Despossessió

Sobre la sensació de distància i desapoderament amb el que, un cop, equívocament, va semblar propi:

“Numerosos testimonios de los poetas mismos nos hablan de una extrañeza desprendida de la lectura de sus propios textos: puestos en el lugar del lector, los textos se leen como de otro. ¿Quién lo escribió? ¿Fui yo quién escribió esto?, son las preguntas que asaltan al autor-poeta, quien en realidad no tiene autoridad sobre lo escrito ni sobre su contenido-forma, como bien dice Paul Valéry en 1926:

Así pues, si se me interroga, si preocupa saber (como suele suceder, y a veces vanamente) lo que yo ‘he querido decir’ en un determinado poema, contesto que no he querido decir, sino querido hacer, y que fue la intención de hacer la que ha querido decir lo que he dicho…”

(Delfina Muschietti, pàgina 18 de Traducir poesía. Mapa rítmico, partitura y plataforma mutante, Paradiso Ediciones, Buenos Aires, 2014)

*

I, com a colofó a tanta parafernàlia teòrica (però tan certa), un poema que no vol dir res:

😉

M’hi trobaràs

Kitchen Table, 2008

ara et diré:
escolta, tanca els ulls
i m’hi trobaràs.

(Pep Ferrer, poema Ara et diré, pàg. 39 del llibre L’esguard de la paraula… poètica, Editorial Neopàtria, Alzira, València, 2016)

Fotografia: Timothy Archibald, una de les captures de la -inspiradora i encisadora- sèrie Echolilia, dedicades a l’autisme i al seu fill.

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent!🙂

El vell dolor del món

22470023_-1024x679

Miracle de la llum
després de la tempesta!

Finals d’agost, la vida
torna al seu moviment:
en l’aire net, les coses
perfilen els seus límits.

Un any més, un dolor
avança de biaix
dins la claror de vidre:
el vell dolor del món.

Entre reflexos fúlgids,
tremolo solitari.

(Narcís Comadira, poema Claror de vidre, del llibre Llast. Pres, de matinada i després de la tempesta, de Poesia, 1966-2012, La Butxaca, Edicions 62, 2014)

Fotografia: Sara Gomes (de The Second Bus Home)

*

Malgrat el vell dolor del  món, The Afghan WhigsAlgiers -miracle de la llum que avança de biaix-, ho conquereixen tot, o gairebé:

 

Amples marges

Uelsmann

Potser trenant les cordes fines de la nit
retrobaré l’antic camí,
aquell laberint de silencis tallats i aspres ritmes:
——–el repte del primer tram
——–fosc com les aigües d’un pantà
——–i l’angle obert del final
——–ple d’un foc roent que dansa.

Potser si faig blanca la memòria
seré capaç de caminar altre cop
per noves terres d’amples marges.

(Àngela Ribas, poema de la pàg. 69 d’El temps innoble, Viena Edicions, 2002)

Imatge: Jerry Uelsmann, Untitled, 1992

*

L’Àngela, a més de la seva poesia enigmàtica i delicada, d’amples marges -si és que existeix, i resulta lícita, la categorització de l’obra d’algú més enllà del que ens diu la pròpia obra- i de les seves col·laboracions habituals a l’Àncora, també, a vegades, amb una pulcritud que il·lumina, es dedica a formular coses com aquestes (sobre un sotabosc particular, inventat):

“No hi ha descans. Fins i tot el somni ens proporciona un neguit. Som nosaltres sempre. No només quan ens veuen els altres, quan estem actius, quan som agents, durant el dia, sinó que també quan som pacients. No deixem de ser mai.”

Il suo era il linguaggio del delirio

Robles

En plena efervescència canicular, una turista catalana -sotmesa a l’encís ingovernable de l’orografia- és enganxada, d’esquenes, al port de Camogli.

Quan l’any 1892 van marxar de Camogli, els mariners Gaetano Lavarello i Andrea Repetto poc que ho sabien, que no tornarien mai més a les costes d’aquesta porció de Mediterrani que coneixem com a Mare Ligure. Sembla que havien de morir, quan, després d’un incendi a bord del bergantí Italia, van naufragar davant l’arxipèlag de Tristan da Cunha, a l’Atlàntic. Però no: no només van sobreviure sinó que, a diferència de la resta de la tripulació, que va ser rescatada al cap d’uns mesos i tornada a Ciutat del Cap, van decidir quedar-se a viure a l’illa habitada més remota i allunyada de qualsevol altre rastre de civilització, emparentant així, per sempre, dos punts del planeta.

Potser per aquest motiu, qualsevol persona que aparegui per Camogli, a la ribera de llevant de Gènova, venera i reconstrueix -sense imaginar-s’ho, com deu passar a tants racons de tants territoris- la història d’un naufragi, s’emparenta -amb la mera presència, amb el sol fet d’embolcallar-se dins d’un cos humà- amb tot el que ha passat abans de nosaltres i que ens impregna, com la humitat a una paret, a cada alè.

*

Per atenuar els efectes de tant dramatisme i èpica marinera en aquesta entrada:

“El turismo está cambiando el mundo: obliga a los lugares a parecerse más y más a la imagen que sus visitantes tienen de ellos, a volverse más típicos, más tópicos, más tontos —a declinar sus peculiaridades para amoldarse a la postal. Culturas que se pierden, que se banalizan, poblaciones que ya no inventan sino maneras de servir. Es, en última instancia, aterrador. Y sin embargo, a veces, me gusta ser turista: no hay actividad más desprendida, menos pretenciosa. Consiste en entregarse: dejarse llevar por el saber de otros —guías escritas, guías humanas, los lugares comunes, las postales— y descansar de sí mismo por unos pocos días. Por eso, supongo, las llaman vacaciones.”

(Martín Caparrós, article Viva el turismo, a Altaïr Magazine, juliol de 2016)

We are winning, don’t forget!

sidecar

Hopeful, al Sidecar, a finals dels 90 (Foto: Albert Polo)

We are winning, don’t forget: un dels hits reivindicatius que més empremta va deixar en el moviment antiglobalització arran de les grans manifestacions a Seattle -i arreu del món- l’any 1999. Hopeful va manllevar aquest lema i se’l va fer seu. Amb els anys hem vist que no, que no guanyàvem, però mira, tampoc perdíem, i aquí hi tornem:

> Del web de l’Actitud Fest: “Nacida en 1996 de las cenizas de su anterior banda Be Yourself –pionera en la escena Hardcore/Punk de su localidad—, Hopeful siempre se caracterizó por un sonido compacto, machacón, y devoto del newschool Hardcore de los 90, con bandas como Snapcase, Refused o Unbroken como referentes (además de otras formaciones más allá de este género: Born Against, Quicksand, Helmet…), y por un cuestionamiento del orden establecido en sus letras, reivindicativas y punzantes. A su formación original (los cuatro amigos de siempre: Pol Planas, Elm Puig, Miquel Pedrol, José Luís Boyero) se les añadió, posteriormente, el guitarrista Quim Pedrós, dotando a la banda de unas cualidades compositivas inéditas hasta la fecha, como se vio reflejado en Opposites, punto cumbre en su carrera, publicado en 2004 por Defiance Records y su último trabajo después de Structure (Outlast Records, 2000) y de varios trabajos anteriores en Underhill y en AHC Records.”

> Fragment al programa Bandera Negra, de Ràdio 3 (minut exacte 43:35):

> Bandcamp (amb discografia completa):
hopeful.bandcamp.com

Una mostra (la de We are winning…)

*

Vint anys de res -com un redoble llarg-, aquest dissabte, a Vidreres, a l’Actitud Fest, en una altra nit d’estiu, mirall del que un cop, potser, vam ser.

 

L’encontre impossible

templeton

Contra la narració contínua dels dies, el truc
intermitent. Contra els mals crònics de la carcanada,
el trau net: punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,
l’encontre impossible.

(Laura López Granell, poema vital -en qualsevol de les tres accepcions d’aquest terme- anomenat Poesia (I), pàgina 25 del llibre Forat, Godall Edicions, 2014)

Il·lustració: Ed Templeton, Have you ever thought

Sóc un lloc

lassen

“(…) Soy un lugar, un lugar donde se reúnen las
cosas y luego se separan volando. Mira cómo desaparecen
los campos, mira las lejanas colinas, mira la noche, la noche
fragante, aterciopelada, que ha empezado a llegar, aunque
el sol siga en la puerta”

(Mark Strand, passatge retallat del poema From a lost diary, del llibre The Continuous life, Colección Visor de Poesía. Traducció de Dámaso López García. Poema original, complet, sense res que la traducció faci perdre -o guanyar?- aquí)

Imatge: Inês Saldanha, Califòrnia, 2016.

*

També és un lloc -un lloc on es reuneixen les notes i després es dispersen vers la nit fragant, de vellut-, aquesta composició de Tortoise:

 

Paranys

Bica, Lisboa, 2014 (fotògraf maldestre: Puig)

Digo:
«Lisboa»
Quando atravesso — vinda do sul — o rio
E a cidade a que chego abre-se como se do seu nome nascesse
Abre-se e ergue-se em sua extensão nocturna
Em seu longo luzir de azul e rio
Em seu corpo amontoado de colinas —
Vejo-a melhor porque a digo
Tudo se mostra melhor porque digo
Tudo mostra melhor o seu estar e a sua carência
Porque digo
Lisboa com seu nome de ser e de não-ser
Com seus meandros de espanto insónia e lata
E seu secreto rebrilhar de coisa de teatro
Seu conivente sorrir de intriga e máscara
Enquanto o largo mar a Ocidente se dilata
Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelmente construída ao longo da sua própria ausência
Digo o nome da cidade
— Digo para ver

(Sophia de Mello Breyner, poema Lisboa, de Navegações. Foto maldestre: Puig)

Quin parany, el record: també venia del sud, quan sentia un enyor primitiu cap a allò que no havia ni succeït, i atravessava el riu dient el nom de la ciutat i de les seves futures absències.