Category: Photo!

Beading

Writing, that’s what I do,
not brilliant writing,
not glittering fiction but the beading
of precious words,
semi-precious stones assembled
to form a chain of sentences,
sparkling necklace put together
with feeling,
polished surfaces
catching sunbeams.

Writing, the need to compress
and give shape to some thoughts,
shape to something as epheremal
as life and mist.

(Maria Wallace, poema Beading, peça inèdita i guardonada amb el Premi a la millor poesia en llengua anglesa dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat, celebrats aquest maig de 2017. Sempre, si ve de grat, es pot tornar a repassar el Referents núm.1 i el Referents núm.2 dedicats a l’obra de la poeta catalano-irlandesa, ara fa un parell d’anys)

Imatge: Jerry Uelsmann (un dels més habituals aprovisionadors visuals d’aquest blog), amb Journey into Night, 2006.

 

 

Anuncis

Minúsculs dubtes de foscor

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

(Gabriel Ferrater, poema A mig matí, pàgina 54 d’A Nuces Pueris, Editorial Empúries, Barcelona, 1987)

Foto d’istiu feta per la Laura Robles, al Carrer de l’Església, rere les vies, a Montgat (el filtre València, posat amb certa malaptesa, és obra de les brillants ments -dit amb només una miqueta d’ironia- que sargeixen aquest blog)

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir:

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.

La llum del llamp

L’instant entre la llum del llamp
I el seu cos eixordador
Tibant, com una goma elàstica
A punt d’esclatar,
Ardent,
Em té clavada
En un llit de tortura
Entre la cambra de carn obscura
I la llum del més enllà.

Quina por més natural:
No puc anar endavant
No puc tornar enrere.

(Ana Blandiana, poema Com una goma elàstica, pàgina 43 de La meva pàtria A-4, Jardins de Samarcanda, 2015. Traducció de Corina Oproae, XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Imatge: Walter de Maria, The Lightning Field (1977). Fotografia de John Cliett, extreta del The Guardian.

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

Contra el caire del temps

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló, pàgina 55 de Dins l’esfera del temps, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, 1998)

Foto (troballa, embruix): Laura Robles, parada de metro Sant Andreu a última hora d’un dilluns d’estridències, Sant Andreu de Palomar, 2017

Absolut i salvatge

Les aigües negres del vell riu
se t’han endut; cridaves
i ningú no et sentia: el món
era adormit… i Déu, en els seus alts
somnis de déu,
no era sinó un riu obscur, absolut i salvatge,
lliscant calladament enllà de la foscor.

(Andreu Vidal, poema d’Ossos de Sol, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2010)

Foto: Sara Almgren (novament, una salvatge imatge -que bé podria remetre’ns al Wind River de Twin Peaks- d’aquesta fotògrafa per a un poema absolut)

*

I see a little light, I know you will: uns minsos indicis de percepcions diafànes, vingudes directament -de nou, irremeiablement- d’una carcassa adolescent que malgrat les aigües negres i els dies es resisteix a fugir de dins (o que, potser, ja ho va fer fa massa temps, en secret, com lliscant calladament foscor enllà, en un vell riu):

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Tot és al text

Francesca Woodman, imatge de la sèrie Space², Providence, Rhode Island, 1976

Un cop més -i, com sovint, una mica a destemps-: una sèrie de retalls d’articles capaços de raptar l’atenció i el pensament en temps d’estímuls incessants. Peces que abraçaria amb els ulls embenats, perquè tot viu dins el text, entre el tapís i la paret:

1. Barthes, el símptoma (de Jordí Puntí, a El Periódico):
“La frase, que cal repetir sovint -«tot està en el text!»-, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.”

*

2. Que la indústria no se’ns mengi la cultura (de Bel Olid, a Nació Digital):
“Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.”

*

3. Calendaris culturals pertorbats (de Mercè Ibarz, a Vilaweb):
“Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum —no dels llibres o de les pel·lis (ni això)— sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.”

*

4. Antologia del llenguatge empordanès (de Laura Cortadellas, a Surt de Casa):
“Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat. De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.”

>

Tot és dins el text (o, potser, també en les notes de les cançons que desplacen la ment a alguna adolescència, en les veus de Patti Smith i Michael Stipe, en les imatges de Jem Cohen):