Tagged: joan vinyoli

Hores quietes

Sohlberg

Tot és quiet, només una destral
ressona lluny. Secs arbres a la vora
de l’espadat es miren al corrent.
Llisquen les aigües en silenci igual
que les edats, i brilla tristament
avui com fa molts segles aquesta hora.

Joan Vinyoli —el nostre estimat Joan carregat de foscúries—, poema Hora quieta, a Les hores retrobades, Óssa Menor, Editorial Proa, 1951 (abans d’ahir). Perquè Vinyoli és l’origen de l’aferrament devot a la poesia i del caminet que el comitè editorial d’aquest blog va començar a rasclar-hi un dia (versos com els dos últims d’aquest poema en podrien ser una de les causes); perquè sempre retorna, perquè la natura, com al primer desenllaç, ens crida, encara.

Pintura: Harald Sohlberg, Fisherman’s Cottage (1906).

*

Seguici musical (voluntari, a gust del client) a càrrec de Lanterns on the Lake:

Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys

No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i  adolorit i potser nostàlgic.

(Joan Vinyoli, poema en prosa Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, del llibre El griu, 1979, aprofitat aquí per —noti’s una lleugera picada d’ullet, com amb delicadesa— instaurar una correlació entre l’edat del jo poètic esbossat i els anys de vida sobre la superfície terrestre de qui s’oculta rere els caràcters escrits del blog —oh, originalitat!—. Per a un aprofundiment envers la trampa vinyoliana d’aquest poema prosaic, es prega pitjar aquí).

Il·lustració: Jordin Isip, Performance Measurement, 2001.

*

Per fer més passable aquest autoretret, una petita dosi de Hammock (una altra, que no ens en podem desfer tan fàcilment —o deu ser que no volem—, d’aquests acords, proclius a records i a somnis):

Mentre les fulles giravolten

img-20161002-wa0011

Montgat, estiu de 2016. Foto: Laura Robles

Ara que, com cada temporada, els dies de sud claudiquen i l’estiu s’ha esmunyit (gairebé) del tot: memòria de teulades, terrats, antenes, roba estesa. I aquest blau que, tenaç, continua inventant-nos.

*

Música per a una tardor, “mentre les fulles giravolten”: Lynch topant involuntàriament amb Rilke i, aquest, sense saber-ho, filtrat pel vagareig inquiet de Vinyoli:

Hölderlin (per Vinyoli)

cotxe

M’exalta de vegades
encara el net perfil
de la muntanya esquerpa
retallat contra el cel
de llum diamantina.
Però estic en un lloc
de bardissar i malesa
i ja el sol de la tarda
m’escalfa de biaix.

Vell marbre escrostonat
en l’ombriva espessor
apartat ja del tot
dels vianants alegres,
sento les fulles caure
d’octubre, lentament,
roges, i l’heura verda
tornar-se groga al mur
del meu opac silenci.

(Joan Vinyoli, poema Hölderlin, del llibre A hores petites, 1981)

Foto (passada, barroerament, pel sedàs d’un filtre de mòbil) feta per en Puig, un matí de tardor gairebé trenta-cinc anys després de la publicació d’aquesta joia de poema de vitalitat i decadència.

 

A l’horitzó

horitzo

Inventarem un sol
que no s’abaixi mai: passaren
dies i nits, mesos i anys,
i el sol estava al mateix punt, roent,
i solitari, net; el mar a sota,
ple de guspires.

“Feliços pocs”.

                           Però no:
un dia escalfà menys, un altre, lentament,
començà a pondre’s.
Puc ben dir que la nit va devorar-lo
com gairebé totes les coses.
                                              Gairebé?
No: totes.
Encara veig un sangtraït a l’horitzó.

(Joan Vinyoli, poema Un sangraït a l’horitzó, dins Vent d’Aram)

Foto: La C-65, un diumenge d’abril

Evidència

”Es pot privar un poble de la seva llengua, poden eliminar-la i poden implantar l’ensenyament d’una altra llengua a les escoles, però si no s’ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s’haurà extirpat mai l’antiga, que reapareixerà en la poesia, vehicle del sentir”

(Joan Vinyoli, Als joves catalans, 1977)

La farinera abandonada

Perfectament recordo els dies de la farinera abandonada;
a terra mateix, o en un jaç de sacs vells, ens ajèiem quiets,
i quan cremava el desig ens abraçàvem del tot,
i ressorgíem feliços i nets
a un ample horitzó de pensaments transparents,
a una alta, ventosa, vermella matinada aixecant-se del mar.

(Joan Vinyoli, La farinera abandonada, poema posterior a Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)

Perfectament recordo

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Joan Vinyoli, Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)