Category: Musique!

Festival of Disruption

Mentre uns quants, aquí, ens estirem, amb una certa raó i molt de neguit, els cabells –per les oportunitats que sembla que no s’acaben d’aprofitar– allà, lluny, es divisa un festival de i per a gent de casa bona –sobretot pels preus!–, amb aquest elenc que només mereix lloança i gelosia (el festival parit per la ment pertorbada, encisadora, de David Lynch):

Anuncis

Una d’obediència i dues d’enyor atenuat

1. Obedència (a una nova legalitat, ultrapassant el concepte de desobediència):

*

2. El tornem-hi, amb Interiors, de Quicksand, un dels prodigis del Hardcore evolucionat dels 90, el Hardcore de la diferència (etiqueta acabada de concebre, tacada pels anys, amb poc recorregut i menys pretensions). Aquella escena que mai no va voler abaixar els braços. Només és música, però quina. Walter Schreifels, ídol. De sempre. De quan va venir a l’extinta saleta de concerts de Discos Castelló al barri de La Ribera de Barcelona, fa més de deu i d’onze anys, amb la seva guitarra acústica, a delectar quatre gats mal comptats a base de mesclar músiques de Sick Of It All i The Smiths i de tocar, de tant en tant, alguna peça pròpia. Ídol (dit, per descomptat, des de l’admiració punk). De llavors, i de més abans, i d’encara.

*

3. Foo Fighters a Barcelona, aquest dissabte, per a unes cent ànimes venturoses (quin desconcert que deu provocar, aquest assaig de blog seriós, quan prova -tan i tan infructuosament- d’estar al dia!). Una cita exclusiva, “súper secreta”, per a alguna mena d’elit de la sort. Però què hi farem, a un grup de ruacanrol de masses que té entre les seves files un mag amb els dits com en Nate Mendel, o que va ser capaç de facturar, com a inici de carrera, peces com Good Grief, li podríem perdonar (si fóssim algú, o si algú ens demanés opinió, que no sol ser ni és el cas!) tot.

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Absolut i salvatge

Les aigües negres del vell riu
se t’han endut; cridaves
i ningú no et sentia: el món
era adormit… i Déu, en els seus alts
somnis de déu,
no era sinó un riu obscur, absolut i salvatge,
lliscant calladament enllà de la foscor.

(Andreu Vidal, poema d’Ossos de Sol, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2010)

Foto: Sara Almgren (novament, una salvatge imatge -que bé podria remetre’ns al Wind River de Twin Peaks- d’aquesta fotògrafa per a un poema absolut)

*

I see a little light, I know you will: uns minsos indicis de percepcions diafànes, vingudes directament -de nou, irremeiablement- d’una carcassa adolescent que malgrat les aigües negres i els dies es resisteix a fugir de dins (o que, potser, ja ho va fer fa massa temps, en secret, com lliscant calladament foscor enllà, en un vell riu):

Carrer de la Creu

(Carrer de la Creu, Sant Feliu de Guíxols, mes de febrer de 2017. Foto: Puig, amb filtre de mòbil de gamma tirant a baixa)

Una veu circumda el pensament: Julie Byrne percudeix encara, i un cotxe d’una altra realitat espera -en la foscor, pacient- un esguard. Uns ulls nous en la nit quieta. Com si les petjades que farceixen, amuntegades però invisibles, cada carrer de cada poble de qualsevol país des dels inicis dels temps, no li bastessin. Follow my voice, I’m right here. I, així, fins a l’esguard: el tacte precís dels ulls amb el metall, amb les portes de l’obscuritat, tan sencera, tan quieta.

*

La veu:

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse: