Tagged: hammock

Mans cosides

La camisa de força
                 de néixer
amb les mans cosides

als canells.

(Albert Garcia Elena, un poema d’aquells de caure, de genolls, a terra, incontenible i esquinçador —ja hi som, amb els adjectius, com si el poema els necessités!—, que ens ve a col·lidir, perquè amb les mans cosides no el podríem pas trobar nosaltres pel nostre compte, a la pàgina 26 de La saliva dels morts, Premi Miquel de Palol 2017 i publicat per Editorial Proa. Sembla ser que, aviat i per a deler insondable dels adeptes, més poesia eleniana a El coure sota el Hudson.)

Pintura: Family Portrait, de Theodor Pištěk (1976).

*

Ho acompanyarem amb els pigments celestes de la música de Hammock, feliçment descoberts anys abans de qualsevol cosidura a la banda sonora de Columbus (es dubta —com es dubta de tot des de l’interior de la camisa de força d’haver nascut i mentre som a una bastida suspesa en l’aire— del seu encaix en aquesta entrada, però es deixa la peça perquè siguin, finalment, la nuesa i la intempèrie d’un blog en perpetu oblit les forces que ho acabin determinant per si soles):

Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys

No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i  adolorit i potser nostàlgic.

(Joan Vinyoli, poema en prosa Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, del llibre El griu, 1979, aprofitat aquí per —noti’s una lleugera picada d’ullet, com amb delicadesa— instaurar una correlació entre l’edat del jo poètic esbossat i els anys de vida sobre la superfície terrestre de qui s’oculta rere els caràcters escrits del blog —oh, originalitat!—. Per a un aprofundiment envers la trampa vinyoliana d’aquest poema prosaic, es prega pitjar aquí).

Il·lustració: Jordin Isip, Performance Measurement, 2001.

*

Per fer més passable aquest autoretret, una petita dosi de Hammock (una altra, que no ens en podem desfer tan fàcilment —o deu ser que no volem—, d’aquests acords, proclius a records i a somnis):

Art elevat

D’esquerra a dreta: Strand, Brodsky, Zagajewksi i Walcott (foto mítica de Jill Krementz al jardí de can Brodsky, 1986).

 

“Dir que el patiment genera l’art més elevat és una fal·làcia abominable. El patiment encega, ensordeix, arruïna i, sovint, mata.” (Joseph Brodsky, poeta de gruix). Bé, suposarem —i creurem una font una mica més fiable que el nostre comitè nocturn de redacció, que per això existeixen els brolladors de referència— que ho va dir ell, i a sobre hi estarem d’acord, i molt. Acte seguit, com a celebració, perquè sí, escoltarem sencera —amb tot el deteniment que la realitat ens permeti, sense encegar-nos— la banda sonora de Columbus, aquella apologia cinematogràfica de la lentitud, de les trobades impracticables i, és clar, dels espais arquitectònics com a extensió dels nostres cossos i anhels al món de fora. Espòiler (sense voluntat expressa de voler contradir la màxima inicial): també n’hi ha una mica, de patiment, aquí, però esperem que sigui del que no ensordeix, ni arruina, ni mata.

De moment: