La superfície de l’univers

Un món que comprenc tan poc:
Les paraules em vesteixen
Amb boires i núvols
A través dels quals adesiara un estel
Amb les vores esquinçades
Prova d’infiltrar un raig de sentit.
Tot és massa lluny
O massa a prop,
Les lents sempre inadequades,
Les formes no figuratives,
Ni gust, ni olor,
Només els dits perduts
Sobre la superfície rugosa
De l’univers.

(Ana Blandiana, poema Sobre la superfície de l’univers, trobat a la pàgina 81 del llibre La meva pàtria A-4, traduït per Corina Oproae i publicat per Jardins de Samarcanda l’any 2015, després de guanyar el XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Fotografia: Francesca Woodman, Untitled

*

Com una remor que –provant d’infiltrar un raig de sentit– vingués de massa lluny, o marxés de massa a prop:

Anuncis

Això:

“(…)
la desobediència al cor, que ningú se n’amaga,
i a més ve d’antic, i ho sap tothom, que

LA LLIBERTAT AL MEU PAÍS NO ES DEMANA”

(David Caño, retall –petita mutilació, demanem clemència– del poema Assumiràs, que podem trobar al llibre Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, Edicions Terrícola, 2014. Poema sencer, aquí)

Festival of Disruption

Mentre uns quants, aquí, ens estirem, amb una certa raó i molt de neguit, els cabells –per les oportunitats que sembla que no s’acaben d’aprofitar– allà, lluny, es divisa un festival de i per a gent de casa bona –sobretot pels preus!–, amb aquest elenc que només mereix lloança i gelosia (el festival parit per la ment pertorbada, encisadora, de David Lynch):

Una senzilla fe

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

(Vicent Andrés Estellés, poema XII, del llibre L’Hotel París, Els Llibres de l’Escorpí – Edicions 62, Barcelona, 1973)

Pintura: Gertrude Abercrombie, The Red Rook, 1948

*

(Era una senzilla, obstinada, ingovernable fe.)

Una d’obediència i dues d’enyor atenuat

1. Obedència (a una nova legalitat, ultrapassant el concepte de desobediència):

*

2. El tornem-hi, amb Interiors, de Quicksand, un dels prodigis del Hardcore evolucionat dels 90, el Hardcore de la diferència (etiqueta acabada de concebre, tacada pels anys, amb poc recorregut i menys pretensions). Aquella escena que mai no va voler abaixar els braços. Només és música, però quina. Walter Schreifels, ídol. De sempre. De quan va venir a l’extinta saleta de concerts de Discos Castelló al barri de La Ribera de Barcelona, fa més de deu i d’onze anys, amb la seva guitarra acústica, a delectar quatre gats mal comptats a base de mesclar músiques de Sick Of It All i The Smiths i de tocar, de tant en tant, alguna peça pròpia. Ídol (dit, per descomptat, des de l’admiració punk). De llavors, i de més abans, i d’encara.

*

3. Foo Fighters a Barcelona, aquest dissabte, per a unes cent ànimes venturoses (quin desconcert que deu provocar, aquest assaig de blog seriós, quan prova -tan i tan infructuosament- d’estar al dia!). Una cita exclusiva, “súper secreta”, per a alguna mena d’elit de la sort. Però què hi farem, a un grup de ruacanrol de masses que té entre les seves files un mag amb els dits com en Nate Mendel, o que va ser capaç de facturar, com a inici de carrera, peces com Good Grief, li podríem perdonar (si fóssim algú, o si algú ens demanés opinió, que no sol ser ni és el cas!) tot.

Finals d’estiu, fulles fosques

Hi són, les ganes de parlar i de lloar els moments que ens travessen —ho acabem de fer, ara mateix, amb un enllaç gens innocent, com ho és, també, aquest altre—. De moment, però, i a l’espera de saber-ne més, de tot, de voler-ne encara més, perquè ja hi ha prou garbuix i perquè els esdeveniments socials tendeixen, quan s’acceleren, a excedir qualsevol intent de comprensió i arrabassen, gairebé com un petit i sui generis Grand Soir, les idees preconcebudes, ens decantarem per ocupar-nos del lànguid estiu que sembla reclamar a crits el salm de tants desenllaços: la rutina dels llençols, el silenci de quan s’expressa la natura —o és, potser, angoixa?—, amb un poema d’impecable factura i traducció.

Una tarde de finales de verano

Cuando el viento del lago
remueve los recuerdos de los árboles
y sus hojas oscuras se destacan
contra la claridad marchita
con una efusión de ternura
-¿o quizás sea angustia?-
haciéndonos guardar silencio
en la mesa del merendero,
mientras dudamos si quedarnos
bebiendo o regresar a casa.

(Charles Simic, autor tan venerat per aquests paratges, amb aquest poema agafat del llibre El lunático, de Vaso Roto Ediciones, 2017. Amb l’habitual i polida traducció de Jordi Doce. Aquí, el poema original recitat pel mateix Simic a Soundcloud)

 

D’Alberto a Al Berto

El temps i els llocs no deuen ser tan mesurables, si el càlcul el basem en les percepcions inalienables de cadascú, en “respirar la música inaudible de les galàxies”. Dècades enrere, fronteres i cossos enllà, pels fangars laterals de la poesia portuguesa hi corria una figura de primer ordre: Alberto Raposo Pidwell Tavares (Coïmbra, 1948 – Lisboa, 1997). Poeta, pintor, agitador cultural i editor lusità de vasta trajectòria i desenfrenament orgànic (però, és clar, la vida sol explicar-nos més aviat poc, o si més no, no té la capacitat de metonimitzar l’obra, sencera, d’un poeta). De com Alberto va passar a Al Berto, sobrenom estètic, en una transmutació difusa, com la dels metalls que ambiciona l’alquímia, no se’n sap tant, o pensem que no ens en cal saber tant. Però, almenys des de la rebotiga d’aquest blog, sí que considerem que per traslladar-se a si mateix d’una punta a l’altra de la relació entre el viure i l’escriptura, devia trobar una mena de poció, un beuratge que fusionés el cúmul de situacions viscudes i somiades –aquesta persecució d’ombres”– amb les idees sobre els grans temes, a través d’habitar una existència de paper, per al paper, dins el paper, en un temps i uns llocs no mesurables, boirosos com els seus versos. Al capdavall, no pot ser que siguin les nostres -en aquest cas, les seves!- percepcions inalienables la més preuada aproximació a tot?

Aquí: una traducció feta amb tota la cura imaginable -que no vol dir reeixida- del poema 2, del llibre Uma existência de papel, llibre traduït al català com Una existència de paper (recurs fàcil) i que té previst veure la llum en ple sol d’hivern -creuem els dits-, aquesta temporada que ve.

admirar-te els insomnis
amb el pacient crepuscle de l’edat
despertar fora del cos oblidar la mirada
sobre el pelatge falb dels animals beure
el fulgor dels estels en l’esplendor de l’albada
anomenar-te
per recomençar junts la vida sencera

ensenyar-te el secret dels alquímics minerals
abrandar-te una mica de culpa
en l’immadur paisatge del cor

heus aquí la travessia que et proposo
fer-se de dia sense que vulguem posseir el món
i en la rosada de la nit sadollar el desig ajornat
respirar la música inaudible de les galàxies
sentir el centelleig de l’aigua en la por de la boca

l’amor
deu ser aquesta persecució d’ombres
aquest cap de marbre mutilat
o aquest desert
on el temor de perdre’t roman ocult
en la brutor antiga dels dies

Aquí: el tráiler de la pel·lícula Al Berto, d’Ukbar Films (en estat de muntatge, si no anem errats), peça on s’hi deuran desvelar, com s’exposa en aquesta presentació, alguns dels detalls vitals de la transmutació esmentada.

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Augmentar el misteri

“La literatura exigeix especialistes en misteris. Però no misteris de detectius, amb un final determinat: es descobreix l’assassí. Es tracta (en literatura) d’un especialista que estudia el misteri, que l’augmenta (…) Acumular és, doncs, disminuir, tornar més rar.”

(Gonçalo M. Tavares, pàgina 24 de Breus notes sobre literatura-Bloom, Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016. Traducció de Pere Comelles)

Acotació: la selecció, el retall, l’ovació inaudible i la cursiva d’aquestes frases extretes del catecisme de la literatura-Bloom són obra de les ments que conspiren i malden per augmentar el misteri des de la rebotiga -no gaire lluny de la tenebra- del blog.

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.