Predileccions

No sé qué preferir,
la belleza de las inflexiones
o la belleza de las insinuaciones,
el mirlo cuando silba
o el instante después.

(Wallace Stevens, part V del poema Trece formas de contemplar un mirlo, del llibre Harmonium, Icaria Editorial, 2002. Traducció, pròleg i notes de Julián Jiménez Heffernan).

Foto: Sara Almgren.

*

Sense una pistola apuntant-nos el crani, pensem que no cal preferir res, podent tenir-ho —o havent-ho perdut— tot. Tanmateix, si fos estrictament necessari, i després d’una pugna íntima de dimensions èpiques, en aquest intent de blog ens decantaríem potser per les insinuacions, pels instants posteriors: l’indret on podrà esdevenir-se el record de la merla, la seva residència, feta present prolongat, piulet que reverbera i —tant de bo—no defalleix.

Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys

No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i  adolorit i potser nostàlgic.

(Joan Vinyoli, poema en prosa Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, del llibre El griu, 1979, aprofitat aquí per —noti’s una lleugera picada d’ullet, com amb delicadesa— instaurar una correlació entre l’edat del jo poètic esbossat i els anys de vida sobre la superfície terrestre de qui s’oculta rere els caràcters escrits del blog —oh, originalitat!—. Per a un aprofundiment envers la trampa vinyoliana d’aquest poema prosaic, es prega pitjar aquí).

Il·lustració: Jordin Isip, Performance Measurement, 2001.

*

Per fer més passable aquest autoretret, una petita dosi de Hammock (una altra, que no ens en podem desfer tan fàcilment —o deu ser que no volem—, d’aquests acords, proclius a records i a somnis):

El món sense un mateix

El mundo que invento
a oscuras
tiene mucha lluvia y la misma cantidad de luz:
hay en él árboles, muerte, cielos hermosos
y abundante agua…,

el mundo que invento
a la luz del día y a oscuras
es en realidad este mismo mundo,
pero sin mí.

(Štefan Strážay, El mundo que invento, poema sencer, no retallat —cosa tirant a inaudita, en aquest món d’imatges fugaces, de mitges lectures i d’escapçament de l’atenció que també cultiven, empesos per les circumstàncies i en contra de la seva voluntat, els cervells instal·lats a la recambra del blog— que trobem a les primeres pàgines del llibre Una vida corriente, publicat per Arrebato Libros l’any 2014. La traducció, a càrrec de Patricia Gonzalo de Jesús. La cursiva i el color del text del poema no són, en cap cas, imputables a l’autor eslovac ni a la traductora, òbviament, sinó a aquestes ments pensants que es creuen qui sap què).

Imatge: Elsa Bleda, de la col·lecció Nightscapes series (Nottingham Road, KwaZulu-Natal, Sud-àfrica), 2017.

Art elevat

D’esquerra a dreta: Strand, Brodsky, Zagajewksi i Walcott (foto mítica de Jill Krementz al jardí de can Brodsky, 1986).

 

“Dir que el patiment genera l’art més elevat és una fal·làcia abominable. El patiment encega, ensordeix, arruïna i, sovint, mata.” (Joseph Brodsky, poeta de gruix). Bé, suposarem —i creurem una font una mica més fiable que el nostre comitè nocturn de redacció, que per això existeixen els brolladors de referència— que ho va dir ell, i a sobre hi estarem d’acord, i molt. Acte seguit, com a celebració, perquè sí, escoltarem sencera —amb tot el deteniment que la realitat ens permeti, sense encegar-nos— la banda sonora de Columbus, aquella apologia cinematogràfica de la lentitud, de les trobades impracticables i, és clar, dels espais arquitectònics com a extensió dels nostres cossos i anhels al món de fora. Espòiler (sense voluntat expressa de voler contradir la màxima inicial): també n’hi ha una mica, de patiment, aquí, però esperem que sigui del que no ensordeix, ni arruina, ni mata.

De moment:

Tornar

Encara no sé si tornar a l’origen suposa
renunciar al desordre, ni si trobaré l’ordre

i haurà caducat.

(Sara Bailac, Traslladada, poema que, sense renunciar al desordre —de moment!—, hem trobat a la pàgina 21 de Vénen turbulències, segon llibre de la poeta targarina, publicat l’any 2010 per l’Editorial Tria i actualment descatalogat).

Fotografia: Untitled (1982), de Jerry Uelsmann, un dels fotògrafs que visita aquest blog amb assiduïtat —apareix per aquí com, quan i amb qui vol, un dret adquirit pels segles dels segles— i mig d’incògnit, com si pretengués tornar a algun origen.

Dues tasses

És prou coneguda la inutilitat d’aquest blog quan pretén —en va— constituir-se en òrgan d’agitació cultural i de difusió de la novetat. Se sap moure una mica més bé, potser, per racons de món i de temps tirant a indefinits. Per descomptat, aquesta evidència palmària no fa defallir el seu únic passatger —perquè no ho oblidéssim: això és un punt que es mou, vist de dalt, en un itinerari—, a provar-ho, sovint tramant coses a la rebotiga, encara que no sempre acabin apareixent a escena.

Avui, dues tasses d’actualitat…

1. Tràiler de Poble Rebel:

Documental de Damià Puig que s’estrena aquest mes de maig (Referents 1 i Referents 2 sobre el director en aquest mateix blog, anys enrere). Més informació i estrenes a poblerebel.cat.

*

2. VII Festival de Poesia de Sant Celoni:

I, per ara, ja ho tindríem 🙂

Versos i gresca

Aquest dissabte, versos i gresca a Sant Andreu, al Casal Independentista El Noi Baliarda. Aquí, una minsa mostra, uns retalls –benintencionats i sense cap mena de malícia conscient, malgrat l’amputació, en algun cas– d’alguns poemes que podria ser que hi fossin dits:

Aina Torres:
“(…)
Com podrà néixer el dia
si t’has endut tota la llum?”

*

Albert Garcia Elena:
“Penso per falsificar
el que sento.
Escric per legir-me
el pensament.”

*

Laura López Granell:
“Esclafar el violí contra la fosca
i, de les estelles, llum.”

*

Elm Puig:
“(…)
Quan es fa fosc,
et vetllen les òlibes
i els colors de l’absència.”

*

Pel que fa a la banda sonora –cosa d’en Monegre (en reaparició pública estel·lar)–, podria també ben ser que una cançó com aquesta hi fos tocada:

El teu i el meu no-res

A quina distància
el teu i el meu
no-res.

(Silvie Rothkovic, poema de la pàgina 57 del llibre La nit que és dins el dia, obra que acaba de ser publicada i que ja és part, com altres de la mateixa autora com ara Altres arbres o Pianos i túnels, dels llibres de referència en poesia catalana contemporània del politburó d’aquest blog—paraules sense cap pretensió d’objectivitat, però sí de confessió i d’encaix en les tries íntimes, en la connexió entre el vers i el més pregon d’un mateix—. La Breu Edicions, 2018)

Fotografia —agrada imaginar que— pescada a poca distància d’algun no-res: Steven D. Foster, Figure with head bowed, arms hanging down (faint photograph 18×18”).

Entre dues grans foscors

(…)
Explicadles que vivís entre dos grandes oscuridades, la primera
Con un final, la segunda sin final, que la mayor fortuna
Es haber nacido, que vivís en una penumbra
De horas y días, meses y años, y creéis
Que esto tiene sentido, a pesar del miedo ocasional
De que os deslizáis sin haber completado nada, nada
Que demuestre que habéis existido. Decid a los niños que entren,
Que continúa vuestra búsqueda de algo que perdisteis: un nombre,
Un álbum de familia que descendía de menudencia
En menudencia, algo de la oscuridad que podría haber sido vuestra,
No sabéis. Decidles que todos tratáis
De manteneros ocupados, aprendiendo a inclinaros y a oír
El descuidado respirar de la tierra y a sentir su servicial
Languidez adueñarse de vosotros, una onda tras otra, enviando
Pequeños estremecimientos de amor a través de vuestros breves
E irrefutables yos, a vuestros días y más allá.

(Mark Strand, l’únic i almost invisible Strand, amb una petita mutilació del poema The continous life, del llibre La vida continua, Visor Libros, 2012. Traducció de Dámaso López García. El poema original, en la llengua de Dickinson i Whitman, en un lloc com aquest)

Pintura: Gertrude Abercrombie, Moonlight path, 1941

*

Tortoise, que ja deuen haver sonat com uns deu mil cops en aquest blog (i a les seves dependències, on hi treballa incansablement un exèrcit de caçadors de versos, sovint amb poca fortuna), han accedit de forma amable, sense oposar cap mena de resistència, a tornar a fer de banda sonora per a una entrada que, com totes i com tot, viu entre dues grans foscors:

Un món desenterrat pel llenguatge

“Esperando que un mundo sea desenterrado por el lenguaje, alguien canta el lugar en que se forma el silencio. Luego comprobará que no porque se muestre furioso existe el mar, ni tampoco el mundo. Por eso cada palabra dice lo que dice y además más y otra cosa.”

(Alejandra Pizarnik, poema La palabra que sana, dins El infierno musical, 1971. Aquí, un gran anàlisi d’un fragment d’aquest poema)

Foto: Aleix Plademunt, de la col·lecció We are here.