Category: Amèrica Llatina!

Tard per a tot

Sin padre
ni madre
ni perro que te ladre
arrancas las hojas del calendario
mientras llueve de abajo para arriba
y en tu cuarto se acentúa
ese aire de estación
de paradero
con los muros tapados de postales
y de niños que crecen por fotografías
Entristece pensar que así como se han ido estos años
puedan irse otros todavía
haciéndosenos tarde para todo
menos para comprobar
lo que tú y yo hemos sufrido.

(Cecilia Casanova, poema Mientras llueve de abajo para arriba, escrit durant la dictadura de Pinochet a Xile)

*

Tard per a tot, potser, menys per no oblidar la barbàrie, per retrobar-nos en la poesia: poema trobat dins del llibre Los poetas chilenos luchan contra el fascismo (Editorial Comité Chile Antifascista, 1977). Llibre trobat, per atzar, a un mercat de puces. Mercat de puces trobat, sota els tells, a Unter den Linden, Berlín, un matí de primavera i núvols.

DSC_3632

Anuncis

El botón de nácar

Amb vostès: el tràiler d’El botón de nácar, el nou documental del meu admirat Patricio Guzmán, que caldrà recercar i visionar en dies venidors. Després de Nostalgia de la luz, això promet, i esperona. A banda, com a postdata i ampliant el punt de fuga: per un cordó umbilical invisible -d’arrel familiar i ordit en l’exili dels anys de grisor-, sempre estaré lligat a Xile, a les seves derrotes i als seus anhels truncats de transformació. A la seva llargària inabastable i als botons de nacre -un dia desarrelats a la força- que perviuen, com a memòria i veu de l’aigua, als fons marins del Pacífic.

xile

Necessitats bàsiques

poetas

Sempre, a totes hores i per tots els puestus!

Foto feta per l’amic Ricardo Stamina als carrers de Rio de Janeiro i enviada —amb una generositat fotogràfica desmesurada i sense esperar un llibre de sonets immaculats a canvi— a la redacció d’aquest succedani de blog, que se sent cofoia de poder exhibir aquest tipus d’instantànies relacionades amb la poesia universal. Obrigadissimo! 😉

Galeano i els adéus

“Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha transmutado siempre en capital europeo, o más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos”


(Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina)

Quines descobertes vaig fer amb les teves paraules i el teu compromís, Eduardo, mentre em perdia pel sud del teu continent amb l’efervescència d’un rodamón indòmit, i no ho sabràs prou, com te’n vaig estar, i com te n’estic, d’agraït, pel guiatge!

(entrevista a Eduardo Galeano els dies del 15M de 2011, realitzada per 15Mbcn.tv)

*

Limitada -i probablement innecessària- reflexió sobre morir, arran dels adéus recents d’Eduardo Galeano, Teresa Rebull, Francesc Garriga, i del d’en Ferran Bonet, de Bullitt, company de generació i d’aventures musicals, la que menys puc comprendre -si fos possible, això- de totes: la mort deu ser una part indestriable de ser-hi, una de les dues accions que hem vingut a fer -viure, morir-. I potser, per ineficàcia provada del mètode, no n’hi ha prou d’esperar-la, en un carreró fosc i ganes de brega, “amb la navalla amagada al puny clos” (com escriu brillantment el meu amic i poeta Xavi Serra, sabadellenc). Potser només cal esguardar-la. Perquè no sabrem si és una porta o si és el límit. Però si que hem comprès -o volem creure- que saber-nos finits ens deu servir per caminar. Com la utopia.

Una altra hipòtesi

“Atención: la poesía no cura, pero cicatriza”
(pintada vista a Argentina)

Després de tants anys poblant aquest planeta, sembla que finalment hem après que la poesia no ens curarà, i jo també dubto que tingui propietats cicatritzants: a vegades, és qui fa la ferida o perpetra el crim. Però deixem-ho en una sospita no acusatòria, no prenguéssim mal de nou 😉

*

(entrada patrocinada per la data cicatritzant per excel·lència, el Dia Mundial de la Poesia)

Pàtries

DSC_0558

“El mar es la patria de todos los soñadores; en todas las vidas en pugna con lo cotidiano hay un golpe de mareas, y es en el surco abierto por los barcos donde fructifican las semillas de los mejores sueños”

Reflexions del poeta xilè Salvador Reyes Figueroa que se’m van presentar, cisellades a un monument, perennes, a la carretera de Valparaíso a Viña del Mar, a Xile, i que més tard vaig saber que eren manllevades del pròleg de Reyes Figueroa a La niña de la prisión y otros relatos, de Luís Enrique Delano. De pàtries (i màtries) n’hi ha moltes, però poques, o cap, com el mar i els solcs que deixen els vaixells, o que inventen les llunes de tramuntana.

> Foto des del terrat d’una casa de Sant Feliu de Guíxols, a prop de la petita pàtria de l’aigua salada.