L’infern

santfeliu

“La violencia, que es inmanente al sistema neoliberal, ya no destruye desde fuera del propio individuo. Lo hace desde dentro y provoca depresión o cáncer (…) En el neoliberalismo desaparece la coerción externa, la explotación ajena. En el neoliberalismo, trabajo significa realización personal u optimización personal. Uno se ve en libertad. Por lo tanto, no llega la alienación, sino el agotamiento. Uno se explota a si mismo, hasta el colapso (…) Nos hemos convertido en verdugos y víctimas de nosotros mismos”

(paraules del filòsof Byung-Chul Han, a Babelia d’El País, nº1165, març de 2014. Article/entrevista completa aquí!)

-

DWYL

Paraules i idees, les d’aquest filòsof, molt en  la línia d’aquest article que vaig trobar a Jacobin Magazine: “IN THE NAME OF LOVE”, de Miya Tokumitsu, sobre el que sembla ser un dels mantres del nostre temps a nivell laboral, la nova consigna del capitalisme… Allò de fer el que ens agrada (DWYL: Do What Your Love) i que condueix, sovint, a la devaluació de les feines, a la dedicació permanent i a la responsabilització del propi treballador de tots els seus problemes laborals. Un trosset de l’article:

“(…) Ironically, DWYL reinforces exploitation even within the so-called lovable professions where off-the-clock, underpaid, or unpaid labor is the new norm: reporters required to do the work of their laid-off photographers, publicists expected to Pin and Tweet on weekends, the 46  percent of the workforce expected to check their work email on sick days. Nothing makes exploitation go down easier than convincing workers that they are doing what they love.”

-

L’infern, potser, som nosaltres. Dit d’una altra manera: ens l’han posat a dins. I un vidre es trenca quan ens n’adonem.

Escena

No hi ha ocells ni rastre de versos,
però és com si el cant d’uns estornells
s’enredés amb la fressa
tendra de les fulles i el vent
un vespre de qualsevol segle,

com si un error fos reparat.

-

-

Vacances

Les vacances, aquella vella conquesta de les classes obreres occidentals, aquella treva fugaç que ens hipoteca les esperances, l’himne immortal de Holiday in Cambodia o un poema, com aquest, que ens retorna a dies blaus i -suposadament- més serens…

-

DSC_1962

A sobre: Michel Houellebecq, poema Un verano en Deuil-La-Barre, dins Poesía (Anagrama, 2012)

A sota: Laura Robles, retrat de l’escriptor francès (2012??? Peut-être…)

 

michael

 

 

L’oblit

templeton

en la otra orilla de la noche
el amor es posible

-llévame-

llévame entre las dulces sustancias
que mueren cada día en tu memoria

-

Il.lustració: Ed Templeton
Poema: Alejandra Pizarnik, poema El olvido, del poemari Los trabajos y las noches (1965)

(Potser no caldria ni dir-ho, però per no oblidar-ho: aquest post només és possible gràcies al geni de dos dels habituals del prime time d’aquest blog els últims temps… reverències, si us plau)

Nostàlgia de l’infinit

Les vacances de totes les èpoques personals cohabiten en un punt geogràfic del cervell, un paisatge inabarcable d’enyor i de possibilitat. No se sap del cert -i es diria que ningú ho demostrarà-: podria ser que fos només en aquestes coordenades del mapa mental, un cop travessats els relleus del viure diari, on es pugués arribar a experimentar la nostàlgia de la totalitat, la fiblada de la matèria atemporal. Hi ha qui diu haver-la sentit, prop d’un far.

-

Fangar

-

Foto de dalt: Puig, Vacances pagades (per la pròpia butxaca). Punta del Fangar, Deltebre, 2014. Fotografia fàcil amb telèfon mòbil + Filtre Valencia d’Instagram. 500×500 px.

Quadre de baix (recentment descobert per aquest blog -posteriorment a la realització de la foto-, i que l’autor d’aquestes línies insípides relaciona obsessivament amb la foto): Giorgio de Chirico, La nostàlgia de l’infinit, 1913. Oli sobre tela. 135×64,8 cm.

-

Chirico

Terra

-

“Terra de preguntes sotmeses, de preguntes incompletes…”. Terra, un nou mini projecte documental de Damià Puig (recordem-lo ara i aquí en el seu Referents#1 i el seu Referents#2), en aquest cas en defensa de la terra i sobre l’acció de l’Assamblea No a la Mat del mes de juny a Fellines, a la comarca del Pla de l’Estany.

Música i lletra: Sílvia Tomàs
Realització i imatge: Damià Puig
Producció: L’Autogestionària
S’hi adhereix a última hora (com gairebé sempre) i intentant no fer fressa: Estem Deconstruint

-

La bogeria

¿Por qué le llaman “Loco”?
Porque algunas respuestas que elijo para resolver determinadas situaciones no coinciden con las que se eligen habitualmente.

Resposta inimitable -un cop més, perquè això no té fi- d’El Loco, Marcelo Bielsa, entrenador que sempre he admirat, a la primera roda de premsa que ha fet com a entrenador de l’Olympique de Marsella. Una mica en la línia d’El mito de la enfermedad mental de Thomas Szasz… Diguéssim que una altra manera de veure -o viure- la bogeria. La pròpia, la dels altres i la de tothom.

-

(Pregunta i resposta extretes de l’article Bienvenu Monsieur Bielsa, d’Ignacio Benedetti a Perarnau Magazine)