Category: Referents!

REFERENTS#5: Maria Wallace (2a part)

> facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com

“Un poema ha de tenir, en el seu esquelet, quan el llegeixes, una certa musicalitat, com aigua de riu, aquella sonoritat que t’atrapa. Els sons i la trajectòria del poema han de reflectir les emocions o les experiències que, amb ell, es volen compartir”

Red SunsetPosta de sol vermella

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Em sento vinculada al món de la pintura des de fa molts anys i vaig tenir un període en què llegia biografies de pintors per elaborar poemes. En tinc molts d’aquella etapa. Per a mi, la manera com presentes un poema en una pàgina –com un bloc, escapçat, llarg en vertical o en horitzontal, amb molts espais…—, és una mena d’aproximació a la pintura, a la bellesa, i un poema, com un quadre, et pot interpel·lar”

Link with E. MunchVincle amb E. Munch

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“El món familiar és un recurs creatiu, encara que si t’ho penses bé, és possible crear un poema gairebé del no-res, et pots inspirar amb qualsevol estímul… Tornant als pares, la relació amb el meu pare va ser intensa i això, evidentment, em va marcar”

Leaf RustleCruixit de fulles

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Trobo que la meva poesia pot tenir, a vegades, aquell punt d’intersecció entre la mirada material al món i la recerca o acceptació d’un més enllà, d’un nivell superior aliè a la realitat més immediata… Tot i que m’agraden totes dues aproximacions a l’existència, ara em tira més tot allò relacionat amb els enigmes i amb la possibilitat d’un món ideal. Per què, si no, què ens queda?”

BeyondMés enllà

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Algunes vegades comptades pots sentir una felicitat interior, un moment de pau, un instant on saps que hi ha quelcom més enllà de la matèria i del caràcter físic de les coses. Això sol passar en solitud, sobretot en la natura, amb aquella sensació de plenitud que t’envolta, com si aquell fos un moment sagrat. Sol passar molt poc, però aquesta situació és veritablement única, un privilegi”

A tangible abstractUn abstracte tangible

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Es tracta d’ensenyar-ho però de forma mig amagada, que el lector vegi que hi és però sense que tu ho ensenyis del tot… No cal dir-ho absolutament tot, perquè això seria com un insult a la intel·ligència i a les habilitats interpretatives i intuitives del lector. Sovint, quan menys hi diguis, millor: el lector en sap com tu, o probablement més i tot”

Summer (II)Estiu (II)

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Sovint, algú et diu una frase i la guardes perquè t’ha arribat. Altres cops, llegeixes unes deu o vint pàgines d’un llibre i, tot d’una, és com si en sobresortís alguna frase. O estàs sentint gent que parla i, de cop, és com si alguna d’aquelles paraules t’interpelés, s’adrecés a tu. Així neixen i es construeixen molts poemes, al voltant d’una frase que m’ha aparegut i m’agradava. Torno a la idea que, dins nostre, hi ha alguna força, més elevada que nosaltres, un mena d’esperit que ens impulsa i ens dirigeix, tot i que no en sapiguem el perquè…”

Unlived dreamsSomnis no viscuts

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Hi ha poemes que escriuria diferent, si els tornés a escriure. Però n’hi ha d’altres que els veig tal com són, acabats: són en sí mateixos una sola entitat, aquella unitat petita que conté un instant, una guspira de bellesa, i no voldria retocar-los perquè se sustenten així, tal com van ser creats”

The north windEl vent del nord

Gràcies, Maria, per aquest devessall de versos “que se sustenten així, tal com van ser creats”! Esperem rellegir-te aviat, amb nous poemes publicats!

maria

pdf (descàrrega d’aquesta segona part de Referents en PDF)

 

REFERENTS#5: Maria Wallace (1a part)

Hennessy

Ja ho advertia Wislawa Szymborska: a diferència dels pintors, el treball dels poetes “resulta irremediablemente poco fotogénico. Uno permanece sentado a la mesa o acostado en un sofá, con la vista inmóvil, fija en un punto de la pared o en el techo; de vez en cuando escribe siete versos, de los cuales, después que transcurre un cuarto de hora, va a quitar uno y de nuevo pasa una hora en la que no ocurrirá nada”. Des de que tinc record –i aquest record ve pels motius explicats al tercer apartat d’aquesta introducció–, la Maria Wallace sempre ha viscut entre la pintura i la poesia, rimant entre colors i, sobretot, per la dedicació incondicional durant les últimes dues dècades, esbossant versos sobre el llenç blanc que és escriure. Sí, una activitat poc fotogènica, aquesta del fet poètic, però profunda i ineludible per qui en sent la fiblada; ineludible com “una fulla d’afaitar / que talla fins a l’ànima” i amb la profunditat de les segones ombres o dels blaus de les distància que traspuen els seus llibres.

*

Si exceptuem els llibres col·lectius del grup d’escriptura creativa que dirigeix a Tallaght (Dublín), de moment en són dos, els llibres de poemes. La segona ombra (Edicions de l’Albí, 2010) i El blau de la distància (Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona, 2014), publicats en edició bilingüe anglès-català i forjats en la topada, però també en l’entesa, de les seves dues identitats, la catalana, que l’acompanya des del naixement, i la irlandesa, d’adopció (en serien tres, si comptem que va passar l’adolescència a Xile, fugint amb la família de les dures condicions de la postguerra espanyola). D’aquest conflicte i confluència d’origens, sovint, tant ella com la crítica n’ha anomenat fricció. Xavier C. Ribot, un dels principals valedors de la seva obra i epiloguista dels seus llibres, així ho sosté: “una escriptora irlandesa en llengua anglesa (…) que fa una escriptura transversal”, una mena de “reelaboracio vital passada pel sedàs de l’autora” com si es tractés de “dibuixos esbossats amb el seu personal traç d’atzabeja sobre el paper en blanc”.

Això ens retorna a l’univers pictòric: se’ns planta, damunt del llenç, una poètica cristal·lina, no invasiva, amb unes dualitats gairebé indefugibles en tota la seva obra i uns versos que avancen “com de puntetes sobre glaç” i se’ns apropen sigil·losament, tot i l’embrollada existència de l’altre. Una poesia de passat i de paisatges irlandesos, però també mediterranis, sempre a mig camí d’allò que va ser i d’allò que podia haver estat, si les diferents superfícies de la realitat tinguessin la capacitat de fondre’s. I una obra originalment pensada i escrita en llengua anglesa per una poeta que, en principi, es tradueix –es traeix?— a si mateixa, encara que més tard veiem que no, que el que fa és crear una nova obra, revisitant allò que va néixer, amb la seva ploma, en un altre moment, en un altre idioma. Dit això, l’origen dels versos, concebuts en anglès i amb la senzillesa i economia de vocabulari i de gramàtica que sembla permetre aquesta llengua, provoca que sigui precisament en anglès que els poemes arriben al seu màxim esclat rítmic i de significat.

*

Encetem, per fi, un nou capítol de Referents, el cinquè lliurament d’aquesta col·lecció de monogràfics consagrats a les creacions de persones que habiten a prop meu –en termes afectius i d’amistat, no geogràfics, i en aquesta ocasió, per primer cop, de parentiu— i que sento referencials (la resta, els podeu trobar al lateral). Cal dir-ho ara: la Maria Wallace, o Maria Teresa Mir Ros, o Tresa (com més reduït, més familiar i pròxim, el terme), és la meva tia. I, sent conscient del perill de l’ensabonada colossal de què parlàvem en el Referents d’en Damià Puig quan et toca avaluar o simplement dissertar sobre algú que t’és pròxim i t’ha marcat, em venia molt de gust aquest especial sobre la meva tia poeta (i no poetessa, com es diu en aquest altre article de Núvol, però entrar ara en disquisicions lèxiques serien figues d’un altre paner). Ara i aquí, “like the deepest, final note / of a cello”, una mostra de poemes seus que he pretès relacionar amb algunes de les seves respostes a l’entrevista/conversa que vam tenir una tarda d’estiu. Let’s go!

 > facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com


“La poesia ve a ser com fer un pas cap a l’infinit, cap a allò desconegut, cap al misteri i tot allò que no sabem… Endinsar-nos més enllà del que som, o del que potser som, o del que potser podríem ser. Crec que tothom que té inquietuds artístiques i d’expressió, té necessitat de buscar, d’anar més endins, per arribar a qui veritablement som, al perquè de les coses encara que aquest perquè no el podrem saber, probablement”

The Other SideL'altre costat

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Ningú pot ser 100% apolític, però la poesia és quelcom més subtil, interior, i no faig servir l’escriptura com a plataforma des d’on llançar consignes polítiques. En el meu cas, en ocasions m’agrada deixar constància, donar veu i una segona oportunitat a persones o personatges que queden oblidats o marginats per la història”

The Meenybradden Bog WomanDona trobada a la torba

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“En ocasions, creiem que tenim una resposta, però em pregunto si la resposta que tenim és una resposta final o, com a mínim, adient. Tot circula al voltant de l’enigma que som i del fet que encara no hem entès el perquè de la nostra existència… En el nostre dia a dia vivim sota una capa molt espessa de boirina, i la poesia ens pot ajudar a foradar aquesta capa, a travessar la foscor per assolir un estadi més clar”

Prospecting in the darkExplorant en la foscor

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Tantes vegades penso en com passar al paper tot allò que tinc al cap, i això espanta. Ve a ser com una mena de part, i un tant per cent molt elevat de dones pareixen amb molt dolor. Un poema podria ser ben bé com tenir un fill”

The uncertainty of whiteLa incertesa del blanc

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Al principi d’escriure, vaig intentar endisar-me tot el que vaig poder en els orígens, les supersticions i l’entrellat de la cultura celta, per poder sentir que pertanyia a un poble, el poble que m’acollia. Això em va inspirar molt”

Cold Atlantic Winds

Vents Freds de l'Atlàntic

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“El fet de tenir integrades i conviure amb dues identitats —la irlandesa i la catalana— produeix fricció. És una divisió que voldria reconciliar, però que gairebé amb tota certesa mai ho aconseguiré totalment. És en aquest lloc de lluita on creo, on neixen idees i paraules que demanen veure la llum, on apareixen les guspires de la inspiració”

