Category: Canvi!

Falsa normalitat, lliçons indefinides

Imatge extreta del web argentí Revista Anfibia

Davant la incapacitat -repetida- de poder endreçar, a l’interior de les pròpies golfes, tantes dades i impulsos -conjunturals, estructurals- sobre els contextos polítics actuals: les persones hem de continuar visquent, la rutina com a bàlsam, perillós a voltes -per la facilitat d’oblit i de normalització-, però bàlsam, en definitiva. En un context de presos polítics (l’adjectiu, darrere el substantiu, i tenint en compte que n’hi ha molts més, com els d’Altsasu o, aviat, els de La Insurgencia) i de repressió a molts i diferents nivells, un seguit de retalls d’articles i entrevistes, un poti-poti d’aquí i d’allà, que no representen absolutament res més que una mena de temptativa d’endreça personal, caòtica però terapèutica:

1. Catalunya com a laboratori polític (de Santiago López Petit, a Crític):
“Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament? Per uns moments, la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc., va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar els feixistes infiltrats amb exquisida violència.”

*

2. La puerta estaba abierta (de Daniel Berbabé, a La Marea):
“Y resulta que hoy, en España, en 2017, nos está pasando algo muy parecido. Cuando todos creíamos estar a salvo rodeados de tiendas de tecnología inalámbrica, festivales de música étnica y coworkings pet-friendly aparecen banderas de San Andrés, águilas de San Juan y unos cuantos yugos y flechas, como si ese universo narrativo de posguerra hubiera escapado de su repetición histórica para colarse por un agujero de gusano hasta nuestro presente. Una paradoja temporal capaz de dejar muda a toda la ironía de la posmodernidad y sin palabras a la parodia y el descreimiento.”

*

3. A casa i lliures (de Bel Olid, a Nació Digital):
“No, l’Espanya en què he crescut no ha sigut mai un paradís dels drets civils, de la llibertat de premsa, del respecte a la pluralitat d’opinions. Però, sense sentir-me la persona més naïf de l’univers, no se m’hauria acudit que els meus representants polítics, que he triat amb els meus conciutadans, poguessin anar a la presó per complir un programa electoral.”

*

Imatge de l’acte Aixequem la República (Font: La Directa)

4. Per una política econòmica republicana (d’Ivan Miró, a La Directa)
“Qui més ha fet front a l’emergència social ha estat la resposta col·lectiva i a peu de carrer de les múltiples expressions del sindicalisme social, com les diferents PAH, el Sindicat de Llogaters, l’Aliança contra la Pobresa Energètica, la Marea Pensionista, l’Assemblea Groga, Papers per Tothom o el Sindicat de Manters. Molt d’aquest sindicalisme popular confluí amb el sindicalisme laboral alternatiu per forjar l’esdeveniment vaguístic més important dels darrers temps: la Vaga General del 3 d’octubre de 2017, “contra la repressió i les llibertats”. Convocada als centres de treball pels sindicats CGT, IAC, Intersindical-CSC i COS, amb el suport d’altres com la CNT o el Sindicat de Músics Activistes, la vaga s’alçà enfront de la violència policial i militar exercida contra el Referèndum del Primer d’Octubre. Des dels convocants, però, també es volia deixar clar que “davant les polítiques austericides que han precaritzat les nostres vides durant aquests darrers anys i que han desmantellat el sector públic amb un pla de rescat bancari”, calia organitzar-se i lluitar. I aixecar una Carta de Drets Socials, síntesi de totes les propostes dels moviments populars, “des de l’economia social i solidària a la sobirania alimentaria, des de la defensa del territori a les lluites feministes, dels moviments per la pau als drets de les persones migrades”.

*

5. Entrevista a Montse Santolino (per part de Sergi Picazo, a Crític):
“L’1-O ha trencat tòpics. Ha emergit al carrer una part de la població que defensa el no a la independència i alhora vol votar. Per això reivindico que aquelles 6.000 persones que l’1-O van votar “no” o nul a l’Hospitalet són gent molt valenta. Van estar fent cua i protegint col·legis en barris on molts veïns voten el PP o la Plataforma per Catalunya. No són independentistes, però han entès que això anava d’una altra cosa. És gent interessant.”

***

> I, per abans d’anar a votar -a unes eleccions pensades com a càstig, encara que ja es veurà per a qui-, una reflexió atemporal (“en todo movimiento de emancipación nacional hay un contenido democrático, y el proletariado ha de sostenerlo incondicionalmente. Enemigo de toda opresión, faltaría al más elemental de los deberes que su misión histórica le impone si no se levantara contra una de las formas más acentuadas de opresión, la nacional”, del mai no oblidat Andreu Nin), i també, com a colofó, un petit-gran visionament:

Anuncis

Això:

“(…)
la desobediència al cor, que ningú se n’amaga,
i a més ve d’antic, i ho sap tothom, que

LA LLIBERTAT AL MEU PAÍS NO ES DEMANA”

(David Caño, retall –petita mutilació, demanem clemència– del poema Assumiràs, que podem trobar al llibre Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, Edicions Terrícola, 2014. Poema sencer, aquí)

Una d’obediència i dues d’enyor atenuat

1. Obedència (a una nova legalitat, ultrapassant el concepte de desobediència):

*

2. El tornem-hi, amb Interiors, de Quicksand, un dels prodigis del Hardcore evolucionat dels 90, el Hardcore de la diferència (etiqueta acabada de concebre, tacada pels anys, amb poc recorregut i menys pretensions). Aquella escena que mai no va voler abaixar els braços. Només és música, però quina. Walter Schreifels, ídol. De sempre. De quan va venir a l’extinta saleta de concerts de Discos Castelló al barri de La Ribera de Barcelona, fa més de deu i d’onze anys, amb la seva guitarra acústica, a delectar quatre gats mal comptats a base de mesclar músiques de Sick Of It All i The Smiths i de tocar, de tant en tant, alguna peça pròpia. Ídol (dit, per descomptat, des de l’admiració punk). De llavors, i de més abans, i d’encara.

*

3. Foo Fighters a Barcelona, aquest dissabte, per a unes cent ànimes venturoses (quin desconcert que deu provocar, aquest assaig de blog seriós, quan prova -tan i tan infructuosament- d’estar al dia!). Una cita exclusiva, “súper secreta”, per a alguna mena d’elit de la sort. Però què hi farem, a un grup de ruacanrol de masses que té entre les seves files un mag amb els dits com en Nate Mendel, o que va ser capaç de facturar, com a inici de carrera, peces com Good Grief, li podríem perdonar (si fóssim algú, o si algú ens demanés opinió, que no sol ser ni és el cas!) tot.

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir:

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂

Reminder

kimgordon

Sí, l’entrada arriba un dia més tard del 8-M i de tantes accions i articles imprescindibles però, amb la mítica samarreta de Kim Gordon i l’evidència que conté, queda (gairebé) tot dit. Bé, tot no:

Hey, Kool Thing, come here, sit down
There’s something I go to ask you.
I just wanna know, what are you gonna do for me?
I mean, are you gonna liberate us girls
From male white corporate oppression?

Faltaven aquestes ratlles de la cançó Kool Thing, de Sonic Youth, per completar-ho 🙂

Recordatori

pyramid

A mode d’advertència, en dies de vagues i barra lliure del capital a davant de casa. Per recapitular. Per saber d’on venim. Al dibuix/caricatura, potser caldria afegir-hi portàtils, smartphones i un estament de tertulians televisius. No hem canviat tant.

*

I una petita perla (el món al revés, un tuit en un blog… blasfèmia!), sobre algunes reaccions massa habituals a les vagues que ens afecten:

El clàssic

europapress

(Teletip d’Europa Press oferint la bona nova a les masses, el 20-N de 1975)

El clàssic no és un partit de futbol. El clàssic, sense dubtar-ho ni un moment, és aquest poema de Joan Brossa en un dia-efemèride amb reminiscències de cava com el d’avui (no ho oblidéssim):

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

(Joan Brossa, Final, 20 de novembre de 1975)