El fet d’existir

“Los biógrafos han señalado la sorprendente vitalidad de esta escritora, pese a su palidez de blanca falena y a su tendencia, sin duda algo morbosa, a la soledad. Cuando en cierta ocasión le preguntaron por qué no le gustaba recorrer el mundo, dijo que el hecho de existir ya le bastaba. Todo el drama de la existencia se desplegaba para ella en su estancia, en su jardín y en su alma.”

(Marià Manent sobre Emily Dickinson, al pròleg de Poemas. Selección y versió de Marià Manent, Colección Universal, Editorial Juventud, 1994)

Imatge (també d’un jardí embrollat on s’hi desplega l’existència): John Manno

Només és això

hort

“(…)
Només és això. No cal cercar
cap cel, cap déu, cap abisme,
cap explicació. Si et sents,
ets tu.
Si ets tu, ets l’ombra
que t’avança”

(poema Sents de Màrius Sampere -del llibre Ningú més i l’ombra, Edicions Proa, Barcelona, 2013-, amputat impunement per aquest blog. Sencer, sense manipulacions i amb tota la seva lluminària, aquí!)

Foto (amb ningú més i l’ombra, sense filtrar) a un hort de Mascanada, a Sant Feliu de Guíxols. Autor: un tal Puig.

Lligams

hopper

The room is empty,
And the window is open

(Charles Simic, poema My Secret Identity Is, dins de The World Doesn’t End. Prose Poems, 1989)
(Pintura: Edward Hopper, Sun in an empty room, pintura a l’oli sobre tela, 1963)

*

(Probablement, i cal dir-ho entre parèntesi i en veu baixa, sigui l’enèsima persona a descobrir la relació entre el poema grandiós de Simic i l’insinuant quadre de Hopper. Alto el foc: no per aquest motiu deixarà de fascinar-me la coincidència. D’altra banda, disculpin l’entossudiment d’aquest blog amb Simic: les raons hi són, i hi seran, i el món no s’acaba, encara)

Exploradors, al poema!

Ressenya d’Exploradors, al poema! Taller de poesia amb Josep Pedrals (Estrella Polar, a partir de 9 anys) feta per a la web d’El Culturista – L’Agenda Familiar de Barcelona:

exploradorsalpoema

“(…) escriure en vers és si fa no fa lʼúnica manera divertida dʼescriure”

Exploradors: aquestes paraules les deia, fa molts anys, el poeta Gabriel Ferrater. Què us semblen? Mentre esperem que ho penseu -no hi ha pressa, és poesia!- nosaltres ens les apropiem i, com un secret xiuxiuejat, us direm que tenen molt a veure amb el llibre que volem compartir. Amb tots vosaltres: Exploradors, al poema!, construit per un altre poeta, un autèntic domador de la paraula, en Josep Pedrals. En les pàgines dʼaquest llibre-laboratori se us aniran revelant diferents pocions creatives que us permetran teletransportar-vos, per etapes i amb plaer, “al recinte inconcret on sʼoculta el poema”. Allà on habiten les comparacions i les “metaforetes”, el dibuix del text que pot dir-nos tant o més que els mots, la sonoritat i el ritme, el llenguatge figurat, lʼafer del poema, les preguntes que us heu de fer… En definitiva, la inventiva que porteu a dins i que cal que seguiu cultivant, si voleu escriure versos -n’estem convençuts, dʼaixò últim!-. Motivador, oi?

Doncs ho serà més quan sapigueu que en els divuit capítols del llibre se us plantegen, a més de les explicacions breus de cada tema -acompanyades dʼuna maquetació que sedueix i de poemes brillants que demostren les habilitats de lʼautor-, una colla dʼexercicis-experiments que, tornant a la idea del principi, recorden el gust i la diversió dʼescriure en vers. Com si es tractés dʼuna entremaliadura, intentareu edificar poemes que dibuixin, amb la forma dels seus versos, lʼobjecte del qual parleu (com un nas de bruixa); o agafar un poema clàssic i conegut i jugar a lʼS+7, és a dir, canviar-ne els substantius pels mots que trobeu al diccionari a partir de set paraules més endavant; o reformular el teorema de Pitàgores en vers; o modificar la utilitat de les paraules transformant en verbs dʼacció objectes estàtics i quotidians (un exemple: “microonejava” o “vaig fogonar”). No acabaríem, si vulguéssim explicar tots els experiments proposats! Però, com ens agraden! Nosaltres els hem provat, i podem dir que ja hem començat la teletransportació gràcies a aquest llibre-taller que recomanem amb entusiasme poètic i esperit lúdic, i que -amb rima consonant i metàfora inclosa- “més que un manual, és un pedal”. Un pedal per viatjar al cor del poema, i quedar-sʼhi. Ens hi acompanyeu, exploradors?

> elculturista.cat

Legal – Il·legal

noone

“(…)
all maps are random
all scales are wrong
legal-illegal
no passion for the difference
(…)”

Any 1998. Uns tals Fugazi (cançó Place Position, àlbum “End Hits”) deien això. Avui, en la distància física però no estructural, caldria repetir-lo, aquest mantra, fins a perdre la veu, fins que ningú pugués ser considerat il·legal.

*

La imatge l’he extret d’aquest blog, i és del col·lectiu No One Is Illegal, de Canadà. La lletra completa de la cançó de Fugazi és aquí.

Galeano i els adéus

“Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha transmutado siempre en capital europeo, o más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos”


(Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina)

Quines descobertes vaig fer amb les teves paraules i el teu compromís, Eduardo, mentre em perdia pel sud del teu continent amb l’efervescència d’un rodamón indòmit, i no ho sabràs prou, com te’n vaig estar, i com te n’estic, d’agraït, pel guiatge!

(entrevista a Eduardo Galeano els dies del 15M de 2011, realitzada per 15Mbcn.tv)

*

Limitada -i probablement innecessària- reflexió sobre morir, arran dels adéus recents d’Eduardo Galeano, Teresa Rebull, Francesc Garriga, i del d’en Ferran Bonet, de Bullitt, company de generació i d’aventures musicals, la que menys puc comprendre -si fos possible, això- de totes: la mort deu ser una part indestriable de ser-hi, una de les dues accions que hem vingut a fer -viure, morir-. I potser, per ineficàcia provada del mètode, no n’hi ha prou d’esperar-la, en un carreró fosc i ganes de brega, “amb la navalla amagada al puny clos” (com escriu brillantment el meu amic i poeta Xavi Serra, sabadellenc). Potser només cal esguardar-la. Perquè no sabrem si és una porta o si és el límit. Però si que hem comprès -o volem creure- que saber-nos finits ens deu servir per caminar. Com la utopia.

Encara

let

“Muerto como las estrellas que aún vemos esta noche”

Vist i escoltat, entre altres tresors verbals, a Power-fool People, peça minúscula de teatre (minúscula per la fugacitat, 25 minutets de res) de la trilogia d’experimentació teatral de LET, de Santa Coloma de Gramenet, capitanejada en aquesta ocasió per Rafa Espada. Aquesta frase i aquest aún del text, tot i ser un zoom parcial de tota una obra, em fa enfollir, és el que -més enllà del text- dóna sentit a tot i em fa preguntar perquès, imaginar escenaris, repensar -encara- el viure.

*

Foto (tremenda, suggeridora) per Ana Pérez :)

Persecució

23-01-2007

“(…)
o amor
deve ser esta perseguição de sombras
esta cabeça de mármore decepada
ou este deserto
onde o receio de te perder permanece oculto
na sujidade antiga dos dias”

“(…)
l’amor
deu ser aquesta persecució d’ombres
aquest cap de marbre mutilat
o aquest desert
on el recel de perdre’t roman ocult
en l’antiga brutor dels dies”

*

(Al Berto, poeta portuguès, fragment del poema Meu único amigo. Traducció/traició sui generis i de marca-no-t’hi-fixis, feta a corre-cuita i amb infinites llicències, per l’autor d’aquest blog. S’admeten queixes personalitzades i maximum clatellots. Poema sencer aquí)

Foto manllevada, fa anys i amb una admiració tirant a incondicional, de micenmacher.com

Portugal

———-“We, too, had known golden hours”
———-(W.H. Auden)

Potser, el balcó d’un edifici antic
a punt de caure memòria avall
no acabarà mai de desaparèixer.

Fugaços, tampoc nosaltres
arribarrem a comprendre
com ens sotmet la basarda:

només la roba estesa
coneix els perquès.