveix d’agenda (quina quimera)… trobem-nos-hi, que valdrà la pena.

Res que expliqui res

Foto: Ana Pérez

Se suposa que la gran majoria de situacions a què ens enfrontem -els éssers del regne animal a qui comunament se’ns anomena humans-, almenys mentre som vius, tenen un origen i un desenllaç, una espurna que en dóna el tret de sortida i una mena d’expiració que els deixa vistos per a sentència. No comptarem, aquí, amb els meandres d’incertesa, amb tot el que se’ns estanca i es perpetua, per desídia o inoperància: només en aquelles situacions que comencen i acaben. Com un sopar de gala entre amics. Però, i si per una força especial, inconeguda, ens veiem empesos a romandre en un lloc d’intimidació -emmanillats per les convencions-  en un dol absurd, suspès en el temps i privat de moviment vers l’exterior?

A força de rebobinar, de coreografies que engabien i alliberen a parts iguals, de distincions de classe social i llinatge, de girs i diàlegs que transiten des de la raó vers les vísceres (el que es diu i -com en les millors ocasions- el que no és dit), la setmana passada, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramanet, un grup d’actrius i actors va edificar la casa de Nada explica nada, una adaptació d’El àngel exterminador de Buñuel. Pianos, canelobres, criades, gerros, impediments, brindis buits, carència. Un contínuum d’enginy i desesperació.

I aquesta força inconeguda, que és viva i rau dins nostre, dins de cada psique, i tots la nutrim i la sostenim, sense saber-ho, i no passa res, perquè no hi ha res que ens expliqui res, perquè -potser- tot té a veure amb tot.

*

En referència, deferència i reverència a l’obra de LET Teatre, un poema immens d’Ángel González (només caldria canviar lector per espectador, libro per obra i llorar per emocionarse, i ja ho tindríem):

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

(Ángel González, poema La verdad de la mentira, del llibre Nada grave)

*

> Let Teatre
> Fotos: Ana Pérez

 

Recordatori

pyramid

A mode d’advertència, en dies de vagues i barra lliure del capital a davant de casa. Per recapitular. Per saber d’on venim. Al dibuix/caricatura, potser caldria afegir-hi portàtils, smartphones i un estament de tertulians televisius. No hem canviat tant.

*

I una petita perla (el món al revés, un tuit en un blog… blasfèmia!), sobre algunes reaccions massa habituals a les vagues que ens afecten:

Standstill

Standstill 1

No tots els grups que has assaborit poden formar part de la banda sonora de les teves experiències íntimes, però, cercant a l’atzar, en tantes circumstàncies personals hi trobaries bocins de músiques i converses sobre Standstill, que no te’n pots oblidar, d’ells, en el seu adéu, ni de com, en ocasions, t’han acollit les seves melodies. A la foto, un exemple d’això, al Sant Feliu Hardcore Fest de fa molt i molt poc, l’any 1999, quan ningú era el què és ara. Gràcies pels moments (sobretot aquests de sota)!

A mode de benvinguda

bola

Perquè, a més de ser de casa seva, tothom és de pertot, i perquè, com deien Fugazi, la diferència entre legal i il·legal no ha de comportar cap mena de passió, i menys, quan parlem de necessitats humanes (afegeixo). O és que no ens en recordem, de quan nosaltres (els nostres avantpassats, els nostres descendents, nosaltres mateixos) hem de sortir a fora amb una soga (econòmica, política, vital) al coll?

4s

Por a la llum

olivera

Qüestionar
els marges
por a la llum
deliri
sobreviure.

(Silvie Rothkovic, poema de la pàg. 75 de Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013)

Foto: Altes hores de la nit a un pati interior de Poble-sec (un forat negre al marge del temps, a finals d’estiu de dos mil quinze). Era com si, sense fer-ho, sonessin Levitation de Beach House o Sometimes de My Bloody Valentine.


Perdurable

“Las nubes le dijeron sus nombres en la calma de un atardecer de verano. Pero cuando le preguntó a las nubes del anochecer, “¿Habéis visto a Mary y a Priscilla?”, no le respondieron. Mudas y ariscas, las nubes le dieron su espalda gris y se dejaron llevar hasta Sturgis, donde un granjero le acababa de disparar a un caballo enfermo”

Aquesta meravella fugaç és obra d’en Charles Simic (a The world doesn’t end, del 1990). La traducció va a càrrec de Nieves García Prados, i Valparaíso Ediciones, els culpables de l’antologia poètica de Simic que reverbera pels corriols del (meu) dia a dia. Avui, una d’aquelles ocasions fora de sèrie en què aquest blog pretén disfressar-se d’agenda (quin disbarat, quina presa de pèl), una editorial diferent presenta un altre llibre del mestre de disfresses, traduït per Marta Pera a una altra llengua. Més meravelles per a la col·lecció. I, arribats a aquest punt, ja es pot dir que allò de fugaç no venia a ser del tot cert: era només un adjectiu-disfressa. Un cop treta la màscara, la poesia encara és viva, i perdura.

simic