Second ShadowLa segona ombra

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“És exactament això. Per escriure poesia que pugui commoure, precisament cal allunyar-se d’un mateix. Sinó, pots caure massa fàcilment en el sentimentalisme i en no poder arribar als altres. Tothom n’ha sentit de dolor, i per això resulta tan important parlar del dolor sense necessitat d’emprar aquesta paraula”

Not because of wordsNo van ser paraules

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Hi ha d’haver una mena d’immersió del lector dins dels versos, que se senti interpel·lat per les imatges, no que els entengui a la perfecció. En el fons, és igual què en treu, de la lectura del poema, mentre en tregui alguna cosa. Perquè no pots esperar que n’extregui el mateix, la intenció que tu hi vas posar quan el vas escriure”

Ghost TracksPetges Espectrals

(la continuació, ben aviat…)

pdf (descàrrega d’aquesta primera part en PDF, per a una lectura relaxada)

 

REFERENTS#4: Dalmau Boada (2a part)

> www.bankrobber.net/ca/esperit

“Si toques un instrument, pots executar, dir que vols fer això o allò, però també pots posar-te en mode recepció, com si fóssis una antena. Si tu et deixes rebre, pot ser que connectis amb quelcom que no és teu, alguna cosa que ja existeix però no hi tenies accés. Aquestes connexions m’agraden molt, la música és increïblement màgica i té un poder super bèstia, molt més enllà de les paraules i d’allò visual… Algú té una guitarra i comença a tocar, i seguidament tothom entrarà en un estat d’ànim diferent, en una història… La música genera uns fils de connexió, uns nexes d’unió espectaculars entre diferents éssers”

*

“Alguns dels enregistraments són fets en trens perquè durant èpoques m’he guanyat la vida tocant en trens. Veig la meva música com un diari de viatge… El tren és un mitjà fantàstic, m’agrada tant agafar-lo i seure a una butaca i passar una estona, allà, tranquil. I a més, t’inspires i pots fer col·legues si portes la guitarra i la treus… Ara no fa gaire, un dia tornant de Barcelona a Sant Celoni, jo anava amb el banjo i va aparèixer un home romanès amb acordió tocant: no ens va caldre ni una paraula i ens vam posar a tocar junts”

*

“Tota experiència que tens a la vida forma part de tu i la formarà sempre. I el més bonic d’aquella escena Hardcore/Punk de fa anys és que, al final, no hi havia una separació entre el que escoltaves i t’agradava, i les teves possibilitats de participar-hi i fer quelcom pel teu compte. En el meu cas, el fet de poder conèixer el Hardcore i el DIY em va permetre tocar en diferents grups i acabar coneixent, personalment, els que eren els meus ídols. En definitiva, es tractava de treure’t límits i fer el que et venia de gust…”

*

“Les fresses i sorolls a la meva música són productes i accidents de la realitat. Com que les casualitats formen part de la vida, moltes vegades han aparegut en gravacions alguns sorolls o paraules concretes, enregistraments que hi havia sota les cintes on estàvem regravant… Per què les deixo, aquestes fresses? Perquè tenen un sentit per a mi, el mateix sentit que la veu o la guitarra que he posat en altres pistes. És accidental i màgic”

*

“El Montseny forma part de mi, i els últims anys he viscut totalment immers en la natura. Per tant, la meva música està impregnada del Montseny. ‘Veig la fosca’, per exemple, sorgeix d’una excursió que vaig fer al Turó de l’Home amb la meva gossa, la Cari, quan vam asseure’ns sota un faig perquè ens havíem perdut. Amb l’inspiració del moment em va sortir aquesta cançó d’una tirada. La vaig enregistrar allà mateix i, posteriorment, la vaig refer”

*

“Dóno gràcies a l’existència per estar viu i per les oportunitats que la vida, cada dia, et presenta. Volia expressar precisament això, perquè realment estic molt content d’estar en aquest món i de tot el que aquest món m’ofereix”


Jo et dóno gràcies a tu, Mau! Fes-me emprendre viatges, moure els peus sense remei, agita’m per sempre més, en un endavant continu il·limitat!

esperit_2

(Imatge robada -amb nocturnitat i mitjançant procediments hipnòtics- de Bankrobber.net)

 

REFERENTS#4: Dalmau Boada (1a part)

IMG_1375Barcelona, any dos mil quinze. Tanco els ulls i em veig a mi mateix -una altra persona- onze anys enrere: em planto a un festival dins un recinte emmurallat, entro a una sala gran, ressona una bateria de ritmes hipnòtics, emprenc un viatge. No hi ha res a fer: els peus manen sobre la resta del cos. El cos obeeix, amb la docilitat dels sentits sotmesos. Quan miro l’escenari, descobreixo qui pilota aquest trajecte -qui m’agita-, amb el seu compàs i els seus redobles: és en Dalmau Boada, en Mau. Som al 2004, aquest festival encara jove es coneix amb el nom de Primavera Sound i Les Aus, el grup d’en Mau en aquell moment, omple l’escenari de sonoritats narcòtiques.

