Eric Cantona, Maria-Mercè Marçal, Cristòfor Colom

Tres hits del meu dia d’ahir que voldria compartir:

ERIC CANTONA, a la nova pel.lícula de Ken Loach, Buscando a Eric. A través de consells terapèutics, frases fetes i humor senzill però recomfortant (“I’m not a man, I’m Cantona”), Cantona apareix només en al.lucinacions del protagonista, un altre Eric més casolà, amb problemes que l’absorbeixen i un desgast existencial que l’aboca a la depressió, model potser d’una part de la classe treballadora anglesa que a Loach sembla agradar-li tant retratar -tot i que aquesta vegada des d’una vessant diria que més psicològica, vital-. Cantona, ídol de masses als 90 -recordo la moda d’aixecar-se les solapes de la camisa i dir que era “rollo Cantona”- i lector de Kierkegaard en l’actualitat, fet tot un psiquiatre de la classe obrera en aquest film, com deien a Público no fa massa.
I aquí una de tantes perles que han sortit de la seva boca, i que, com no, també surt a la pel.lícula:
“Las gaviotas siguen al barco porque saben que acabarán cayendo sardinas al mar”

-

MARIA-MERCÈ MARÇAL, a Tombant:

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta”

-

-

CRISTÒFOR COLOM, protagonista, sense saber-ho, de La Contra de La Vanguardia d’ahir. No ho poden confirmar però varis estudis apunten que era català (com el pà amb tomata, la Moreneta i Messi, per exemple)… A mi no és que m’interessi massa la qüestió, i a més és possible que ho haguéssiu llegit ahir al diari. El que m’encanta és la resposta que dóna Charles J. Merrill, l’entrevistat, a l’última pregunta que li fa Víctor-M.Amela… Més ben dit, m’ha fet riure, i molt. Tant pel que fa a la reacció des de l’Estat Espanyol com des de Catalunya. Veieu, veieu…

¿Qué dicen hoy los historiadores de estas aportaciones suyas?
Constato que la mayoría de los historiadores españoles ¡prefiere que Colón sea genovés antes que catalán! Y, a la vez, muchos catalanes tienen a Colón por genocida y prefieren que no sea catalán (…)

Aprendre a sofrir

El Barça ha guanyat aquell equip conegut com l’etern rival. Un Madrid que, fins allà on puc recordar, sempre que ha vingut al Camp Nou, “se crece”. Un Madrid que, aquest cop, ha jugat increiblement, penso. Molt millor que els últims anys. I això és el que més admiro: el Barça ha sabut patir, ha guanyat sabent sofrir.
Potser la vida, entre d’altres coses, és aprendre a sofrir. Segur que algun pensador com Sartre, Confuci o Guardiola ja ha formulat aquesta teoria amb anterioritat. Jo la subscric aquí i ara. I el Barça, em sembla, n’ha après: ha sofert guanyant, ha guanyat sofrint. I a vegades, a una persona com la que escriu aquest post, això el fascina. A vegades, més que un cinc a zero o un dos a sis. Molt bé, nois: trobo que no és gens fàcil el que vau fer ahir.

Un suec d'orígens bosnis/croats celebra un golàs jugant per un equip català, amb una bandera de Cuba (?) al darrera. Ahir al Camp Nou (foto gentilment cedida pels generosos amics de The Guardian)

Mobiliari urbà

“Yo vine acá como mochilero, a finales de los 80, y no he vuelto hasta ahora. Lo que me gustaba de Barcelona era su desorden, su estilo europeo pero al mismo tiempo latinoamericano, muy latinoamericano. Hoy me sigue gustando, pero eso cambió totalmente. Parece una ciudad demasiado preocupada por la perfección, el mobiliario urbano novísimo y lo que piensen los demás“

Avui fa una setmana, o sigui divendres passat, es va fer un acte al Mirador del CCCB. Es tractava de la retransmissió en directe del programa Séptimo Vicio, de Radio 3, que cada divendres nit fa les delícies dels cinèfils; l’acte s’emmarcava dins del festival L’Alternativa.
Doncs en una entrevista col.lectiva en la qual hi participava també el productor i director de cine Lluís Miñarro, un membre del jurat del festival, mexicà i d’uns 40 i pico anys, va deixar anar aquesta frase/reflexió sobre aquesta ciutat que he posat més amunt i que, sense adonar-me’n, em va deixar pensant una bona estona. Hi ha moments dels últims anys en que m’he sentit molt aprop de les seves paraules. I he pensat molt, molt similar a ell, tot i la impossibilitat que em representa arribar com mochilero a Barcelona a finals dels 80. Hi heu pensat mai?

-

Un exemple recentíssim de nou mobiliari urbà (foto robada sense sentiment de culpa d'alguna web gairebé tant intrascendent com aquesta)

Fer-se gran

T’hi fas de veritat, suposo, quan, en càmera lenta, et veus a tu mateix arribant a casa tornant d’una biblioteca pública de Barcelona amb un compacte de Joan Manuel Serrat a les mans (i, a sobre, sabent que tot aquest procediment prové d’una decisió prèvia).

Nota a peu de pàgina: aquest moment descrit està a punt a punt de succeïr i no serà televisat

Final!

Especialment dedicat a aquesta efemèride que és el 20-N. Aquella data que, tants, en aquell temps, van celebrar “alçant la copa” i que, avui, crec, val la pena recordar.

-

“FINAL!” (Joan Brossa)

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

-20 de novembre de 1975

Totes direccions

-

“Ocurre con las ciudades lo que en los sueños: todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor”
(Italo Calvino, Las Ciudades Invisibles)

Lima

Lima: m’agrades, i prou.

Kindle & la realitat

Kindle (foto robada sense escrúpols de The Guardian)

1- Kindle
Avui surt a la venda, en un país anomenat Espanya, el Kindle, llibre electrònic d’Amazon disposat a revolucionar-ho tot (sembla). Jo no tinc opinions massa formades al respecte, però Sergi Pàmies afirma que “quienes más hablan de esto no son los lectores sino las empresas interesadas en generar negocio” (La Vanguardia, 17/10/09), i Rodrigo Fresán apuntava, en una xerrada fa uns dies a la Casa Amèrica, alguna cosa així com que fins que el llibre electrònic no aconsegueixi la sensació que produeix un llibre dels de tota la vida en el moment en que passes la pàgina, no li farà massa cas a aquest invent.

Nota de les que sortirien a peu de pàgina en un llibre de tota la vida: Volia titular aquesta entrada com a Kindle Sorpresa, imaginant-me que seria super original –ho he de reconèixer- però una ràpida i concisa recerca a Google amb aquestes dues paraules posades de costat dóna molts més resultats que els que mai hagués imaginat en els meus pitjors somnis! La realitat té aquestes coses.

-

2- La realitat
“La realidad es un lugar poco recomendable para visitar, pero es lo único que hay abierto a estas horas”
(Don Simon y Telefunken, en un concert per nens i nenes ahir al CCCB)

Maradona es Dios, Bariloche el paraíso

Vaig fer aquesta foto el dia que Boca, grande Boca, va guanyar la Sudamericana del 2005. Era a Bariloche i al carrer hi havia festassa de la grossa. Entre les multituds va aparèixer aquest personatge cobert per aquesta bandera do-it-yourself. Jo no sé si ell, a dia d’avui i després del patiment de la nació/selecció argentina per classificar-se per al Mundial 2010, opinaria el mateix sobre Maradona. El que si sé és que jo, i no tinc gaires perquès, o si que els tinc, estic content per Argentina, avui.

Fins sempre, Negra! / Sobre setembre, a uns dies vista

1- Fins sempre, Negra! -

Mercedes Sosa, la Voz de América Latina, ha canviat de barri. Fins sempre, Negra! I gràcies per acompanyar-me en el(s) meu(s) viatge(s), els que he fet pel teu continent i els altres -els que toca fer per dins.
Aquest tema, com el seu nom indica, és una cançó per Amèrica, la del sud del sud, que també la sento com a meva.

“Canción para mi América”, per Mercedes Sosa

-

-

2- Sobre setembre, a uns dies vista
Setembre: aquella època de l’any on, en cas que siguis dels que surten al carrer, veus passejar amb total impunitat persones amb samarretes de tires i xancletes hawaianes al costat d’altres que van abrigades com si acabessin de comprar un forfait a Grandvalira, i que a més a més, intueixo, ja dormen amb nòrdica (nota: comentari igualment vàlid per principis d’octubre i dies concrets d’abril i maig)