Respirar

isip

Estacions de tramvia nevades
capitals de província nevades
voreres estretes nevades
però el que compta
és quan els mobles et miren
o si, des d’aquell dia,
tu tampoc has tornat a respirar.

(Silvie Rothkovic, poema Drei Klavierstücke Op. II, pàg. 24 de l’obra mestra Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013. Com dèiem fa molt poc, la cursiva -pecaminosa, digna d’esbronc- del poema és responsabilitat única de les ments que viuen rere les fràgils parets d’aquest blog)

Il·lustració: Jordin Isip

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestre pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Gairebé la llum

patxu

Es la hora del casi,
————————casi la luz, casi las sombras,
más al norte el polvo del ocaso espolvorea los abetos,
un claroscuro es el andar del cielo,
carbón y sombras más profundas donde el pie se posa y cuelgan nuestras manos.

Este es el tiempo de las máscaras confusas.
Este es el tiempo de los cantos ácidos,
————————————————–del amor malogrado, del desbarajuste.
La hora del casi, la del cero-cero.
Este es el sitio en el que nos sentimos como en casa, esta es nuestra zona.

La idea de unos caballos pasta en hierba negra y densa.
La idea de la separación
——————————–desata esa línea luminosa
que nos sujeta a cada extremo.
Qué felices somos aquí, qué oscuro hasta lo inenarrable es nuestro contento.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014. Traducció de Carlos Jiménez Arribas. Aquí i ara, el poema en versió original anglesa)

Pintura: Patxu Gibert

*

I, per si el temps de les màscares confuses no fos suficient, una petita dosi -instrumental, ombrera- de Trans Am:

 

La forma

the-upper-side-of-the-sky

– No cantamos, oh monstruos, para renovar la forma.
– ¿No? – No, ya somos libres – dijo el poeta.
– ¿Entonces para qué cantamos?
– Para no volvernos prisioneros de esta libertad.

(Carlos Fonseca Grigsby, poema El poeta en diálogo con sus monstruos ya libres, del llibre Una oscuridad brillando en la claridad que la claridad no logra comprender, Colección Visor de Poesía, 2008)

Pintura: Kay Sage, The Upper Side of the Sky, 1944. Un altre dia, esperem que més aviat que tard, mirarem de parlar d’aquesta gran oblidada -com tantes altres dones artistes, en tants altres moments- del surrealisme.

Endreces prenadalenques

tarragona

(Tarragona, algun lloc a tocar del Serrallo, un desembre de qualsevol segle. Foto: Puig)

Una il·lusió d’ordre intrínsec –ben bé aquells cels de cada desembre–, enmig de tant de desgavell forà…

* Ressenya elaborada per a la revista infantil El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona, aquesta vegada centrada en el llibre Madame Leonarda, del pintor i artista plàstic valencià Artur Heras: elculturista.cat/madame-leonarda-artur-heras

* Edició i correció de textos al documental Poble Rebel, de Damià Puig, actualment en mode teaser i en procés de microfinançament: ca.goteo.org/project/poble-rebel

* Traducció (del castellà al català) de l’obra de teatre Una casa a l’Est, de Laura Mihon, que serà representada al Teatre Tantarantana del 6 al 29 de gener: tantarantana.com/index.php/ca/programacio/adults/item/824

Per últim, i esperant que això no sigui motiu de cese, uns versos de Herberto Helder traduïts, amb poca destresa-revisió però amb encesa dedicació, del portuguès a la llengua nostra (del fragment de poema original… ja en parlarem un altre dia):

— la mort és passar, com trencant una paraula,
a través de la porta,
vers una nova paraula. I veig
el mateix ritme general. Com mort i resurrecció
a través de les portes d’altres cossos.
Com una qualitat ardent d’una cosa vers
una altra cosa, com els dits passen foc
a la creació sencera, i el pensament
s’atura i s’enfosqueix

— com enmig de la rosada l’amor és total.

Després de Paterson

La vida després de Paterson s’escola pels mateixos clots, i és –potser encara– una mica més severa, perquè ja no hi viurem més, dins aquells llençols rebregats o en el brogit d’aquelles cascades: la ficció també és un fragment. Restarem esbocinats, com una llibreta de poemes que un gos ha fet miques, pels racons del viure. Però no oblidarem: “on hi ha ruïna, també hi ha l’esperança de trobar un tresor” (Rumi, poeta persa del s. XIII)

*

Un tresor, trobat entre les (p)runes, després de Paterson i d’amarar-nos de William Carlos Williams:

What will I have for breakfast?
I wish I had some plums
like the ones in Williams’s poem.
He apologized to his wife
for eating them
but what he did not
do was apologize to those
who would read his poem
and also not be able to eat them.
That is why I like his poem
when I am not hungry.
Right now I do not like him
or his poem. This is just
to say that.

(Ron Padgett -el creador dels versos que brollen a la pel·lícula-, poema This for that, en al·lusió directa i primària al poema This is just to say, de Williams)

*

Al bosc humit

rahon

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

(Óssip Mandelstam, poema 2 de Poemes, Quaderns Crema, 2009. Traducció, brillantíssima –s’ignora, encara que no se’n dubta, si per la traducció en sí mateixa, ja que el desconeixement de la llengua russa per part del comitè de redacció del blog tendeix irremeiablement a l’infinit; brillantíssima, sobretot, per la manera de fer lliscar els poemes en aquesta llengua nostra–, i selecció a càrrec d’Helena Vidal)

Pintura: Alice Rahon, 1975

Les ombres dels passos

lasalandra

Siempre hacia adelante las sombras de mis pasos mueren
Como la trayectoria de un cometa de oscuridad
Y el asfalto a mis espaldas me suprime
Con todo lo que he sido y todo lo que he pensado
Como un prestidigitador
Destinado a escamotearme la vida.
Hay una sucesión correcta de casas
En este camino que no obstante
Ha de significar algo
Hay un cielo sin color sin olor sin carne
Sobre mis pasos sin importancia
Con los ojos cerrados ando en una caja negra
Con los ojos abiertos ando en una caja blanca
Y por más que me esfuerzo por entender algo
Enormes martillos me parten en la cabeza todos los pensamientos

(Max Blecher -poeta romanès d’entreguerres, de la immobilitat al llit per una tuberculosi òssia que li prendria la vida mentre era viu i li prendria, encara més, a l’hora de morir, amb vint-i-nou anys, dues novel·les i un llibre de versos amb només quinze poemes, “que prefiere la tentación de lo alucinante, la omnipotencia del sueño y la primacía del inconsciente”, com s’afirma al pròleg d’aquesta meravella de llibre-. Poema Andadura, rescatat de Cuerpo transparente, Ediciones de la Rosa Cúbica, 2008. Traducció de Joaquín Garrigós)

Fotografia de Mario Lasalandra: imatge de la col·lecció Storia di un dramma, 1970.

Ho mereixerien tot, aquests dos versos finals (menys uns enormes martells que els trenquessin, és clar)…

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse:

El que perdem

melindabeck

Cuando era joven
podía hablar con los animales,
a día de hoy
no sé qué decir.

Solían olisquearme las orejas,
pero ahora
huelen mi miedo
y se marchan.

(Kate Tempest, poema Lo que perdemos, pàgina 111 de Mantente firme, La Bella Varsovia, 2016. Traducció d’Alberto Acerete)

Dibuix: Melinda Beck, una de les principals protagonistes gràfiques d’aquest blog des de temps remots.