Category: Ficció!

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets? on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra llevat d’una flor.

(Màrius Sampere, poema-meravella Mai no arribarà la fi del món, del llibre Les imminències, Proa, 2002. Com sovint, i de forma tan maldestre, cal precisar que tant el color com la cursiva del poema tenen únic i exclusiu origen en la ment -oblicua, plena de revolts- de qui l’ha caçat per aquesta entrada)

Imatge: captura d’una escena de l’episodi… -fins aquí podem llegir- de la temporada final de The Leftovers, que tant es pot encadenar, com una bona part de la sèrie, amb aquest poema. Mainstream audiovisual amb poesia de minories. Si l’heu vista, sabreu de què va, aquesta relació (o no, potser només és un de tants revolts cerebrals).

*

Mai no arribarà la fi del món si recordem, amb memòria fidel, la veu d’en Màrius Sampere. Avui, en una llibreria impossible, el poeta colomenc mostrava a l’univers que s’hi congregava la seva nova creació, Dèmens. Benaurats aquells que han pogut gaudir-ne, com ho vam ser els qui vam amarar-nos de l’esperit de L’esfera insomne, una nit de setembre d’un any que es feia dir 2015 en una sala que, si no anem errats, encara es fa dir Horiginal.

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Oh, Yeats!

YEATS

Vesprada indòmita, de versos de Yeats traïts al català, d’aviadors irlandesos i mestria recitadora i escènica d’en Pedrals, avui -oh!, ho tornat a fer, aquest blog, ha tornat a intentar disfressar-se d’agenda, horror!-, allà, a les terres salvatges de l’Horiginal.

*

I, acte seguit i ja que hi som, una breu evocació. Situem-nos: Twin Peaks, capítol dinovè, segona temporada, 1990. En Pete Martell, després de destapar -una batalla- l’ampolla de xampany, proposa un brindis i recita els versos d’A Drinking Song de Yeats a la Catherine Martell, la seva dona, mentre sopen a la llum d’una espelma i amb la servitud -imposada i postissa- de Jocelyn Packard fent de cambrera… Un must de poema, un clàssic del vi i de l’amor sensorial:

Wine comes in at the mouth
And love comes in at the eye;
That’s all we shall know for truth
Before we grow old and die.
I lift the glass to my mouth,
I look at you, and I sigh.

 

petemartell

(“It’s Yeats. He’s a poet”)

 

Population 51.201

“Location sometimes becomes a character”, diu el bo d’en Hawk en aquest teaser que, en temps d’imminència i xarxes socials, es deu haver escampat amb el mateix vigor amb què transita l’aigua de les llegendàries Snoqualmie Falls (ho desconec). Jo, pel que fa al poder del paisatge, substituiria sense cap remordiment el sometimes per un almost always 🙂

Ulls oberts, ulls tancats

“El consejo del realista es: abre los ojos y mira. Los defensores de la imaginación aconsejan: cierra los ojos para ver mejor. Hay una verdad que se percibe con los ojos abiertos y otra a la que se accede con los ojos cerrados, y a veces estas dos verdades no se reconocen cuando se cruzan por la calle”

(Indicació vital i creativa d’extrema importància -sense ironies-, gentilesa de Charles Simic, capturada a Una mosca en la sopa, Vaso Roto Ediciones, 2010)

Ser-hi

jordinisip

“(…)
Y yo hablaba de segundos fugaces y del valor que tiene para mí una lágrima, cuando sabemos de sobra que una lágrima no tiene valor más que para quien la derrama y que es un valor relativo, porque he vivido entre capullos que olvidan los pesares en lo que tarda en secar una lágrima.
Ellos hablaban de su futuro económico siempre pensando en los hijos y yo de acompañar hasta su plenitud un instante. Estar ahí cuando las cosas estallan.
Y me imaginé corriendo junto al instante, con la lengua fuera, al menos durante un fragmento mínimo de tiempo, corriendo a la par del instante.
(…)”

(Rodrigo García, fragment d’Aproximación a la idea de desconfianza, dins Cenizas escogidas, Ediciones La Uña Rota, 2009)

(Il.lustració: Jordin Isip)

Tentacles

1

“Algún día serás viejo, y tendrás hijos, dentro de treinta y cinco o cuarenta años. Puede que te acuerdes de lo que tu padre te dijo esta noche: te matan todos los días”
(John Fante, Llenos de vida)

Cada dia vivim una mica més i cada dia ens maten una mica més. Com ciutats decapitades, a ritme lent, pels tentacles invisibles d’una època (imatge de partit de bàsquet in memoriam a una escola de Detroit, pels volts de 1988, cortesia de Detroiturbex).