Category: Barça!

Liquidació total

pirlo_i_xavi_final_champions

El final de cicle era aquest.

“I don’t think Iniesta and Xavi have ever given up the ball in their lives, they get you on that carousel and they can leave you dizzy”. Sir Alex Ferguson, al NY Times fa uns sis anys.

“One of the great modern passing footballers, the creaking, baroque, gorgeously decaying Andrea Pirlo”. Barney Ronay, al The Guardian el 2013.

Gràcies, jovent (a vegades, encara penso en la possibilitat frustrada, meravellosa, d’això que succeirà en una altra vida).

Anuncis

Quatre articles

Als que he arribat fa poc i que si no cito i reuneixo aquí, em trenco. Capitalisme entre els llençols, suposada vida al carrer, un jugador clau per comprendre un joc col.lectiu i la generació de l’acaparament.

1. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

2. Tópicos del siglo XXI: los españoles vivimos mucho en la calle (de Víctor Lenore, a Playground):
“Muchos hemos crecido cohibidos en el uso del espacio público. Basta acercarse a los parques de Legazpi para ver la diferencia de actitud entre los españoles y los migrantes latinos (a ver si algo se nos pega). La mayoría nos limitamos a pasear deprisa y leer el periódico los días de sol. Ellos organizan comidas colectivas, campeonatos de fútbol de doce equipos y hasta toman prestada la furgoneta de mensajería con la que trabajan durante la semana para calzarle dos altavoces y pinchar vallenato o reguetón a todo trapo”

.

3. An ode to Sergio Busquets (a Washed Up):
“(…) his movement is so intelligent that it’s not too surprising so many miss the brilliance of his contribution. My wife — as keen an observer of the game as there ever was — likes to say that when you watch the game, you don’t see Busquets; but when you watch Busquets, you can see the whole game

.

4. La Generació T ens ha arruïnat (al bloc Des del fiord):
“A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans (…)”

Oju!

Aviat, molt aviat

301967_558928280795584_239072471_n

“Pero también es pronto, muy pronto, para enterrar a semejante equipo. Ahí está Messi, que volverá cuando se recupere. E Iniesta. Más Busquets y Piqué. Demasiado potentes estos nombres como para que se precipiten los sepultureros. Es comprensible que tantos años de dominio futbolístico provoque la reacción de ridiculizar las pautas de esa manera de jugar en cuanto el equipo dominador ha sido derribado. Pero, a expensas del rumbo que adopte el club en el futuro inmediato, que será decisivo para bien o para mal, uno sería muy precavido a la hora de dar por muerto a semejante equipo.”

(Martí Perarnau, article La caída del gran dictador, 23/04/2012)

Pla A / Pla B

Barca4-0MilanS1v2_original

Imatge extreta de Bleach Report

“Barcelona screeched round, swift to every ball, passing with as much pace as precision. Talk of a Plan B sometimes misses the point; what they really needed was to get Plan A right. Here, they did. Milan were forced back, asphyxiated, unsettled, the game speeding past them”

(Sid Lowe, article a The Guardian, 12/03/2012)

‘Barza’

Feia massa que no apareixia el Barça aquí. Avui, per motius evidents, ració completa…

1.

Un zeguidor als voltants del Mercado Central de Santiago de Chile (2006, època Rijkaard):

MF2-A010

2.

Enrique Vila-Matas a Panenka, sobre els càntics d’Independència durant els partits al Camp Nou (especialment a l’últim Barça-Madrid), per mi molt lúcid més enllà del ‘detall’ o la possibilitat d’estar o no estar d’acord…

Vila-Matas aprovechó para destacar la sensibilidad histórica del club azulgrana con el contexto político del momento: “El Camp Nou siempre ha reflejado su tiempo y aquello que preocupa a la sociedad. No es nada manipulado lo que ocurrió en el partido” (www.panenka.org/pk/2012/10/charlas-panenka-futbol-inmigracion-y-resaca-del-clasico)

3.

