Category: Musique!

Allò que queda de l’aire

——–Bruckner, simfonia en re menor

Ja sé, si alço la vista al cel
aquesta tarda de març,
que no haig de caure en el parany
de buscar acords o signes
en aquella dèbil textura que s’obre
silenciosa a l’empara, despoblada
de núvols, de tota possible verificació.

És només aquest residu, tan tènue,
que jau davant meu,
qui desencadena la conjectura,
en el més enllà de l’immediat,
aliè a tot llenç o escenari;

què en faré d’aquesta simfonia
dins la qual ara mateix habito,
quan la seva xarxa m’elevi
i em retorni a l’anterior,

a allò que queda de l’aire.

Albert Garcia Elena —per segon cop consecutiu, perquè des de l’anterior entrada, ja fa mesos, ha pogut ser publicada i devorada aquesta obra que estimem, aquí a la seu central que orienta el recorregut cap al no-res d’aquest blog, erràtic des de l’origen, i per altra banda, també s’ha fet aquest antipregó de Barcelona Poesia—, apareixent en aquesta ocasió amb el poema Lake Placid, amagat, reclòs al nucli d’El coure sota el Hudson (El Gall Editor, 2021 / Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2020).

Obvietats: el poema —tot poema!— desplega les pròpies i multiplíssimes imatges que conté, irreemplaçables per cap fotografia, però som de fer mescles i el politburó del blog, reunit d’urgència aquesta tarda de juny, ha alçat la vista al cel i decidit que Jerry Uelsmann hi presentava candidatura, amb Voyager (2008).

*

Res a veure amb Bruckner ni amb simfonies que habitem, però hem sentit la crida de les dèbils textures d’Alex Kozobolis, que també volia ser-hi, a la commemoració d’aquest més enllà de l’immediat:

Mans cosides

La camisa de força
                 de néixer
amb les mans cosides

als canells.

(Albert Garcia Elena, un poema d’aquells de caure, de genolls, a terra, incontenible i esquinçador —ja hi som, amb els adjectius, com si el poema els necessités!—, que ens ve a col·lidir, perquè amb les mans cosides no el podríem pas trobar nosaltres pel nostre compte, a la pàgina 26 de La saliva dels morts, Premi Miquel de Palol 2017 i publicat per Editorial Proa. Sembla ser que, aviat i per a deler insondable dels adeptes, més poesia eleniana a El coure sota el Hudson.)

Pintura: Family Portrait, de Theodor Pištěk (1976).

*

Ho acompanyarem amb els pigments celestes de la música de Hammock, feliçment descoberts anys abans de qualsevol cosidura a la banda sonora de Columbus (es dubta —com es dubta de tot des de l’interior de la camisa de força d’haver nascut i mentre som a una bastida suspesa en l’aire— del seu encaix en aquesta entrada, però es deixa la peça perquè siguin, finalment, la nuesa i la intempèrie d’un blog en perpetu oblit les forces que ho acabin determinant per si soles):

Enllà dels ulls

El sot de la coma

Fins on m’abasta la mirada,
illa de llum,

i enllà dels ulls,
un oceà de fosca.

Quan més certa la terra que trepitjo,
més misteris les ombres
que se m’obren.

Quan més abasta el vers,
més cingle al blanc.

(Laura López Granell, poema Espelma, del llibre Coratge, que Godall Edicions va publicar a principis de març d’un 2020 que pretenia ser un any més i que, malgrat conjuntures i «el nus d’aquest present», va fer molt de camí dins les ànimes que corren per les golfes del blog, en aquella (*aquesta) època que ens va fer replegar a casa —sobretot els dies que entràvem en una fase desconeguda, curulla de pors, com si no n’haguéssim tingut abans—. Un primer gran llibre-refugi de la clausura («sobretot quan no ho vol, / el poema és consol»), una salvaguarda íntima per no ser presa fàcil dels elements, una illa de llum, un oratge valent, l’insomni acompanyat i el son, com «el solc que traça el gest», dins el poema. Gràcies, Laura.)

> Pintura: Perejaume, El sot de la coma.

*

I una descoberta recent i de delectació instantània: l’Iggy (més incombustible que les edats de la vida), amb Tarwater i Alva Noto, oferint nous corriols, encara no fressats, a Leaves of grass de Whitman:

 

Hores quietes

Sohlberg

Tot és quiet, només una destral
ressona lluny. Secs arbres a la vora
de l’espadat es miren al corrent.
Llisquen les aigües en silenci igual
que les edats, i brilla tristament
avui com fa molts segles aquesta hora.

Joan Vinyoli —el nostre estimat Joan carregat de foscúries—, poema Hora quieta, a Les hores retrobades, Óssa Menor, Editorial Proa, 1951 (abans d’ahir). Perquè Vinyoli és l’origen de l’aferrament devot a la poesia i del caminet que el comitè editorial d’aquest blog va començar a rasclar-hi un dia (versos com els dos últims d’aquest poema en podrien ser una de les causes); perquè sempre retorna, perquè la natura, com al primer desenllaç, ens crida, encara.

Pintura: Harald Sohlberg, Fisherman’s Cottage (1906).

*

Seguici musical (voluntari, a gust del client) a càrrec de Lanterns on the Lake:

Més aviat, un laberint

Massagrande

(…) De vegades s’obre un abisme entre dimarts i dimecres; però vint-i-sis anys poden passar en un instant. El temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s’arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l’altre costat.

Tomas Tranströmer, retall de la prosa poètica Resposta a una carta, caçat a La plaça salvatge, Perifèric Edicions, 1994. Traducció de Carolina Moreno Tena. Més endavant, en el mateix llibre: «En realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una nau bessona de la nostra vida que segueix tota una altra ruta». Endavant amb tot.

Pintura: Matteo Massagrande, Cedraia (2018).

*

Acompanyament d’excepció, en aquesta cerca d’un mateix per l’altre costat de la paret —de moment no reeixida, n’anirem actualitzant marcador i resultats—, per part de Julie Byrne, rescatada, ella sí, dels amagatalls i laberints d’una ment:

Pensament il·limitat

dnieper

Finalment la nit em va envoltar;
vaig flotar-hi per sobre, potser endins,
o em va transportar com un riu transporta
un vaixell, i a la vegada
va fer voltes sobre meu,
esquitxada d’estrelles però fosca, tanmateix.

Era per aquests moments, que havia viscut.
Vaig sentir que m’elevava misteriosament per sobre
        del món,
de manera que aquesta acció era impossible al capdavall,
i això va fer el pensament no només possible, sinó
         il·limitat.

(…)

Louise Glück, poema Mitjanit (esquarterat —com sovint fem, esperem que sense traïdoria, amb nobles propòsits— en aquesta temptativa de blog), furtat del llibre Nit fidel i virtuosa, Edicions del Buc, 2017. Traducció de Núria Busquet. El poema complet i inalterat, en versió original, en aquest enllaç.

Pintura: Moonlight Night on the Dnieper, del paisatgista rus Arkhip Kuindzhi, 1880.

*

També és per aquestes músiques, que hem viscut (l’escolta —nocturna, fidel, virtuosa—, a l’ensems de la lectura del poema és completament opcional, però del tot suggerida):

 

(Mercès il·limitades a l’al·lota Jumangi per revelar aquesta peça pianística)

 

Referents! (fets i fallits)

Va haver-hi un temps, reclusions i situacions excepcionals enllà, que aquest blog va pretendre ser un mostrari de les ànsies, mai no sadollades, del seu politburó. En aquell context de segones joventuts, i per poder irradiar envers l’espai exterior una petita fracció d’aquest anhel cultural (adjectiu dit amb boca petita), va emergir-hi una idea originària, de la qual en van brollar cinc anys de REFERENTS!, és a dir, de vincles a dit entre les opinions de persones —que m’eren més o menys properes, i que tenien una obra artística pròpia que jo admirava, i continuo fent-ho— i fragments de les seves creacions. Heus aquí un petit memorial del que va ser aquella època, que va transcórrer de la primeria de 2010 fins a mitjan dècada, i que és recordada des dels despatxos ombrívols de l’autoritat competent d’aquestes pàgines amb cert, i qui sap si una mica malaltís, enyor (no és balder de dir que l’obra d’aquests éssers d’inventiva apreciada no ha parat de continuar creixent i creixent, aquests últims anys):

1. ALEIX PLADEMUNT: Primera part / Segona part

Aleix

*

2. ANNA GUAL: Primera part / Segona part

Anna

*

3. DAMIÀ PUIG: Primera part / Segona part

Damià

*

4. MAU BOADA: Primera part / Segona part

Mau

*

5. MARIA WALLACE: Primera part / Segona part

Teresa

 

Bé, i fent memòria del que hauria pogut esdevenir-se («What might have been is an abstraction / Remaining a perpetual possibility / Only in a world of speculation.», gran amic Eliot), convé no oblidar altres possibles candidats a Referents! (i que encara ho són, en un món d’especulació, perquè, ara per ara, no hi haurà represa), que van giravoltar durant lapses de temps indefinits i amb estima per les ments dels membres de l’òrgan de direcció del blog. Per a ells, afecte i devoció, i aquí, una petita mostra del que fan o han fet:

> FERRAN FAGES (peça composta recentment per a In·side, projecte d’Outs.cat, que «ha encarregat a diversos artistes de noves músiques, confinats a les seves cases o estudis a causa de la crisi del COVID-19, la realització de diverses propostes (…) motiu pel qual hem destinat part del pressupost dels projectes de la temporada a realitzar els encàrrecs als artistes d’IN·SIDE: el projecte neix, doncs, com una iniciativa pionera en la situació actual.»):

*

> PAU GENER GALIN (poema sense títol, del llibre Tancat per mancances, La Breu Edicions, 2008):

Pau Gener

*

> SILVIE ROTHKOVIC (poema sense títol, del llibre Tancat per mancances, La Breu Edicions, 2008):

Rothkovic

*

> NO MORE LIES (cançó Glowing Dances, del disc ][, BCore, 2005)

*

> ALBERT GARCIA ELENA (poema sense títol, del llibre La saliva dels morts, Edicions Proa, 2018. Premi Miquel de Palol 2017):

Albert Garcia Elena

*

> LAURA LÓPEZ GRANELL (poema El pintor, del llibre Coratge, Godall Edicions, 2020):

Laura López Granell

En fi, tot cosa bona —sempre des de la perspectiva de la direcció executiva del blog—, que algun dia caldrà furgar. 🙂

 

 

Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys

No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i  adolorit i potser nostàlgic.

(Joan Vinyoli, poema en prosa Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, del llibre El griu, 1979, aprofitat aquí per —noti’s una lleugera picada d’ullet, com amb delicadesa— instaurar una correlació entre l’edat del jo poètic esbossat i els anys de vida sobre la superfície terrestre de qui s’oculta rere els caràcters escrits del blog —oh, originalitat!—. Per a un aprofundiment envers la trampa vinyoliana d’aquest poema prosaic, es prega pitjar aquí).

Il·lustració: Jordin Isip, Performance Measurement, 2001.

*

Per fer més passable aquest autoretret, una petita dosi de Hammock (una altra, que no ens en podem desfer tan fàcilment —o deu ser que no volem—, d’aquests acords, proclius a records i a somnis):

Art elevat

D’esquerra a dreta: Strand, Brodsky, Zagajewksi i Walcott (foto mítica de Jill Krementz al jardí de can Brodsky, 1986).

 

“Dir que el patiment genera l’art més elevat és una fal·làcia abominable. El patiment encega, ensordeix, arruïna i, sovint, mata.” (Joseph Brodsky, poeta de gruix). Bé, suposarem —i creurem una font una mica més fiable que el nostre comitè nocturn de redacció, que per això existeixen els brolladors de referència— que ho va dir ell, i a sobre hi estarem d’acord, i molt. Acte seguit, com a celebració, perquè sí, escoltarem sencera —amb tot el deteniment que la realitat ens permeti, sense encegar-nos— la banda sonora de Columbus, aquella apologia cinematogràfica de la lentitud, de les trobades impracticables i, és clar, dels espais arquitectònics com a extensió dels nostres cossos i anhels al món de fora. Espòiler (sense voluntat expressa de voler contradir la màxima inicial): també n’hi ha una mica, de patiment, aquí, però esperem que sigui del que no ensordeix, ni arruina, ni mata.

De moment:

Versos i gresca

Aquest dissabte, versos i gresca a Sant Andreu, al Casal Independentista El Noi Baliarda. Aquí, una minsa mostra, uns retalls –benintencionats i sense cap mena de malícia conscient, malgrat l’amputació, en algun cas– d’alguns poemes que podria ser que hi fossin dits:

Aina Torres:
“(…)
Com podrà néixer el dia
si t’has endut tota la llum?”

*

Albert Garcia Elena:
“Penso per falsificar
el que sento.
Escric per legir-me
el pensament.”

*

Laura López Granell:
“Esclafar el violí contra la fosca
i, de les estelles, llum.”

*

Elm Puig:
“(…)
Quan es fa fosc,
et vetllen les òlibes
i els colors de l’absència.”

*

Pel que fa a la banda sonora –cosa d’en Monegre (en reaparició pública estel·lar)–, podria també ben ser que una cançó com aquesta hi fos tocada: