El temps masegat

07-12-2004

arrelo la mirada en el temps masegat dels claus
enterrats a l’estuc dels sostres esmicolats
i descobreixo que ens oblidem mútuament
el món i jo

(estrofa traduïda, de manera -suposadament- poc pretensiosa, d’uns versos del poeta portuguès dels marges de l’amor, Al Berto, del llibre Uma existência de papel. Aquí, a sota, el mateix fragment en versió original no subtitulada)

prendo o olhar ao tempo magoado dos pregos
enterrados no estuque dos tectos esboroados
e descubro que nos esquecemos mutuamente
o mundo e eu

*

(Il·lustració -colossal i impossible de traduir- manllevada del talent de Melinda Beck)

Entreson dins l’entreson

templeton

“Life is a dream within a dream,
Whisper the fallen leaves under our feet.”
(Charles Simic, poema Dead Season, del llibre Master of Disguises)

Passen tantes coses, durant el no-res: una cançó retorna a tu en un moment d’entreson. Et desvetlla, però mentre et despertes apareixes, captiu, en un altre somni: per les parets d’uns sentits que ja agonitzen ressona Poison Heart, aquella música de quan tu tenies catorze anys, de quan els Ramones se’ns feien grans -una de les menys ramonianes de sempre?-, i sóna nítida, lluminosa, dins el deliri de la teva percepció, unes dècades més tard d’escoltar-la per última vegada, com vinguda per atzar. El no-res, potser, no és tant no-res, i ens parla, com un somni dins d’un somni.

(Endreça imprescindible i a corre-cuita: il·lustració, com en tantes altres ocasions en aquest inventari de causes íntimes -i ínfimes-, gentilesa de la llegenda skater/fotogràfica d’Ed Templeton)

Liquidació total

pirlo_i_xavi_final_champions

El final de cicle era aquest.

“I don’t think Iniesta and Xavi have ever given up the ball in their lives, they get you on that carousel and they can leave you dizzy”. Sir Alex Ferguson, al NY Times fa uns sis anys.

“One of the great modern passing footballers, the creaking, baroque, gorgeously decaying Andrea Pirlo”. Barney Ronay, al The Guardian el 2013.

Gràcies, jovent (a vegades, encara penso en la possibilitat frustrada, meravellosa, d’això que succeirà en una altra vida).

Nate Mendel i un parell d’endreces

Això que explicaré va passar fa molt temps: si anéssim uns quinze anys enrere, potser encara  podríem escoltar-les en viu, aquestes paraules. Ara, només en trobem restes i ecos, però ens serveixen. Dan Didier, bateria dels sempre enyorats The Promise Ring, esculpia, en una entrevista que li vam fer per al desaparegudíssim fanzine Beat Surrender, una frase d’aquesta envergadura:

“Nate Mendel es un gran bajista, mi bajista favorito, sus dedos son mágicos…”

He espiat Nate Mendel des de llavors, i en la distància. Esclar, algú que ha posat els seus dits màgics al servei dels discos de Sunny Day Real Estate, The Fire Theft o Foo Fighters, i que ara, amb un savoir-faire qui sap si congènit, se’ns apareix capitanejant la seva nova i estupenda invenció, Lieutenant, només pot rebre -opinió totalment objectiva des d’un paisatge evidentment subjectiu- aquest tipus d’apologies de la seva tasca.

(volia col·locar-hi el hit Rattled, aquí, però no l’he trobat, al Soundcloud! Només a Spotify)

*

Ara, un parell d’endreces petites…

Ressenya sobre el taller Constel·la’t per a la revista El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona:
elculturista.cat/agenda/constellat

Article La paraula a la punta de la llengua, de Xavier Antich, al Diari ARA, el 31/05/15. Simplement brillant:
“(…) El seu rostre es dreçava, com il·luminat. I la seva mirada s’allunyava, perdent-se en el buit, com si no mirés enlloc. Aleshores, estenia la seva mà, enmig d’un silenci espès. Buscava una paraula. I tot s’aturava. No existia res més, fora d’aquest gest i de la tensió que convertia l’instant en un compàs d’espera (…)”

ara.cat/suplements/diumenge/paraula-punta-llengua_0_1367263267.html

Interiors

És de sobres coneguda la matusseria d’aquest blog en qüestions audiovisuals (primer, i potser per ignorància, la paraula escrita) i la impossibilitat, a l’època del jou de l’immediatesa, d’estar al dia. Però avui toca sobredosi de pedres precioses recents (qui diu recents diu sorgides en els últims mesos) en forma de vídeos, i no són tresors perquè els mostri, amb orgull desmesurat, aquest blog sinó perquè contenen, com una mina, un interior per revelar:

> Refused, Elektra (tema del nou àlbum que sortirà, gairebé vint anys després dels seus últims enregistraments, al juny):

> Anna Gual, tràiler del llibre Símbol 47 (fet per la gent de Centset):

> Josep Pedrals & Xavi Lloses, Hi ha una palpitació (pel projecte Tots Sants):

Res, vídeos d’estar per casa, com es pot comprovar fàcilment… ;)

El fet d’existir

“Los biógrafos han señalado la sorprendente vitalidad de esta escritora, pese a su palidez de blanca falena y a su tendencia, sin duda algo morbosa, a la soledad. Cuando en cierta ocasión le preguntaron por qué no le gustaba recorrer el mundo, dijo que el hecho de existir ya le bastaba. Todo el drama de la existencia se desplegaba para ella en su estancia, en su jardín y en su alma.”

(Marià Manent sobre Emily Dickinson, al pròleg de Poemas. Selección y versió de Marià Manent, Colección Universal, Editorial Juventud, 1994)

Imatge (també d’un jardí embrollat on s’hi desplega l’existència): John Manno