I ja que ens hi posem, un clàssic:

“Quan has d’explicar a un estranger perquè ‘El Barça és més que un club’, t’has de remuntar a Adam i Eva, no per vici historicista, sinó perquè la significació del Barcelona és deguda a les desgràcies històriques de Catalunya des del segle XVII en perpètua guerra civil armada o metafòrica amb l’Estat Espanyol” (Manuel Vázquez Montalbán)

4.

Visca el… Barza!

La Pedra Filosofal, Primera Persona i Barcelona Poesia

1. LA PEDRA FILOSOFAL

Recupero aquestes paraules profètiques del 2007 de Jorge Valdano, que jo posava en aquest blog el maig de 2009 en motiu del triplet blaugrana, i que ara em serveixen d’agraïment i comiat en tercera persona al treball fet per en Pep, ja mite del barcelonisme:

“Quiero que me digan qué equipo del mundo tiene las cosas tan claras como el Barça. No hay ninguna parte del mundo donde un equipo toque hacia atrás y la gente aplauda, porque la gente está instruída en el tema y sabe que van para atrás para hallar un camino más claro hacia otro lado. El día que no esté Cruyff hay algún otro loco dando vueltas por ahí que se llama Guardiola y al que habrá que escuchar porque tiene la piedra filosofal en el bolsillo”

(Jorge Valdano, a El Mundo Deportivo, el 13 de març de 2007)

2. PRIMERA PERSONA

Aquí l’himne, escrit per Joe Crepúsculo i Manolo Vázquez, del Primera Persona. Cançó primaveral, ingènua, senzilla. Cançó que motiva.

3. BARCELONA POESIA

“La poesia es contagia com un virus i s’escampa com el pol·len, creua totes les fronteres legalment o il·legal, és incontinent: amplia el camp de batalla. Que traspassi el llibre, que surti del claustre, que guanyi el carrer: que sigui la poesia un elitisme per a tothom”

(extret del fulletó de programació de Barcelona Poesia, i imagino que escrit per Martí Sales i Eduard Escoffet, directors del festival)

El millor que hi ha

Diu la cançó: ser del Barça és -sens dubte i en aquests temps, dic jo- el millor que hi ha. Com també ho és tenir un cotxe, conduir-lo un dia per terres castellanes i jugar a memoritzar tants noms impossibles de pobles com et sigui possible: Motilla del Palancar, Villargordo del Cabriel, Campillo de Altobuey, Buenache de Alarcón  i… si, si, Iniesta. Els teus ulls ho veuen i un esforç després s’ho creuen. Ser del Barça és –ens cansarem algun dia de cantar-ho?- el millor que hi ha, i a sobre els jugadors tenen pobles amb el seu nom, penso mentre tinc un cotxe, el condueixo per terres castellanes i jugo a memoritzar els títols que hem guanyat aquests últims temps. Un exemple: aquesta lliga tan soferta, tan treballada. Us felicito, lluitadors.

Aprendre a sofrir

El Barça ha guanyat aquell equip conegut com l’etern rival. Un Madrid que, fins allà on puc recordar, sempre que ha vingut al Camp Nou, “se crece”. Un Madrid que, aquest cop, ha jugat increiblement, penso. Molt millor que els últims anys. I això és el que més admiro: el Barça ha sabut patir, ha guanyat sabent sofrir.
Potser la vida, entre d’altres coses, és aprendre a sofrir. Segur que algun pensador com Sartre, Confuci o Guardiola ja ha formulat aquesta teoria amb anterioritat. Jo la subscric aquí i ara. I el Barça, em sembla, n’ha après: ha sofert guanyant, ha guanyat sofrint. I a vegades, a una persona com la que escriu aquest post, això el fascina. A vegades, més que un cinc a zero o un dos a sis. Molt bé, nois: trobo que no és gens fàcil el que vau fer ahir.

Un suec d'orígens bosnis/croats celebra un golàs jugant per un equip català, amb una bandera de Cuba (?) al darrera. Ahir al Camp Nou (foto gentilment cedida pels generosos amics de The Guardian)