Portugal

———-“We, too, had known golden hours”
———-(W.H. Auden)

Potser, el balcó d’un edifici antic
a punt de caure memòria avall
no acabarà mai de desaparèixer.

Fugaços, tampoc nosaltres
arribarrem a comprendre
com ens sotmet la basarda:

només la roba estesa
coneix els perquès.

 

Una altra hipòtesi

“Atención: la poesía no cura, pero cicatriza”
(pintada vista a Argentina)

Després de tants anys poblant aquest planeta, sembla que finalment hem après que la poesia no ens curarà, i jo també dubto que tingui propietats cicatritzants: a vegades, és qui fa la ferida o perpetra el crim. Però deixem-ho en una sospita no acusatòria, no prenguéssim mal de nou ;)

*

(entrada patrocinada per la data cicatritzant per excel·lència, el Dia Mundial de la Poesia)

Salvar-nos

error

Dents negres somniant
sexes lluminosos a l’obscuritat
definitiva, contemplen la lluna
mentre dansa. Tenen pietat.
Creuen que encara hi ha esperança.
Però tot és massa tard,
ja no basta pregar per salvar-se.

*

Foto -idea, argument, laboratori, etcèteres- per Inês Saldanha, i extreta de la mostra Error y Ruido, CSO Lokomotiva, L’Hospitalet, 2014.

Poema de Jaume C. Pons Alorda, extret d’Els estris de la llum -pàg. 53-, Edicions Documenta Balear, Col·lecció La Cantàrida, 2008.

*

(Afegitó: per acabar-ho d’adobar i -ja que no ens salvarem- aprofundir en aquest intent de combinatòria estètica, podria anar sonant, en loop i fins l’obscuritat definitiva, In a landscape, de John Cage)

Endreces

chirico

Giorgio di Chirico, Composizione geometrica con Fabbrica Paesaggio, 1917.

-

Unes petites endreces, de gruix i consistència limitades, excepte la d’en Simic…

- Ressenya feta per la revista El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona:
elculturista.cat/agenda/gimcanafamiliar-2

- Entrevista al programa Bandera Negra (de Ràdio 3), sobre la història del Sant Feliu Fest i de l’Atzavara, amb personatges de la mida d’en Santi García, en Xavi Calvet de Bullitt, en Tule de To Be Confirmed, en Guillem Moliné i en Xavi Navarro:
goo.gl/UhFciM

- Article Our wars, Our victims, d’en Charles Simic a The New York Review of Books. Com sovint, crec que gairebé sempre tendiré a preferir l’obra a allò que es digui sobre l’obra o que digui l’autor/-a de l’obra sobre qualsevol tema, però aquest article, pel contingut i per les formes, el trobo tre-men-do (pronunciació sil·làbica opcional).
www.nybooks.com/blogs/nyrblog/2015/feb/17/our-wars-our-victims

simic

Perdurable

“Las nubes le dijeron sus nombres en la calma de un atardecer de verano. Pero cuando le preguntó a las nubes del anochecer, “¿Habéis visto a Mary y a Priscilla?”, no le respondieron. Mudas y ariscas, las nubes le dieron su espalda gris y se dejaron llevar hasta Sturgis, donde un granjero le acababa de disparar a un caballo enfermo”

Aquesta meravella fugaç és obra d’en Charles Simic (a The world doesn’t end, del 1990). La traducció va a càrrec de Nieves García Prados, i Valparaíso Ediciones, els culpables de l’antologia poètica de Simic que reverbera pels corriols del (meu) dia a dia. Avui, una d’aquelles ocasions fora de sèrie en què aquest blog pretén disfressar-se d’agenda (quin disbarat, quina presa de pèl), una editorial diferent presenta un altre llibre del mestre de disfresses, traduït per Marta Pera a una altra llengua. Més meravelles per a la col·lecció. I, arribats a aquest punt, ja es pot dir que allò de fugaç no venia a ser del tot cert: era només un adjectiu-disfressa. Un cop treta la màscara, la poesia encara és viva, i perdura.

-

simic

Fase REM

El remolí de fulles
només s’atura quan
dorms.

Llavors, comença un altre
remolí: cordes, cables
trenats, reixes metàl·liques,
parets per repintar
dins teu.

Que no hi ha treva és l’única
certesa.

-

-

Una teoria de la comunicació

“Jo no sóc poeta fins que vostè llegeixi i es fiqui en els meus versos. La poesia té dues parts”

-
(Francesc Garriga, al programa Savi(s) del Canal 33. Com em fan retornar, aquestes paraules, als seus versos: de mi a mi / quin llarg viatge! / que inútil sense tu, / sense un nosaltres (…)”. L’entrevista completa -un brollador d’intel·ligència vital-, aquí).

 

La casa en obres

melinda

“(…) si hagués d’escriure un llibre, que fos la descripció i l’expressió de l’ésser humà instal·lat en mi, el títol possiblement seria: La Casa en obres. Sempre seguit, tot jo estic habitat per picapedrers, arquitectes, mestres d’aixa, guixaires, electricistes, mestres de ribera, existenciaris, que em construeixen; just ells, la multitud, saben de quantes plantes constarà la Casa… Jo em deixo fer. Deixo que em facin. M’alegra veure i sentir que m’edifiquen. De mi, tot sovint en diuen que sóc home de molta voluntat… És així. En mi, hi ha la voluntat de tots els qui em basteixen. Deixar-se construir; vet aquí el que és la trascendència: el traspàs, intercanvi, de materials humans, entre els individus personals.”

(Blai Bonet, construcció extreta del pròleg de Cant de l’Arc, dins Poesia Completa, Edicions de 1984)

Il·lustració de Melinda Beck (responsable també de la portada del Manic Compression de Quicksand -que l’ésser humà instal·lat en mi troba un disc històric, imprescindible-, o del cartell de la seva gira de reunió de 2013)