En quin vermell?

Unes flors coronen
les branques del cirerer.
En quina floreix
el meu cant trist?
Geranis rojos
encenen la finestra.
En quin vermell poncella
el teu gest fidel?

(Esperança Castell, poema Primaveral –tan adient en dates vernals, en temps de florir però també de cants tristos i astènies-, pàgina 44 d’Arrels a la Roca, Editorial Meteora, 2016). En aquest enllaç, una entrevista recent a Llavor Cultural.

Foto: Sara Almgren (la mítica guitarrista de Doughnuts, The (International) Noise Conspiracy i INVSN, entre d’altres, en la seva faceta de fotògrafa de primer ordre). L’obra, aquí.

*

Per celebrar aquest esclat de branques, geranis i cirerers, una de bona d’INVSN:

Dislocació

“Només en la violència, en la dislocació de la llengua, pot haver-hi parlar (…) Violència i dislocació: clara llavor de parla”
(Víctor Sunyol, pàg. 50 de Stabat, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, Barcelona, 2003)

Pintura: Unusual Thursday, de Katherine Linn Sage, més coneguda com Kay Sage.

Tres mujeres, de Sylvia Plath

Que la utilitat d’aquest blog com a agenda és nul·la, és de domini públic, i fa certa gràcia (tirant curt). Però no desisteix, en ocasions, de fer-ho, de creure’s apte per a difusió d’activitats (com si, en un acte heroic, però fallit, es pogués posar en la pell d’un compte qualsevol de Twitter): avui, en una data tan assenyalada -i contravenint les indicacions que demanen no organitzar altres actes en una jornada com aquesta per no restar ni protagonisme ni assistència a la manifestació anual, tan necessària, del Dia de la Dona Treballadora-, la bona gent de LET TEATRE ha muntat, al pati de somni de Casa Usher, la lectura dramatitzada de Tres Mujeres, de Sylvia Plath (peça dirigida per Gemma Amorós). Si hi ha algú a l’altra banda d’aquest blog, i l’agenda serveix d’agenda (quina quimera)… trobem-nos-hi, que valdrà la pena.

Carrer de la Creu

(Carrer de la Creu, Sant Feliu de Guíxols, mes de febrer de 2017. Foto: Puig, amb filtre de mòbil de gamma tirant a baixa)

Una veu circumda el pensament: Julie Byrne percudeix encara, i un cotxe d’una altra realitat espera -en la foscor, pacient- un esguard. Uns ulls nous en la nit quieta. Com si les petjades que farceixen, amuntegades però invisibles, cada carrer de cada poble de qualsevol país des dels inicis dels temps, no li bastessin. Follow my voice, I’m right here. I, així, fins a l’esguard: el tacte precís dels ulls amb el metall, amb les portes de l’obscuritat, tan sencera, tan quieta.

*

La veu:

Respirar

isip

Estacions de tramvia nevades
capitals de província nevades
voreres estretes nevades
però el que compta
és quan els mobles et miren
o si, des d’aquell dia,
tu tampoc has tornat a respirar.

(Silvie Rothkovic, poema Drei Klavierstücke Op. II, pàg. 24 de l’obra mestra Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013. Com dèiem fa molt poc, la cursiva -pecaminosa, digna d’esbronc- del poema és responsabilitat única de les ments que viuen rere les fràgils parets d’aquest blog)

Il·lustració: Jordin Isip

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Gairebé la llum

patxu

Es la hora del casi,
————————casi la luz, casi las sombras,
más al norte el polvo del ocaso espolvorea los abetos,
un claroscuro es el andar del cielo,
carbón y sombras más profundas donde el pie se posa y cuelgan nuestras manos.

Este es el tiempo de las máscaras confusas.
Este es el tiempo de los cantos ácidos,
————————————————–del amor malogrado, del desbarajuste.
La hora del casi, la del cero-cero.
Este es el sitio en el que nos sentimos como en casa, esta es nuestra zona.

La idea de unos caballos pasta en hierba negra y densa.
La idea de la separación
——————————–desata esa línea luminosa
que nos sujeta a cada extremo.
Qué felices somos aquí, qué oscuro hasta lo inenarrable es nuestro contento.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014. Traducció de Carlos Jiménez Arribas. Aquí i ara, el poema en versió original anglesa)

Pintura: Patxu Gibert

*

I, per si el temps de les màscares confuses no fos suficient, una petita dosi -instrumental, ombrera- de Trans Am:

 

La forma

the-upper-side-of-the-sky

– No cantamos, oh monstruos, para renovar la forma.
– ¿No? – No, ya somos libres – dijo el poeta.
– ¿Entonces para qué cantamos?
– Para no volvernos prisioneros de esta libertad.

(Carlos Fonseca Grigsby, poema El poeta en diálogo con sus monstruos ya libres, del llibre Una oscuridad brillando en la claridad que la claridad no logra comprender, Colección Visor de Poesía, 2008)

Pintura: Kay Sage, The Upper Side of the Sky, 1944. Un altre dia, esperem que més aviat que tard, mirarem de parlar d’aquesta gran oblidada -com tantes altres dones artistes, en tants altres moments- del surrealisme.

Endreces prenadalenques

tarragona

(Tarragona, algun lloc a tocar del Serrallo, un desembre de qualsevol segle. Foto: Puig)

Una il·lusió d’ordre intrínsec –ben bé aquells cels de cada desembre–, enmig de tant de desgavell forà…

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, aquesta vegada centrada en el llibre Madame Leonarda, del pintor i artista plàstic valencià Artur Heras: elculturista.cat/madame-leonarda-artur-heras

* Edició i correció de textos al documental Poble Rebel, de Damià Puig, actualment en mode teaser i en procés de microfinançament: ca.goteo.org/project/poble-rebel

* Traducció (del castellà al català) de l’obra de teatre Una casa a l’Est, de Laura Mihon, que serà representada al Teatre Tantarantana del 6 al 29 de gener: tantarantana.com/index.php/ca/programacio/adults/item/824

Per últim, i esperant que això no sigui motiu de cese, uns versos de Herberto Helder traduïts, amb poca destresa-revisió però amb encesa dedicació, del portuguès a la llengua nostra (del fragment de poema original… ja en parlarem un altre dia):

— la mort és passar, com trencant una paraula,
a través de la porta,
vers una nova paraula. I veig
el mateix ritme general. Com mort i resurrecció
a través de les portes d’altres cossos.
Com una qualitat ardent d’una cosa vers
una altra cosa, com els dits passen foc
a la creació sencera, i el pensament
s’atura i s’enfosqueix

— com enmig de la rosada l’amor és total.

Després de Paterson

La vida després de Paterson s’escola pels mateixos clots, i és –potser encara– una mica més severa, perquè ja no hi viurem més, dins aquells llençols rebregats o en el brogit d’aquelles cascades: la ficció també és un fragment. Restarem esbocinats, com una llibreta de poemes que un gos ha fet miques, pels racons del viure. Però no oblidarem: “on hi ha ruïna, també hi ha l’esperança de trobar un tresor” (Rumi, poeta persa del s. XIII)

*

Un tresor, trobat entre les (p)runes, després de Paterson i d’amarar-nos de William Carlos Williams:

What will I have for breakfast?
I wish I had some plums
like the ones in Williams’s poem.
He apologized to his wife
for eating them
but what he did not
do was apologize to those
who would read his poem
and also not be able to eat them.
That is why I like his poem
when I am not hungry.
Right now I do not like him
or his poem. This is just
to say that.

(Ron Padgett -el creador dels versos que brollen a la pel·lícula-, poema This for that, en al·lusió directa i primària al poema This is just to say, de Williams)

*