Nàufrags del vertigen

-

Heu vist aquell cel des del port?

Ja no hi és.

-

Nàufrags del vertigen de fer-se gran

que hauran vist un dia un cel

i el voldran explicar,

ara que ja no hi és.

-

-

-

-

-

-

8,6 Graus (ficció)

Començo a veure-hi borrós. Els ulls conten poc. Les cames em tremolen. Sento punxades al coll i a la cara. Les dents mosseguen els llavis inferiors gairebé sense que me n’adoni. Les ungles dels peus s’arrapen allà on poden; els dits es recargolen. Els de les mans, fa estona que els he perdut la pista. Noto espasmes. Els ulls ja no conten.

Estic perdent la consciència, el saber qui sòc, on sóc, com em dic. Quin dia serà. Què és això que està passant? Què m’està passant?

Un terratrèmol de 8’6 graus a l’escala de Richter, el gran diluvi, una descàrrega elèctrica, la foguera d’un solstici. No ho sé.

-

Toc, toc.

-

Toc, toc, toc.

La porta.

-

Què voldrà?, dic jo per dins.

Necessito entrar, diu ell cridant.

-

Merda. Trec els dits d’allà on els tenia. Començo a recordar qui sóc, on sóc, com em dic.

Ara t’obro, dic jo cridant, també.

Em vesteixo ràpidament.

-

Hores més tard, mentre faig l’amor amb ell i faig veure que tremolo i que perdo la consciència i que em fa sentir punxades al coll i que oh, si, ah, més…, penso: no hi ha res com acariciar-te tu mateixa l’òrgan erèctil situat a l’angle anterior de la vulva. El clítoris, nena.

-

-

-

Miscel.lània d’una tarda gris d’hivern

1. HAITÍ

-

“Haití es el país más pobre del hemisferio occidental. Allí hay más lavapiés que lustrabotas: niños que lavan los pies de clientes descalzos, que no tienen zapatos para lustrar. Los haitianos viven, en promedio, poco más de treinta años. De cada diez haitianos, nueve no saben leer ni escribir. Para el consumo interno, se cultivan las ásperas laderas de las montañas. Para la exportación, los valles fértiles: las mejores tierras se dedican aI café, al azúcar, al cacao y otros productos que requiere el mercado norteamericano. Nadie juega al béisbol en Haití, pero Haití es el principal productor mundial de pelotas de béisbol. No faltan en el país talleres donde los niños trabajan por un dólar diario armando cassettes y piezas electrónicas. Son, por supuesto, productos de exportación; y, por supuesto, también se exportan las ganancias, una vez deducida la parte que corresponde a los administradores del terror. El menor asomo de protesta implica, en Haití, la prisión o la muerte. Por increíble que parezca, los salarios de los trabajadores haitianos han perdido, entre 1971 y 1975, una cuarta parte de su bajísimo valor real. Significativamente, en ese período entró al país un nuevo flujo de capital estadounidense (…) El país nació en ruinas y no se recuperó jamás: hoy es el más pobre de América Latina”

(Eduardo Galeano a “Las Venas Abiertas de América Latina”, edició de 1978)

-

-

-

2. EL CÓNSUL DE SODOMA

-

Només per la polèmica que ha aixecat. Només perquè diuen que és dolenta. Només perquè era -és- un dels poetes que més llegeixo, i admiro (porto amb mi, com aquell que fuma i sempre porta foc, la imatge d’aquell “beso igual que un largo túnel”). Sobretot per això últim, la vull anar a veure i després dir què tal.

-

“Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
———y este beso igual que un largo túnel”

(Jaime Gil de Biedma, poema Idilio en el café)

-

-

-

3. ALEIX PLADEMUNT, FOTÒGRAF

-

Fa unes fotos que em solen captivar. Fa anys que el conec. I fa varis mesos que li vaig al darrera amb la intenció –fallida, pel moment- de fer-li una entrevista/reportatge per posar aquí. Ara mateix el tenim recorrent l’Argentina de dalt a baix per treure’n suc gràfic i alimentar amb experiències el seu esperit viatger, però quan torni no el deixo escapar. Mentrestant, podeu visitar la seva pàgina o anar a veure “Dubailand”, la seva part corresponent dins el Fotopres que trobareu al Caixafòrum fins el 21 de febrer.

-

www.aleixplademunt.com

-

-

-

4. UN QUE SE N’HA ANAT: DANIEL BENSAID

-

El problema actual es que estamos en el inicio de una larga reconstrucción, pero, al mismo tiempo, en una carrera contra el reloj, más que nunca, pues vivimos una crisis de destrucción no solamente social, sino también ecológica. Para mí, hay sólo una alternativa: oponer a la competencia y a la lógica de todos contra todos una lógica del bien común, de los servicios públicos y de la solidaridad. Podemos llamar a eso socialismo, comunismo o democracia autogestionaria. Es necesario intentarlo. Si no intentamos cambiar el mundo, nos aplastará”

(Daniel Bensaid a una entrevista del diari brasileny Carta Maior, extret de Corriente Alterna)

-

-

-

Ple Hivern

Aquell hivern va gebrar.

