Category: Lletres pures!

Augmentar el misteri

“La literatura exigeix especialistes en misteris. Però no misteris de detectius, amb un final determinat: es descobreix l’assassí. Es tracta (en literatura) d’un especialista que estudia el misteri, que l’augmenta (…) Acumular és, doncs, disminuir, tornar més rar.”

(Gonçalo M. Tavares, pàgina 24 de Breus notes sobre literatura-Bloom, Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016. Traducció de Pere Comelles)

Acotació: la selecció, el retall, l’ovació inaudible i la cursiva d’aquestes frases extretes del catecisme de la literatura-Bloom són obra de les ments que conspiren i malden per augmentar el misteri des de la rebotiga -no gaire lluny de la tenebra- del blog.

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir:

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Tot és al text

Francesca Woodman, imatge de la sèrie Space², Providence, Rhode Island, 1976

Un cop més -i, com sovint, una mica a destemps-: una sèrie de retalls d’articles capaços de raptar l’atenció i el pensament en temps d’estímuls incessants. Peces que abraçaria amb els ulls embenats, perquè tot viu dins el text, entre el tapís i la paret:

1. Barthes, el símptoma (de Jordí Puntí, a El Periódico):
“La frase, que cal repetir sovint -«tot està en el text!»-, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.”

*

2. Que la indústria no se’ns mengi la cultura (de Bel Olid, a Nació Digital):
“Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.”

*

3. Calendaris culturals pertorbats (de Mercè Ibarz, a Vilaweb):
“Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum —no dels llibres o de les pel·lis (ni això)— sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.”

*

4. Antologia del llenguatge empordanès (de Laura Cortadellas, a Surt de Casa):
“Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat. De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.”

>

Tot és dins el text (o, potser, també en les notes de les cançons que desplacen la ment a alguna adolescència, en les veus de Patti Smith i Michael Stipe, en les imatges de Jem Cohen):

 

Aquest buf precís

Sant Feliu de Guíxols ‘downtown’, una tarda de novembre amb tramuntana. Captura de moment: comitè fotogràfic d’aquest blog, tan maldestre i vertical com sempre.

En termes generals, en aquest país -terrat, infantesa- hi mana el garbí, però quan s’hi invoca la tramuntana, aquest buf precís i net, la roba voldria fugir i el pensament s’enlaira. Com si fos tan protagonista, ell. Com si hi pintés gaire.

“En termes generals, la tramuntana és un vent que ens arriba de l’altra banda de les muntanyes. S’ha d’afegir que és un vent sec en extrem, molt fi, de gran impetuositat, de buf seguit, de bona respiració. La projecció de l’aire de tramuntana sobre el país produeix un paisatge net, sec, precís, admirablement dibuixat, de llunyanies nues que s’acosten a la vista, amb arcs de cel immensos, d’una puresa metàl·lica enlluernadora; un paisatge situat entre la grandositat i un sentit del miniaturisme, en els detalls, prodigiós, inefable. La tramuntana produeix una certa lucidesa mental, una propensió a la visió directa i frontal, una tonificació de l’esperit.
”

(Josep Pla, El vent de garbí i la tramuntana (Assaig sobre la meteorologia del país), dins El meu país, Barcelona, Destino, 1967)

*

El que sí que hi pinta alguna cosa, en els matins de tramuntana o en les sobretaules de garbí, és aquest buf que arribava, fa anys, de l’altra banda dels corrents atlàntics, i que no hi ha manera (humana) de deixar d’escoltar. Sparklehorse:

REFERENTS#5: Maria Wallace (2a part)

> facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com

“Un poema ha de tenir, en el seu esquelet, quan el llegeixes, una certa musicalitat, com aigua de riu, aquella sonoritat que t’atrapa. Els sons i la trajectòria del poema han de reflectir les emocions o les experiències que, amb ell, es volen compartir”

Red SunsetPosta de sol vermella

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Em sento vinculada al món de la pintura des de fa molts anys i vaig tenir un període en què llegia biografies de pintors per elaborar poemes. En tinc molts d’aquella etapa. Per a mi, la manera com presentes un poema en una pàgina –com un bloc, escapçat, llarg en vertical o en horitzontal, amb molts espais…—, és una mena d’aproximació a la pintura, a la bellesa, i un poema, com un quadre, et pot interpel·lar”

Link with E. MunchVincle amb E. Munch

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“El món familiar és un recurs creatiu, encara que si t’ho penses bé, és possible crear un poema gairebé del no-res, et pots inspirar amb qualsevol estímul… Tornant als pares, la relació amb el meu pare va ser intensa i això, evidentment, em va marcar”

Leaf RustleCruixit de fulles

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Trobo que la meva poesia pot tenir, a vegades, aquell punt d’intersecció entre la mirada material al món i la recerca o acceptació d’un més enllà, d’un nivell superior aliè a la realitat més immediata… Tot i que m’agraden totes dues aproximacions a l’existència, ara em tira més tot allò relacionat amb els enigmes i amb la possibilitat d’un món ideal. Per què, si no, què ens queda?”

BeyondMés enllà

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Algunes vegades comptades pots sentir una felicitat interior, un moment de pau, un instant on saps que hi ha quelcom més enllà de la matèria i del caràcter físic de les coses. Això sol passar en solitud, sobretot en la natura, amb aquella sensació de plenitud que t’envolta, com si aquell fos un moment sagrat. Sol passar molt poc, però aquesta situació és veritablement única, un privilegi”

A tangible abstractUn abstracte tangible

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Es tracta d’ensenyar-ho però de forma mig amagada, que el lector vegi que hi és però sense que tu ho ensenyis del tot… No cal dir-ho absolutament tot, perquè això seria com un insult a la intel·ligència i a les habilitats interpretatives i intuitives del lector. Sovint, quan menys hi diguis, millor: el lector en sap com tu, o probablement més i tot”

Summer (II)Estiu (II)

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Sovint, algú et diu una frase i la guardes perquè t’ha arribat. Altres cops, llegeixes unes deu o vint pàgines d’un llibre i, tot d’una, és com si en sobresortís alguna frase. O estàs sentint gent que parla i, de cop, és com si alguna d’aquelles paraules t’interpelés, s’adrecés a tu. Així neixen i es construeixen molts poemes, al voltant d’una frase que m’ha aparegut i m’agradava. Torno a la idea que, dins nostre, hi ha alguna força, més elevada que nosaltres, un mena d’esperit que ens impulsa i ens dirigeix, tot i que no en sapiguem el perquè…”

Unlived dreamsSomnis no viscuts

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Hi ha poemes que escriuria diferent, si els tornés a escriure. Però n’hi ha d’altres que els veig tal com són, acabats: són en sí mateixos una sola entitat, aquella unitat petita que conté un instant, una guspira de bellesa, i no voldria retocar-los perquè se sustenten així, tal com van ser creats”

The north windEl vent del nord

Gràcies, Maria, per aquest devessall de versos “que se sustenten així, tal com van ser creats”! Esperem rellegir-te aviat, amb nous poemes publicats!

maria

pdf (descàrrega d’aquesta segona part de Referents en PDF)

 

REFERENTS#5: Maria Wallace (1a part)

Hennessy

Ja ho advertia Wislawa Szymborska: a diferència dels pintors, el treball dels poetes “resulta irremediablemente poco fotogénico. Uno permanece sentado a la mesa o acostado en un sofá, con la vista inmóvil, fija en un punto de la pared o en el techo; de vez en cuando escribe siete versos, de los cuales, después que transcurre un cuarto de hora, va a quitar uno y de nuevo pasa una hora en la que no ocurrirá nada”. Des de que tinc record –i aquest record ve pels motius explicats al tercer apartat d’aquesta introducció–, la Maria Wallace sempre ha viscut entre la pintura i la poesia, rimant entre colors i, sobretot, per la dedicació incondicional durant les últimes dues dècades, esbossant versos sobre el llenç blanc que és escriure. Sí, una activitat poc fotogènica, aquesta del fet poètic, però profunda i ineludible per qui en sent la fiblada; ineludible com “una fulla d’afaitar / que talla fins a l’ànima” i amb la profunditat de les segones ombres o dels blaus de les distància que traspuen els seus llibres.

*

Si exceptuem els llibres col·lectius del grup d’escriptura creativa que dirigeix a Tallaght (Dublín), de moment en són dos, els llibres de poemes. La segona ombra (Edicions de l’Albí, 2010) i El blau de la distància (Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona, 2014), publicats en edició bilingüe anglès-català i forjats en la topada, però també en l’entesa, de les seves dues identitats, la catalana, que l’acompanya des del naixement, i la irlandesa, d’adopció (en serien tres, si comptem que va passar l’adolescència a Xile, fugint amb la família de les dures condicions de la postguerra espanyola). D’aquest conflicte i confluència d’origens, sovint, tant ella com la crítica n’ha anomenat fricció. Xavier C. Ribot, un dels principals valedors de la seva obra i epiloguista dels seus llibres, així ho sosté: “una escriptora irlandesa en llengua anglesa (…) que fa una escriptura transversal”, una mena de “reelaboracio vital passada pel sedàs de l’autora” com si es tractés de “dibuixos esbossats amb el seu personal traç d’atzabeja sobre el paper en blanc”.

Això ens retorna a l’univers pictòric: se’ns planta, damunt del llenç, una poètica cristal·lina, no invasiva, amb unes dualitats gairebé indefugibles en tota la seva obra i uns versos que avancen “com de puntetes sobre glaç” i se’ns apropen sigil·losament, tot i l’embrollada existència de l’altre. Una poesia de passat i de paisatges irlandesos, però també mediterranis, sempre a mig camí d’allò que va ser i d’allò que podia haver estat, si les diferents superfícies de la realitat tinguessin la capacitat de fondre’s. I una obra originalment pensada i escrita en llengua anglesa per una poeta que, en principi, es tradueix –es traeix?— a si mateixa, encara que més tard veiem que no, que el que fa és crear una nova obra, revisitant allò que va néixer, amb la seva ploma, en un altre moment, en un altre idioma. Dit això, l’origen dels versos, concebuts en anglès i amb la senzillesa i economia de vocabulari i de gramàtica que sembla permetre aquesta llengua, provoca que sigui precisament en anglès que els poemes arriben al seu màxim esclat rítmic i de significat.

*

Encetem, per fi, un nou capítol de Referents, el cinquè lliurament d’aquesta col·lecció de monogràfics consagrats a les creacions de persones que habiten a prop meu –en termes afectius i d’amistat, no geogràfics, i en aquesta ocasió, per primer cop, de parentiu— i que sento referencials (la resta, els podeu trobar al lateral). Cal dir-ho ara: la Maria Wallace, o Maria Teresa Mir Ros, o Tresa (com més reduït, més familiar i pròxim, el terme), és la meva tia. I, sent conscient del perill de l’ensabonada colossal de què parlàvem en el Referents d’en Damià Puig quan et toca avaluar o simplement dissertar sobre algú que t’és pròxim i t’ha marcat, em venia molt de gust aquest especial sobre la meva tia poeta (i no poetessa, com es diu en aquest altre article de Núvol, però entrar ara en disquisicions lèxiques serien figues d’un altre paner). Ara i aquí, “like the deepest, final note / of a cello”, una mostra de poemes seus que he pretès relacionar amb algunes de les seves respostes a l’entrevista/conversa que vam tenir una tarda d’estiu. Let’s go!

 > facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com


“La poesia ve a ser com fer un pas cap a l’infinit, cap a allò desconegut, cap al misteri i tot allò que no sabem… Endinsar-nos més enllà del que som, o del que potser som, o del que potser podríem ser. Crec que tothom que té inquietuds artístiques i d’expressió, té necessitat de buscar, d’anar més endins, per arribar a qui veritablement som, al perquè de les coses encara que aquest perquè no el podrem saber, probablement”

The Other SideL'altre costat

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Ningú pot ser 100% apolític, però la poesia és quelcom més subtil, interior, i no faig servir l’escriptura com a plataforma des d’on llançar consignes polítiques. En el meu cas, en ocasions m’agrada deixar constància, donar veu i una segona oportunitat a persones o personatges que queden oblidats o marginats per la història”

The Meenybradden Bog WomanDona trobada a la torba

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“En ocasions, creiem que tenim una resposta, però em pregunto si la resposta que tenim és una resposta final o, com a mínim, adient. Tot circula al voltant de l’enigma que som i del fet que encara no hem entès el perquè de la nostra existència… En el nostre dia a dia vivim sota una capa molt espessa de boirina, i la poesia ens pot ajudar a foradar aquesta capa, a travessar la foscor per assolir un estadi més clar”

Prospecting in the darkExplorant en la foscor

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Tantes vegades penso en com passar al paper tot allò que tinc al cap, i això espanta. Ve a ser com una mena de part, i un tant per cent molt elevat de dones pareixen amb molt dolor. Un poema podria ser ben bé com tenir un fill”

The uncertainty of whiteLa incertesa del blanc

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Al principi d’escriure, vaig intentar endisar-me tot el que vaig poder en els orígens, les supersticions i l’entrellat de la cultura celta, per poder sentir que pertanyia a un poble, el poble que m’acollia. Això em va inspirar molt”

Cold Atlantic Winds

Vents Freds de l'Atlàntic

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“El fet de tenir integrades i conviure amb dues identitats —la irlandesa i la catalana— produeix fricció. És una divisió que voldria reconciliar, però que gairebé amb tota certesa mai ho aconseguiré totalment. És en aquest lloc de lluita on creo, on neixen idees i paraules que demanen veure la llum, on apareixen les guspires de la inspiració”

Second ShadowLa segona ombra

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“És exactament això. Per escriure poesia que pugui commoure, precisament cal allunyar-se d’un mateix. Sinó, pots caure massa fàcilment en el sentimentalisme i en no poder arribar als altres. Tothom n’ha sentit de dolor, i per això resulta tan important parlar del dolor sense necessitat d’emprar aquesta paraula”

Not because of wordsNo van ser paraules

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

“Hi ha d’haver una mena d’immersió del lector dins dels versos, que se senti interpel·lat per les imatges, no que els entengui a la perfecció. En el fons, és igual què en treu, de la lectura del poema, mentre en tregui alguna cosa. Perquè no pots esperar que n’extregui el mateix, la intenció que tu hi vas posar quan el vas escriure”

Ghost TracksPetges Espectrals

(la continuació, ben aviat…)

pdf (descàrrega d’aquesta primera part en PDF, per a una lectura relaxada)

 

Nate Mendel i un parell d’endreces

Això que explicaré va passar fa molt temps: si anéssim uns quinze anys enrere, potser encara  podríem escoltar-les en viu, aquestes paraules. Ara, només en trobem restes i ecos, però ens serveixen. Dan Didier, bateria dels sempre enyorats The Promise Ring, esculpia, en una entrevista que li vam fer per al desaparegudíssim fanzine Beat Surrender, una frase d’aquesta envergadura:

“Nate Mendel es un gran bajista, mi bajista favorito, sus dedos son mágicos…”

He espiat Nate Mendel des de llavors, i en la distància. Esclar, algú que ha posat els seus dits màgics al servei dels discos de Sunny Day Real Estate, The Fire Theft o Foo Fighters, i que ara, amb un savoir-faire qui sap si congènit, se’ns apareix capitanejant la seva nova i estupenda invenció, Lieutenant, només pot rebre -opinió totalment objectiva des d’un paisatge evidentment subjectiu- aquest tipus d’apologies de la seva tasca.

(volia col·locar-hi el hit Rattled, aquí, però no l’he trobat, al Soundcloud! Només a Spotify)

*

Ara, un parell d’endreces petites…

Ressenya sobre el taller Constel·la’t per a la revista El Culturista, l’Agenda Familiar de Barcelona:
elculturista.cat/agenda/constellat

Article La paraula a la punta de la llengua, de Xavier Antich, al Diari ARA, el 31/05/15. Simplement brillant:
“(…) El seu rostre es dreçava, com il·luminat. I la seva mirada s’allunyava, perdent-se en el buit, com si no mirés enlloc. Aleshores, estenia la seva mà, enmig d’un silenci espès. Buscava una paraula. I tot s’aturava. No existia res més, fora d’aquest gest i de la tensió que convertia l’instant en un compàs d’espera (…)”

ara.cat/suplements/diumenge/paraula-punta-llengua_0_1367263267.html

Encara

let

“Muerto como las estrellas que aún vemos esta noche”

Vist i escoltat, entre altres tresors verbals, a Power-fool People, peça minúscula de teatre (minúscula per la fugacitat, 25 minutets de res) de la trilogia d’experimentació teatral de LET, de Santa Coloma de Gramenet, capitanejada en aquesta ocasió per Rafa Espada. Aquesta frase i aquest aún del text, tot i ser un zoom parcial de tota una obra, em fa enfollir, és el que -més enllà del text- dóna sentit a tot i em fa preguntar perquès, imaginar escenaris, repensar -encara- el viure.

*

Foto (tremenda, suggeridora) per Ana Pérez 🙂