Al bosc humit

rahon

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

(Óssip Mandelstam, poema 2 de Poemes, Quaderns Crema, 2009. Traducció, brillantíssima –s’ignora, encara que no se’n dubta, si per la traducció en sí mateixa, ja que el desconeixement de la llengua russa per part del comitè de redacció del blog tendeix irremeiablement a l’infinit; brillantíssima, sobretot, per la manera de fer lliscar els poemes en aquesta llengua nostra–, i selecció a càrrec d’Helena Vidal)

Pintura: Alice Rahon, 1975

Les ombres dels passos

lasalandra

Siempre hacia adelante las sombras de mis pasos mueren
Como la trayectoria de un cometa de oscuridad
Y el asfalto a mis espaldas me suprime
Con todo lo que he sido y todo lo que he pensado
Como un prestidigitador
Destinado a escamotearme la vida.
Hay una sucesión correcta de casas
En este camino que no obstante
Ha de significar algo
Hay un cielo sin color sin olor sin carne
Sobre mis pasos sin importancia
Con los ojos cerrados ando en una caja negra
Con los ojos abiertos ando en una caja blanca
Y por más que me esfuerzo por entender algo
Enormes martillos me parten en la cabeza todos los pensamientos

(Max Blecher -poeta romanès d’entreguerres, de la immobilitat al llit per una tuberculosi òssia que li prendria la vida mentre era viu i li prendria, encara més, a l’hora de morir, amb vint-i-nou anys, dues novel·les i un llibre de versos amb només quinze poemes, “que prefiere la tentación de lo alucinante, la omnipotencia del sueño y la primacía del inconsciente”, com s’afirma al pròleg d’aquesta meravella de llibre-. Poema Andadura, rescatat de Cuerpo transparente, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2008. Traducció de Joaquín Garrigós)

Fotografia de Mario Lasalandra: imatge de la col·lecció Storia di un dramma, 1970.

Ho mereixerien tot, aquests dos versos finals (menys uns enormes martells que els trenquessin, és clar)…

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse:

El que perdem

melindabeck

Cuando era joven
podía hablar con los animales,
a día de hoy
no sé qué decir.

Solían olisquearme las orejas,
pero ahora
huelen mi miedo
y se marchan.

(Kate Tempest, poema Lo que perdemos, pàgina 111 de Mantente firme, La Bella Varsovia, 2016. Traducció d’Alberto Acerete)

Dibuix: Melinda Beck, una de les principals protagonistes gràfiques d’aquest blog des de temps remots.

Contra un mateix

jerry-uelsmann-small-woods

Gairebé no en sabem res,
del que passa dins de l’home
que estudia
per convertir-se en arbre.

Ja comença a invocar els ocells,
a construir un niu amb ossets de rosegadors.

Fer és una lluita tenaç
contra un mateix.

Fer és contradir-se.

(Anna Gual, poema Himne de l’imperi, pàgina 40 de Molsa, Adia Edicions, 2016 / Imatge: Jerry Uelsmann, Small Woods Where I Met Myself, 1967)

“No ho hem d’il·luminar tot”, i potser tampoc podrem travessar el bosc frondós i deixar mai de lluitar, tenaçment, contra nosaltres mateixos. Però, encara que els camins no ens portin enlloc, i que no passi res, i que això no sigui greu, potser és -aquest d’ara- un bon moment per començar a invocar els ocells, per recuperar l’especial REFERENTS amb què aquest blog va provar d’acostar-se i homenatjar, un any que es feia dir 2012, la poesia de l’Anna (quan Implosions era, encara, la seva única obra publicada i L’ésser solar, una il·lusió per a un futur pròxim): part I i part II. Una delícia, a hores d’ara ja clàssica (una altra, aquesta entrevista recent, a Núvol).

*

En un altre ordre de coses, un altre himne per a un altre imperi: la nova cançó de Please Wait, els vailets de Sant Feliu, la joveníssima-però-ja-no-tan-nova fornada d’un remolí incessant, prolífic, que roman i sobrepassa èpoques i pentinats:

Presència

shelley

Hotel Shelley, a Lerici (Ligúria, Itàlia), 2016. Foto: Puig

Baixant, a mà dreta, hi ha una terra on els hotels tenen nom de poeta romàntic: Byron, Shelley (sí, el poeta de les dead leaves driven like ghosts, segons Simic). Què els oferien, a ells, aquests indrets al sud de l’ànima? Potser una promesa, esmicolada -ja se sap- pel desencís? Tampoc a nosaltres ens espera ningú enlloc, però, passats els revolts, el bruel de les onades reclama, com si pretengués allotjar-la, la nostra presència.

