Category: Musique!

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Absolut i salvatge

Les aigües negres del vell riu
se t’han endut; cridaves
i ningú no et sentia: el món
era adormit… i Déu, en els seus alts
somnis de déu,
no era sinó un riu obscur, absolut i salvatge,
lliscant calladament enllà de la foscor.

(Andreu Vidal, poema d’Ossos de Sol, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2010)

Foto: Sara Almgren (novament, una salvatge imatge -que bé podria remetre’ns al Wind River de Twin Peaks- d’aquesta fotògrafa per a un poema absolut)

*

I see a little light, I know you will: uns minsos indicis de percepcions diafànes, vingudes directament -de nou, irremeiablement- d’una carcassa adolescent que malgrat les aigües negres i els dies es resisteix a fugir de dins (o que, potser, ja ho va fer fa massa temps, en secret, com lliscant calladament foscor enllà, en un vell riu):

Carrer de la Creu

(Carrer de la Creu, Sant Feliu de Guíxols, mes de febrer de 2017. Foto: Puig, amb filtre de mòbil de gamma tirant a baixa)

Una veu circumda el pensament: Julie Byrne percudeix encara, i un cotxe d’una altra realitat espera -en la foscor, pacient- un esguard. Uns ulls nous en la nit quieta. Com si les petjades que farceixen, amuntegades però invisibles, cada carrer de cada poble de qualsevol país des dels inicis dels temps, no li bastessin. Follow my voice, I’m right here. I, així, fins a l’esguard: el tacte precís dels ulls amb el metall, amb les portes de l’obscuritat, tan sencera, tan quieta.

*

La veu:

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse:

Contra un mateix

jerry-uelsmann-small-woods

Gairebé no en sabem res,
del que passa dins de l’home
que estudia
per convertir-se en arbre.

Ja comença a invocar els ocells,
a construir un niu amb ossets de rosegadors.

Fer és una lluita tenaç
contra un mateix.

Fer és contradir-se.

(Anna Gual, poema Himne de l’imperi, pàgina 40 de Molsa, Adia Edicions, 2016 / Imatge: Jerry Uelsmann, Small Woods Where I Met Myself, 1967)

“No ho hem d’il·luminar tot”, i potser tampoc podrem travessar el bosc frondós i deixar mai de lluitar, tenaçment, contra nosaltres mateixos. Però, encara que els camins no ens portin enlloc, i que no passi res, i que això no sigui greu, potser és -aquest d’ara- un bon moment per començar a invocar els ocells, per recuperar l’especial REFERENTS amb què aquest blog va provar d’acostar-se i homenatjar, un any que es feia dir 2012, la poesia de l’Anna (quan Implosions era, encara, la seva única obra publicada i L’ésser solar, una il·lusió per a un futur pròxim): part I i part II. Una delícia, a hores d’ara ja clàssica (una altra, aquesta entrevista recent, a Núvol).

*

En un altre ordre de coses, un altre himne per a un altre imperi: la nova cançó de Please Wait, els vailets de Sant Feliu, la joveníssima-però-ja-no-tan-nova fornada d’un remolí incessant, prolífic, que roman i sobrepassa èpoques i pentinats:

Mentre les fulles giravolten

img-20161002-wa0011

Montgat, estiu de 2016. Foto: Laura Robles

Ara que, com cada temporada, els dies de sud claudiquen i l’estiu s’ha esmunyit (gairebé) del tot: memòria de teulades, terrats, antenes, roba estesa. I aquest blau que, tenaç, continua inventant-nos.

*

Música per a una tardor, “mentre les fulles giravolten”: Lynch topant involuntàriament amb Rilke i, aquest, sense saber-ho, filtrat pel vagareig inquiet de Vinyoli:

El vell dolor del món

22470023_-1024x679

Miracle de la llum
després de la tempesta!

Finals d’agost, la vida
torna al seu moviment:
en l’aire net, les coses
perfilen els seus límits.

Un any més, un dolor
avança de biaix
dins la claror de vidre:
el vell dolor del món.

Entre reflexos fúlgids,
tremolo solitari.

(Narcís Comadira, poema Claror de vidre, del llibre Llast. Pres, de matinada i després de la tempesta, de Poesia, 1966-2012, La Butxaca, Edicions 62, 2014)

Fotografia: Sara Gomes (de The Second Bus Home)

*

Malgrat el vell dolor del  món, The Afghan WhigsAlgiers -miracle de la llum que avança de biaix-, ho conquereixen tot, o gairebé:

 

We are winning, don’t forget!

sidecar

Hopeful, al Sidecar, a finals dels 90 (Foto: Albert Polo)

We are winning, don’t forget: un dels hits reivindicatius que més empremta va deixar en el moviment antiglobalització arran de les grans manifestacions a Seattle -i arreu del món- l’any 1999. Hopeful va manllevar aquest lema i se’l va fer seu. Amb els anys hem vist que no, que no guanyàvem, però mira, tampoc perdíem, i aquí hi tornem:

> Del web de l’Actitud Fest: “Nacida en 1996 de las cenizas de su anterior banda Be Yourself –pionera en la escena Hardcore/Punk de su localidad—, Hopeful siempre se caracterizó por un sonido compacto, machacón, y devoto del newschool Hardcore de los 90, con bandas como Snapcase, Refused o Unbroken como referentes (además de otras formaciones más allá de este género: Born Against, Quicksand, Helmet…), y por un cuestionamiento del orden establecido en sus letras, reivindicativas y punzantes. A su formación original (los cuatro amigos de siempre: Pol Planas, Elm Puig, Miquel Pedrol, José Luís Boyero) se les añadió, posteriormente, el guitarrista Quim Pedrós, dotando a la banda de unas cualidades compositivas inéditas hasta la fecha, como se vio reflejado en Opposites, punto cumbre en su carrera, publicado en 2004 por Defiance Records y su último trabajo después de Structure (Outlast Records, 2000) y de varios trabajos anteriores en Underhill y en AHC Records.”

> Fragment al programa Bandera Negra, de Ràdio 3 (minut exacte 43:35):

> Bandcamp (amb discografia completa):
hopeful.bandcamp.com

Una mostra (la de We are winning…)

*

Vint anys de res -com un redoble llarg-, aquest dissabte, a Vidreres, a l’Actitud Fest, en una altra nit d’estiu, mirall del que un cop, potser, vam ser.