Reset

Tornar a l’origen, només per saber-nos
diferents al que el mirall diu que som
i desprendre’ns del ciment de les hores.

Tornar a un origen, només per comprendre.

———Com si puguéssim.

-

-

 

Fake

Opposites

Un exercici de memòria personal: la portada que mai va ser (i que, per cert, li donava dos mil voltes a l’original). La il.lustració, que avui encara m’entusiasma, per part d’un gran: Scott Sinclair, de Sinc Space, que també havia fet coses així (portada de How Water Music) i així (portada de Snapcase). Tot meravelles.

> sincspace.com
> hopeful.bandcamp.com

 

Fulles d’herba

Whitman

" (...) 
Per aquest motiu jo et regalo els meus poemes, perquè hi trobis dins
seu tot el que tu vulguis."
-

Gaudint sense mesura els versos lliures -també sense mesura- de Walt Whitman, en la minuciosa, delicada i molt brillant traducció de Leaves of Grass -i no és perquè ho digui només jo, d’aquesta manera incondicional i poc acadèmica en que ho faig- de Jaume C. Pons Alorda. Dins d’aquests poemes, regalats per trobar-hi, i per i trobar-s’hi, m’he topat amb un record que m’arriba de lluny: la cançó de Walt Whitman’s Niece, originalment escrita per Woody Guthrie i musicada molts anys després conjuntament per Billy Bragg i Wilco, al disc Mermaid Avenue. Tot es vincula a tot, així, sense mesura.

(Aquí la cançó de Walt Whitman’s Niece).

Retorn

“Més de cinc anys després de la publicació del diari CRISI, on s’explicava l’expropiació a 39 bancs diferents d’un total de 492.000 € un grup d’activistes revelen què se’n va fer dels diners i com ho van viure. El panorama que ens imposa el sistema actual, la desobediència i la construcció d’alternatives són el motor d’aquesta obra col.lectiva”.

Retorn: una obra col.lectiva que mostra la feina que es fa als marges -tan necessària- i el ridícul majúscul -un cop més- del sistema bancari, documentant el destí del botí de l’Enric Duran. Una producció col.lectiva on ha estat plenament involucrat en Damià Puig, un dels protagonistes dels REFERENTS! d’aquest blog (qui hi estigui interessat pot retornar al seu especial: aquí la primera part i aquí la segona).

-

Barcelona?

“Si los precios suben, si los alquileres suben, si cierran viejos colmados y abren comercios de productos orgánicos –12 dólares por una pieza de chocolate de una edición limitada o cinco por  una taza de café Karinga, cultivado en Kenia– no es más que el resultado natural de una historia de desarrollo económico, argumentan los gurús, los amos del universo de la época digital” (Francesc Peirón, article “San Francisco. La (mala) sombra de Silicon Valley”, La Vanguardia, 16/03/14)

Sobre San Francisco, però també -així ho penso- sobre Barcelona. Sobre la gran targeta de crèdit que ens perfora, sense pausa, els barris i el viure.

bcn

(Imatge extreta del blog Nomdenoia, de Pau Badia)

Carreteres

Winnipeg

“Winnipeg”, del llibre Almost There (Aleix Plademunt)

“Cuando yo era muy joven y tenía dentro esa ansia de estar en otro sitio, las personas mayores me aseguraban que al hacerme mayor se me curaría este prurito. Cuando los años me calificaron de mayor, el remedio prescrito fue la edad madura. En la edad madura se me aseguró que con unos años más se aliviaría mi fiebre y ahora que tengo cincuenta y ocho tal vez la senilidad realice la tarea. No ha habido ningún remedio eficaz. Cuatro ásperos pitidos de la sirena de un barco aún me erizan el pelo de la nuca y ponen mis pies en movimiento. El sonido de un reactor, un motor calentándose, hasta el toc-toc de unos cascos herrados en el pavimento producen el viejo estremecimiento, la boca seca y la mirada perdida, las palmas ardientes y una agitación del estómago bajo la caja torácica. En otras palabras, no mejoro; en otras palabras más, el que ha sido vagabundo alguna vez, lo será siempre.”
(John Steinbeck, Viajes con Charley)

-

I ara, una cançó recent que em vé al cap, com a ofrena a totes les carreteres (també les interiors), al continent americà en la seva totalitat, als viatges que no s’acaben d’acabar mai (sobretot els interiors) i a aquesta gran gran foto acompanyada de les paraules, sàvies i eternes, del senyor Steinbeck: