Tagged: laura robles

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Anuncis

Minúsculs dubtes de foscor

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

(Gabriel Ferrater, poema A mig matí, pàgina 54 d’A Nuces Pueris, Editorial Empúries, Barcelona, 1987)

Foto d’istiu feta per la Laura Robles, al Carrer de l’Església, rere les vies, a Montgat (el filtre València, posat amb certa malaptesa, és obra de les brillants ments -dit amb només una miqueta d’ironia- que sargeixen aquest blog)

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Contra el caire del temps

Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.

(Montserrat Abelló, pàgina 55 de Dins l’esfera del temps, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, 1998)

Foto (troballa, embruix): Laura Robles, parada de metro Sant Andreu a última hora d’un dilluns d’estridències, Sant Andreu de Palomar, 2017

Mentre les fulles giravolten

img-20161002-wa0011

Montgat, estiu de 2016. Foto: Laura Robles

Ara que, com cada temporada, els dies de sud claudiquen i l’estiu s’ha esmunyit (gairebé) del tot: memòria de teulades, terrats, antenes, roba estesa. I aquest blau que, tenaç, continua inventant-nos.

*

Música per a una tardor, “mentre les fulles giravolten”: Lynch topant involuntàriament amb Rilke i, aquest, sense saber-ho, filtrat pel vagareig inquiet de Vinyoli:

(Im)perfeccions

laura

“(…)
aquesta absoluta imperfecció
que ens salva de la vida eterna.”

(últims versos del poema No fa, de Màrius Sampere, dins de Ningú més i l’ombra, Edicions Proa, Barcelona, 2013)

Se sent Perfect Day, d’un tal Lou Reed, així de fondu, com en una llunyania familiar, i la il·lustració porta el segell, el copyright i la perfecta conjuntivitis de la Laura Robles.

Vacances

Les vacances, aquella vella conquesta de les classes obreres occidentals, aquella treva fugaç que ens hipoteca les esperances, l’himne immortal de Holiday in Cambodia o un poema, com aquest, que ens retorna a dies blaus i -suposadament- més serens…

DSC_1962

A sobre: Michel Houellebecq, poema Un verano en Deuil-La-Barre, dins Poesía (Anagrama, 2012)

A sota: Laura Robles, retrat de l’escriptor francès (2012??? Peut-être…)

 

michael