Category: Photo!

Predileccions

No sé qué preferir,
la belleza de las inflexiones
o la belleza de las insinuaciones,
el mirlo cuando silba
o el instante después.

(Wallace Stevens, part V del poema Trece formas de contemplar un mirlo, del llibre Harmonium, Icaria Editorial, 2002. Traducció, pròleg i notes de Julián Jiménez Heffernan).

Foto: Sara Almgren.

*

Sense una pistola apuntant-nos el crani, pensem que no cal preferir res, podent tenir-ho —o havent-ho perdut— tot. Tanmateix, si fos estrictament necessari, i després d’una pugna íntima de dimensions èpiques, en aquest intent de blog ens decantaríem potser per les insinuacions, pels instants posteriors: l’indret on podrà esdevenir-se el record de la merla, la seva residència, feta present prolongat, piulet que reverbera i —tant de bo—no defalleix.

Anuncis

El món sense un mateix

El mundo que invento
a oscuras
tiene mucha lluvia y la misma cantidad de luz:
hay en él árboles, muerte, cielos hermosos
y abundante agua…,

el mundo que invento
a la luz del día y a oscuras
es en realidad este mismo mundo,
pero sin mí.

(Štefan Strážay, El mundo que invento, poema sencer, no retallat —cosa tirant a inaudita, en aquest món d’imatges fugaces, de mitges lectures i d’escapçament de l’atenció que també cultiven, empesos per les circumstàncies i en contra de la seva voluntat, els cervells instal·lats a la recambra del blog— que trobem a les primeres pàgines del llibre Una vida corriente, publicat per Arrebato Libros l’any 2014. La traducció, a càrrec de Patricia Gonzalo de Jesús. La cursiva i el color del text del poema no són, en cap cas, imputables a l’autor eslovac ni a la traductora, òbviament, sinó a aquestes ments pensants que es creuen qui sap què).

Imatge: Elsa Bleda, de la col·lecció Nightscapes series (Nottingham Road, KwaZulu-Natal, Sud-àfrica), 2017.

Tornar

Encara no sé si tornar a l’origen suposa
renunciar al desordre, ni si trobaré l’ordre

i haurà caducat.

(Sara Bailac, Traslladada, poema que, sense renunciar al desordre —de moment!—, hem trobat a la pàgina 21 de Vénen turbulències, segon llibre de la poeta targarina, publicat l’any 2010 per l’Editorial Tria i actualment descatalogat).

Fotografia: Untitled (1982), de Jerry Uelsmann, un dels fotògrafs que visita aquest blog amb assiduïtat —apareix per aquí com, quan i amb qui vol, un dret adquirit pels segles dels segles— i mig d’incògnit, com si pretengués tornar a algun origen.

El teu i el meu no-res

A quina distància
el teu i el meu
no-res.

(Silvie Rothkovic, poema de la pàgina 57 del llibre La nit que és dins el dia, obra que acaba de ser publicada i que ja és part, com altres de la mateixa autora com ara Altres arbres o Pianos i túnels, dels llibres de referència en poesia catalana contemporània del politburó d’aquest blog—paraules sense cap pretensió d’objectivitat, però sí de confessió i d’encaix en les tries íntimes, en la connexió entre el vers i el més pregon d’un mateix—. La Breu Edicions, 2018)

Fotografia —agrada imaginar que— pescada a poca distància d’algun no-res: Steven D. Foster, Figure with head bowed, arms hanging down (faint photograph 18×18”).

Un món desenterrat pel llenguatge

“Esperando que un mundo sea desenterrado por el lenguaje, alguien canta el lugar en que se forma el silencio. Luego comprobará que no porque se muestre furioso existe el mar, ni tampoco el mundo. Por eso cada palabra dice lo que dice y además más y otra cosa.”

(Alejandra Pizarnik, poema La palabra que sana, dins El infierno musical, 1971. Aquí, un gran anàlisi d’un fragment d’aquest poema)

Foto: Aleix Plademunt, de la col·lecció We are here.

Tot cau amb una fressa lenta i molla

Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges,
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l’amplària grisa, jaspiada
d’esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

(Gabriel Ferrater, poema Fi del món, del llibre Da Nuces Pueris, 1960)

Foto by Puig, al Parc de la Pegaso, a la frontera entre els estats-nació de Sant Andreu de Palomar i La Sagrera (Barcelona), un migdia de tardor de 2017, cinquanta-set anys més lluny de la fi del món ferrateriana.

*

I ara: Phoebe Bridgers, nou fitxatge estrella de Sub Pop (també coneguts, entre mil altres i millors coses, com “we’re not the best, but we’re pretty good”), i una peça ideal per aquest mood de tardor -lent, moll-, per aquest ànim de terra pedregosa i fatigosa:

La superfície de l’univers

Un món que comprenc tan poc:
Les paraules em vesteixen
Amb boires i núvols
A través dels quals adesiara un estel
Amb les vores esquinçades
Prova d’infiltrar un raig de sentit.
Tot és massa lluny
O massa a prop,
Les lents sempre inadequades,
Les formes no figuratives,
Ni gust, ni olor,
Només els dits perduts
Sobre la superfície rugosa
De l’univers.

(Ana Blandiana, poema Sobre la superfície de l’univers, trobat a la pàgina 81 del llibre La meva pàtria A-4, traduït per Corina Oproae i publicat per Jardins de Samarcanda l’any 2015, després de guanyar el XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Fotografia: Francesca Woodman, Untitled

*

Com una remor que –provant d’infiltrar un raig de sentit– vingués de massa lluny, o marxés de massa a prop:

Beading

Writing, that’s what I do,
not brilliant writing,
not glittering fiction but the beading
of precious words,
semi-precious stones assembled
to form a chain of sentences,
sparkling necklace put together
with feeling,
polished surfaces
catching sunbeams.

Writing, the need to compress
and give shape to some thoughts,
shape to something as epheremal
as life and mist.

(Maria Wallace, poema Beading, peça inèdita i guardonada amb el Premi a la millor poesia en llengua anglesa dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat, celebrats aquest maig de 2017. Sempre, si ve de grat, es pot tornar a repassar el Referents núm.1 i el Referents núm.2 dedicats a l’obra de la poeta catalano-irlandesa, ara fa un parell d’anys)

Imatge: Jerry Uelsmann (un dels més habituals aprovisionadors visuals d’aquest blog), amb Journey into Night, 2006.

 

 

Minúsculs dubtes de foscor

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

(Gabriel Ferrater, poema A mig matí, pàgina 54 d’A Nuces Pueris, Editorial Empúries, Barcelona, 1987)

Foto d’istiu feta per la Laura Robles, al Carrer de l’Església, rere les vies, a Montgat (el filtre València, posat amb certa malaptesa, és obra de les brillants ments -dit amb només una miqueta d’ironia- que sargeixen aquest blog)

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir: