Category: Amèrica Llatina!

Desembre, juny.

Diciembre suma todos los diciembres
que puedan recordarse
y suma también brisas y fragmentos
de diciembres borrados.
Tiene la densidad de un bizcochuelo
que el calor fermentó
y volvió alucinógeno.
Entonces desconcierta
que sea al mismo tiempo
el más liviano y frágil de los meses.
Cada diciembre nuevo
retoma el anterior y el anterior
y todo lo que fuimos
desde el primer diciembre.

(Laura Wittner, poema Mes, de Traducción de la ruta. Gog y Magog Ediciones, Buenos Aires, 2020… una meravellosa troballa d’autora i de poema)

Desembre, el juny de les terres australs. Unpopular opinion: per a alguns, i no caldrà dir qui, una de les èpoques més tristes de l’any («porque en ese mes / sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña / lo mismo que el calor que empezaba», com Gil de Biedma). Juny és com una fi de tot —vestida, empolainada de possibilitat—, la diàspora de les esperances que s’endú, i acaba per desfigurar, la canícula. Juny suma tots els junys que podem recordar (els de la pandèmia i els d’abans d’aquest no-temps que se’ns arrela), i també els junys que no podem oblidar.

Foto maldestra feta per en Puig, un lleuger i fràgil mes de desembre, amb brises i fragments d’altres desembres (junys) borrats, a San Martín de los Andes (Neuquén, Argentina), d’un any que vol ser recordat com el 2005.

Un món desenterrat pel llenguatge

“Esperando que un mundo sea desenterrado por el lenguaje, alguien canta el lugar en que se forma el silencio. Luego comprobará que no porque se muestre furioso existe el mar, ni tampoco el mundo. Por eso cada palabra dice lo que dice y además más y otra cosa.”

(Alejandra Pizarnik, poema La palabra que sana, dins El infierno musical, 1971. Aquí, un gran anàlisi d’un fragment d’aquest poema)

Foto: Aleix Plademunt, de la col·lecció We are here.

Tard per a tot

Sin padre
ni madre
ni perro que te ladre
arrancas las hojas del calendario
mientras llueve de abajo para arriba
y en tu cuarto se acentúa
ese aire de estación
de paradero
con los muros tapados de postales
y de niños que crecen por fotografías
Entristece pensar que así como se han ido estos años
puedan irse otros todavía
haciéndosenos tarde para todo
menos para comprobar
lo que tú y yo hemos sufrido.

(Cecilia Casanova, poema Mientras llueve de abajo para arriba, escrit durant la dictadura de Pinochet a Xile)

*

Tard per a tot, potser, menys per no oblidar la barbàrie, per retrobar-nos en la poesia: poema trobat dins del llibre Los poetas chilenos luchan contra el fascismo (Editorial Comité Chile Antifascista, 1977). Llibre trobat, per atzar, a un mercat de puces. Mercat de puces trobat, sota els tells, a Unter den Linden, Berlín, un matí de primavera i núvols.

DSC_3632

El botón de nácar

Amb vostès: el tràiler d’El botón de nácar, el nou documental del meu admirat Patricio Guzmán, que caldrà recercar i visionar en dies venidors. Després de Nostalgia de la luz, això promet, i esperona. A banda, com a postdata i ampliant el punt de fuga: per un cordó umbilical invisible -d’arrel familiar i ordit en l’exili dels anys de grisor-, sempre estaré lligat a Xile, a les seves derrotes i als seus anhels truncats de transformació. A la seva llargària inabastable i als botons de nacre -un dia desarrelats a la força- que perviuen, com a memòria i veu de l’aigua, als fons marins del Pacífic.

xile

Necessitats bàsiques

poetas

Sempre, a totes hores i per tots els puestus!

Foto feta per l’amic Ricardo Stamina als carrers de Rio de Janeiro i enviada —amb una generositat fotogràfica desmesurada i sense esperar un llibre de sonets immaculats a canvi— a la redacció d’aquest succedani de blog, que se sent cofoia de poder exhibir aquest tipus d’instantànies relacionades amb la poesia universal. Obrigadissimo! 😉

Galeano i els adéus

“Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha transmutado siempre en capital europeo, o más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos”


(Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina)

Quines descobertes vaig fer amb les teves paraules i el teu compromís, Eduardo, mentre em perdia pel sud del teu continent amb l’efervescència d’un rodamón indòmit, i no ho sabràs prou, com te’n vaig estar, i com te n’estic, d’agraït, pel guiatge!

(entrevista a Eduardo Galeano els dies del 15M de 2011, realitzada per 15Mbcn.tv)

*

Limitada -i probablement innecessària- reflexió sobre morir, arran dels adéus recents d’Eduardo Galeano, Teresa Rebull, Francesc Garriga, i del d’en Ferran Bonet, de Bullitt, company de generació i d’aventures musicals, la que menys puc comprendre -si fos possible, això- de totes: la mort deu ser una part indestriable de ser-hi, una de les dues accions que hem vingut a fer -viure, morir-. I potser, per ineficàcia provada del mètode, no n’hi ha prou d’esperar-la, en un carreró fosc i ganes de brega, “amb la navalla amagada al puny clos” (com escriu brillantment el meu amic i poeta Xavi Serra, sabadellenc). Potser només cal esguardar-la. Perquè no sabrem si és una porta o si és el límit. Però si que hem comprès -o volem creure- que saber-nos finits ens deu servir per caminar. Com la utopia.

Una altra hipòtesi

“Atención: la poesía no cura, pero cicatriza”
(pintada vista a Argentina)

Després de tants anys poblant aquest planeta, sembla que finalment hem après que la poesia no ens curarà, i jo també dubto que tingui propietats cicatritzants: a vegades, és qui fa la ferida o perpetra el crim. Però deixem-ho en una sospita no acusatòria, no prenguéssim mal de nou 😉

*

(entrada patrocinada per la data cicatritzant per excel·lència, el Dia Mundial de la Poesia)

Pàtries

DSC_0558

“El mar es la patria de todos los soñadores; en todas las vidas en pugna con lo cotidiano hay un golpe de mareas, y es en el surco abierto por los barcos donde fructifican las semillas de los mejores sueños”

Reflexions del poeta xilè Salvador Reyes Figueroa que se’m van presentar, cisellades a un monument, perennes, a la carretera de Valparaíso a Viña del Mar, a Xile, i que més tard vaig saber que eren manllevades del pròleg de Reyes Figueroa a La niña de la prisión y otros relatos, de Luís Enrique Delano. De pàtries (i màtries) n’hi ha moltes, però poques, o cap, com el mar i els solcs que deixen els vaixells, o que inventen les llunes de tramuntana.

> Foto des del terrat d’una casa de Sant Feliu de Guíxols, a prop de la petita pàtria de l’aigua salada.