Tagged: the album leaf

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

Anuncis

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Deliri

mondrian-dancing-by-susan-rothenberg-1335711607_b

“No soy capaz de recordar cuándo empezó. Las luces eran tenues. Cruzábamos por el piso de madera barnizada con incrustaciones de mármol, por aguas poco profundas, por polvo de nieve, por figuras desvanecidas de luz declinante. No recuerdo bien, pero creo que estabas allí -quienquiera que fueras-, conmigo a veces, a veces mirando. Las formas se unían y se separaban. El vestíbulo del salón de baile parecía interminable y una voz -quizás era la tuya- decía que nunca llegaríamos.”

(fragment en prosa del poema El vals del delirio, de Mark Strand, del llibre Tormenta de uno, Colección Visor de Poesía. Traducció de Dámaso López García. Poema sense amputacions, sencer, llargarut com ell sol i en versió original aquí! / Pintura: Study of Mondrian dancing, de Susan Rothenberg, 1983)

*

Sempre s’hi torna -sempre hi torno- a Mark Strand. Encara que una veu digui que no hi arribarem, allà on sigui que haguem d’arribar.

*

Banda sonora imprescindible per aquesta entrada (una mica de silenci, si us plau, sona The Album Leaf):