Com una boirina

swim-katherine-bradford

Davant meu,
t’anaves fent transparent
com una boirina.

Et vaig veure per dins:
lledoners, roures i caos
i tot el que vindria després.

(Silvie Rothkovic, superpoema Esquimal, del llibre Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013)

Pintura: Swim, de Katherine Bradford.

*

Més pianos (i túnels, i boirines, i tot el que vindria després):

 

Posta de sol (des de l’espai)

scottkelly

Voluntàriament invoco la no-llum,
tan sols armat amb la nuesa, a la
recerca de la soledat còsmica.
Després de tal magnetisme,
entro dins l’ombra, en el fons,
com un home que té por.

(Jaume C. Pons Alorda, pàg. 56 d’Els estris de la llum, Edicions Documenta Balear, Col·lecció La Cantàrida, 2008)

*

Visió sublim, de totalitat, de cromatisme essencial, manllevada -amb gust i soledat còsmica- del compte de Twitter de l’astronauta Scott Kelly, comandant de l’actual projecte anual de l’Estació Espacial Internacional (ISS): @stationCDRKelly

*

Altament recomanable: aturar la vista en la foto espacial i, mentre It’s all around you de Tortoise fa camí, allunyar-se de qualsevol altre intent de distracció sensorial… Una aproximació terrenal als estats d’ingravidesa:

Més endreces

telescope

René Magritte, Le Téléscope (1963), oli sobre tela

Posar en ordre per desendreçar-nos després. Agrupar per disseminar. Entretancar finestres i, posteriorment, entreobrir-les. Com cada cert temps, una breu endreça d’elements autòctons de relativa rellevància existencial que, a crits, demanen ser compartits (aclariment: una altra manera de dir que qui s’hi amaga darrere vol fer-ne difusió):

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, en aquesta ocasió del tros de llibre Era fosc i sospitosament tranquil, d’Einar Turkowski: elculturista.cat/era-fosc-i-sospitosament-tranquil-libros-zorro-rojo

* Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot: una mica tard per parlar-ne, potser, però sempre queda l’excusa que aquest blog, i sobretot la persona que s’hi amaga darrere, no poden presumir de celeritat tecnològica o d’estar a l’última. Sort que aquesta gent -amics- que viuen al Twitter sí que en van fer gala ;)

* Prova de traducció (portuguès-català) d’un poema d’Al Berto, poeta portuguès de totes les decadències (l’original, per a comparació i escarni públic de l’autodenominat traductor, aqui!):

conec el cos que genera el seu propi foc
mentre la saba de l’arbre prepara la floració
i la maduració última dels fruits

el mil·lenari rovell de la nit
va ferir-li la parpella cansada per la visió
i a les malmeses espatlles encara carrega el desig
d’un altre cos oblidat vagament recordat

el mirall va esberlar-li el somriure
per una línia oberta a la pell s’escorre lívida
arran dels llavis silenciosos
la precària claror de la rosada

de la humitat antiga de l’ermitatge s’alça
la prudència i la saviesa que va anar abandonant
a la laboriosa travessia de la vida
al lentíssim desxiframent de la por i dels senyals

Deliri

mondrian-dancing-by-susan-rothenberg-1335711607_b

“No soy capaz de recordar cuándo empezó. Las luces eran tenues. Cruzábamos por el piso de madera barnizada con incrustaciones de mármol, por aguas poco profundas, por polvo de nieve, por figuras desvanecidas de luz declinante. No recuerdo bien, pero creo que estabas allí -quienquiera que fueras-, conmigo a veces, a veces mirando. Las formas se unían y se separaban. El vestíbulo del salón de baile parecía interminable y una voz -quizás era la tuya- decía que nunca llegaríamos.”

(fragment en prosa del poema El vals del delirio, de Mark Strand, del llibre Tormenta de uno, Colección Visor de Poesía. Traducció de Dámaso López García. Poema sense amputacions, sencer, llargarut com ell sol i en versió original aquí! / Pintura: Study of Mondrian dancing, de Susan Rothenberg, 1983)

*

Sempre s’hi torna -sempre hi torno- a Mark Strand. Encara que una veu digui que no hi arribarem, allà on sigui que haguem d’arribar.

*

Banda sonora imprescindible per aquesta entrada (una mica de silenci, si us plau, sona The Album Leaf):

Que totes les guspires / omplin la nit

12418820_521896581304045_4708071797306578676_o

Dimecres, celebració a l’Horiginal, amb ganes de descoberta personal (Tomàs Arias) i d’afirmació (grandiosa, la mestria escènica i verbal -conegudíssima i molt admirada per qui s’oculta darrere d’aquest blog-, d’en Pau Gener). Dimecres, ampliacions del camp de batalla: presentacions de dos llibres, un d’ells ja engolit i coll avall (Flama de bruc, d’en Gener), un artefacte combustible per als hiverns de l’ànima, fet amb “encenall petit i ràpid, preferentment bruc”, que ens deixa un foc esbelt, però també brases i cendra, ja que “quan tot anuncia que es va acabant / se subratlla la mateixa força que ja tenia abans / però passava inadvertida”. Tot i el limitat radi d’acció que podrà tenir mai un blog com aquest, ningú gosarà dir que no ha estat avisat, espero, perquè ja sabem que “el temps no s’avé a cap tracte”.

*

havies planejat paradís
i pensaves que no era
com res que haguessis vist abans

oblidat cada matí
i temut per la rutina
fas la força inesperada
de qui ja no sap on va
però hi fa tard

(Pau Gener Galin, poema de Flama de bruc, pàg. 14, Edicions Terrícola / Llibres de l’Afrau)

Population 51.201

“Location sometimes becomes a character”, diu el bo d’en Hawk en aquest teaser que, en temps d’imminència i xarxes socials, es deu haver escampat amb el mateix vigor amb què transita l’aigua de les llegendàries Snoqualmie Falls (ho desconec). Jo, pel que fa al poder del paisatge, substituiria sense cap remordiment el sometimes per un almost always :)