Gelar, nevar.

Les rosades de matinada

m’esgarrifaven i,

sense abric,

la intempèrie esdevingué

una forma de viure.

-

———-(No vas lluitar)

-

I sentia més la fred

i estimava menys la nit

i trobava a faltar el sol

i solia pensar que me’n sortiria,

i que hi hauria vida,

més enllà,

d’aquell hivern.

-

Aquell hivern és aquest.

-

———-(No has lluitat.

———–No ho he entès)

-

Però, saps què:

la vida es construeix.

-

En aquestes latituds,

les estacions canvien…

I si, vindran altres hiverns,

però aquest, el passarem.

-

-

-

-

-

-

-

-

Vistalegre & Fer-se gran (segon round)

1. Vistalegre

-

Vull acabar l’any amb una alegria, amb una satisfacció que porta per nom Vistalegre i que arriba des de Sant Feliu de Guíxols. Acostumo a ser gran fan de tot el què toca, composa i produeix Santi García, però aquesta vegada la cosa ha superat les anteriors amb escreix. I això que, espero que per poc temps, Vistalegre només tenen uns pocs temes i para de comptar al seu Myspace…

… Uns temes que, permeteu-me’ls etiquetar, els veig completament atemporals: contenen el bo i millor del punkrock més melòdic dels vuitanta, noranta i dels dosmils fins a dia d’avui. Però no d’aquell tant accelerat i amb stagediving pel mig, sinó d’un igual d’enèrgic però més de mitjos temps i amb melodies tirant a dolces que em guanyen a la primera. Si dir a quins altres grups et recorden els grups que escoltes servís d’alguna cosa (per mi és un elogi), puc dir que sento reminiscències de Samiam de l’època del “Clumsy”, dels Foo Fighters més viscerals i, com no, de No More Lies, l’anterior banda de dos dels tres membres de Vistalegre. L’altre membre que queda, en Marc Clos, és per a mi un tot-terreny musical que aporta els seus coneixements i habilitats, que són moltes i molt variades, al resultat final i, si no m’equivoco, també és qui posa la veu principal a “I trusted you”.

La guinda al pastís que són aquests 4 temes propis al seu Myspace la posa Jesus d’Ouro, versió de La Mandra, grup dels noranta a Sant Feliu –ja mític- que només ens va deixar la seva maqueta, en cassette és clar, “Tu rompió mi corasón”, i que Vistalegre executa a unes quantes revolucions més per minut.

Un debut impecable, nanus. Només una objecció: necessito més temes!

-

www.myspace.com/vistalegre

-

-

2- Fer-se gran (segon round)

Estar a punt de canviar d’any i de dècada i comprovar empíricament –exemple: mirant el document d’identitat- que ja en portes varis, d’anys, i vas acumulant-ne vàries, de dècades, tot i que la dels setanta només la coneguis perquè et diuen que, cap a finals, ja hi eres. Això, que bon any nou, i bona nova dècada!

-

Last Christmas (el tant per cent mainstream de cada Nadal)

Hi ha vàries coses a la vida que, n’estic convençut, no es poden evitar (ni volguent): trepitjar merdes de gos, pagar el lloguer del teu pis de l’ú al cinc de cada mes, cridar d’alegria quan Pedrito marca al minut 89 en una final intercontinental, queixar-te per sistema dels mitjons radioactius que la teva parella deixa sobre el teu llit immaculat, viure intesament alguna part mainstream del Nadal…

… Aquesta part del Nadal és, per uns, menjar com si no hi hagués demà; d’altres fan cagar el tió esperant que els porti allò que no pot portar; també hi ha qui, religiosament, va any rere any a esperar els Reis, ni que sigui per tornar a casa amb uns caramels a la butxaca. Jo tinc la meva: cada desembre, per aquestes dates i tal com em mana la pròpia tradició, em poso a escoltar Last Christmas de Wham! com un adolescent dels primers vuitanta. Ho reconec: per festes, aquest tema me pone.

-

Sobre salvar els somnis

-

“Tu verdadero deber es salvar tu sueño”

(A. Modigliani)

-

Guspires

“Que totes les guspires omplin la nit” (Joan Vinyoli)

Suspires,

llegeixes uns versos.

O no els llegeixes.

Els vius

i dius que t’omplen.

-

Com les guspires la nit.

I les flames el buit.

I el caliu la sorra

on farem el foc.

-

Fem-lo.

La resta serà silenci.

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

-

Amaicha del Valle

-

La il.lustració d’aquí dalt és de la meva amiga Munay, que trobo que fa uns dibuixos esplèndids. Penso que representa com ningú el ritme pausat i càlid de la vida, la força de la terra, el silenci permanent que es respira -que jo vaig respirar- a Amaicha del Valle i voltants. El text que hi ha aquí sota és meu, de fa uns anys, quan rondava per allà baix, per  la província de Tucumán. Al nord d’Argentina però gairebé al sud del sud. Va por vos, Munay, y por Canela.

-

Según Gustavo Bravo Figueroa, en Amaicha “todo es silencio y transparencia”, todo “está impregnado de una esencia misteriosa”, de una atracción indescriptible en palabras del diccionario castellano pero palpable y de qué forma en el idioma de las profundidades humanas. Haciendo honor a uno de sus significados en quechua, que es el de reunirse o juntarse, os aseguro que este pedazo de sur del mundo te engancha de tal forma que es uno de esos rincones en que colgarías las botas, te afeitarías la barba al uno o al dos, y plantarías semillas que dejarías crecer y crecer aquí y allá. Y con toda sinceridad, no sé porque lo cuento en condicional y no en presente de indicativo, porque al escribir estas últimas líneas allí estaba y no podía irme. En Amaicha se respira una energía, en cantidad y en calidad, en esencia y en existencia, en la aridez de los días y en las noches cristalinas de inagotables estrellas, que a uno le deja completamente fascinado.

Un lugar llamado Oreja de Perro

-

Acabo de llegir, i de gaudir, Un lugar llamado Oreja de Perro (Editorial Anagrama, 2008), de l’escriptor peruà Iván Thays… Un conegut periodista de Lima arriba a un poblet de la sierra molt proper a Ayacucho amb l’objectiu de cobrir la visita d’Alejandro Toledo, president del Perú en aquells moments, i de relatar en forma de crònica periodística la tasca de la Comisión de la Verdad. El poble es diu Oreja de Perro i estem al 2005. Durant el viatge cap a aquesta zona andina, el periodista s’assabenta que la seva dona l’ha abandonat, que quan torni a Lima res serà igual, o això pensa… Arriba a Oreja de Perro i topa amb la realitat: diarrea, mal d’altura (soroche), falta d’aire, vida ensopida, alcoholisme, precarietat, escassetat.

Ja fa uns vint anys del conflicte armat entre la guerrilla de Sendero Luminoso, l’exèrcit i els paramilitars que va portar el Perú a una situació extrema; ara és el moment de fer net esbrinant què va passar en aquells anys tèrbols i dotant simbòlicament a Oreja de Perro d’unes ajudes econòmiques i socials amb les quals el govern millorarà, en teoria, la seva imatge. Aquest context propicia un moviment inusual al poble: és ple de periodistes, estudiants d’antropologia, policíes, soldats i membres de la Comisión de la Verdad, la majoria vinguts de la capital, esperant la visita del president, que sembla no arribar.

Investigació sobre tortures, violacions, assasinats, fosses comunes, el passat que sempre torna i no se n’acaba d’anar mai, la mort sobtada i prematura d’un fill, els fracassos de parella i la ruptura matrimonial, les relacions ocasionals sorgides gairebé del no-res i que acaben deixant empremta, les dificultats comunicatives i relacionals entre algú que vé d’una metròpoli com Lima amb indígenes que encara tenen la por al cos després de tants anys de la fi del conflicte, les coses que es diuen i que les que no es diuen… Sobre les coses que es diuen i s’han de dir: us puc dir que tot això i més ho tenim a Un lugar llamado Oreja de Perro.

Heus ací el responsable d'aquesta novel.la

Penso que aquest llibre s’emmarca dins d’un corrent de joves escriptors peruans (vull dir: d’entre 30 i 45 anys) que tracten, dues dècades després i amb la distància a vegades tan necessària que el temps otorga, el tema de la violència política als anys 80 al seu país. Ricardo Alarcón amb “Radio Ciudad Perdida” (el vaig trobar fora de sèrie) i Santiago Roncagliolo amb “Abril Rojo” (me’l vull cruspir en un futur proper) en són altres exemples. I segur que n’hi ha de molts altres que no conec i naden també en aquesta direcció.

També penso que tant el llibre com la ressenya que en fa el blog literari El Boomeran valen la pena.

M’ha agradat molt: tot i la càrrega emocional i sovint política l’he trobat lleuger, amb un estil sobri i concís, sense barroquismes, amb subtileses, directe al gra però deixant el suficient espai -sobretot físic, amb frases més aviat curtes, poquíssimes cursives i una festa contínua de punts i aparts- per a la pròpia inventiva i suposició del lector que, finalment, s’acaba confirmant (o no).

-

Per anar acabant, unes frases per a la història de la fulla de coca:

“Detrás de él había un sticker en una vitrina que parece de Coca-Cola pero en realidad dice Coma-Coca, usando el mismo logo y los colores rojo y blanco de la bebida.

Más abajo se lee: ‘¿Falto de energía? Coma Coca. Una hoja comida, una hoja menos para la droga’.

Y en la otra línea, en letras apenas ilegibles: ‘Hacia el 2006 por la despenalización de nuestra hoja sagrada’”

-

I per últim, aquest anàlisi que fa el protagonista sobre la situació política…

“Cuando se hicieron públicos los informes preliminares de la Comisión pude leer que, en realidad, se culpaba a los terroristas de Sendero Luminoso y el MRTA del mayor porcentaje de crímenes.

Acusaban a los terroristas de una cifra alta de crímenes, una cifra inaudita para quienes estábamos convencidos de que la responsabilidad iba a ser, por lo menos, compartida al cincuenta por ciento con el ejército”

-

Tremendo.