Por a la llum

olivera

Qüestionar
els marges
por a la llum
deliri
sobreviure.

(Silvie Rothkovic, poema de la pàg. 75 de Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013)

Foto: Altes hores de la nit a un pati interior de Poble-sec (un forat negre al marge del temps, a finals d’estiu de dos mil quinze). Era com si, sense fer-ho, sonessin Levitation de Beach House o Sometimes de My Bloody Valentine.


Recès

Conca

“(…)
La nit tenebrosa
arribava lentament
i s’hostatjava entre els arbres.”

(Enriqueta Moix -poeta de la comarca antiga i delicada de la Conca de Barberà, montblanquina per a més concreció-, retall escollit del poema Capvespre al parc, del llibre del mateix nom, Editorial Òmicron, 2010 / Imatge: postal -pèssimament escanejada per l’autor d’aquest succedani de blog- elaborada magistralment per La Musca)

Foragitar-se i anar a petar lluny d’un mateix. Allotjar-se en i entre els arbres: un recès subtil que deixa senyals.

En construcció

sinc_whiteliar

“Shelley pensó que los poetas de todas las épocas contribuían a la creación de un Gran Poema perpetuamente en formación”

(Harold Bloom, 1977)

Mai hagués pensat acabar citant a Harold Bloom aquí, però quina visió fulgurant, la de Shelley. I si, en veritat, fos així i no arribéssim -pobres de nosaltres, tan coberts per les paraules-, a entendre-ho?

*

Il·lustració usurpada de Scott Sinclair, de Sinc Space.

El temps masegat

07-12-2004

arrelo la mirada en el temps masegat dels claus
enterrats a l’estuc dels sostres esmicolats
i descobreixo que ens oblidem mútuament
el món i jo

(estrofa traduïda, de manera -suposadament- poc pretensiosa, d’uns versos del poeta portuguès dels marges de l’amor, Al Berto, del llibre Uma existência de papel. Aquí, a sota, el mateix fragment en versió original no subtitulada)

prendo o olhar ao tempo magoado dos pregos
enterrados no estuque dos tectos esboroados
e descubro que nos esquecemos mutuamente
o mundo e eu

*

(Il·lustració -colossal i impossible de traduir- manllevada del talent de Melinda Beck)

Entreson dins l’entreson

templeton

“Life is a dream within a dream,
Whisper the fallen leaves under our feet.”
(Charles Simic, poema Dead Season, del llibre Master of Disguises)

Passen tantes coses, durant el no-res: una cançó retorna a tu en un moment d’entreson. Et desvetlla, però mentre et despertes apareixes, captiu, en un altre somni: per les parets d’uns sentits que ja agonitzen ressona Poison Heart, aquella música de quan tu tenies catorze anys, de quan els Ramones se’ns feien grans -una de les menys ramonianes de sempre?-, i sóna nítida, lluminosa, dins el deliri de la teva percepció, unes dècades més tard d’escoltar-la per última vegada, com vinguda per atzar. El no-res, potser, no és tant no-res, i ens parla, com un somni dins d’un somni.

(Endreça imprescindible i a corre-cuita: il·lustració, com en tantes altres ocasions en aquest inventari de causes íntimes -i ínfimes-, gentilesa de la llegenda skater/fotogràfica d’Ed Templeton)

Liquidació total

pirlo_i_xavi_final_champions

El final de cicle era aquest.

“I don’t think Iniesta and Xavi have ever given up the ball in their lives, they get you on that carousel and they can leave you dizzy”. Sir Alex Ferguson, al NY Times fa uns sis anys.

“One of the great modern passing footballers, the creaking, baroque, gorgeously decaying Andrea Pirlo”. Barney Ronay, al The Guardian el 2013.

Gràcies, jovent (a vegades, encara penso en la possibilitat frustrada, meravellosa, d’això que succeirà en una altra vida).