Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

–

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.