Category: Ficció!

Festival of Disruption

Mentre uns quants, aquí, ens estirem, amb una certa raó i molt de neguit, els cabells –per les oportunitats que sembla que no s’acaben d’aprofitar– allà, lluny, es divisa un festival de i per a gent de casa bona –sobretot pels preus!–, amb aquest elenc que només mereix lloança i gelosia (el festival parit per la ment pertorbada, encisadora, de David Lynch):

Anuncis

Augmentar el misteri

“La literatura exigeix especialistes en misteris. Però no misteris de detectius, amb un final determinat: es descobreix l’assassí. Es tracta (en literatura) d’un especialista que estudia el misteri, que l’augmenta (…) Acumular és, doncs, disminuir, tornar més rar.”

(Gonçalo M. Tavares, pàgina 24 de Breus notes sobre literatura-Bloom, Edicions del Periscopi, Barcelona, 2016. Traducció de Pere Comelles)

Acotació: la selecció, el retall, l’ovació inaudible i la cursiva d’aquestes frases extretes del catecisme de la literatura-Bloom són obra de les ments que conspiren i malden per augmentar el misteri des de la rebotiga -no gaire lluny de la tenebra- del blog.

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Oh, Yeats!

YEATS

Vesprada indòmita, de versos de Yeats traïts al català, d’aviadors irlandesos i mestria recitadora i escènica d’en Pedrals, avui -oh!, ho tornat a fer, aquest blog, ha tornat a intentar disfressar-se d’agenda, horror!-, allà, a les terres salvatges de l’Horiginal.

*

I, acte seguit i ja que hi som, una breu evocació. Situem-nos: Twin Peaks, capítol dinovè, segona temporada, 1990. En Pete Martell, després de destapar -una batalla- l’ampolla de xampany, proposa un brindis i recita els versos d’A Drinking Song de Yeats a la Catherine Martell, la seva dona, mentre sopen a la llum d’una espelma i amb la servitud -imposada i postissa- de Jocelyn Packard fent de cambrera… Un must de poema, un clàssic del vi i de l’amor sensorial:

Wine comes in at the mouth
And love comes in at the eye;
That’s all we shall know for truth
Before we grow old and die.
I lift the glass to my mouth,
I look at you, and I sigh.

 

petemartell

(“It’s Yeats. He’s a poet”)

 

Population 51.201

“Location sometimes becomes a character”, diu el bo d’en Hawk en aquest teaser que, en temps d’imminència i xarxes socials, es deu haver escampat amb el mateix vigor amb què transita l’aigua de les llegendàries Snoqualmie Falls (ho desconec). Jo, pel que fa al poder del paisatge, substituiria sense cap remordiment el sometimes per un almost always 🙂

Ulls oberts, ulls tancats

“El consejo del realista es: abre los ojos y mira. Los defensores de la imaginación aconsejan: cierra los ojos para ver mejor. Hay una verdad que se percibe con los ojos abiertos y otra a la que se accede con los ojos cerrados, y a veces estas dos verdades no se reconocen cuando se cruzan por la calle”

(Indicació vital i creativa d’extrema importància -sense ironies-, gentilesa de Charles Simic, capturada a Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010)