Tagged: laura lópez granell

Enllà dels ulls

El sot de la coma

Fins on m’abasta la mirada,
illa de llum,

i enllà dels ulls,
un oceà de fosca.

Quan més certa la terra que trepitjo,
més misteris les ombres
que se m’obren.

Quan més abasta el vers,
més cingle al blanc.

(Laura López Granell, poema Espelma, del llibre Coratge, que Godall Edicions va publicar a principis de març d’un 2020 que pretenia ser un any més i que, malgrat conjuntures i «el nus d’aquest present», va fer molt de camí dins les ànimes que corren per les golfes del blog, en aquella (*aquesta) època que ens va fer replegar a casa —sobretot els dies que entràvem en una fase desconeguda, curulla de pors, com si no n’haguéssim tingut abans—. Un primer gran llibre-refugi de la clausura («sobretot quan no ho vol, / el poema és consol»), una salvaguarda íntima per no ser presa fàcil dels elements, una illa de llum, un oratge valent, l’insomni acompanyat i el son, com «el solc que traça el gest», dins el poema. Gràcies, Laura.)

> Pintura: Perejaume, El sot de la coma.

*

I una descoberta recent i de delectació instantània: l’Iggy (més incombustible que les edats de la vida), amb Tarwater i Alva Noto, oferint nous corriols, encara no fressats, a Leaves of grass de Whitman:

 

Versos i gresca

Aquest dissabte, versos i gresca a Sant Andreu, al Casal Independentista El Noi Baliarda. Aquí, una minsa mostra, uns retalls –benintencionats i sense cap mena de malícia conscient, malgrat l’amputació, en algun cas– d’alguns poemes que podria ser que hi fossin dits:

Aina Torres:
“(…)
Com podrà néixer el dia
si t’has endut tota la llum?”

*

Albert Garcia Elena:
“Penso per falsificar
el que sento.
Escric per legir-me
el pensament.”

*

Laura López Granell:
“Esclafar el violí contra la fosca
i, de les estelles, llum.”

*

Elm Puig:
“(…)
Quan es fa fosc,
et vetllen les òlibes
i els colors de l’absència.”

*

Pel que fa a la banda sonora –cosa d’en Monegre (en reaparició pública estel·lar)–, podria també ben ser que una cançó com aquesta hi fos tocada:

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

L’encontre impossible

templeton

Contra la narració contínua dels dies, el truc
intermitent. Contra els mals crònics de la carcanada,
el trau net: punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,
l’encontre impossible.

(Laura López Granell, poema vital -en qualsevol de les tres accepcions d’aquest terme- anomenat Poesia (I), pàgina 25 del llibre Forat, Godall Edicions, 2014)

Il·lustració: Ed Templeton, Have you ever thought

Endreces preestivals

Presentació Sotabosc BCN (Anna Arranz)

(Foto: Anna Arranz, el 33’3 periòdic de Casa Usher)

L’ordre, una ficció que sol perdre la partida amb la confusió -quan s’hi atreveix a jugar-. Però agrada humanitzar-ne l’alè, pensar-lo versemblant. Com si existís fora nostre, enllà de l’imaginació, en les coses. Aquí, una temptativa d’endreça:

> Vers dislocat (crítica -feta a fons, com una biòpsia, amb cura, generositat i una precisió extraordinària-, a Núvol, de La invenció del sotabosc per part de Jaume C. Pons Alorda)

> Primers passos cap al sotabosc (crònica fresca d’una presentació de llibre a Casa Usher, al blog Vedutisti, a càrrec d’Eugènia Güell Barnils)

> “Pot ser que un poema sigui, en última instància, la metàfora d’alguna cosa desconeguda, i que treballar-lo (o sigui, escriure’l) sigui un procediment per recuperar-la” (paraules de Mark Strand dites per Laura López Granell, en la meravella de classe magistral de dissecció de l’entrellat d’un llibre de poemes amb què ens va obsequiar al jardí, horitzonal i vertical, de Casa Usher. Boca oberta, badant -tothom-, amb la seva lliçó de modus)

> La invenció del sotabosc (breu article, elaborat per Anna Pruna, a la publicació Zona Sec, el diari del Poble-sec, núm. 147, maig 2016)

*

I, per continuar celebrant el triomf del desordre sobre qualsevol altre concepte, EL TEMA d’uns  sempre recordats Mudhoney que vam poder palpar, de nou i gratuïtament, a la Plaça Coromines del CCCB (en la ressaca d’un dels grans festivals de la mal anomenada bombolla musical -caldria, segons com, etiquetar-la d’oligarquia anti-musical) i d’una arqueologia periodística més que necessària):

Forat

“Escriure també és no escriure”, “escriure és allò que no escrius”, “els deu mil caràcters que no escrius per escriure un poema que en té cinquanta”… No seria capaç d’encertar les paraules exactes que Joan Todó, en funcions de prologuista i recordant-nos la genial (in)utilitat de la poesia, va esgrimir brillantment ahir a la presentació de Forat, el segon llibre de poemes -que funciona gairebé com a primer poemari, vint anys després de la publicació d’Itineraris– de Laura López Granell. Però sí que l’encerto si dic que les seves reflexions se’m manifesten, lluminoses, encara, en algun punt no localitzable del cervell. Com una aparició. Igual que alguns versos de la Laura, que se’m repetiran, amb insistència, fins qui sap quan: “Visc en el biaix / m’entesto a créixer torta” (del poema Magnòlia roja). Escriure pensant en què no escrius. Viure en el biaix, sense mapes traçats. Fer forat per quedar-s’hi.