Tagged: joan vinyoli

Mentre les fulles giravolten

img-20161002-wa0011

Montgat, estiu de 2016. Foto: Laura Robles

Ara que, com cada temporada, els dies de sud claudiquen i l’estiu s’ha esmunyit (gairebé) del tot: memòria de teulades, terrats, antenes, roba estesa. I aquest blau que, tenaç, continua inventant-nos.

*

Música per a una tardor, “mentre les fulles giravolten”: Lynch topant involuntàriament amb Rilke i, aquest, sense saber-ho, filtrat pel vagareig inquiet de Vinyoli:

Anuncis

Hölderlin (per Vinyoli)

cotxe

M’exalta de vegades
encara el net perfil
de la muntanya esquerpa
retallat contra el cel
de llum diamantina.
Però estic en un lloc
de bardissar i malesa
i ja el sol de la tarda
m’escalfa de biaix.

Vell marbre escrostonat
en l’ombriva espessor
apartat ja del tot
dels vianants alegres,
sento les fulles caure
d’octubre, lentament,
roges, i l’heura verda
tornar-se groga al mur
del meu opac silenci.

(Joan Vinyoli, poema Hölderlin, del llibre A hores petites, 1981)

Foto (passada, barroerament, pel sedàs d’un filtre de mòbil) feta per en Puig, un matí de tardor gairebé trenta-cinc anys després de la publicació d’aquesta joia de poema de vitalitat i decadència.

 

A l’horitzó

horitzo

Inventarem un sol
que no s’abaixi mai: passaren
dies i nits, mesos i anys,
i el sol estava al mateix punt, roent,
i solitari, net; el mar a sota,
ple de guspires.

“Feliços pocs”.

                           Però no:
un dia escalfà menys, un altre, lentament,
començà a pondre’s.
Puc ben dir que la nit va devorar-lo
com gairebé totes les coses.
                                              Gairebé?
No: totes.
Encara veig un sangtraït a l’horitzó.

(Joan Vinyoli, poema Un sangraït a l’horitzó, dins Vent d’Aram)

Foto: La C-65, un diumenge d’abril

Evidència

”Es pot privar un poble de la seva llengua, poden eliminar-la i poden implantar l’ensenyament d’una altra llengua a les escoles, però si no s’ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s’haurà extirpat mai l’antiga, que reapareixerà en la poesia, vehicle del sentir”

(Joan Vinyoli, Als joves catalans, 1977)

La farinera abandonada

Perfectament recordo els dies de la farinera abandonada;
a terra mateix, o en un jaç de sacs vells, ens ajèiem quiets,
i quan cremava el desig ens abraçàvem del tot,
i ressorgíem feliços i nets
a un ample horitzó de pensaments transparents,
a una alta, ventosa, vermella matinada aixecant-se del mar.

(Joan Vinyoli, La farinera abandonada, poema posterior a Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)

Perfectament recordo

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t’esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d’un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l’esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

(Joan Vinyoli, Perfectament recordo, dins Vent d’Aram)