“Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha transmutado siempre en capital europeo, o más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos”


(Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina)

Quines descobertes vaig fer amb les teves paraules i el teu compromís, Eduardo, mentre em perdia pel sud del teu continent amb l’efervescència d’un rodamón indòmit, i no ho sabràs prou, com te’n vaig estar, i com te n’estic, d’agraït, pel guiatge!

–

(entrevista a Eduardo Galeano els dies del 15M de 2011, realitzada per 15Mbcn.tv)

–

*

Limitada -i probablement innecessària- reflexió sobre morir, arran dels adéus recents d’Eduardo Galeano, Teresa Rebull, Francesc Garriga, i del d’en Ferran Bonet, de Bullitt, company de generació i d’aventures musicals, la que menys puc comprendre -si fos possible, això- de totes: la mort deu ser una part indestriable de ser-hi, una de les dues accions que hem vingut a fer -viure, morir-. I potser, per ineficàcia provada del mètode, no n’hi ha prou d’esperar-la, en un carreró fosc i ganes de brega, “amb la navalla amagada al puny clos” (com escriu brillantment el meu amic i poeta Xavi Serra, sabadellenc). Potser només cal esguardar-la. Perquè no sabrem si és una porta o si és el límit. Però si que hem comprès -o volem creure- que saber-nos finits ens deu servir per caminar. Com la utopia.