Tot és al text

Francesca Woodman, imatge de la sèrie Space², Providence, Rhode Island, 1976

Un cop més -i, com sovint, una mica a destemps-: una sèrie de retalls d’articles capaços de raptar l’atenció i el pensament en temps d’estímuls incessants. Peces que abraçaria amb els ulls embenats, perquè tot viu dins el text, entre el tapís i la paret:

1. Barthes, el símptoma (de Jordí Puntí, a El Periódico):
“La frase, que cal repetir sovint -«tot està en el text!»-, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.”

*

2. Que la indústria no se’ns mengi la cultura (de Bel Olid, a Nació Digital):
“Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.”

*

3. Calendaris culturals pertorbats (de Mercè Ibarz, a Vilaweb):
“Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum —no dels llibres o de les pel·lis (ni això)— sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.”

*

4. Antologia del llenguatge empordanès (de Laura Cortadellas, a Surt de Casa):
“Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat. De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.”

>

Tot és dins el text (o, potser, també en les notes de les cançons que desplacen la ment a alguna adolescència, en les veus de Patti Smith i Michael Stipe, en les imatges de Jem Cohen):

 

Present llunyà

Beotas

“Porque hemos cruzado el río y el viento sólo ofrece un remolino entumecido de frío y nos hemos adaptado mansamente, sin esperar ya nada más que lo que nos ha sido dado, sin preguntar cómo es que llegamos a este lugar, no nos importa que nada haya resultado cómo esperábamos. No hay manera de dispersar la niebla en la que vivimos, no hay manera de saber que hemos aguantado un día más. La silenciosa nieve del pensamiento se derrite antes de que pueda cuajar. Nadie tiene idea de dónde estamos. Las puertas a ninguna parte se multiplican y el presente queda tan lejos, tan profundamente lejos.”

(Mark Strand, l’admirat i permanentment recordat Strand, poema en prosa Hunde tu rostro en tus manos, del llibre Casi invisible, Visor Libros, 2012. Traducció de Julio Trujillo. El color, les cometes i la cursiva no són seves, com és d’esperar: són gosadia, un pèl irresponsable, del blog. El poema original, en l’idioma del Brexit, aquí)

Pintura: Pepa Beotas, de l’etapa Pals i edificis buits. Obra de surrealisme fi (quina gran adjectivació): “Aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos” (Òscar Rocabert, a L’Actual)

Partició

A la meitat d’una vida (minut amunt, minut avall, sense computar l’atzar), joies com aquestes vénen a trobar-te:

“Sin embargo, nos llega a los oídos, intermitente, el ruido discreto, reservado, de las últimas hojas de la higuera; y el más amplio pero también más lejano de los altos plátanos de un parque; es el rumor del viento invisible, el ruido de lo invisible”

(Philippe Jaccottet, fragment de la prosa poètica Petirrojo, dins de Dos prosas, Editorial La Playa del Ojo, Tenerife, 2001. Traducció de Rafael-José Díaz)

En quin vermell?

Unes flors coronen
les branques del cirerer.
En quina floreix
el meu cant trist?
Geranis rojos
encenen la finestra.
En quin vermell poncella
el teu gest fidel?

(Esperança Castell, poema Primaveral –tan adient en dates vernals, en temps de florir però també de cants tristos i astènies-, pàgina 44 d’Arrels a la Roca, Editorial Meteora, 2016). En aquest enllaç, una entrevista recent a Llavor Cultural.

Foto: Sara Almgren (la mítica guitarrista de Doughnuts, The (International) Noise Conspiracy i INVSN, entre d’altres, en la seva faceta de fotògrafa de primer ordre). L’obra, aquí.

*

Per celebrar aquest esclat de branques, geranis i cirerers, una de bona d’INVSN:

Dislocació

“Només en la violència, en la dislocació de la llengua, pot haver-hi parlar (…) Violència i dislocació: clara llavor de parla”
(Víctor Sunyol, pàg. 50 de Stabat, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, Barcelona, 2003)

Pintura: Unusual Thursday, de Katherine Linn Sage, més coneguda com Kay Sage.

Tres mujeres, de Sylvia Plath

Que la utilitat d’aquest blog com a agenda és nul·la, és de domini públic, i fa certa gràcia (tirant curt). Però no desisteix, en ocasions, de fer-ho, de creure’s apte per a difusió d’activitats (com si, en un acte heroic, però fallit, es pogués posar en la pell d’un compte qualsevol de Twitter): avui, en una data tan assenyalada -i contravenint les indicacions que demanen no organitzar altres actes en una jornada com aquesta per no restar ni protagonisme ni assistència a la manifestació anual, tan necessària, del Dia de la Dona Treballadora-, la bona gent de LET TEATRE ha muntat, al pati de somni de Casa Usher, la lectura dramatitzada de Tres Mujeres, de Sylvia Plath (peça dirigida per Gemma Amorós). Si hi ha algú a l’altra banda d’aquest blog, i l’agenda serveix d’agenda (quina quimera)… trobem-nos-hi, que valdrà la pena.

Carrer de la Creu

(Carrer de la Creu, Sant Feliu de Guíxols, mes de febrer de 2017. Foto: Puig, amb filtre de mòbil de gamma tirant a baixa)

Una veu circumda el pensament: Julie Byrne percudeix encara, i un cotxe d’una altra realitat espera -en la foscor, pacient- un esguard. Uns ulls nous en la nit quieta. Com si les petjades que farceixen, amuntegades però invisibles, cada carrer de cada poble de qualsevol país des dels inicis dels temps, no li bastessin. Follow my voice, I’m right here. I, així, fins a l’esguard: el tacte precís dels ulls amb el metall, amb les portes de l’obscuritat, tan sencera, tan quieta.

*

La veu:

Respirar

isip

Estacions de tramvia nevades
capitals de província nevades
voreres estretes nevades
però el que compta
és quan els mobles et miren
o si, des d’aquell dia,
tu tampoc has tornat a respirar.

(Silvie Rothkovic, poema Drei Klavierstücke Op. II, pàg. 24 de l’obra mestra Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013. Com dèiem fa molt poc, la cursiva -pecaminosa, digna d’esbronc- del poema és responsabilitat única de les ments que viuen rere les fràgils parets d’aquest blog)

Il·lustració: Jordin Isip

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Gairebé la llum

patxu

Es la hora del casi,
————————casi la luz, casi las sombras,
más al norte el polvo del ocaso espolvorea los abetos,
un claroscuro es el andar del cielo,
carbón y sombras más profundas donde el pie se posa y cuelgan nuestras manos.

Este es el tiempo de las máscaras confusas.
Este es el tiempo de los cantos ácidos,
————————————————–del amor malogrado, del desbarajuste.
La hora del casi, la del cero-cero.
Este es el sitio en el que nos sentimos como en casa, esta es nuestra zona.

La idea de unos caballos pasta en hierba negra y densa.
La idea de la separación
——————————–desata esa línea luminosa
que nos sujeta a cada extremo.
Qué felices somos aquí, qué oscuro hasta lo inenarrable es nuestro contento.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014. Traducció de Carlos Jiménez Arribas. Aquí i ara, el poema en versió original anglesa)

Pintura: Patxu Gibert

*

I, per si el temps de les màscares confuses no fos suficient, una petita dosi -instrumental, ombrera- de Trans Am: