Totes direccions

-

“Ocurre con las ciudades lo que en los sueños: todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor”
(Italo Calvino, Las Ciudades Invisibles)

Lima

Lima: m’agrades, i prou.

Kindle & la realitat

Kindle (foto robada sense escrúpols de The Guardian)

1- Kindle
Avui surt a la venda, en un país anomenat Espanya, el Kindle, llibre electrònic d’Amazon disposat a revolucionar-ho tot (sembla). Jo no tinc opinions massa formades al respecte, però Sergi Pàmies afirma que “quienes más hablan de esto no son los lectores sino las empresas interesadas en generar negocio” (La Vanguardia, 17/10/09), i Rodrigo Fresán apuntava, en una xerrada fa uns dies a la Casa Amèrica, alguna cosa així com que fins que el llibre electrònic no aconsegueixi la sensació que produeix un llibre dels de tota la vida en el moment en que passes la pàgina, no li farà massa cas a aquest invent.

Nota de les que sortirien a peu de pàgina en un llibre de tota la vida: Volia titular aquesta entrada com a Kindle Sorpresa, imaginant-me que seria super original –ho he de reconèixer- però una ràpida i concisa recerca a Google amb aquestes dues paraules posades de costat dóna molts més resultats que els que mai hagués imaginat en els meus pitjors somnis! La realitat té aquestes coses.

-

2- La realitat
“La realidad es un lugar poco recomendable para visitar, pero es lo único que hay abierto a estas horas”
(Don Simon y Telefunken, en un concert per nens i nenes ahir al CCCB)

Maradona es Dios, Bariloche el paraíso

Vaig fer aquesta foto el dia que Boca, grande Boca, va guanyar la Sudamericana del 2005. Era a Bariloche i al carrer hi havia festassa de la grossa. Entre les multituds va aparèixer aquest personatge cobert per aquesta bandera do-it-yourself. Jo no sé si ell, a dia d’avui i després del patiment de la nació/selecció argentina per classificar-se per al Mundial 2010, opinaria el mateix sobre Maradona. El que si sé és que jo, i no tinc gaires perquès, o si que els tinc, estic content per Argentina, avui.

Fins sempre, Negra! / Sobre setembre, a uns dies vista

1- Fins sempre, Negra! -

Mercedes Sosa, la Voz de América Latina, ha canviat de barri. Fins sempre, Negra! I gràcies per acompanyar-me en el(s) meu(s) viatge(s), els que he fet pel teu continent i els altres -els que toca fer per dins.
Aquest tema, com el seu nom indica, és una cançó per Amèrica, la del sud del sud, que també la sento com a meva.

“Canción para mi América”, per Mercedes Sosa

-

-

2- Sobre setembre, a uns dies vista
Setembre: aquella època de l’any on, en cas que siguis dels que surten al carrer, veus passejar amb total impunitat persones amb samarretes de tires i xancletes hawaianes al costat d’altres que van abrigades com si acabessin de comprar un forfait a Grandvalira, i que a més a més, intueixo, ja dormen amb nòrdica (nota: comentari igualment vàlid per principis d’octubre i dies concrets d’abril i maig)

Austràlia, de Roc Casagran

-

M’agrada que m’agradin els llibres que, quan els començo, penso que m’agradaran. Certesa intuïtiva, predisposició, tarot literari, barroquisme cerebral… diga-li com vulguis, però Austràlia (Roc Casagran, Ed. Columna, 2007), reuneix aquests requisits i d’altres, que detallo tot seguit de forma més o menys caòtica i que el fan un dels imprescindibles dins de la meva llista d’imprescindibles.
L’he llegit durant l’estiu, en bona part a la platja (m’ha servit, també i gràcies a les seves tapes generoses, de contrapes a la tovallola en dies de vent fort mentre jo nadava… veure aquesta entrada per a més informació) i m’ha deixat empremta: quatre personatges entre la vintena i la trentena d’una ciutat de l’extrarradi barceloní i sense connexió prèvia es troben, casualment i amb l’inesperat desmai d’un d’ells en un bar: són allà, en aquell moment, han de fer alguna cosa. A partir de llavors neix quelcom entre ells que els farà estar units, potser més per necessitat i urgència vital, tant física com psicològica, que per cap altra cosa. Aquest quelcom és l’objectiu comú d’un espai vital el més allunyat possible de la realitat plana que els ofega, un lloc on començar de zero i deixar enrere fantasmes mentals del passat i misèries emocionals del present, on tot estaria per fer i tot seria possible: Austràlia. Tan lluny i tan aprop, sobretot a mesura que vas avançant pels curtíssims capítols del llibre (ho trobo tot un encert això d’aquesta brevetat) i et deixes portar pel què es mou a les cases okupades dels voltants de Barcelona, pel que succeeïx als recitals de poesia alternatius, pel que passa a dins dels taxis i del cervells dels taxistes, per les contradiccions dels fills de la burgesia que volen canviar el món i tenen l’enemic a casa… en resum, al fer i desfer quotidià dels nostres quatre personatges, que l’autor coneix molt bé i fa parlar millor, sovint posant-se a la seva pròpia pell i fent que sigui la seva pròpia consciència la que t’està parlant directament a tu, lector. Tot això amb una agilitat narrativa i uns salts temporals endarrera i endavant que t’atrapen i en cap cas et fan perdre el nord, com (em) pot succeir en altres ocasions amb altres autors.

No hi he trobat a faltar l’humor; crec que va sorgint en els moments més escaients. Un exemple: “A la tarda (…) ha anat al nou Centre Social Okupat –per nom li han posat Can Apè, seguint una mateixa línia de toponímia que pretén ser humorística, després del Can Tarem que el precedeix, i que va ser desallotjat la setmana anterior”. En aquesta línia, els noms dels personatges masculins de l’obra tampoc es queden curts: Còdol i Calamarsa, protagonistes juntament amb l’Àgata i la Petra.

Austràlia és doncs el destí físic i l’objectiu que tenen, o construeixen, tots ells en comú, i durant la novel.la encaminen els seus esforços econòmics i personals per assolir-lo, tancant velles ferides, oblidant la feina com a encarregada del xat nocturn en una televisió local (Petra), volent desfer-se de l’existència monotòna i mesquina dels seus pares (Calamarsa), desitjant passar pàgina a la prematura mort del seu pare i poder tornar a confiar en els homes (Àgata), retrobant una amiga, l’única que tenia, que precisament se’n va anar fa anys al país dels cangurs i el va abandonar (Còdol, que també voldria fer realitat el seu somni de ser actor, que a la seva ciutat natal, tan diferent de quan era petit, no ha siguit capaç de portar a la pràctica). Així, Austràlia, per a ells, és viatjar allà a l’altra punta on tot, suposen, els seria més fàcil; Austràlia és, al mateix temps, una metàfora del viatge interior que fan els personatges des del moment en que es coneixen, un recorregut personalíssim tant necessari per afirmar-te davant el món i ser, potser no sempre però si a vegades i en aspectes concrets de la teva existència, feliç.

En aquest sentit, penso que aquest fragment és una perla. Que el gaudiu:
“Perlerorneq. Una paraula bonica. Perlerorneq. L’havia llegit en una revista anys enrere, i l’havia memoritzat a còpia de repetir-se-la i d’escriure-la en una llibreteta on s’hi apuntava petits grans pensaments sense importància. Perlerorneq. Els inuits es refereixen així als efectes depressius a què els sotmeten els hiverns llargs i foscos. S’han donat casos de persones que surten mig nues a fora dels iglús o que es posen a cridar enmig de la negror del dia, tocades fatalment pel perlerorneq. Es pot traduir com ‘la càrrega’, i molts dels habitants de Groenlàndia han acabat per acceptar que és part de l’equipatge que els acompanya tota la vida. Els hiverns mediterranis no són llargs ni gaire foscos, però de càrregues en portem tots”.

I és que, tot i la càrrega, el perlerorneq particular que algunes vegades ens posen a sobre i d’altres ens posem nosaltres mateixos, el que jo extrec d’aquest llibre és que val la pena, i tant que val, lluitar per allò propi, per la nostra Austràlia personal i intransferible, per aquell espai de benestar personal i llibertat individual que, per mínima que sigui, sembla possible.
Perquè, com podem llegir a les primeres pàgines, “si mai no es veu el final del túnel, si el teu somni és tan ellà que sovint deixes de somiar-lo, és una càrrega molt pesada, això d’anar vivint”. Si senyor, jo també ho penso, Roc.

Comprendre, o no

Pero Pedro pudo sentenciar, después de que los catalanes recibieran el habitual empujón de uno de sus mejores aliados: los árbitros. Ayer se lució Bjorn Kuipers, un holandés encargado en un supermercado de Amsterdam. Y lo más grave es que se demuestran que las ayudas llegan de España y de Europa (…) y donde no llegue el equipo, lo harán los árbitros. Como casi siempre“

(Moisés Llorens, Diario AS, 30/09/09. Sobre el partit Barça-Dinamo de Kiev, de Champions, d’ahir al vespre)

Fa temps que no comprenc el corrent d’opinió, que sovint veig més com a croada mediàtica promoguda per AS que cap altra cosa, que afirma que el Barça -precisament aquest Barça-, guanya, o guanya més, gràcies als arbitres: li diuen Villarato, amiguisme arbitral. Potser “és així i no s’ha d’entendre”, com deia una professora meva de Física fa anys. Això si, tot i que no us entengui massa -i llegiu-ho bé que a partir d’ara m’adreço a vosaltres que fomenteu aquestes idees conspiranoiques- no voldria deixar de dir-vos el següent: ho podeu repetir mil vegades, dos mil i pico, les que vulgueu; també podeu camuflar la vostra manipulació de simple opinió. Però potser ni així ho convertireu en creïble.

Obrers d’Enric Granados, el còctel Chygrynskiy i la noia que no sabia on tenia el mòbil

I. OBRERS D’ENRIC GRANADOS
Baixo caminant per Enric Granados. Veig uns obrers que fan broma. “Oye hermano, que soy de la República Dominicana”, li diu un que sembla nascut aquí a un altre que sembla nascut allà. Riuen.“Yo solo soy de mi polla”, li respon l’al.ludit, el dominicà. I encara riuen més. “I tu, de qui o d’on ets?”, em pregunto a mi mateix. De moment, no tinc resposta.

-

II. EL CÒCTEL CHYGRYNSKIY

Fa dies que corre aquesta notícia per la xarxa. I la notícia no és que, pel que sembla, un gran central ha fitxat pel Barça i ha costat tants calers i ens ajudarà a repetir el triplet fins la fi dels temps temporada rere temporada i amèn, o altres tòpics per l’estil; la dada més significativa a dia d’avui, per a mi i segurament perquè encara no l’he vist jugar massa, és que ja té un còctel que porta el seu nom a la –mítica, gairebé tant com el Barça- Cocteleria Boadas de la cantonada entre el carrer Tallers i la Rambla de Canaletes. Que Chygrynskiy és un tio ben parit, especial, ja ho sabia. Només em va caldre veure-li la cara i les melenes quan el vaig mirar amb atenció per primera vegada, farà cosa d’un mes, i llegir/escoltar el seu nom, que m’encanta pronunciar, deu fer una miqueta més. El que no hagués dit mai, però, és que arribaria a tenir aquests honors: el primer jugador del Barça, i mira que en tenim d’història, a qui li dediquen un còctel al Boadas, diuen que la mescla ideal de vodka, suc de llimona, ginger ale, cogombre, cirera i i mirtil (l’arándano de tota la vida). Amb aquests ingredients, ben ingerits i situats en algun punt entre pit i esquena, potser fins i tot jo tindria bona sortida de la pilota… Serà qüestió de provar-lo, durant aquesta lliga, el Chygrynskiy.

-

III. LA NOIA QUE NO SABIA ON TENIA EL MÒBIL (Ficció amb orígens reals)

Era un dia de setembre, a la tarda, i plovia poc però plovia. Una noia ni massa jove ni massa gran remenava la guantera del seu cotxe, estacionat al costat del Barcelona Teatre Musical, buscant el seu mòbil. Jo no sabia què buscava, però passant aprop seu veia com ho feia i puc dir, de fet ara ho diré, que hi posava ganes. De cop, ella m’atura: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro –jo ja tremolava-, però és que no trobo el mòbil… Em pots trucar?”. I tant, li vaig dir, tinc saldo. Em va donar el número. Era de bon veure la noia, pensava jo, i pensava també altres coses: l’opció d’acabar remenant-nos a la recerca de tresors amagats, el sabor del mugró del seu pit esquerre, l’adequada fortuna d’haver estat en el moment adequat al costat de la guantera del cotxe adequat, el tant per cent de pensaments que es poden tenir en qüestió de microsegons. Potser li estava donant massa importància a un fet banal. Potser no. De cop, la realitat: “Ei, ja sona, ja el tinc, és aquí sota!”, i, zum, s’ajup i el treu de sota el seient. Ella: que moltes gràcies per l’ajuda, que si no, no l’hagués trobat i que adéu. Jo: que de res, que ha estat un plaer i que vagi bé. Vaig seguir caminant. Em resistia a creure que tot s’acabés aquí, tan ràpid, després dels microsegons tan ben aprofitats dins del meu cap. Així, com que tenia el seu mòbil, vaig pensar que després la tornaria a trucar. No sabia ben bé què li diria. Bé, si que ho sabia. Començaria així: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro…”

Volver

L’he descobert fa molt poc, aquest poema, i no sé a vosaltres, però a mi, i és ben cert, em té el corassón robat. I no una mica, no: completament.

-

VOLVER

Mi recuerdo eran imágenes,
en el instante, de ti:
esa expresión y un matiz
de los ojos, algo suave

en la inflexión de la voz,
y tus bostezos furtivos
de lebrel que ha maldormido
la noche en mi habitación.

Volver, pasados los años,
hacia la felicidad
-para verse y recordar
que yo también he cambiado.

(Jaime Gil de Biedma)

Conclusions estivals

L’estiu agonitza, tinc poc més de trenta anys i penso que els llibres serveixen per a moltes, tantes, coses. Una de les importants: quan és estiu, estàs a la platja i bufa un garbí que s’ho endú tot, t’ajuden a que no et voli la tovallola mentres estàs a l’aigua. No calen grans coneixements literaris, sino pràctics: només cal posar-ne un a sobre la tovallola perquè el vent no faci estralls i hagis d’anar a recollir-la al nord d’Europa. Valen tant les novel.les epistolars com llibres d’assaig sobre el canvi climàtic. El mateix amb l’idioma: poden ser llibres escrits en català d’Olot, anglès de Ryanair o suomi de Finlàndia (aquest últim no l’he experimentat, però diria que les paraules en aquesta llengua nord-europea, degudament impreses en diferents pàgines posades una rere l’altra i amb les seves corresponents i gruixudes tapes, l’una davant i l’altra darrere unides mitjançant un llom adequat on segurament figuraria el nom de l’autor, el títol de l’obra i el logotip de l’editorial, obtenen el mateix efecte). Això si, necessiten tenir un pes que contrarresti l’efecte del vent; un fanzine, així com l’últim número de RockdeLux o un llibret d’un únic relat curt, no serveix. Per cert, si entre els raigs de sol, les migdiades involuntàries sobre la tovallola i la guerra dialèctica de la família que tens al costat i que acaba afectant el teu estat anímic, pots llegir un parell pàgines, el resultat global és encara millor, crec.