Category: Canvi!

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂

Reminder

kimgordon

Sí, l’entrada arriba un dia més tard del 8-M i de tantes accions i articles imprescindibles però, amb la mítica samarreta de Kim Gordon i l’evidència que conté, queda (gairebé) tot dit. Bé, tot no:

Hey, Kool Thing, come here, sit down
There’s something I go to ask you.
I just wanna know, what are you gonna do for me?
I mean, are you gonna liberate us girls
From male white corporate oppression?

Faltaven aquestes ratlles de la cançó Kool Thing, de Sonic Youth, per completar-ho 🙂

Recordatori

pyramid

A mode d’advertència, en dies de vagues i barra lliure del capital a davant de casa. Per recapitular. Per saber d’on venim. Al dibuix/caricatura, potser caldria afegir-hi portàtils, smartphones i un estament de tertulians televisius. No hem canviat tant.

*

I una petita perla (el món al revés, un tuit en un blog… blasfèmia!), sobre algunes reaccions massa habituals a les vagues que ens afecten:

El clàssic

europapress

(Teletip d’Europa Press oferint la bona nova a les masses, el 20-N de 1975)

El clàssic no és un partit de futbol. El clàssic, sense dubtar-ho ni un moment, és aquest poema de Joan Brossa en un dia-efemèride amb reminiscències de cava com el d’avui (no ho oblidéssim):

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

(Joan Brossa, Final, 20 de novembre de 1975)

 

 

Mash-up

Alguns retalls gens neutrals, atemporals i organitzats de forma caòtica que recullo per entendre -o complicar-, el moment polític actual (selecció molt parcial, com qualsevol selecció -i me’n deixo tantes, de paraules necessàries-, però feta amb cura i molt, molt carinyo):

> Sobre els problemes entre CUP i Junts pel Sí (article 1977, de Benet Salellas, futur diputat de la CUP al Parlament de Catalunya, abans que comencessin, el 05/09/15 al Diari de Girona):

“(…) No. No farem un país nou perquè en Santi Vila regali el Parc Natural del Cap de Creus a un restaurant, o en Carles Puigdemont destini els diners d’emergència social a impulsar projectes turístics elitistes (…)”

*

> Sobre el fals internacionalisme (article Patriotes i Patrioters, de J.V. Foix a La Publicitat, el 09/10/1932):

“(…) si sou honestament patriota, això és, patriota bretó, o escocès, o ucraïnès, sereu acusat pels falsos universalistes, això és, per aquells qui per damunt els drets de la pàtria posen els de l’Estat, de patrioters. En nom d’una unitat estatal superior acusen els patriotes concrets d’exacerbar el sentiment i la idea de pàtria, generosos, que ells voldrien substituir pel sentiment i per la idea d’Estat, abstractes. I fet i fet, no són pas la pàtria irlandesa, ni la bretona, ni la ucraïnesa, les que, segons alguns, afavoreixen el nacionalisme imperialista i agressiu, característica dels Estats supranacionals (…)”

*

> Sobre la vida (una lliçó de modus -que hagués dit el meu pare- sobre l’oxímoron vida/capitalisme, a La Sexta, ahir, per Antonio Baños):

*

> Més sobre el fals internacionalisme (Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional, 1935, fa quatre o cinc dies):

“La revolució social no es desenvolupa en línia recta, no és el Grand Soir en què somniaven els revolucionaris ingenus del segle passat, l’esfondrament espectacular del règim capitalista, com a conseqüència d’un acte de força breu i decidit, i la substitució gairebé automàtica del vell ordre de coses per una societat més justa i més humana, sorgida en un tancar i obrir d’ulls, amb tots els atributs d’un mecanisme perfecte i regular. Per sorprenent que pugui semblar, i malgrat l’experiència decisiva dels últims anys, aquesta concepció ingènua i falsa encara sobreviu als nostres dies en la consciència de nombrosos militants del moviment obrer, la qual cosa els impulsa a rebutjar totes aquelles accions que no comportin, d’una manera immediata, aqueixa “revolució” meravellosa que ha de realitzar la transformació catastròfica i radical de la societat en vint-i-quatre hores. Gairebé no cal dir que els “revolucionaris” d’aquesta categoria consideren amb altívol menyspreu o amb indiferència absoluta problemes com és ara el d’alliberament de les nacionalitats oprimides.
(…)
No veiem, per exemple, en els moments actuals, com tot allò que hi ha de més reaccionari en la política espanyola forma un bloc compacte contra les aspiracions alliberadores de Catalunya?”

*

> O povo é quem mais ordena (i punt):

grandola

*

Sobre la llargada infinita i la neutralitat zero d’aquesta entrada: “You can’t be neutral on a moving train”, de sempre, de Howard Zinn 😉

A mode de benvinguda

bola

Perquè, a més de ser de casa seva, tothom és de pertot, i perquè, com deien Fugazi, la diferència entre legal i il·legal no ha de comportar cap mena de passió, i menys, quan parlem de necessitats humanes (afegeixo). O és que no ens en recordem, de quan nosaltres (els nostres avantpassats, els nostres descendents, nosaltres mateixos) hem de sortir a fora amb una soga (econòmica, política, vital) al coll?

4s

Legal – Il·legal

noone

“(…)
all maps are random
all scales are wrong
legal-illegal
no passion for the difference
(…)”

Any 1998. Uns tals Fugazi (cançó Place Position, àlbum “End Hits”) deien això. Avui, en la distància física però no estructural, caldria repetir-lo, aquest mantra, fins a perdre la veu, fins que ningú pugués ser considerat il·legal.

*

La imatge l’he extret d’aquest blog, i és del col·lectiu No One Is Illegal, de Canadà. La lletra completa de la cançó de Fugazi és aquí.

Galeano i els adéus

“Es América Latina, la región de las venas abiertas. Desde el descubrimiento hasta nuestros días, todo se ha transmutado siempre en capital europeo, o más tarde, norteamericano, y como tal se ha acumulado y se acumula en los lejanos centros de poder. Todo: la tierra, sus frutos y sus profundidades ricas en minerales, los hombres y su capacidad de trabajo y de consumo, los recursos naturales y los recursos humanos”


(Eduardo Galeano, a Las venas abiertas de América Latina)

Quines descobertes vaig fer amb les teves paraules i el teu compromís, Eduardo, mentre em perdia pel sud del teu continent amb l’efervescència d’un rodamón indòmit, i no ho sabràs prou, com te’n vaig estar, i com te n’estic, d’agraït, pel guiatge!

(entrevista a Eduardo Galeano els dies del 15M de 2011, realitzada per 15Mbcn.tv)

*

Limitada -i probablement innecessària- reflexió sobre morir, arran dels adéus recents d’Eduardo Galeano, Teresa Rebull, Francesc Garriga, i del d’en Ferran Bonet, de Bullitt, company de generació i d’aventures musicals, la que menys puc comprendre -si fos possible, això- de totes: la mort deu ser una part indestriable de ser-hi, una de les dues accions que hem vingut a fer -viure, morir-. I potser, per ineficàcia provada del mètode, no n’hi ha prou d’esperar-la, en un carreró fosc i ganes de brega, “amb la navalla amagada al puny clos” (com escriu brillantment el meu amic i poeta Xavi Serra, sabadellenc). Potser només cal esguardar-la. Perquè no sabrem si és una porta o si és el límit. Però si que hem comprès -o volem creure- que saber-nos finits ens deu servir per caminar. Com la utopia.