We are winning, don’t forget!

sidecar

Hopeful, al Sidecar, a finals dels 90 (Foto: Albert Polo)

We are winning, don’t forget: un dels hits reivindicatius que més empremta va deixar en el moviment antiglobalització arran de les grans manifestacions a Seattle -i arreu del món- l’any 1999. Hopeful va manllevar aquest lema i se’l va fer seu. Amb els anys hem vist que no, que no guanyàvem, però mira, tampoc perdíem, i aquí hi tornem:

> Del web de l’Actitud Fest: “Nacida en 1996 de las cenizas de su anterior banda Be Yourself –pionera en la escena Hardcore/Punk de su localidad—, Hopeful siempre se caracterizó por un sonido compacto, machacón, y devoto del newschool Hardcore de los 90, con bandas como Snapcase, Refused o Unbroken como referentes (además de otras formaciones más allá de este género: Born Against, Quicksand, Helmet…), y por un cuestionamiento del orden establecido en sus letras, reivindicativas y punzantes. A su formación original (los cuatro amigos de siempre: Pol Planas, Elm Puig, Miquel Pedrol, José Luís Boyero) se les añadió, posteriormente, el guitarrista Quim Pedrós, dotando a la banda de unas cualidades compositivas inéditas hasta la fecha, como se vio reflejado en Opposites, punto cumbre en su carrera, publicado en 2004 por Defiance Records y su último trabajo después de Structure (Outlast Records, 2000) y de varios trabajos anteriores en Underhill y en AHC Records.”

> Fragment al programa Bandera Negra, de Ràdio 3 (minut exacte 43:35):

> Bandcamp (amb discografia completa):
hopeful.bandcamp.com

Una mostra (la de We are winning…)

*

Vint anys de res -com un redoble llarg-, aquest dissabte, a Vidreres, a l’Actitud Fest, en una altra nit d’estiu, mirall del que un cop, potser, vam ser.

 

L’encontre impossible

templeton

Contra la narració contínua dels dies, el truc
intermitent. Contra els mals crònics de la carcanada,
el trau net: punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,
l’encontre impossible.

(Laura López Granell, poema vital -en qualsevol de les tres accepcions d’aquest terme- anomenat Poesia (I), pàgina 25 del llibre Forat, Godall Edicions, 2014)

Il·lustració: Ed Templeton, Have you ever thought

Sóc un lloc

lassen

“(…) Soy un lugar, un lugar donde se reúnen las
cosas y luego se separan volando. Mira cómo desaparecen
los campos, mira las lejanas colinas, mira la noche, la noche
fragante, aterciopelada, que ha empezado a llegar, aunque
el sol siga en la puerta”

(Mark Strand, passatge retallat del poema From a lost diary, del llibre The Continuous life, Colección Visor de Poesía. Traducció de Dámaso López García. Poema original, complet, sense res que la traducció faci perdre -o guanyar?- aquí)

Imatge: Inês Saldanha, Califòrnia, 2016.

*

També és un lloc -un lloc on es reuneixen les notes i després es dispersen vers la nit fragant, de vellut-, aquesta composició de Tortoise:

 

Paranys

Bica, Lisboa, 2014 (fotògraf maldestre: Puig)

Digo:
«Lisboa»
Quando atravesso — vinda do sul — o rio
E a cidade a que chego abre-se como se do seu nome nascesse
Abre-se e ergue-se em sua extensão nocturna
Em seu longo luzir de azul e rio
Em seu corpo amontoado de colinas —
Vejo-a melhor porque a digo
Tudo se mostra melhor porque digo
Tudo mostra melhor o seu estar e a sua carência
Porque digo
Lisboa com seu nome de ser e de não-ser
Com seus meandros de espanto insónia e lata
E seu secreto rebrilhar de coisa de teatro
Seu conivente sorrir de intriga e máscara
Enquanto o largo mar a Ocidente se dilata
Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelmente construída ao longo da sua própria ausência
Digo o nome da cidade
— Digo para ver

(Sophia de Mello Breyner, poema Lisboa, de Navegações. Foto maldestre: Puig)

Quin parany, el record: també venia del sud, quan sentia un enyor primitiu cap a allò que no havia ni succeït, i atravessava el riu dient el nom de la ciutat i de les seves futures absències.

 

Solstici adolescent

Francesca Woodman, Space², Providence, Rhode Island, 1975-1978

Cau l’estiu damunt l’hemisferi nord del seu món, i els corrents -intrínsecs, d’espessor gèlida- no han existit mai. L’últim dia de classe, però, és una sortida d’emergència vers la nit oberta, una drecera a l’inconegut. Com si els miratges fugissin per l’equador de la memòria, només per un instant esmorteït, ja viscut per algú altre, temps enllà.

*

(Böira, l’acompanyament musical -sobretot instrumental- d’aquesta entrada)

Primera nit d’estiu

aitken

La sorpresa fou quan en haver pogut retirar, després de molts d’esforços, els bastidors on hi havia pintats tot d’atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front.

(J.V. Foix, Notes sobre la mar, de KRTU)

Imatge: Doug Aitken -un altre dels habituals d’aquest blog-, tall del vídeo Migration (still), 2008

L’esdevenidor

Un cop més, ens portarà això, l’inseparable i gran amic esdevenidor (ja, per sort, l’última batalla de la temporada, aquesta vegada a casa):

Invitació Sotabosc SFG

*

I ho portarà -mentre el juny encara se’ns enfila pels terrats-, al poble dels goigs, a la terra de regadiu (quan plou):

dsc2376-b

Sébastien de Pontault de Beaulieu (1616 – 1674), Sant Felieu

*

I aquí, unes altres notes, com les de Kristin Hersh, que fan acte de presència -erigint-se com a títol d’un poema-, al sotabosc:

 

Endreces preestivals

Presentació Sotabosc BCN (Anna Arranz)

(Foto: Anna Arranz, el 33’3 periòdic de Casa Usher)

L’ordre, una ficció que sol perdre la partida amb la confusió -quan s’hi atreveix a jugar-. Però agrada humanitzar-ne l’alè, pensar-lo versemblant. Com si existís fora nostre, enllà de l’imaginació, en les coses. Aquí, una temptativa d’endreça:

> Vers dislocat (crítica -feta a fons, com una biòpsia, amb cura, generositat i una precisió extraordinària-, a Núvol, de La invenció del sotabosc per part de Jaume C. Pons Alorda)

> Primers passos cap al sotabosc (crònica fresca d’una presentació de llibre a Casa Usher, al blog Vedutisti, a càrrec d’Eugènia Güell Barnils)

> “Pot ser que un poema sigui, en última instància, la metàfora d’alguna cosa desconeguda, i que treballar-lo (o sigui, escriure’l) sigui un procediment per recuperar-la” (paraules de Mark Strand dites per Laura López Granell, en la meravella de classe magistral de dissecció de l’entrellat d’un llibre de poemes amb què ens va obsequiar al jardí, horitzonal i vertical, de Casa Usher. Boca oberta, badant -tothom-, amb la seva lliçó de modus)

> La invenció del sotabosc (breu article, elaborat per Anna Pruna, a la publicació Zona Sec, el diari del Poble-sec, núm. 147, maig 2016)

*

I, per continuar celebrant el triomf del desordre sobre qualsevol altre concepte, EL TEMA d’uns  sempre recordats Mudhoney que vam poder palpar, de nou i gratuïtament, a la Plaça Coromines del CCCB (en la ressaca d’un dels grans festivals de la mal anomenada bombolla musical -caldria, segons com, etiquetar-la d’oligarquia anti-musical) i d’una arqueologia periodística més que necessària):

Entre els arbres

Edward Hopper, Cape Cod Evening, American, 1882 - 1967, 1939, oil on canvas, John Hay Whitney Collection

(Cape Cod Evening, Edward Hopper)

La luz colmada del mes de julio
—————————————-hace presión sobre nosotros una y otra vez,
hasta que el cuerpo del mundo bajo nuestros pies se detiene con un estertor,
a mano está la placidez que precedió a nuestra caída,
algo reluce entre los árboles,
————————————-las alas de los ángeles van removiendo el polvo,
la monotonía de la tarde
nos arranca, dormidos dentro de nosotros mismos,
la lengua como un nabo verde,
—————————————-los sueños como los del perro de un rodeo.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014)