Category: Argentina!

Un món desenterrat pel llenguatge

“Esperando que un mundo sea desenterrado por el lenguaje, alguien canta el lugar en que se forma el silencio. Luego comprobará que no porque se muestre furioso existe el mar, ni tampoco el mundo. Por eso cada palabra dice lo que dice y además más y otra cosa.”

(Alejandra Pizarnik, poema La palabra que sana, dins El infierno musical, 1971. Aquí, un gran anàlisi d’un fragment d’aquest poema)

Foto: Aleix Plademunt, de la col·lecció We are here.

Anuncis

Una altra hipòtesi

“Atención: la poesía no cura, pero cicatriza”
(pintada vista a Argentina)

Després de tants anys poblant aquest planeta, sembla que finalment hem après que la poesia no ens curarà, i jo també dubto que tingui propietats cicatritzants: a vegades, és qui fa la ferida o perpetra el crim. Però deixem-ho en una sospita no acusatòria, no prenguéssim mal de nou 😉

*

(entrada patrocinada per la data cicatritzant per excel·lència, el Dia Mundial de la Poesia)

Ser-hi

jordinisip

“(…)
Y yo hablaba de segundos fugaces y del valor que tiene para mí una lágrima, cuando sabemos de sobra que una lágrima no tiene valor más que para quien la derrama y que es un valor relativo, porque he vivido entre capullos que olvidan los pesares en lo que tarda en secar una lágrima.
Ellos hablaban de su futuro económico siempre pensando en los hijos y yo de acompañar hasta su plenitud un instante. Estar ahí cuando las cosas estallan.
Y me imaginé corriendo junto al instante, con la lengua fuera, al menos durante un fragmento mínimo de tiempo, corriendo a la par del instante.
(…)”

(Rodrigo García, fragment d’Aproximación a la idea de desconfianza, dins Cenizas escogidas, Ediciones La Uña Rota, 2009)

(Il.lustració: Jordin Isip)

L’oblit

templeton

en la otra orilla de la noche
el amor es posible

-llévame-

llévame entre las dulces sustancias
que mueren cada día en tu memoria

Il·lustració: Ed Templeton
Poema: Alejandra Pizarnik, poema El olvido, del poemari Los trabajos y las noches (1965)

(Potser no caldria ni dir-ho, però per no oblidar-ho: aquest post només és possible gràcies al geni de dos dels habituals del prime time d’aquest blog els últims temps… reverències, si us plau)

La bogeria

¿Por qué le llaman “Loco”?
Porque algunas respuestas que elijo para resolver determinadas situaciones no coinciden con las que se eligen habitualmente.

Resposta inimitable -un cop més, perquè això no té fi- d’El Loco, Marcelo Bielsa, entrenador que sempre he admirat, a la primera roda de premsa que ha fet com a entrenador de l’Olympique de Marsella. Una mica en la línia d’El mito de la enfermedad mental de Thomas Szasz… Diguéssim que una altra manera de veure -o viure- la bogeria. La pròpia, la dels altres i la de tothom.

(Pregunta i resposta extretes de l’article Bienvenu Monsieur Bielsa, d’Ignacio Benedetti a Perarnau Magazine)

Tornar

Juarroz

Amb la tendència a una certa, tova nostàlgia que a vegades caracteritza aquest blog –similar a l’intent de primavera que fa avui allà fora, als carrers-, he volgut connectar un senyor poema del poeta argentí Roberto Juarroz –qui celebro haver descobert recentment- amb una senyora cançó del grup suec Starmarket –que vaig descobrir a la prehistòria de la meva joventut-. No hi ha retorn a l’inici, però sempre queda un viatge de tornada a algun lloc conegut…

Notes (prou) importants: Aquesta portada del Sunday’s worst enemy de Starmarket és la de la reedició del disc per part de PopKid Records (es pot escoltar sencer aquí) i no és la de l’original, o sigui, aquesta, de Dolores Recordings. A banda, la cançó escollida podria ser reemplaçada per qualsevol altra cançó del mateix disc, o per cançons d’altres grups suecs de l’època (mitjans noranta) com Shield, Refused, Abhinanda o fins i tot Randy.