Entre dues grans foscors

(…)
Explicadles que vivís entre dos grandes oscuridades, la primera
Con un final, la segunda sin final, que la mayor fortuna
Es haber nacido, que vivís en una penumbra
De horas y días, meses y años, y creéis
Que esto tiene sentido, a pesar del miedo ocasional
De que os deslizáis sin haber completado nada, nada
Que demuestre que habéis existido. Decid a los niños que entren,
Que continúa vuestra búsqueda de algo que perdisteis: un nombre,
Un álbum de familia que descendía de menudencia
En menudencia, algo de la oscuridad que podría haber sido vuestra,
No sabéis. Decidles que todos tratáis
De manteneros ocupados, aprendiendo a inclinaros y a oír
El descuidado respirar de la tierra y a sentir su servicial
Languidez adueñarse de vosotros, una onda tras otra, enviando
Pequeños estremecimientos de amor a través de vuestros breves
E irrefutables yos, a vuestros días y más allá.

(Mark Strand, l’únic i almost invisible Strand, amb una petita mutilació del poema The continous life, del llibre La vida continua, Visor Libros, 2012. Traducció de Dámaso López García. El poema original, en la llengua de Dickinson i Whitman, en un lloc com aquest)

Pintura: Gertrude Abercrombie, Moonlight path, 1941

*

Tortoise, que ja deuen haver sonat com uns deu mil cops en aquest blog (i a les seves dependències, on hi treballa incansablement un exèrcit de caçadors de versos, sovint amb poca fortuna), han accedit de forma amable, sense oposar cap mena de resistència, a tornar a fer de banda sonora per a una entrada que, com totes i com tot, viu entre dues grans foscors:

Anuncis

Un món desenterrat pel llenguatge

“Esperando que un mundo sea desenterrado por el lenguaje, alguien canta el lugar en que se forma el silencio. Luego comprobará que no porque se muestre furioso existe el mar, ni tampoco el mundo. Por eso cada palabra dice lo que dice y además más y otra cosa.”

(Alejandra Pizarnik, poema La palabra que sana, dins El infierno musical, 1971. Aquí, un gran anàlisi d’un fragment d’aquest poema)

Foto: Aleix Plademunt, de la col·lecció We are here.

Falsa normalitat, lliçons indefinides

Imatge extreta del web argentí Revista Anfibia

Davant la incapacitat -repetida- de poder endreçar, a l’interior de les pròpies golfes, tantes dades i impulsos -conjunturals, estructurals- sobre els contextos polítics actuals: les persones hem de continuar visquent, la rutina com a bàlsam, perillós a voltes -per la facilitat d’oblit i de normalització-, però bàlsam, en definitiva. En un context de presos polítics (l’adjectiu, darrere el substantiu, i tenint en compte que n’hi ha molts més, com els d’Altsasu o, aviat, els de La Insurgencia) i de repressió a molts i diferents nivells, un seguit de retalls d’articles i entrevistes, un poti-poti d’aquí i d’allà, que no representen absolutament res més que una mena de temptativa d’endreça personal, caòtica però terapèutica:

1. Catalunya com a laboratori polític (de Santiago López Petit, a Crític):
“Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament? Per uns moments, la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc., va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar els feixistes infiltrats amb exquisida violència.”

*

2. La puerta estaba abierta (de Daniel Bernabé, a La Marea):
“Y resulta que hoy, en España, en 2017, nos está pasando algo muy parecido. Cuando todos creíamos estar a salvo rodeados de tiendas de tecnología inalámbrica, festivales de música étnica y coworkings pet-friendly aparecen banderas de San Andrés, águilas de San Juan y unos cuantos yugos y flechas, como si ese universo narrativo de posguerra hubiera escapado de su repetición histórica para colarse por un agujero de gusano hasta nuestro presente. Una paradoja temporal capaz de dejar muda a toda la ironía de la posmodernidad y sin palabras a la parodia y el descreimiento.”

*

3. A casa i lliures (de Bel Olid, a Nació Digital):
“No, l’Espanya en què he crescut no ha sigut mai un paradís dels drets civils, de la llibertat de premsa, del respecte a la pluralitat d’opinions. Però, sense sentir-me la persona més naïf de l’univers, no se m’hauria acudit que els meus representants polítics, que he triat amb els meus conciutadans, poguessin anar a la presó per complir un programa electoral.”

*

Imatge de l’acte Aixequem la República (Font: La Directa)

4. Per una política econòmica republicana (d’Ivan Miró, a La Directa)
“Qui més ha fet front a l’emergència social ha estat la resposta col·lectiva i a peu de carrer de les múltiples expressions del sindicalisme social, com les diferents PAH, el Sindicat de Llogaters, l’Aliança contra la Pobresa Energètica, la Marea Pensionista, l’Assemblea Groga, Papers per Tothom o el Sindicat de Manters. Molt d’aquest sindicalisme popular confluí amb el sindicalisme laboral alternatiu per forjar l’esdeveniment vaguístic més important dels darrers temps: la Vaga General del 3 d’octubre de 2017, “contra la repressió i les llibertats”. Convocada als centres de treball pels sindicats CGT, IAC, Intersindical-CSC i COS, amb el suport d’altres com la CNT o el Sindicat de Músics Activistes, la vaga s’alçà enfront de la violència policial i militar exercida contra el Referèndum del Primer d’Octubre. Des dels convocants, però, també es volia deixar clar que “davant les polítiques austericides que han precaritzat les nostres vides durant aquests darrers anys i que han desmantellat el sector públic amb un pla de rescat bancari”, calia organitzar-se i lluitar. I aixecar una Carta de Drets Socials, síntesi de totes les propostes dels moviments populars, “des de l’economia social i solidària a la sobirania alimentaria, des de la defensa del territori a les lluites feministes, dels moviments per la pau als drets de les persones migrades”.

*

5. Entrevista a Montse Santolino (per part de Sergi Picazo, a Crític):
“L’1-O ha trencat tòpics. Ha emergit al carrer una part de la població que defensa el no a la independència i alhora vol votar. Per això reivindico que aquelles 6.000 persones que l’1-O van votar “no” o nul a l’Hospitalet són gent molt valenta. Van estar fent cua i protegint col·legis en barris on molts veïns voten el PP o la Plataforma per Catalunya. No són independentistes, però han entès que això anava d’una altra cosa. És gent interessant.”

***

> I, per abans d’anar a votar -a unes eleccions pensades com a càstig, encara que ja es veurà per a qui-, una reflexió atemporal (“en todo movimiento de emancipación nacional hay un contenido democrático, y el proletariado ha de sostenerlo incondicionalmente. Enemigo de toda opresión, faltaría al más elemental de los deberes que su misión histórica le impone si no se levantara contra una de las formas más acentuadas de opresión, la nacional”, del mai no oblidat Andreu Nin), i també, com a colofó, un petit-gran visionament:

Tot cau amb una fressa lenta i molla

Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges,
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l’amplària grisa, jaspiada
d’esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

(Gabriel Ferrater, poema Fi del món, del llibre Da Nuces Pueris, 1960)

Foto by Puig, al Parc de la Pegaso, a la frontera entre els estats-nació de Sant Andreu de Palomar i La Sagrera (Barcelona), un migdia de tardor de 2017, cinquanta-set anys més lluny de la fi del món ferrateriana.

*

I ara: Phoebe Bridgers, nou fitxatge estrella de Sub Pop (també coneguts, entre mil altres i millors coses, com “we’re not the best, but we’re pretty good”), i una peça ideal per aquest mood de tardor -lent, moll-, per aquest ànim de terra pedregosa i fatigosa:

La superfície de l’univers

Un món que comprenc tan poc:
Les paraules em vesteixen
Amb boires i núvols
A través dels quals adesiara un estel
Amb les vores esquinçades
Prova d’infiltrar un raig de sentit.
Tot és massa lluny
O massa a prop,
Les lents sempre inadequades,
Les formes no figuratives,
Ni gust, ni olor,
Només els dits perduts
Sobre la superfície rugosa
De l’univers.

(Ana Blandiana, poema Sobre la superfície de l’univers, trobat a la pàgina 81 del llibre La meva pàtria A-4, traduït per Corina Oproae i publicat per Jardins de Samarcanda l’any 2015, després de guanyar el XI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)

Fotografia: Francesca Woodman, Untitled

*

Com una remor que –provant d’infiltrar un raig de sentit– vingués de massa lluny, o marxés de massa a prop:

Això:

“(…)
la desobediència al cor, que ningú se n’amaga,
i a més ve d’antic, i ho sap tothom, que

LA LLIBERTAT AL MEU PAÍS NO ES DEMANA”

(David Caño, retall –petita mutilació, demanem clemència– del poema Assumiràs, que podem trobar al llibre Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, Edicions Terrícola, 2014. Poema sencer, aquí)

Festival of Disruption

Mentre uns quants, aquí, ens estirem, amb una certa raó i molt de neguit, els cabells –per les oportunitats que sembla que no s’acaben d’aprofitar– allà, lluny, es divisa un festival de i per a gent de casa bona –sobretot pels preus!–, amb aquest elenc que només mereix lloança i gelosia (el festival parit per la ment pertorbada, encisadora, de David Lynch):

Una senzilla fe

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

(Vicent Andrés Estellés, poema XII, del llibre L’Hotel París, Els Llibres de l’Escorpí – Edicions 62, Barcelona, 1973)

Pintura: Gertrude Abercrombie, The Red Rook, 1948

*

(Era una senzilla, obstinada, ingovernable fe.)

Una d’obediència i dues d’enyor atenuat

1. Obedència (a una nova legalitat, ultrapassant el concepte de desobediència):

*

2. El tornem-hi, amb Interiors, de Quicksand, un dels prodigis del Hardcore evolucionat dels 90, el Hardcore de la diferència (etiqueta acabada de concebre, tacada pels anys, amb poc recorregut i menys pretensions). Aquella escena que mai no va voler abaixar els braços. Només és música, però quina. Walter Schreifels, ídol. De sempre. De quan va venir a l’extinta saleta de concerts de Discos Castelló al barri de La Ribera de Barcelona, fa més de deu i d’onze anys, amb la seva guitarra acústica, a delectar quatre gats mal comptats a base de mesclar músiques de Sick Of It All i The Smiths i de tocar, de tant en tant, alguna peça pròpia. Ídol (dit, per descomptat, des de l’admiració punk). De llavors, i de més abans, i d’encara.

*

3. Foo Fighters a Barcelona, aquest dissabte, per a unes cent ànimes venturoses (quin desconcert que deu provocar, aquest assaig de blog seriós, quan prova -tan i tan infructuosament- d’estar al dia!). Una cita exclusiva, “súper secreta”, per a alguna mena d’elit de la sort. Però què hi farem, a un grup de ruacanrol de masses que té entre les seves files un mag amb els dits com en Nate Mendel, o que va ser capaç de facturar, com a inici de carrera, peces com Good Grief, li podríem perdonar (si fóssim algú, o si algú ens demanés opinió, que no sol ser ni és el cas!) tot.

Finals d’estiu, fulles fosques

Hi són, les ganes de parlar i de lloar els moments que ens travessen —ho acabem de fer, ara mateix, amb un enllaç gens innocent, com ho és, també, aquest altre—. De moment, però, i a l’espera de saber-ne més, de tot, de voler-ne encara més, perquè ja hi ha prou garbuix i perquè els esdeveniments socials tendeixen, quan s’acceleren, a excedir qualsevol intent de comprensió i arrabassen, gairebé com un petit i sui generis Grand Soir, les idees preconcebudes, ens decantarem per ocupar-nos del lànguid estiu que sembla reclamar a crits el salm de tants desenllaços: la rutina dels llençols, el silenci de quan s’expressa la natura —o és, potser, angoixa?—, amb un poema d’impecable factura i traducció.

Una tarde de finales de verano

Cuando el viento del lago
remueve los recuerdos de los árboles
y sus hojas oscuras se destacan
contra la claridad marchita
con una efusión de ternura
-¿o quizás sea angustia?-
haciéndonos guardar silencio
en la mesa del merendero,
mientras dudamos si quedarnos
bebiendo o regresar a casa.

(Charles Simic, autor tan venerat per aquests paratges, amb aquest poema agafat del llibre El lunático, de Vaso Roto Ediciones, 2017. Amb l’habitual i polida traducció de Jordi Doce. Aquí, el poema original recitat pel mateix Simic a Soundcloud)