Fase REM

El remolí de fulles
només s’atura quan
dorms.

Llavors, comença un altre
remolí: cordes, cables
trenats, reixes metàl·liques,
parets per repintar
dins teu.

Que no hi ha treva és l’única
certesa.

-

-

Una teoria de la comunicació

“Jo no sóc poeta fins que vostè llegeixi i es fiqui en els meus versos. La poesia té dues parts”

-
(Francesc Garriga, al programa Savi(s) del Canal 33. Com em fan retornar, aquestes paraules, als seus versos: de mi a mi / quin llarg viatge! / que inútil sense tu, / sense un nosaltres (…)”. L’entrevista completa -un brollador d’intel·ligència vital-, aquí).

 

La casa en obres

melinda

“(…) si hagués d’escriure un llibre, que fos la descripció i l’expressió de l’ésser humà instal·lat en mi, el títol possiblement seria: La Casa en obres. Sempre seguit, tot jo estic habitat per picapedrers, arquitectes, mestres d’aixa, guixaires, electricistes, mestres de ribera, existenciaris, que em construeixen; just ells, la multitud, saben de quantes plantes constarà la Casa… Jo em deixo fer. Deixo que em facin. M’alegra veure i sentir que m’edifiquen. De mi, tot sovint en diuen que sóc home de molta voluntat… És així. En mi, hi ha la voluntat de tots els qui em basteixen. Deixar-se construir; vet aquí el que és la trascendència: el traspàs, intercanvi, de materials humans, entre els individus personals.”

(Blai Bonet, construcció extreta del pròleg de Cant de l’Arc, dins Poesia Completa, Edicions de 1984)

Il·lustració de Melinda Beck (responsable també de la portada del Manic Compression de Quicksand -que l’ésser humà instal·lat en mi troba un disc històric, imprescindible-, o del cartell de la seva gira de reunió de 2013)

REFERENTS#4: Dalmau Boada (2a part)

> www.bankrobber.net/ca/esperit

-

“Si toques un instrument, pots executar, dir que vols fer això o allò, però també pots posar-te en mode recepció, com si fóssis una antena. Si tu et deixes rebre, pot ser que connectis amb quelcom que no és teu, alguna cosa que ja existeix però no hi tenies accés. Aquestes connexions m’agraden molt, la música és increïblement màgica i té un poder super bèstia, molt més enllà de les paraules i d’allò visual… Algú té una guitarra i comença a tocar, i seguidament tothom entrarà en un estat d’ànim diferent, en una història… La música genera uns fils de connexió, uns nexes d’unió espectaculars entre diferents éssers”

*

-

“Alguns dels enregistraments són fets en trens perquè durant èpoques m’he guanyat la vida tocant en trens. Veig la meva música com un diari de viatge… El tren és un mitjà fantàstic, m’agrada tant agafar-lo i seure a una butaca i passar una estona, allà, tranquil. I a més, t’inspires i pots fer col·legues si portes la guitarra i la treus… Ara no fa gaire, un dia tornant de Barcelona a Sant Celoni, jo anava amb el banjo i va aparèixer un home romanès amb acordió tocant: no ens va caldre ni una paraula i ens vam posar a tocar junts”

*

-

“Tota experiència que tens a la vida forma part de tu i la formarà sempre. I el més bonic d’aquella escena Hardcore/Punk de fa anys és que, al final, no hi havia una separació entre el que escoltaves i t’agradava, i les teves possibilitats de participar-hi i fer quelcom pel teu compte. En el meu cas, el fet de poder conèixer el Hardcore i el DIY em va permetre tocar en diferents grups i acabar coneixent, personalment, els que eren els meus ídols. En definitiva, es tractava de treure’t límits i fer el que et venia de gust…”

*

-

“Les fresses i sorolls a la meva música són productes i accidents de la realitat. Com que les casualitats formen part de la vida, moltes vegades han aparegut en gravacions alguns sorolls o paraules concretes, enregistraments que hi havia sota les cintes on estàvem regravant… Per què les deixo, aquestes fresses? Perquè tenen un sentit per a mi, el mateix sentit que la veu o la guitarra que he posat en altres pistes. És accidental i màgic”

*

-

“El Montseny forma part de mi, i els últims anys he viscut totalment immers en la natura. Per tant, la meva música està impregnada del Montseny. ‘Veig la fosca’, per exemple, sorgeix d’una excursió que vaig fer al Turó de l’Home amb la meva gossa, la Cari, quan vam asseure’ns sota un faig perquè ens havíem perdut. Amb l’inspiració del moment em va sortir aquesta cançó d’una tirada. La vaig enregistrar allà mateix i, posteriorment, la vaig refer”

*

“Dóno gràcies a l’existència per estar viu i per les oportunitats que la vida, cada dia, et presenta. Volia expressar precisament això, perquè realment estic molt content d’estar en aquest món i de tot el que aquest món m’ofereix”

-

Jo et dóno gràcies a tu, Mau! Fes-me emprendre viatges, moure els peus sense remei, agita’m per sempre més, en un endavant continu il·limitat!

esperit_2

(Imatge robada -amb nocturnitat i mitjançant procediments hipnòtics- de Bankrobber.net)

 

REFERENTS#4: Dalmau Boada (1a part)

IMG_1375Barcelona, any dos mil quinze. Tanco els ulls i em veig a mi mateix -una altra persona- onze anys enrere: em planto a un festival dins un recinte emmurallat, entro a una sala gran, ressona una bateria de ritmes hipnòtics, emprenc un viatge. No hi ha res a fer: els peus manen sobre la resta del cos. El cos obeeix, amb la docilitat dels sentits sotmesos. Quan miro l’escenari, descobreixo qui pilota aquest trajecte -qui m’agita-, amb el seu compàs i els seus redobles: és en Dalmau Boada, en Mau. Som al 2004, aquest festival encara jove es coneix amb el nom de Primavera Sound i Les Aus, el grup d’en Mau en aquell moment, omple l’escenari de sonoritats narcòtiques.

*

Però tornem al dos mil quinze, a les persones que som ara: en Mau, bateria d’arrel montsenyenca, ara fa molts anys que va per lliure, gairebé sempre en solitari, com a músic multiinstrumentista i multididacta -aprenent de tot i de tots, creador d’un cosmos singular- sota el nom d’Esperit!, i traspassant diferents parets i etapes: un imponent peregrinatge musical que he anat seguint, de més a prop o de més lluny, amb cura i atenció. Dels temps adolescents d’Ariadna i Rain Still Falling a les esvalotades èpoques d’Omega Cinco, The Cheese i Les Aus (aquests últims tres grups en companyia de l’Arnau Sala), sense oblidar-me de l’energia inesgotable -com de llegenda- de Zeidun. “En Mau ha fet grups de ‘culte’ com qui baixa a comprar el pa” (Jordi Garrigós, a Veus CCCB). Cent per cent d’acord: Esperit! és l’últim d’aquests grups de referència/reverència. I no voldria ni podria definir l’estil musical d’Esperit! -si és que hagués existit mai, aquesta trampa dels estils-, com tampoc ho podria fer de tota la seva carrera, fins a dia d’avui, amb els grups o projectes anteriors. Però sí que puc enumerar una sèrie de conceptes que he visualitzat, en ell, des dels origens: eclecticisme, autosuficència, simbiosi, aventura. Quelcom lisèrgic. I és que potser sempre serà millor l’obra d’un artista que el que es pugui dir sobre ella però, si et dediquen paraules com les següents, em sembla que alguna cosa has fet bé: “si els discos fossin tripis, aquest seria un viatge amb empremta” (Roger Palà, a Enderrock, sobre el disc Endavant Continu).

*

Un altre inici d’any i un nou Referents, el quart -després d’haver visitat les paraules i obres de l’Aleix Plademunt (I i II), l’Anna Gual (I i II) i en Damià Puig (I i II)-, dedicat aquest cop a un músic que ha estat rondant d’una o altra manera pels voltants del meu viure des d’uns temps -ja- remots, molt abans fins i tot que em fes moure el cos i l’esperit amb els seus ritmes de bateria en aquell llunyà Primavera Sound. Però què interessa això ara? Potser interessa el que ve a continuació: algunes respostes d’en Mau a l’entrevista quilomètrica que li vaig fer, i una selecció de cançons d’Esperit! que m’han vingut al cap i que he intentat relacionar amb aquestes respostes. Per tant: que les seves paraules i ritmes pilotin -i agitin- aquest trajecte, sens dubte un viatge amb empremta.

> www.bankrobber.net/ca/esperit

-

“Trobo que estar amb un mateix, a nivell creatiu, és una experiència increïble, perquè amb tu mateix és amb qui més estona passes i amb qui millor t’has de portar. També a qui més has d’aprendre a estimar i respectar, i de qui més t’has de preocupar. I no ho veig com a egoisme, perquè, al final, les relacions amb els altres són un reflex de les relacions i el tracte amb un mateix… M’encanta tocar sol, muntar-m’ho pel meu compte. La fluïdesa és total”

*

-

“Fins i tot el propi nom d’Esperit! ve d’un moment d’estar visquent sol, a la muntanya. Sóc una persona que a nivell interior he patit i pateixo molts conflictes, amb molts detalls per solucionar, inseguretats… Com costa simplement estar bé en i amb el món! A causa d’aquestes inquietuds, sempre he buscat maneres d’estar bé amb mi mateix, de trobar-me a gust amb l’univers, de vibrar… I en un d’aquests moments de búsqueda intensa, fa anys, vaig penjar unes cançons al Myspace amb el nom d’Esperit!, ja amb el signe d’exclamació, com si això fos un missatge cap a mi mateix”

*

-

“Jo he après moltíssim de molta gent diferent. Diguéssim que sóc un ‘copy-paste’ d’allò que veig tota l’estona… Quan veig que algú toca la guitarra o un altre instrument i m’atrau, li pregunto com ho fa i si em pot ensenyar la tècnica… Més que autodidacta jo en diria ‘multididacta’, d’anar-ne aprenent pel meu compte però sobretot dels demés”

*

-

“Hi ha una barreja entre l’espontaneïtat i el fet de proposar-te fer alguna cosa concreta. De fet, ser espontani prové d’una decisió prèvia… Tot té a veure amb allò racional i allò intuitiu. Penso que hem d’aconseguir, a les nostres vides, que sigui la intuició qui ens doni les senyals cap a on hem d’anar i la raó la que aconsegueixi solucionar problemes i dur a terme les accions. Que l’hemisferi dret del cervell sigui el que mana sobre l’esquerre, bàsicament… En el meu cas, tinc tendència cap a la intuició, però penso que tot ens acaba ajudant a formar el necessari puzzle personal”

*

-

“Em trobo en un punt vital en que allò que m’interessa és la consciència individual. És l’únic camí que, per mi mateix, m’he adonat que funciona. A través de ser conscient i tenir un vincle present amb tot allò que t’envolta, cadascú pot arribar a ser conseqüent amb els seus actes. Quan jo tenia disset o divuit anys, veia el món com un espai de forces: les classes dirigents, que estan a dalt i ens oprimeixen, i nosaltres, que volem alliberar-nos. Veia solucions físiques a aquests problemes, solucions de lluita contra el sistema i de canvi estructural. Ara, en canvi, me n’adono que es tracta d’una qüestió més personal. Pel que fa a mi, pot ser que aquest acte personal em faci anar a una reunió de la CUP del meu poble, per exemple, o a participar en moviments que estan succeïnt actualment, com el Procés Constituent, o activitats comunitàries al meu barri. De totes maneres, ara dóno més importància a la consciència, a la il·luminació i a la mort de l’ego”

*

-

“Tinc diferents maneres de fer emergir una cançó. Mentre toques, et van sortint idees… Al tenir accés a diferents sistemes d’enregistrament, gravo i començo a tocar i al final construeixo alguna cosa amb cap i peus… També, a vegades, mentre estic al tren o fent un viatge, agafo la guitarra i m’agrada una melodia que sorgeix, i ja tinc mig tema. O també, com que faig servir el Loop Station, fins i tot en un concert he improvisat alguna cançó nova… En mi, el fet creatiu gairebé sempre és espontani”

-

(to be continued…)

 

Salut divina

onparle

“Un és plaer agut, l’altre, crònic; aquí, un flameig, allà, una ardor igual i sostinguda. Però la gran diferència rau sobretot en què el vi torba les facultats mentals, mentre que l’opi hi introdueix l’ordre suprem i l’harmonia. El vi priva l’home del govern sobre si mateix, i l’opi fa més hàbil i tranquil aquest govern. Tothom sap que el vi dóna una energia, extraordinària però momentània, al menyspreu i a l’admiració, a l’amor i a l’odi; en canvi, l’opi comunica a les facultats el sentiment profund de la disciplina i una mena de salut divina. Els homes ebris de vi es juren amistat eterna, s’estrenyen les mans i escampen les llàgrimes sense que ningú no pugui entendre’n el perquè; la part sensual de l’home s’enfila evidentment fins al seu apogeu. Però l’expansió dels sentiments benèvols que causa l’opi no és un accés de febre; és, més aviat, l’home primitivament bo i just, restaurat i reintegrat al seu estat natural, lliure de totes les amargors que, ocasionalment, havien corromput el seu noble temperament.”

(Charles Baudelaire, Els paradisos artificials, en magnífica -evidentment, no perquè ho digui jo- traducció de l’Andreu Subirats, a Días Contados, 2014)

Imatge: Vidriera d’un bar d’una altra època que encara és viu i entre nosaltres -això sí, amb una salut diguéssim que molt poc divina-, a Barcelona (foto: Puig)

Forat

“Escriure també és no escriure”, “escriure és allò que no escrius”, “els deu mil caràcters que no escrius per escriure un poema que en té cinquanta”… No seria capaç d’encertar les paraules exactes que Joan Todó, en funcions de prologuista i recordant-nos la genial (in)utilitat de la poesia, va esgrimir brillantment ahir a la presentació de Forat, el segon llibre de poemes -que funciona gairebé com a primer poemari, vint anys després de la publicació d’Itineraris- de Laura López Granell. Però sí que l’encerto si dic que les seves reflexions se’m manifesten, lluminoses, encara, en algun punt no localitzable del cervell. Com una aparició. Igual que alguns versos de la Laura, que se’m repetiran, amb insistència, fins qui sap quan: “Visc en el biaix / m’entesto a créixer torta” (del poema Magnòlia roja). Escriure pensant en què no escrius. Viure en el biaix, sense mapes traçats. Fer forat per quedar-s’hi.

Cançons

cassettes

Cada dia traginem més passat. Sovint sense saber-ho, apilem capes d’intents i d’experiència: no tenim gaire més. Potser una o dues cançons desafiant l’embat de les èpoques, qui sap. Cançons que algú -que ja no som nosaltres- xiula dins nostre, “mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits” de tot el que hem viscut, de tot el que ens ha sobreviscut.

-

-

(Cassets col·locades i ordenades a consciència per aquesta entrada. En breu, més fotos de cassets llegendàries, a.k.a. documents històrics rebel·lant-se contra la pols i el pas -a ritme grindcore- del temps)