Ser-hi

jordinisip

“(…)
Y yo hablaba de segundos fugaces y del valor que tiene para mí una lágrima, cuando sabemos de sobra que una lágrima no tiene valor más que para quien la derrama y que es un valor relativo, porque he vivido entre capullos que olvidan los pesares en lo que tarda en secar una lágrima.
Ellos hablaban de su futuro económico siempre pensando en los hijos y yo de acompañar hasta su plenitud un instante. Estar ahí cuando las cosas estallan.
Y me imaginé corriendo junto al instante, con la lengua fuera, al menos durante un fragmento mínimo de tiempo, corriendo a la par del instante.
(…)”

(Rodrigo García, fragment d’Aproximación a la idea de desconfianza, dins Cenizas escogidas, Ediciones La Uña Rota, 2009)

(Il.lustració: Jordin Isip)

Fotogènia

“(…)
El peor de los casos es el de los poetas. Su trabajo resulta irremediablemente poco fotogénico. Uno permanece sentado a la mesa o acostado en un sofá, con la vista inmóvil, fija en un punto de la pared o en el techo; de vez en cuando escribe siete versos, de los cuales, después que transcurre un cuarto de hora, va a quitar uno y de nuevo pasa una hora en la que no ocurrirá nada. ¿Qué clase de espectador podría soportar una cosa semejante?
(…)”

(Wislawa Szymborska, discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura del 1996. Traducció del discurs: Krystyna Libura i Arturo Viveros. El discurs complet aquí!)

Fa relativament poc que he arribat a aquest discurs, però té els seus anys -gairebé vint- i els que li queden per davant podrien ser infinits, doncs mentre el món sigui món “todo indica que los poetas tendrán siempre mucho trabajo”. Visca, per tant, la nul.la fotogènia.

Furts aquàtics

crumley

Es marceixen els colors
de la natura presa.

Però és en el peix
que sura

que em reconec.

-
(David Caño, poema furtat, a sota aigua i gairebé sense oxigen, de “Res és ara ni això”, Edicions Terrícola – Llibres de l’Afrau)

-
(foto furtada, clandestinament i pels corrents d’un oceà, del web de Chris Crumley)

L’ull i el dit

IMG-20140926-WA0001

“Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos”
(Salvador Allende, en el seu últim discurs al Palacio de la Moneda de Santiago de Xile, durant el cop d’estat de Pinochet)

Potser pot resultar massa èpic (o ens ho pot sonar, al dos mil catorze), però no deixo de creure-hi, en aquesta veu i en aquestes paraules. I no només entonades pel que fa al procès català (on hi encaixen com un guant en una mà oberta, confiada), sinó dedicades a l’inevitable estampa dels canvis socials i pensant, a fondo i de mala gana, en aquells/-es que volen aturar el futur celebrant que no es pugui votar, culpant els dèbils dels problemes que no saben resoldre, obrint la vida a l’especulació o tancant immigrants en centres amb menys garanties que una presó.

Només cal mirar l’ull i el dit, i què ens indiquen (o què hi volem veure): endavant, sempre endavant, en alerta però sense pausa. Els processos socials no s’aturen, ni ho faran.

-

(Collage deliciós aportat, un cop més, per Laura Robles)

Llindars (v.2)

Aitken

Existir en el llindar, a la ratlla de llum que es filtra per sota la porta d’una habitació. Allotjar-se a l’instant de transició entre la realitat oculta i la ficció revelada que acabem vivint, com imatges fugisseres en un dispositiu mòbil, dia rere dia.

*Foto: Doug Aitken (una vegada més, salvant els mobles i els posts d’aquest blog)

*Música: Weekend trial, de Magnus Flagge, el de Cobolt, sembla que ara en solitari

Llindars

IMG_20141007_131618

“Mentre que la frontera està relacionada amb la llei, el llindar remet més aviat a la màgia. Mentre que la frontera és concebuda com una línia que inclou una cosa i n’exclou una altra, el llindar és concebut com un espai intermedi on pot succeïr de tot. Mentre que la frontera duu a terme una divisió clara, el llindar s’obre com un lloc de possibilitació, de capacitació, de transformació”.

(Erika Fischer-Lichte, Ästhetik des Performativen. Extret, des dels llindars del viure diari, de Dies de Frontera, de Vicenç Pagès Jordà)

Foto: Rajoles de la Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

Avui!

Avui és un d’aquells dies -escassos- en que aquest blog pretén vestir-se d’agenda. Avui, la meva tia, arribada del cor d’Irlanda, presenta el seu nou llibre de poemes anglès-català El blau de la distància”. L’ocasió ho mereix:

Invitació Maria Wallace

-

“(…)
Sentim els seus passos
per casa,
passos que abans no se sentien,
com de puntetes sobre glaç.

El glaç es trencà,
no pas amb paraules
sinó amb l’esclat d’un rifle.”

(Maria Wallace, fragment del poema No van ser paraules, dins El blau de la distància, Col.lecció Josep Pla, Diputació de Girona, 2014)