*

I una proesa de poema -que també pretén, incòmodament, allotjar-nos-  d’una autora molt més recent, en una de les llengües vernacles del país del Golfo dei Poeti (no cal saber italià -creuen les ments pensants que habiten a la rebotiga d’aquest blog- per entendre’l):

Quando sono entrata
—-tre occhi mi hanno raccolto
—-dentro le loro sfere
—-tre occhi duri impazziti
—-di malate dementi:
allora io ho perso i sensi
ho capito che quel lago
azzurro era uno stagno
melmoso di triti rifiuti
in cui sarei affogata.

(Alda Merini, poema del llibre La Terra Santa, trobat a la pàgina 87 de Fiore di Poesia, Eunadi, 2014)

Endreces de tardor

Paraules desendreçades, a punt per ser caòticament ordenades (objectiu: poema collage), al Taller de poesia infantil a La Central del Raval. Foto: Laura Robles

Memoràndum d’activitat recent (a.k.a. endreces d’octubre):

* Taller de poesia infantil (amb Laura Robles i El Culturista) a La Central del Raval, un matí de tardor. Perquè, és clar, si fa no fa ja sabem que “escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure”, com encertava Gabriel Ferrater: www.lacentral.com/agenda/barcelona/evento/taller-de-poesia-infantil-129180

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, aquest cop sobre la reestrena/rescat de Gran Prix a la muntanya dels invents, el llegendari film d’Ivo Caprino: elculturista.cat/agenda/gran-prix-a-la-muntanya-dels-invents

* Recensió del sotabosc a l’Ara, brevíssima i agraïda (diumenge 25 de setembre, en l’edició de paper). Aquí, la captura:

critica-sotabosc-ara

Mentre les fulles giravolten

img-20161002-wa0011

Montgat, estiu de 2016. Foto: Laura Robles

Ara que, com cada temporada, els dies de sud claudiquen i l’estiu s’ha esmunyit (gairebé) del tot: memòria de teulades, terrats, antenes, roba estesa. I aquest blau que, tenaç, continua inventant-nos.

*

Música per a una tardor, “mentre les fulles giravolten”: Lynch topant involuntàriament amb Rilke i, aquest, sense saber-ho, filtrat pel vagareig inquiet de Vinyoli:

Despossessió

Sobre la sensació de distància i desapoderament amb el que, un cop, equívocament, va semblar propi:

“Numerosos testimonios de los poetas mismos nos hablan de una extrañeza desprendida de la lectura de sus propios textos: puestos en el lugar del lector, los textos se leen como de otro. ¿Quién lo escribió? ¿Fui yo quién escribió esto?, son las preguntas que asaltan al autor-poeta, quien en realidad no tiene autoridad sobre lo escrito ni sobre su contenido-forma, como bien dice Paul Valéry en 1926:

Así pues, si se me interroga, si preocupa saber (como suele suceder, y a veces vanamente) lo que yo ‘he querido decir’ en un determinado poema, contesto que no he querido decir, sino querido hacer, y que fue la intención de hacer la que ha querido decir lo que he dicho…”

(Delfina Muschietti, pàgina 18 de Traducir poesía. Mapa rítmico, partitura y plataforma mutante, Paradiso Ediciones, Buenos Aires, 2014)

*

I, com a colofó a tanta parafernàlia teòrica (però tan certa), un poema que no vol dir res:

😉

M’hi trobaràs

Kitchen Table, 2008

ara et diré:
escolta, tanca els ulls
i m’hi trobaràs.

(Pep Ferrer, poema Ara et diré, pàg. 39 del llibre L’esguard de la paraula… poètica, Editorial Neopàtria, Alzira, València, 2016)

Fotografia: Timothy Archibald, una de les captures de la -inspiradora i encisadora- sèrie Echolilia, dedicades a l’autisme i al seu fill.