*

Però tornem al dos mil quinze, a les persones que som ara: en Mau, bateria d’arrel montsenyenca, ara fa molts anys que va per lliure, gairebé sempre en solitari, com a músic multiinstrumentista i multididacta -aprenent de tot i de tots, creador d’un cosmos singular- sota el nom d’Esperit!, i traspassant diferents parets i etapes: un imponent peregrinatge musical que he anat seguint, de més a prop o de més lluny, amb cura i atenció. Dels temps adolescents d’Ariadna i Rain Still Falling a les esvalotades èpoques d’Omega Cinco, The Cheese i Les Aus (aquests últims tres grups en companyia de l’Arnau Sala), sense oblidar-me de l’energia inesgotable -com de llegenda- de Zeidun. “En Mau ha fet grups de ‘culte’ com qui baixa a comprar el pa” (Jordi Garrigós, a Veus CCCB). Cent per cent d’acord: Esperit! és l’últim d’aquests grups de referència/reverència. I no voldria ni podria definir l’estil musical d’Esperit! -si és que hagués existit mai, aquesta trampa dels estils-, com tampoc ho podria fer de tota la seva carrera, fins a dia d’avui, amb els grups o projectes anteriors. Però sí que puc enumerar una sèrie de conceptes que he visualitzat, en ell, des dels origens: eclecticisme, autosuficència, simbiosi, aventura. Quelcom lisèrgic. I és que potser sempre serà millor l’obra d’un artista que el que es pugui dir sobre ella però, si et dediquen paraules com les següents, em sembla que alguna cosa has fet bé: “si els discos fossin tripis, aquest seria un viatge amb empremta” (Roger Palà, a Enderrock, sobre el disc Endavant Continu).

*

Un altre inici d’any i un nou Referents, el quart -després d’haver visitat les paraules i obres de l’Aleix Plademunt (I i II), l’Anna Gual (I i II) i en Damià Puig (I i II)-, dedicat aquest cop a un músic que ha estat rondant d’una o altra manera pels voltants del meu viure des d’uns temps -ja- remots, molt abans fins i tot que em fes moure el cos i l’esperit amb els seus ritmes de bateria en aquell llunyà Primavera Sound. Però què interessa això ara? Potser interessa el que ve a continuació: algunes respostes d’en Mau a l’entrevista quilomètrica que li vaig fer, i una selecció de cançons d’Esperit! que m’han vingut al cap i que he intentat relacionar amb aquestes respostes. Per tant: que les seves paraules i ritmes pilotin -i agitin- aquest trajecte, sens dubte un viatge amb empremta.

> www.bankrobber.net/ca/esperit

“Trobo que estar amb un mateix, a nivell creatiu, és una experiència increïble, perquè amb tu mateix és amb qui més estona passes i amb qui millor t’has de portar. També a qui més has d’aprendre a estimar i respectar, i de qui més t’has de preocupar. I no ho veig com a egoisme, perquè, al final, les relacions amb els altres són un reflex de les relacions i el tracte amb un mateix… M’encanta tocar sol, muntar-m’ho pel meu compte. La fluïdesa és total”

*

“Fins i tot el propi nom d’Esperit! ve d’un moment d’estar visquent sol, a la muntanya. Sóc una persona que a nivell interior he patit i pateixo molts conflictes, amb molts detalls per solucionar, inseguretats… Com costa simplement estar bé en i amb el món! A causa d’aquestes inquietuds, sempre he buscat maneres d’estar bé amb mi mateix, de trobar-me a gust amb l’univers, de vibrar… I en un d’aquests moments de búsqueda intensa, fa anys, vaig penjar unes cançons al Myspace amb el nom d’Esperit!, ja amb el signe d’exclamació, com si això fos un missatge cap a mi mateix”

*

“Jo he après moltíssim de molta gent diferent. Diguéssim que sóc un ‘copy-paste’ d’allò que veig tota l’estona… Quan veig que algú toca la guitarra o un altre instrument i m’atrau, li pregunto com ho fa i si em pot ensenyar la tècnica… Més que autodidacta jo en diria ‘multididacta’, d’anar-ne aprenent pel meu compte però sobretot dels demés”

*

“Hi ha una barreja entre l’espontaneïtat i el fet de proposar-te fer alguna cosa concreta. De fet, ser espontani prové d’una decisió prèvia… Tot té a veure amb allò racional i allò intuitiu. Penso que hem d’aconseguir, a les nostres vides, que sigui la intuició qui ens doni les senyals cap a on hem d’anar i la raó la que aconsegueixi solucionar problemes i dur a terme les accions. Que l’hemisferi dret del cervell sigui el que mana sobre l’esquerre, bàsicament… En el meu cas, tinc tendència cap a la intuició, però penso que tot ens acaba ajudant a formar el necessari puzzle personal”

*

“Em trobo en un punt vital en que allò que m’interessa és la consciència individual. És l’únic camí que, per mi mateix, m’he adonat que funciona. A través de ser conscient i tenir un vincle present amb tot allò que t’envolta, cadascú pot arribar a ser conseqüent amb els seus actes. Quan jo tenia disset o divuit anys, veia el món com un espai de forces: les classes dirigents, que estan a dalt i ens oprimeixen, i nosaltres, que volem alliberar-nos. Veia solucions físiques a aquests problemes, solucions de lluita contra el sistema i de canvi estructural. Ara, en canvi, me n’adono que es tracta d’una qüestió més personal. Pel que fa a mi, pot ser que aquest acte personal em faci anar a una reunió de la CUP del meu poble, per exemple, o a participar en moviments que estan succeïnt actualment, com el Procés Constituent, o activitats comunitàries al meu barri. De totes maneres, ara dóno més importància a la consciència, a la il·luminació i a la mort de l’ego”

*

“Tinc diferents maneres de fer emergir una cançó. Mentre toques, et van sortint idees… Al tenir accés a diferents sistemes d’enregistrament, gravo i començo a tocar i al final construeixo alguna cosa amb cap i peus… També, a vegades, mentre estic al tren o fent un viatge, agafo la guitarra i m’agrada una melodia que sorgeix, i ja tinc mig tema. O també, com que faig servir el Loop Station, fins i tot en un concert he improvisat alguna cançó nova… En mi, el fet creatiu gairebé sempre és espontani”

(to be continued…)

 

REFERENTS#3: Damià Puig (2a part)

> damiapuigauge.com > fabricantsdefutur.com > vimeo.com/fabricantsdefutur

“Ara tenim la intenció de reprendre i finalitzar ‘Por los caminos del plomo’, el documental sobre la mineria i els seus efectes a Perú… Uns quatre anys després recuperarem un conflicte que no s’ha resolt, hi inclourem una investigació que hem fet sobre les empreses que participen en aquest pastís i que provoca morts infantils i condicions de vida pèssimes, agafarem els mateixos personatges i veurem com les seves vides han canviat cap a pitjor en gairebé tots els casos… Com veus, tractem temes complicats i la nostra tasca és tractar-los des del punt de vista dels afectats”

“Nosaltres fem política, així de clar. Tot allò referent als moviments socials i a les idees és política. És cert que hem agafat el llenguatge cinematogràfic, que és el mitjà que hem estudiat i adoptat, però el nostre paper no és només retratar la realitat, sinó intentar transformar-la, amb persones i moviments que treballen des de la base perquè es produeixi un canvi social. Jo no crec gens en l’actual sistema social i quan més en conec les entranyes, més el detesto i menys hi crec”

“Actualment es parla molt dels ‘escraches’ però no cal oblidar el sistema financer que provoca suicidis i deixa avis de vuitanta anys amb Preferents i passant l’última etapa de la seva vida en una situació lamentable… Caldria que el debat fos aquest, que és parlés dels noms i cognoms que han provocat aquesta situació, i no de si és lícit o no que un polític pateixi un ‘escrache’ a 300 metres de casa seva… La comunicació té aquest efecte pervers que la fa una arma a favor del sistema actual, oblidant-se dels causants perquè precisament aquests causants són els que posen els diners al sector de la comunicació”

“El que perds en recursos ho guanyes en llibertat, i això ho notes al resultat final… No busquem finançament a la manera clàssica ni la implicació de grans mitjans de comunicació, no ens interessa gens. Hi ha altres vies de finançament i estem treballant amb donacions d’entitats, de moviments socials, de persones interessades en que surtin aquests temes… Simplement es tracta de buscar per circuits diferents als que estem habituats, no anar a la gran productora sinó a petites cooperatives o empreses socialment responsables, als intercanvis com a font d’enriquiment mutu…”

“Pensa que et passes centenars d’hores mirant, retocant, transcrivint, etc. Els personatges t’acaben caient molt bé, i creus en ells. Un cop fem l’entrevista, d’on generalment en sortim satifets, seguim mantenint el contacte i els fem formar part del procés. La veritable feina important, tant abans com després del documental, la fan ells, no nosaltres. La nostra tasca simplement és explicar-ho i, tot i que la indústria del cine i dels documentals no ho acaba de veure així, volent fer constantment protagonistes els directors. Els protagonistes són els personatges”

“Veig el documental com una interpretació de la realitat, des del moment en que talles frases, edites escenes, esculls persones… Estàs mostrant la realitat que tu has viscut mentre ha durat el procés… El documental és la nostra interpretació del que hem vist durant aquests anys, però hi ha molts aspectes que no hem vist, molts desnonaments que no hem viscut, molts moviments i manifestacions en les que no hem participat… Creiem que la comunicació ha de ser quelcom construït entre tots i totes”

“Durant el procés de gravació de ‘Fabricants de Futur’ vam veure molta gent proposant alternatives de canvi i millora social, maquinant idees que caldrà utilitzar, i de seguida ens va venir al cap aquest nom, perquè ens preguntem què passarà en el futur i com el construirem col.lectivament”

Moltes gràcies, Damià! Seguirem fabricant futur i seguirem sent l’espurna del temps estèril.


