Furts aquàtics

crumley

Es marceixen els colors
de la natura presa.

Però és en el peix
que sura

que em reconec.

-
(David Caño, poema furtat, a sota aigua i gairebé sense oxigen, de “Res és ara ni això”, Edicions Terrícola – Llibres de l’Afrau)

-
(foto furtada, clandestinament i pels corrents d’un oceà, del web de Chris Crumley)

L’ull i el dit

IMG-20140926-WA0001

“Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos”
(Salvador Allende, en el seu últim discurs al Palacio de la Moneda de Santiago de Xile, durant el cop d’estat de Pinochet)

Potser pot resultar massa èpic (o ens ho pot sonar, al dos mil catorze), però no deixo de creure-hi, en aquesta veu i en aquestes paraules. I no només entonades pel que fa al procès català (on hi encaixen com un guant en una mà oberta, confiada), sinó dedicades a l’inevitable estampa dels canvis socials i pensant, a fondo i de mala gana, en aquells/-es que volen aturar el futur celebrant que no es pugui votar, culpant els dèbils dels problemes que no saben resoldre, obrint la vida a l’especulació o tancant immigrants en centres amb menys garanties que una presó.

Només cal mirar l’ull i el dit, i què ens indiquen (o què hi volem veure): endavant, sempre endavant, en alerta però sense pausa. Els processos socials no s’aturen, ni ho faran.

-

(Collage deliciós aportat, un cop més, per Laura Robles)

Llindars (v.2)

Aitken

Existir en el llindar, a la ratlla de llum que es filtra per sota la porta d’una habitació. Allotjar-se a l’instant de transició entre la realitat oculta i la ficció revelada que acabem vivint, com imatges fugisseres en un dispositiu mòbil, dia rere dia.

*Foto: Doug Aitken (una vegada més, salvant els mobles i els posts d’aquest blog)

*Música: Weekend trial, de Magnus Flagge, el de Cobolt, sembla que ara en solitari

Llindars

IMG_20141007_131618

“Mentre que la frontera està relacionada amb la llei, el llindar remet més aviat a la màgia. Mentre que la frontera és concebuda com una línia que inclou una cosa i n’exclou una altra, el llindar és concebut com un espai intermedi on pot succeïr de tot. Mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació”.

(Erika Fischer-Lichte, Ästhetik des Performativen. Extret, des dels llindars del viure diari, de Dies de Frontera, de Vicenç Pagès Jordà)

Foto: Rajoles de la Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

Avui!

Avui és un d’aquells dies -escassos- en que aquest blog pretén vestir-se d’agenda. Avui, la meva tia, arribada del cor d’Irlanda, presenta el seu nou llibre de poemes anglès-català El blau de la distància”. L’ocasió ho mereix:

Invitació Maria Wallace

-

“(…)
Sentim els seus passos
per casa,
passos que abans no se sentien,
com de puntetes sobre glaç.

El glaç es trencà,
no pas amb paraules
sinó amb l’esclat d’un rifle.”

(Maria Wallace, fragment del poema No van ser paraules, dins El blau de la distància, Col.lecció Josep Pla, Diputació de Girona, 2014)

L’infern

santfeliu

“La violencia, que es inmanente al sistema neoliberal, ya no destruye desde fuera del propio individuo. Lo hace desde dentro y provoca depresión o cáncer (…) En el neoliberalismo desaparece la coerción externa, la explotación ajena. En el neoliberalismo, trabajo significa realización personal u optimización personal. Uno se ve en libertad. Por lo tanto, no llega la alienación, sino el agotamiento. Uno se explota a si mismo, hasta el colapso (…) Nos hemos convertido en verdugos y víctimas de nosotros mismos”

(paraules del filòsof Byung-Chul Han, a Babelia d’El País, nº1165, març de 2014. Article/entrevista completa aquí!)

-

DWYL

Paraules i idees, les d’aquest filòsof, molt en  la línia d’aquest article que vaig trobar a Jacobin Magazine: “IN THE NAME OF LOVE”, de Miya Tokumitsu, sobre el que sembla ser un dels mantres del nostre temps a nivell laboral, la nova consigna del capitalisme… Allò de fer el que ens agrada (DWYL: Do What Your Love) i que condueix, sovint, a la devaluació de les feines, a la dedicació permanent i a la responsabilització del propi treballador de tots els seus problemes laborals. Un trosset de l’article:

“(…) Ironically, DWYL reinforces exploitation even within the so-called lovable professions where off-the-clock, underpaid, or unpaid labor is the new norm: reporters required to do the work of their laid-off photographers, publicists expected to Pin and Tweet on weekends, the 46  percent of the workforce expected to check their work email on sick days. Nothing makes exploitation go down easier than convincing workers that they are doing what they love.”

-

L’infern, potser, som nosaltres. Dit d’una altra manera: ens l’han posat a dins. I un vidre es trenca quan ens n’adonem.