Minúsculs dubtes de foscor

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

(Gabriel Ferrater, poema A mig matí, pàgina 54 d’A Nuces Pueris, Editorial Empúries, Barcelona, 1987)

Foto d’istiu feta per la Laura Robles, al Carrer de l’Església, rere les vies, a Montgat (el filtre València, posat amb certa malaptesa, és obra de les brillants ments -dit amb només una miqueta d’ironia- que sargeixen aquest blog)

Anuncis

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir:

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.

La llum del llamp

L’instant entre la llum del llamp
I el seu cos eixordador
Tibant, com una goma elàstica
A punt d’esclatar,
Ardent,
Em té clavada
En un llit de tortura
Entre la cambra de carn obscura
I la llum del més enllà.

Quina por més natural:
No puc anar endavant
No puc tornar enrere.

(Ana Blandiana, poema Com una goma elàstica, pàgina 43 de La meva pàtria A-4, Jardins de Samarcanda, 2015. Traducció de Corina Oproae, XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Imatge: Walter de Maria, The Lightning Field (1977). Fotografia de John Cliett, extreta del The Guardian.

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Ahir, demà

Amb precisió, no va ser ahir, ni serà demà, però -amb el lapse indefinit de temps en què és instal·lat i viu permanentment aquest blog, un forat negre en la quotidianitat- es pot dir que en fa poc, d’una cosa, i també serà ben aviat que se n’esdevindrà una altra: la primera, amb un esbalaïment de dimensions fondes, encara, per haver assistit a una nit majúscula, la cloenda de la Setmana de la Poesia al vell palau -espoliat durant unes hores de maig per la paraula viva-, condensada i rememorada aquí i ara en un parell d’estrofes de Billy Collins (la ment que, per altra banda, va ser capaç de crear allò de “I think of the icy winds / that will soon be knifing through my jacket”, versos que la memòria no pot extraviar) com a evidència:

Fent tard aquest matí d’entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l’un al costat de l’altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s’aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

(Billy Collins, poema No time, del llibre Nine Horses, 2002. Traducció de Jaume Subirana. L’original, en un lloc com aquest. És clar que també caldria recordar els versos de subversió, cantelluts, de Maria Sevilla, o els d’Ana Luísa Amaral i Gioconda Belli, però això succeirà en un altre lapse d’espai i de temps / El vídeo pertany a la instal·lació Nautilus, “una escultura sonora autònoma i alhora un instrument, que funciona gràcies a una sèrie de randomitzadors que li permeten interpretar una partitura generativa a temps real” del gran Xavi Lloses, una meravella d’invenció que va conduir la vetllada amb esplendor, subtilesa lumínica i rampells aquàtics).

I la segona cosa, un avís per a simpatizants de l’experimentació teatral i possibles compradors d’entrades: la (bona) gent de LET TEATRE tornarà a fer de les seves, aquesta vegada a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, durant tres vesprades seguides de la setmana entrant, i amb l’obra Danny and the Deep Blue Sea, de John Patrick Shanley, com a croada, adaptada per a l’ocasió com a Hopelessness. Ens hi trobem? Informació general i tiquets, aquí (el cartell, obra de Laura Robles):

Contra el caire del temps

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló, pàgina 55 de Dins l’esfera del temps, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, 1998)

Foto (troballa, embruix): Laura Robles, parada de metro Sant Andreu a última hora d’un dilluns d’estridències, Sant Andreu de Palomar, 2017

Una endreça

Fugaç però molt apreciada ressenya, trobada per fortuna un diumenge de costums (Pasqua) i de ressurreccions (intrínseques). Això de jove… És que és ben bé que, com deia aquell de l’Eliot: “And where you are is where you are not”.

(EL PUNT AVUI, Suplement de Cultura, Especial Sant Jordi, Diumenge 16 d’abril de 2017, signat per David Castillo)