REFERENTS#3: Damià Puig (1a part)

Damià FabricantsVivim temps agitats, moments difícils per construir-nos. Probablement no n’hi ha prou amb ser conscients de quins han estat els detonants de la complexa situació social i dels números vermells de la microeconomia, o amb assenyalar els entramats del capital i els origens de les desigualtats. Probablement també és necessari començar a plantejar-se altres formes de viure, repensar-nos, fabricar futur.

*

En Damià Puig, assegut a una cadira qualsevol -darrere una càmera qualsevol- entrevistant algú, o documentant-se per algun nou projecte audiovisual, fa temps que va decidir posar els seus coneixements i habilitats en el món del cine al servei de la denúncia dels abusos de poder i de la recerca de pràctiques socials i comunitàries alternatives a les dominants. Des de llavors han anat caient Por los caminos del plomo (documental inacabat del 2010 i que veurà la llum aviat), À margem do Xingu (2011, guanyador del premi del Festival Paulínia de Cinema, a Brasil),Fabricants de Futur (2014). En tots ells, i especialment en l’últim, ha manifestat la crítica a fondo i sense oblidar-se de res ni de ningú, amplificant la paraula dels qui habitualment no disposen de veu als mitjans tradicionals, des de la base del suport mutu i del treball cooperatiu, amb l’intercanvi de coneixements -i no de diners- com a punt de partida i, també, de destí. Per ell, el documental ha de proposar un procés incessant d’anada i tornada de la realitat, i amb Fabricants de Futur ho exemplifica: per a la seva pre-estrena es va organitzar el Festival Fènix (Festival d’Arts Autoproduïdes i Comerç de Proximitat de l’Empordà, on es portava la temàtica del documental al poble de Viladamat) i, a més, s’han realitzat exposicions a galeries d’art i tallers per a instituts amb els materials del documental, “i és que des del moment en que treus el documental de la pantalla estàs creant una altra realitat en la qual hi participa una altra gent i el teu punt de vista torna a canviar”.

*

Tercer episodi de Referents, després dels dedicats a l’Aleix Plademunt (I i II) i l’Anna Gual (I i II), i esperat amb delit per qui escriu aquesta intro: en Damià i jo som amics, dels millors amics possibles, i fa molt –massa- temps que li vaig començar a donar voltes a la idea d’apropiar-me’l per un Referents (la demostració, aquí i allà). Tot i les dificultats pròpies de l’amistat quan es tracta de parlar del treball d’algú situat a les teves rodalies (“el perill que aquest gran espai fraternal degeneri en un spa d’endogàmia i una ensabonada colossal”, com es deia en un article molt didàctic a Núvol), en ell es dónen les dues condicions per aparèixer aquí: m’és una persona propera, i considero la seva tasca audiovisual, i la manera que té de fer aquesta tasca, admirable i de referència dins el meu món. Aquí trobareu una selecció de talls breus de les seves peces documentals que he volgut relacionar amb les respostes a l’entrevista que li vaig fer. A por ellos!

> damiapuigauge.com > fabricantsdefutur.com > vimeo.com/fabricantsdefutur

“La primera experiència que vaig tenir anant amb la càmara pel món va ser quan vaig decidir anar a Brasil, contactar amb gent que coneixia el món audiovisual d’allà, i a partir d’allò vam triar fer documentals que questionessin el model de desenvolupament actual”

“À margem do Xingu – Vozes não consideradas va tenir força repercussió mediàtica a Brasil pel tema tractat, que era el que ara s’està convertint en la tercera hidroelèctrica més gran del món, la presa de Belo Monte, i pel moment en que sortia, doncs no se n’havia parlat amb anterioritat. Vam poder guanyar un premi al Festival de Paulínia, en aquells moments un dels festivals de cinema més importants de Brasil. Tot això també ens va donar la possibilitat de posar el documental al servei dels moviments socials, universitats, associacions… per tal que el puguessin projectar i fer que el veiessin milers de persones”


“Fabricants de Futur va sorgir a partir de veure com tot aquest sistema que ens han venut, un sistema que més o menys havia qüestionat tota la vida però des del punt de vista de la comoditat o de la passivitat, s’estava erosionant i desgastant a marxes forçades i al mateix temps naixien o es feien més fortes tot un seguit d’alternatives molt potents. Vam pensar que abans de seguir fent documentals en llocs on hi ha les entranyes del sistema, on hem vist autèntiques atrocitats, comunitats amenaçades, desastres ambientals, zones senceres com Amazones venudes a multinacionals… volíem focalitzar-nos en el nostre entorn més proper, aquell país que teòricament tenia una certa estabilitat i qualitat de vida i que ara s’estan esfondrant sense fre”

“Una de les principals característiques de Fabricants de Futur és que els personatges hi han participat d’una forma activa, orientant-lo amb l’elecció dels altres personatges. Nosaltres hem fet l’edició, la gravació… però ells són qui han fet la base de cada episodi amb la tria de personatges”

“Quan el documental de Brasil començava a anar bé, va aparèixer aquí el 15-M i va ser quan vaig tornar a Barcelona i em vaig trobar la Plaça Catalunya plena de gent, com passava igualment a moltes ciutats de l’Estat Espanyol. Aquí va ser quan vam decidir engegar un altre projecte documental, que no sabíem ben bé on ens portaria. Finalment, fa gairebé dos anys vam decidir tirar endavant Fabricants de Futur, quan ens vam adonar que dins aquest nou context socioeconòmic hi ha molta gent que està proposant alternatives i formes diferents de fer les coses. La nostra pretensió va ser, d’alguna manera, anar agrupant tota aquesta gent diferent i mostrar que tothom s’hi pot incloure”

“Jo no crec gens en la versió que diu que un documental ha de tenir totes les parts implicades, que si estàs tractant un tema polític has de tenir per un costat els polítics i per l’altre els demés implicats, perquè no vull donar espai a gent que ja té els seus espais i els té monopolitzats, i que omplin el documental de mentides. Ells ja tenen els seus mitjans i a nosaltres aquests projectes ens costen un parell d’anys fer-los i d’aquí en treiem les nostres pròpies conclusions…”

“La fotografia és una línia del guió i funciona com a tal. Completa la paraula, et pot fer arribar allà on la paraula no ha pogut… Nosaltres als documentals no utilitzem veus en off que narren, només la de les persones que entrevistem, o sigui que ens resulta més complicat tenir tot el que necessitem per a explicar el que volem explicar”

(continuarà…)

REFERENTS#2: Anna Gual (2a part)

> annagualvendrell@gmail.com

> nocaicemtiro.com

(il.lustracions per Bianca Tschaikner)

Escriure és viure i viure és escriure i oblida’t de separar-ho (…) La poesia és motor en tant que el viure és motor, i els problemes representen inspiració. Tot es retroalimenta”

“La meva manera de materialitzar l’època viscuda quan escrivia Implosions va ser a partir del cos i les seves vivències, doncs tot allò que vius se’t va imprimint a la pell. Cadascú arrastra la seva pròpia història, i la portem al cos (…) Això es relaciona amb la paraula implosions, que vol dir pressió externa més gran que l’interior i et fa tirar cap endins, perquè és a dins on ho emmagatzemes tot”

“Això dels poemes que només entenen altres poetes, no em va massa. És com alta cultura. Per mi el que fa la diferència és el punt de connexió amb els lectors… En el món audiovisual, per exemple, hi ha el cinema d’autor, que sovint es veu com aquell cinema complex que molta gent no entén. A vegades penso que certs treballs estan només enfocats a persones que han fet Comunicació Audiovisual o similars, que poden dir que aquella imatge vé de Godard o de tal altre autor. M’agradaria que no fos tan així. T’ha d’impactar, t’ha de dir quelcom, i si no ho fa és perquè potser no acaba de funcionar”

La vida és canvi i és divertit viure amb el canvi si el saps gaudir, tot i que de més jove els canvis m’afectaven més (…) El fet de no saber on seràs d’aquí a cinc anys em sembla més una aventura que no pas una cosa negativa”

Ara es nota que estic en una altra etapa, i no hi pot haver un Implosions 2. El nou poemari es diu “L’Ésser Solar” perquè té molta llum, és menys visceral i hi ha una òptica positiva que abans no tenia… Tot recorda a tot i tot influencia a tot, i el que he escrit els últims temps segurament té a veure amb el que vaig viure al Marroc, quan hi vaig passar una època”

Moltes gràcies, Anna… Avui comença alguna cosa.

REFERENTS#2: Anna Gual (1a part)

Si creus que la pressió està elevada al nivell en què et mous i que per escriure cal que t’exploti el cap, pot ser que tinguis problemes. Amb sort, pot ser que identifiquis aquests problemes amb el moviment, la lluita per avançar o, en el millor dels casos, amb la inspiració. Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?”. Tot i això, aquests problemes poden comportar riscos. Com les marques al cos. O la sensació d’un buit que pot viure i perviure a dins. O l’estar exposat a patir certes Implosions, que a més de ser el títol del primer poemari publicat de l’Anna Gual (LaBreu Edicions, 2008), vé a ser aquella mena de pressió externa gran, superior a la pressió interior, que fa esbotzar les parets d’un recipient, o en el cas del poemari que ens ocupa, fa miques l’ésser que s’hi veu implicat. Però te’n pots refer, i de fet aquest protagonista que no cau, que es tira, que es grapa les parpelles a les celles i que escup sang, “en l’experiència del llibre es recompon” (en paraules de Jordi Llavina a l’epíleg d’aquest poemari). Arribats aquí, la poesia d’Anna Gual es presenta a si mateixa com a intuïtiva i dialèctica, amb referències constants a l’experiència del cos, plena de vívids records d’infantesa i rica en imatges cinematogràfiques i musicals.

Segon round de Referents, on exposo, com amb el primer (el d’Aleix Plademunt: I i II), l’obra i les reflexions d’algú que em resulta proper i al mateix temps referencial. Al llegir-lo, tingueu en compte que parteix de les relacions entre l’entrevista que li vaig fer un matí de gener, el poemari publicat per l’autora ara fa quatre anys -a diferència del que podria dir el tango, quatre anys són molts- i les il.lustracions que ha fet Bianca Tschaikner d’alguns dels seus poemes vells i nous a “Passa-m’hi els dits” (Atem Books, 2011). L’Ésser Solar serà el nou i tercer llibre de poemes de l’Anna, que desitjo veure publicat en un futur ben proper i on destaca una visió global diferent a la d’Implosions, possiblement més diàfana i no tan centrada en les vivències del cos. Endavant!

> annagualvendrell@gmail.com

> nocaicemtiro.com

“Allò que escric sóc jo. No entenc la poesia d’una altra manera sinó com a poesia de l’experiència: hi ha cops que està més falsejada i cops que ho està menys, però en cap cas és ficció. Amb ‘Implosions’ segur que no (…) M’agrada que qualsevol persona que llegeixi els meus poemes pugui dir: jo també he estat en aquest punt exacte

“Entenc els poemes com sacsejades. No cal que un poema sigui atractiu, el que ha de ser és colpidor. Si després aporta bellesa i estètica, perfecte, però per mi el més important és la sacsejada i la commoció”


“No recordo l’edat concreta en què vaig començar a escriure, de fet des de que era ben petita que sempre m’ha agradat, tot i que llavors no era conscient de fins a quin punt les paraules tenen vida pròpia. Abans, i m’agrada pensar que també ara, escrivia de manera extremadament intuitiva. El misteri que amaguen encara em fascina”

Per mi, si cal prioritzar, és millor sentir la poesia que entendre-la. Perquè la vida és plena de situacions que no les entens però les sents. Cal conviure amb el fet que hi ha moltes coses que no tenen resposta. Penso més en les sensacions que es desprenen de les experiències que en el voler entendre-ho tot

“Un poema et pot fer sentir coses que no senties, i dius ufff! I amb aquest ufff! potser no penses ni en l’autor, sinó en tu mateix, perquè ja t’ho has fet teu i potser te n’has oblidat de qui ho ha escrit… Tu ja ets aquí dins del poema, i desapareix l’autor, i és aquest el moment que més m’agrada”

(continuarà…)

À margem do Xingu (trailer)

El meu amic Damià Puig ens presenta el trailer del que serà el seu primer, treballat i merescut documental “À margem do Xingu”, sobre el projecte de construcció d’una gran hidroelèctrica a Belo Monte (Brasil) i els efectes que pot ocasionar sobre la població i el medi natural de la regió afectada.

Només vull dir que s’ha guanyat, per mèrits propis i per la manera que ha tingut de funcionar (profunda i extensa prèvia teòrica, indagació exhaustiva i tasca de mesos sobre el terreny, involucració en les comunitats, treball en xarxa, supervivència econòmica) i que jo he vist i admirat de forma externa, un REFERENTS com cal ben aviat en aquest blog. Parabéns, beleza!

REFERENTS#1: Aleix Plademunt (2a part)

> www.aleixplademunt.com

> aleixplademunt.blogspot.com


“En els meus treballs m’agrada enfrontar una foto de Tòquio amb una d’El Caire i que et pugui semblar el mateix. En el fons estem parlant de les mateixes coses…”

“Dubailand és com una excusa per parlar de tots nosaltres, de les nostres inquietuds, de què ens interessa i per què ens interessa…”

“Dubai és ciutat una molt especial qué té la capacitat de néixer de zero, des del punt de partida zero, a diferència de les ciutats que estem acostumats a conèixer, sobretot les d’Europa que són més antigues, amb cents o mils d’anys d’història, i Dubai té el seu any zero fa res, fa vint anys. I van dir: anem a crear una ciutat, tenim tots els diners del món, què ens interessa? I de cop veus que és el que interessa a la nostra generació: absurditats”

“Del segon cop que vaig anar a Estats Units: volia fer un treball que s’apropés més a les persones, a la gent, i vaig tornar amb un treball molt fred, molt distant, molt des de lluny, i no hi havia gent, i jo estava molt lluny d’ells… Quan en veritat havia intentat que hi hagués una proximitat. Vaig entrar com en una crisi, no aconseguia apropar-me tot i haver fet l’esforç. Llavors vaig decidir tornar una altra vegada a Estats Units, acostar-me a la gent i que es notés que estava aprop d’ells. I em va sortir una cosa molt més propera, que és gairebé com l’altre extrem”


“Ara estic com una mica desubicat, fa un temps tenia les idees molt clares, i m’agrada no tenir-les clares, perquè això et fa sortir reforçat, més obert. Si cal desenfocar una foto perquè enfocant-la té menys força, doncs la desenfoco. Aquesta foto, per exemple, està feta amb trípode i l’he desenfocada, li he tallat el cap al cèrvol mort, perquè pensava que si ensenyava aquest cèrvol amb tota la seva textura i la sang, m’aportaria molt menys que fer-ho d’aquesta manera, on no saps si està saltant…”

“Acostumo a treballar sempre d’una manera i ara em plantejo fer coses diferents… Tendeixo a fer fotos amb molta llum i cels molt blaus, tot i que últimament he fet fotos de nit, amb flash…”

Gràcies per tot, Aleix.