Un vel

manray

“Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
——————Can anyone die without even a little?”

(Mark Strand, retall interessat del poema The Great Poet Returns, del llibre Blizzard of one / Imatge: Man Ray, The Veil, 1930)

Un vel -potser-, la poesia.

*

I, aquí, un esbós d’escenificació poètica sense vels, tirant pel dret i amb teló de fons vermell, a Burjassot (País Valencià), una agradable vesprada d’abril i amb un parell d’acompanyants de luju, l’Adrià Estarriola a l’arquet i en Carles Jove als arpegis (vídeo de Laura Robles):

 

El real poètic

“La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per a esdevenir una ètica –no pas l’ètica—, una filosofia –no pas la filosofia—, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença.”

(J.V. Foix, fragment imperatiu, imprescindible no només per als foixistes desemmascarats -com un que mou com pot els fils intangibles d’aquest blog- de Del real poètic, 1 de juny de 1935, emprat com a pròleg a Darrer comunicat)

Clariana

aitken

(…)

Someone who knows how little he knows
Is like the man who comes to a clearing in the forest,
——————————————————————-and sees the light spikes,
And suddendly senses how happy his life has been.

(Charles Wright, extracte del poema Morning Occurrence at Xanadu, inserit a Scar Tissue, o Cicatriz en la seva edició bilingüe, la de Vaso Roto Ediciones, de l’any 2014 / Imatge: Black mirror, de Doug Aiken)

*

Una clariana en l’espessor del boscatge -com un anhel, com una mà que es reconeix-, ni que sigui per saber com de poc en sabem, de tot.

*

Colofó: In every mind, de Red Sparowes

[ ]

tens trinta e sete anos como Rimbaud
talvez seja tempo de começares a morrer

(…)

(Al Berto, fragment retallat -l’interès, per efemèride anual- d’un poema sense títol d’Una existência de papel. Poema sencer i amb aquesta llengua que tant agrada a algunes oïdes, aquí)

Com per primer cop

medkova

Ven, es de noche, recorramos el pantano
y el ocaso de los reyes
ven, es de noche, todos los reyes han muerto
recorramos como por vez primera el pantano:
el cielo se retuerce en los ojos de la sierpe
y es como si amaneciera para siempre
y nuestros ojos no pudieran cerrarse
sólo ver y volver a ver el pantano
cuando amanece en los ojos de la sierpe.

(Lepoldo María Panero, poema El pantano, del llibre Orfebre, Visor Libros, 1994)

Foto: Emila MedkováExplosions, 1959

Rebombori eixordador

baffler_security

Vaig per un carrer silenciós entre el silenci de la nit, que no se sent ni un aire, i de cop i volta salta la veu d’una dona en una finestra, com si trenqués un vidre: “No cridis tant!” i para en sec el rebombori eixordador del meu cap.

(Enric Casasses, poema Una nit, extret de De la nota del preu del sopar del mosso, Edicions Terrícola, 2015)

Il·lustració de la gran gran gran Melinda Beck -i que tantes vegades, sense ni imaginar-s’ho, ha salvat els mobles d’aquest intent de blog- per a la revista The Baffler.

*

Si, almenys, pogués parar en sec -com si es trenqués un vidre-, aquesta fressa íntima, aquesta banda sonora original… Sort en tenim, de la música:

Reminder

kimgordon

Sí, l’entrada arriba un dia més tard del 8-M i de tantes accions i articles imprescindibles però, amb la mítica samarreta de Kim Gordon i l’evidència que conté, queda (gairebé) tot dit. Bé, tot no:

Hey, Kool Thing, come here, sit down
There’s something I go to ask you.
I just wanna know, what are you gonna do for me?
I mean, are you gonna liberate us girls
From male white corporate oppression?

Faltaven aquestes ratlles de la cançó Kool Thing, de Sonic Youth, per completar-ho:)

In my end is my beggining

foster

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. 
La tinta m’empastifa els dits, les venes… 
–He deixat al paper tota la sang. 

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure 
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit, 
la tempesta en la sang sinó en la sang, 
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre? 
¿On podré dir la mort, sinó en la meva mort, 
morint-me? 
La resta són paraules… 
Res no sabré ja escriure de millor. 
Massa a prop de la vida visc. 
Els mots se’m moren a dins 
i jo visc en les coses. 

(Josep Palau i Fabre, poema Comiat, de Poemes de l’alquimista)

Fotografia agafada de matinada, “en el més alt i més fosc de la nit” i sense fer fressa, del blog The Departing Landscape, de Steven D. Foster (dins de la sèrie dedicada a Triadic Memories, composicions de Morton Feldman).

*

Alerta!, que aquest blog no s’acomiada de res de ni de ningú, de moment. Només que, davant de l’evidència -la gran poesia, la fotografia de l’enigma, el turisme interior- hi fa genuflexions.

He conegut la nit

CcOEr15WAAQOUWR

He estat algú que ha conegut la nit.
He sortit i he tornat sota la pluja.
He contemplat el carreró més trist.

He ultrapassat els llums de la ciutat.
He vist el guarda que feia ronda
i he clos els ulls, refusant comentar.

M’he deturat i he fet emmudir els peus
quan m’ha arribat, per damunt de les cases,
un crit interromput d’algun carrer,

però no per cridar-me o dir-me adéu.
I, més amunt, ja fora d’aquest món,
un lluminós rellotge al firmament

ha jutjat l’hora ni dolenta ni bona.
He estat algú que ha conegut la fosca.

(Robert Frost, poema He conegut la nit, en l’adaptació magistral –la poesia no és, doncs, allò que es perd en la traducció, que venia a dir ell mateix- al català de Josep Maria Jaumà al volum Gebre i sol, de Quaderns Crema, any 2003… Acquainted with the night, el poema primitiu, aquí!)

Imatge: Aurora espacial sostreta, un altre cop -repetició per vici interestel·lar-, del compte de Twitter de Scott Kelly, de l’Estació Espacial Internacional (ISS): @stationCDRKelly

*

Acompanyament musical de nivell (esperem que a l’alçada de tan històric poema) a càrrec d’un grup que no només ha conegut la fosca, sinó que hi és instal·lat, en ella… Pelican: