Tard per a tot

Sin padre
ni madre
ni perro que te ladre
arrancas las hojas del calendario
mientras llueve de abajo para arriba
y en tu cuarto se acentúa
ese aire de estación
de paradero
con los muros tapados de postales
y de niños que crecen por fotografías
Entristece pensar que así como se han ido estos años
puedan irse otros todavía
haciéndosenos tarde para todo
menos para comprobar
lo que tú y yo hemos sufrido.

(Cecilia Casanova, poema Mientras llueve de abajo para arriba, escrit durant la dictadura de Pinochet a Xile)

*

Tard per a tot, potser, menys per no oblidar la barbàrie, per retrobar-nos en la poesia: poema trobat dins del llibre Los poetas chilenos luchan contra el fascismo (Editorial Comité Chile Antifascista, 1977). Llibre trobat, per atzar, a un mercat de puces. Mercat de puces trobat, sota els tells, a Unter den Linden, Berlín, un matí de primavera i núvols.

DSC_3632

Res que expliqui res

Foto: Ana Pérez

Se suposa que la gran majoria de situacions a què ens enfrontem -els éssers del regne animal a qui comunament se’ns anomena humans-, almenys mentre som vius, tenen un origen i un desenllaç, una espurna que en dóna el tret de sortida i una mena d’expiració que els deixa vistos per a sentència. No comptarem, aquí, amb els meandres d’incertesa, amb tot el que se’ns estanca i es perpetua, per desídia o inoperància: només en aquelles situacions que comencen i acaben. Com un sopar de gala entre amics. Però, i si per una força especial, inconeguda, ens veiem empesos a romandre en un lloc d’intimidació -emmanillats per les convencions-  en un dol absurd, suspès en el temps i privat de moviment vers l’exterior?

A força de rebobinar, de coreografies que engabien i alliberen a parts iguals, de distincions de classe social i llinatge, de girs i diàlegs que transiten des de la raó vers les vísceres (el que es diu i -com en les millors ocasions- el que no és dit), la setmana passada, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramanet, un grup d’actrius i actors va edificar la casa de Nada explica nada, una adaptació d’El àngel exterminador de Buñuel. Pianos, canelobres, criades, gerros, impediments, brindis buits, carència. Un contínuum d’enginy i desesperació.

I aquesta força inconeguda, que és viva i rau dins nostre, dins de cada psique, i tots la nutrim i la sostenim, sense saber-ho, i no passa res, perquè no hi ha res que ens expliqui res, perquè -potser- tot té a veure amb tot.

*

En referència, deferència i reverència a l’obra de LET Teatre, un poema immens d’Ángel González (només caldria canviar lector per espectador, libro per obra i llorar per emocionarse, i ja ho tindríem):

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

(Ángel González, poema La verdad de la mentira, del llibre Nada grave)

*

> Let Teatre
> Fotos: Ana Pérez

 

Un vel

manray

“Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
——————Can anyone die without even a little?”

(Mark Strand, retall interessat del poema The Great Poet Returns, del llibre Blizzard of one / Imatge: Man Ray, The Veil, 1930)

Un vel -potser-, la poesia.

*

I, aquí, un esbós d’escenificació poètica sense vels, tirant pel dret i amb teló de fons vermell, a Burjassot (País Valencià), una agradable vesprada d’abril i amb un parell d’acompanyants de luju, l’Adrià Estarriola a l’arquet i en Carles Jove als arpegis (vídeo de Laura Robles):

 

El real poètic

“La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per a esdevenir una ètica –no pas l’ètica—, una filosofia –no pas la filosofia—, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença.”

(J.V. Foix, fragment imperatiu, imprescindible no només per als foixistes desemmascarats -com un que mou com pot els fils intangibles d’aquest blog- de Del real poètic, 1 de juny de 1935, emprat com a pròleg a Darrer comunicat)

Clariana

aitken

(…)

Someone who knows how little he knows
Is like the man who comes to a clearing in the forest,
——————————————————————-and sees the light spikes,
And suddendly senses how happy his life has been.

(Charles Wright, extracte del poema Morning Occurrence at Xanadu, inserit a Scar Tissue, o Cicatriz en la seva edició bilingüe, la de Vaso Roto Ediciones, de l’any 2014 / Imatge: Black mirror, de Doug Aiken)

*

Una clariana en l’espessor del boscatge -com un anhel, com una mà que es reconeix-, ni que sigui per saber com de poc en sabem, de tot.

*

Colofó: In every mind, de Red Sparowes

[ ]

tens trinta e sete anos como Rimbaud
talvez seja tempo de começares a morrer

(…)

(Al Berto, fragment retallat -l’interès, per efemèride anual- d’un poema sense títol d’Una existência de papel. Poema sencer i amb aquesta llengua que tant agrada a algunes oïdes, aquí)

Com per primer cop

medkova

Ven, es de noche, recorramos el pantano
y el ocaso de los reyes
ven, es de noche, todos los reyes han muerto
recorramos como por vez primera el pantano:
el cielo se retuerce en los ojos de la sierpe
y es como si amaneciera para siempre
y nuestros ojos no pudieran cerrarse
sólo ver y volver a ver el pantano
cuando amanece en los ojos de la sierpe.

(Lepoldo María Panero, poema El pantano, del llibre Orfebre, Visor Libros, 1994)

Foto: Emila MedkováExplosions, 1959

Rebombori eixordador

baffler_security

Vaig per un carrer silenciós entre el silenci de la nit, que no se sent ni un aire, i de cop i volta salta la veu d’una dona en una finestra, com si trenqués un vidre: “No cridis tant!” i para en sec el rebombori eixordador del meu cap.

(Enric Casasses, poema Una nit, extret de De la nota del preu del sopar del mosso, Edicions Terrícola, 2015)

Il·lustració de la gran gran gran Melinda Beck -i que tantes vegades, sense ni imaginar-s’ho, ha salvat els mobles d’aquest intent de blog- per a la revista The Baffler.

*

Si, almenys, pogués parar en sec -com si es trenqués un vidre-, aquesta fressa íntima, aquesta banda sonora original… Sort en tenim, de la música: