Trofeu

Avui, dia assenyalat i d’efemèrides -vida de coincidències!-, l’Aina Torres exhibeix el seu trofeu -un tros de llibre- i ens descobreix Dos hiverns i un incendi a La Calders:

Aina

-

“La distància previsa de l’hivern?
Cent trenta quilòmetres de foscor
i el cel que s’escurça quatre mil.límetres
com la llana a la rentadora vella.
(…)”

(Aina Torres, poema Hivern)

-

I aniràs sempre entre la pols

assumiras

Et voilà: un petit extracte, potser extremadament parcial i íntim -però no per això menys visceral-, d’alguns poemes d’Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, Editorial Terrícola, 2014 (a cura de Pau Vadell). Estrofes de lluita i rauxa, veus per protegir-nos. Tan necessàries.

-

“(…)
la desobediència al cor, que ningú se n’amaga,
i a més ve d’antic, i ho sap tothom, que

LA LLIBERTAT AL MEU PAÍS NO ES DEMANA”

(David Caño, poema Assumiràs)

*

“(…)
tan sols aquell reclam de canvi entre les runes
i tot el fang del món per reinventar-nos
(hi ha revolucions que són monosil.làbiques).”

(Mireia Calafell, poema )

*

“(…)
que ja n’hi ha prou
de pertànyer
a la nissaga dels candaus”

(Anna Gual, poema Els fruits)

*

9-N

“What is now proved was once only imagin’d”
(William Blake, The marriage of heaven and hell)

Bàsic per a qualsevol procés social (no només per les votacions d’emancipació nacional): allò que avui és evident -i, afegeixo, és vist com a possible-, una vegada va ser imaginat. O quelcom similar :)

Per canviar-ho tot

“La revolució social no es desenvolupa en línia recta, no és el Grand Soir en què somniaven els revolucionaris ingenus del segle passat, l’esfondrament espectacular del règim capitalista, com a conseqüència d’un acte de força breu i decidit, i la substitució gairebé automàtica del vell ordre de coses per una societat més justa i més humana, sorgida en un tancar i obrir d’ulls, amb tots els atributs d’un mecanisme perfecte i regular.
Per sorprenent que pugui semblar, i malgrat l’experiència decisiva dels últims anys, aquesta concepció ingènua i falsa encara sobreviu als nostres dies en la consciència de nombrosos militants del moviment obrer, la qual cosa els impulsa a rebutjar totes aquelles accions que no comportin, d’una manera immediata, aqueixa “revolució” meravellosa que ha de realitzar la transformació catastròfica i radical de la societat en vint-i-quatre hores. Gairebé no cal dir que els “revolucionaris” d’aquesta categoria consideren amb altívol menyspreu o amb indiferència absoluta problemes com és ara el d’alliberament de les nacionalitats oprimides.
(…)
No veiem, per exemple, en els moments actuals, com tot allò que hi ha de més reaccionari en la política espanyola forma un bloc compacte contra les aspiracions alliberadores de Catalunya?”

-

Andreu Nin deia algunes coses tan interessants -i que sonen, per moments, tan actuals- com aquestes fa ‘quatre’ dies, l’any 1935, abans d’abans d’ahir. També en deia d’altres, com que les lluites d’emancipació nacional cal deslligar-les “del nacionalisme burgès, limitat, patrioter, que tendeix a substituir la lluita de classes per la unitat nacional superior” i de “l’internacionalisme abstracte que, inconscientment, serveix de tapadora a la política d’opressió nacional”. Tot molt didàctic per ajudar a comprendre i posicionar-se davant els processos que vivim. Votarem aquest diumenge, i que la independència que moltes i molts volem ens serveixi per canviar-hot tot.

-

(Text sencer d’Els moviments d’emancipació nacional d’Andreu Nin aquí)

Ser-hi

jordinisip

“(…)
Y yo hablaba de segundos fugaces y del valor que tiene para mí una lágrima, cuando sabemos de sobra que una lágrima no tiene valor más que para quien la derrama y que es un valor relativo, porque he vivido entre capullos que olvidan los pesares en lo que tarda en secar una lágrima.
Ellos hablaban de su futuro económico siempre pensando en los hijos y yo de acompañar hasta su plenitud un instante. Estar ahí cuando las cosas estallan.
Y me imaginé corriendo junto al instante, con la lengua fuera, al menos durante un fragmento mínimo de tiempo, corriendo a la par del instante.
(…)”

(Rodrigo García, fragment d’Aproximación a la idea de desconfianza, dins Cenizas escogidas, Ediciones La Uña Rota, 2009)

(Il.lustració: Jordin Isip)

Fotogènia

“(…)
El peor de los casos es el de los poetas. Su trabajo resulta irremediablemente poco fotogénico. Uno permanece sentado a la mesa o acostado en un sofá, con la vista inmóvil, fija en un punto de la pared o en el techo; de vez en cuando escribe siete versos, de los cuales, después que transcurre un cuarto de hora, va a quitar uno y de nuevo pasa una hora en la que no ocurrirá nada. ¿Qué clase de espectador podría soportar una cosa semejante?
(…)”

(Wislawa Szymborska, discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura del 1996. Traducció del discurs: Krystyna Libura i Arturo Viveros. El discurs complet aquí!)

Fa relativament poc que he arribat a aquest discurs, però té els seus anys -gairebé vint- i els que li queden per davant podrien ser infinits, doncs mentre el món sigui món “todo indica que los poetas tendrán siempre mucho trabajo”. Visca, per tant, la nul.la fotogènia.

Furts aquàtics

crumley

Es marceixen els colors
de la natura presa.

Però és en el peix
que sura

que em reconec.

-
(David Caño, poema furtat, a sota aigua i gairebé sense oxigen, de “Res és ara ni això”, Edicions Terrícola – Llibres de l’Afrau)

-
(foto furtada, clandestinament i pels corrents d’un oceà, del web de Chris Crumley)

L’ull i el dit

IMG-20140926-WA0001

“Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen… ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos”
(Salvador Allende, en el seu últim discurs al Palacio de la Moneda de Santiago de Xile, durant el cop d’estat de Pinochet)

Potser pot resultar massa èpic (o ens ho pot sonar, al dos mil catorze), però no deixo de creure-hi, en aquesta veu i en aquestes paraules. I no només entonades pel que fa al procès català (on hi encaixen com un guant en una mà oberta, confiada), sinó dedicades a l’inevitable estampa dels canvis socials i pensant, a fondo i de mala gana, en aquells/-es que volen aturar el futur celebrant que no es pugui votar, culpant els dèbils dels problemes que no saben resoldre, obrint la vida a l’especulació o tancant immigrants en centres amb menys garanties que una presó.

Només cal mirar l’ull i el dit, i què ens indiquen (o què hi volem veure): endavant, sempre endavant, en alerta però sense pausa. Els processos socials no s’aturen, ni ho faran.

-

(Collage deliciós aportat, un cop més, per Laura Robles)