Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Ahir, demà

Amb precisió, no va ser ahir, ni serà demà, però -amb el lapse indefinit de temps en què és instal·lat i viu permanentment aquest blog, un forat negre en la quotidianitat- es pot dir que en fa poc, d’una cosa, i també serà ben aviat que se n’esdevindrà una altra: la primera, amb un esbalaïment de dimensions fondes, encara, per haver assistit a una nit majúscula, la cloenda de la Setmana de la Poesia al vell palau -espoliat durant unes hores de maig per la paraula viva-, condensada i rememorada aquí i ara en un parell d’estrofes de Billy Collins (la ment que, per altra banda, va ser capaç de crear allò de “I think of the icy winds / that will soon be knifing through my jacket”, versos que la memòria no pot extraviar) com a evidència:

Fent tard aquest matí d’entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l’un al costat de l’altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s’aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

(Billy Collins, poema No time, del llibre Nine Horses, 2002. Traducció de Jaume Subirana. L’original, en un lloc com aquest. És clar que també caldria recordar els versos de subversió, cantelluts, de Maria Sevilla, o els d’Ana Luísa Amaral i Gioconda Belli, però això succeirà en un altre lapse d’espai i de temps / El vídeo pertany a la instal·lació Nautilus, “una escultura sonora autònoma i alhora un instrument, que funciona gràcies a una sèrie de randomitzadors que li permeten interpretar una partitura generativa a temps real” del gran Xavi Lloses, una meravella d’invenció que va conduir la vetllada amb esplendor, subtilesa lumínica i rampells aquàtics).

I la segona cosa, un avís per a simpatizants de l’experimentació teatral i possibles compradors d’entrades: la (bona) gent de LET TEATRE tornarà a fer de les seves, aquesta vegada a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, durant tres vesprades seguides de la setmana entrant, i amb l’obra Danny and the Deep Blue Sea, de John Patrick Shanley, com a croada, adaptada per a l’ocasió com a Hopelessness. Ens hi trobem? Informació general i tiquets, aquí (el cartell, obra de Laura Robles):

Contra el caire del temps

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló, pàgina 55 de Dins l’esfera del temps, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, 1998)

Foto (troballa, embruix): Laura Robles, parada de metro Sant Andreu a última hora d’un dilluns d’estridències, Sant Andreu de Palomar, 2017

Una endreça

Fugaç però molt apreciada ressenya, trobada per fortuna un diumenge de costums (Pasqua) i de ressurreccions (intrínseques). Això de jove… És que és ben bé que, com deia aquell de l’Eliot: “And where you are is where you are not”.

(EL PUNT AVUI, Suplement de Cultura, Especial Sant Jordi, Diumenge 16 d’abril de 2017, signat per David Castillo)

Absolut i salvatge

Les aigües negres del vell riu
se t’han endut; cridaves
i ningú no et sentia: el món
era adormit… i Déu, en els seus alts
somnis de déu,
no era sinó un riu obscur, absolut i salvatge,
lliscant calladament enllà de la foscor.

(Andreu Vidal, poema d’Ossos de Sol, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2010)

Foto: Sara Almgren (novament, una salvatge imatge -que bé podria remetre’ns al Wind River de Twin Peaks- d’aquesta fotògrafa per a un poema absolut)

*

I see a little light, I know you will: uns minsos indicis de percepcions diafànes, vingudes directament -de nou, irremeiablement- d’una carcassa adolescent que malgrat les aigües negres i els dies es resisteix a fugir de dins (o que, potser, ja ho va fer fa massa temps, en secret, com lliscant calladament foscor enllà, en un vell riu):

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Tot és al text

Francesca Woodman, imatge de la sèrie Space², Providence, Rhode Island, 1976

Un cop més -i, com sovint, una mica a destemps-: una sèrie de retalls d’articles capaços de raptar l’atenció i el pensament en temps d’estímuls incessants. Peces que abraçaria amb els ulls embenats, perquè tot viu dins el text, entre el tapís i la paret:

1. Barthes, el símptoma (de Jordí Puntí, a El Periódico):
“La frase, que cal repetir sovint -«tot està en el text!»-, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.”

*

2. Que la indústria no se’ns mengi la cultura (de Bel Olid, a Nació Digital):
“Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.”

*

3. Calendaris culturals pertorbats (de Mercè Ibarz, a Vilaweb):
“Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum —no dels llibres o de les pel·lis (ni això)— sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.”

*

4. Antologia del llenguatge empordanès (de Laura Cortadellas, a Surt de Casa):
“Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat. De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.”

>

Tot és dins el text (o, potser, també en les notes de les cançons que desplacen la ment a alguna adolescència, en les veus de Patti Smith i Michael Stipe, en les imatges de Jem Cohen):

 

Present llunyà

Beotas

“Porque hemos cruzado el río y el viento sólo ofrece un remolino entumecido de frío y nos hemos adaptado mansamente, sin esperar ya nada más que lo que nos ha sido dado, sin preguntar cómo es que llegamos a este lugar, no nos importa que nada haya resultado cómo esperábamos. No hay manera de dispersar la niebla en la que vivimos, no hay manera de saber que hemos aguantado un día más. La silenciosa nieve del pensamiento se derrite antes de que pueda cuajar. Nadie tiene idea de dónde estamos. Las puertas a ninguna parte se multiplican y el presente queda tan lejos, tan profundamente lejos.”

(Mark Strand, l’admirat i permanentment recordat Strand, poema en prosa Hunde tu rostro en tus manos, del llibre Casi invisible, Visor Libros, 2012. Traducció de Julio Trujillo. El color, les cometes i la cursiva no són seves, com és d’esperar: són gosadia, un pèl irresponsable, del blog. El poema original, en l’idioma del Brexit, aquí)

Pintura: Pepa Beotas, de l’etapa Pals i edificis buits. Obra de surrealisme fi (quina gran adjectivació): “Aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos” (Òscar Rocabert, a L’Actual)

Partició

A la meitat d’una vida (minut amunt, minut avall, sense computar l’atzar), joies com aquestes vénen a trobar-te:

“Sin embargo, nos llega a los oídos, intermitente, el ruido discreto, reservado, de las últimas hojas de la higuera; y el más amplio pero también más lejano de los altos plátanos de un parque; es el rumor del viento invisible, el ruido de lo invisible”

(Philippe Jaccottet, fragment de la prosa poètica Petirrojo, dins de Dos prosas, Editorial La Playa del Ojo, Tenerife, 2001. Traducció de Rafael-José Díaz)

En quin vermell?

Unes flors coronen
les branques del cirerer.
En quina floreix
el meu cant trist?
Geranis rojos
encenen la finestra.
En quin vermell poncella
el teu gest fidel?

(Esperança Castell, poema Primaveral –tan adient en dates vernals, en temps de florir però també de cants tristos i astènies-, pàgina 44 d’Arrels a la Roca, Editorial Meteora, 2016). En aquest enllaç, una entrevista recent a Llavor Cultural.

Foto: Sara Almgren (la mítica guitarrista de Doughnuts, The (International) Noise Conspiracy i INVSN, entre d’altres, en la seva faceta de fotògrafa de primer ordre). L’obra, aquí.

*

Per celebrar aquest esclat de branques, geranis i cirerers, una de bona d’INVSN: