Tagged: jerry uelsmann

Allò que queda de l’aire

——–Bruckner, simfonia en re menor

Ja sé, si alço la vista al cel
aquesta tarda de març,
que no haig de caure en el parany
de buscar acords o signes
en aquella dèbil textura que s’obre
silenciosa a l’empara, despoblada
de núvols, de tota possible verificació.

És només aquest residu, tan tènue,
que jau davant meu,
qui desencadena la conjectura,
en el més enllà de l’immediat,
aliè a tot llenç o escenari;

què en faré d’aquesta simfonia
dins la qual ara mateix habito,
quan la seva xarxa m’elevi
i em retorni a l’anterior,

a allò que queda de l’aire.

Albert Garcia Elena —per segon cop consecutiu, perquè des de l’anterior entrada, ja fa mesos, ha pogut ser publicada i devorada aquesta obra que estimem, aquí a la seu central que orienta el recorregut cap al no-res d’aquest blog, erràtic des de l’origen, i per altra banda, també s’ha fet aquest antipregó de Barcelona Poesia—, apareixent en aquesta ocasió amb el poema Lake Placid, amagat, reclòs al nucli d’El coure sota el Hudson (El Gall Editor, 2021 / Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2020).

Obvietats: el poema —tot poema!— desplega les pròpies i multiplíssimes imatges que conté, irreemplaçables per cap fotografia, però som de fer mescles i el politburó del blog, reunit d’urgència aquesta tarda de juny, ha alçat la vista al cel i decidit que Jerry Uelsmann hi presentava candidatura, amb Voyager (2008).

*

Res a veure amb Bruckner ni amb simfonies que habitem, però hem sentit la crida de les dèbils textures d’Alex Kozobolis, que també volia ser-hi, a la commemoració d’aquest més enllà de l’immediat:

Amagar-se

L’hivern m’ha tractat així
com a les coses que passen la nit al ras.
Amb un fil de veu,
en la foscor,
t’explico que amagar-se
també és una forma de vida.

Silvie Rothkovic, poema de la pàgina 89 de La nit que és dins el dia —una obra d’aquelles que perforen cicles vitals, i perduren, enllà de situacions excepcionals—, La Breu Edicions, 2018.

Imatge: Jerry Uelsmann, Untitled, 1975.

Amaguem-nos (sense defugir la por, però amb afecte i serenor, i amb l’optimisme de la voluntat com a estendard).

Tornar

Encara no sé si tornar a l’origen suposa
renunciar al desordre, ni si trobaré l’ordre

i haurà caducat.

(Sara Bailac, Traslladada, poema que, sense renunciar al desordre —de moment!—, hem trobat a la pàgina 21 de Vénen turbulències, segon llibre de la poeta targarina, publicat l’any 2010 per l’Editorial Tria i actualment descatalogat).

Fotografia: Untitled (1982), de Jerry Uelsmann, un dels fotògrafs que visita aquest blog amb assiduïtat —apareix per aquí com, quan i amb qui vol, un dret adquirit pels segles dels segles— i mig d’incògnit, com si pretengués tornar a algun origen.

Beading

Writing, that’s what I do,
not brilliant writing,
not glittering fiction but the beading
of precious words,
semi-precious stones assembled
to form a chain of sentences,
sparkling necklace put together
with feeling,
polished surfaces
catching sunbeams.

Writing, the need to compress
and give shape to some thoughts,
shape to something as epheremal
as life and mist.

(Maria Wallace, poema Beading, peça inèdita i guardonada amb el Premi a la millor poesia en llengua anglesa dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat, celebrats aquest maig de 2017. Sempre, si ve de grat, es pot tornar a repassar el Referents núm.1 i el Referents núm.2 dedicats a l’obra de la poeta catalano-irlandesa, ara fa un parell d’anys)

Imatge: Jerry Uelsmann (un dels més habituals aprovisionadors visuals d’aquest blog), amb Journey into Night, 2006.

 

 

Cambra d’hivern

uelsmann

Aquesta llum tan negra que fereix
s’escampa sobre tu i sobre la cambra.
En algun lloc del teu cos s’ha fet fosc
l’hivern cau sobre el front
i el mestral s’atura als llavis.

Sento com arriba la nit,
com cavalca la penombra
i m’aferro conscient a tu
com la lluna clavada a un cel
sense ànim per trencar la fosca.

Qui sap, potser allà fora
el món ja és mort.

(Aina Torres, una de les veus cabdals de la jove poesia catalana dels últims temps i no només, amb el poema Cambra d’hivern, pàgina 19 de Dos hivers i un incendi, la joia de llibre de poemes guanyador del Premi Martí Dot 2013 i publicat per Viena Edicions. La cursiva del poema, com gairebé sempre en aquestes pàgines, només fa acte de presència aquí, no al poema original)

Imatge: Jerry Uelsmann, la gran referència fotogràfica d’aquest blog i proveïdor visual de les darreres èpoques, l’home del Photoshop abans del Photoshop, descobert, tard i de forma maldestra pel comitè de redacció deconstructor, gràcies a la portada d’Hotel Insomnia de Charles Simic.

***

Una mica de The Album Leaf i el seu hipnotisme per veure que, potser, allà fora, el món no és pas (tan) mort:

Amples marges

Uelsmann

Potser trenant les cordes fines de la nit
retrobaré l’antic camí,
aquell laberint de silencis tallats i aspres ritmes:
——–el repte del primer tram
——–fosc com les aigües d’un pantà
——–i l’angle obert del final
——–ple d’un foc roent que dansa.

Potser si faig blanca la memòria
seré capaç de caminar altre cop
per noves terres d’amples marges.

(Àngela Ribas, poema de la pàg. 69 d’El temps innoble, Viena Edicions, 2002)

Imatge: Jerry Uelsmann, Untitled, 1992

*

L’Àngela, a més de la seva poesia enigmàtica i delicada, d’amples marges -si és que existeix, i resulta lícita, la categorització de l’obra d’algú més enllà del que ens diu la pròpia obra- i de les seves col·laboracions habituals a l’Àncora, també, a vegades, amb una pulcritud que il·lumina, es dedica a formular coses com aquestes (sobre un sotabosc particular, inventat):

“No hi ha descans. Fins i tot el somni ens proporciona un neguit. Som nosaltres sempre. No només quan ens veuen els altres, quan estem actius, quan som agents, durant el dia, sinó que també quan som pacients. No deixem de ser mai.”