Tagged: let teatre

No és insalvable, l’abisme

Hopelessness, de Let Teatre (Foto: Ana Pérez)

"en la otra orilla de la noche
 el amor es posible"
 (Alejandra Pizarnik)
-

En la sordidesa d’un cau nocturn, amarat d’alcohol i de desànim, una solitud n’atrau una altra: dos éssers arran de l’abisme cerquen -ni tan sols ho saben- l’altre, un altre, qualsevol altre. Una última fe que els aferri a la vida, encara que el contacte humà vingui a ser una mena de quimera, quan ja res no val per a res.

El desesper deu ser un primer pas per a la comunicació. Qui mai no ha estat desesperat, potser no ha viscut, i si no s’ha degustat el fracàs -com qui pren cervesa rere cervesa en un acte de contracció de l’esperit-, difícilment podrà posar-se al lloc de l’altre, d’un altre.

Així, a l’empara del licor i dels acords i arpegis d’una guitarra elèctrica que acompanya els gestos, en Danny i la Roberta, traslladats del text a la carn per fins a sis actors diferents, teixeixen la cronologia precipitada d’una relació d’acostament i distanciament en què un jo actual saluda una pell ancestral, nafrada, de la qual no se n’acaba de poder desprendre i on es destapen els límits del llenguatge, la cuirassa de l’edat -que el temps rovella i perfora-, la follia de tenir (fills que no es desitgen, malestar) i de no tenir (rumb, clemència).

I, mentrestant, la dansa, hipnòtica i fugissera, del flirteig i l’orgasme entre desconeguts que es coneixen enmig d’urgències vitals. La violència, que per molt que es vulgui ocultar, sol trobar la manera d’expressar-se, d’emergir (“A veces empiezo a chillar, sabes? Sin motivo. Mi madre se piensa que estoy loca. Puede que tenga razón. Quizás tendría que haberme pegado un tiro en la cabeza a los treinta”). El descans de la ment i la redempció, com una promesa albirada. La culpa, la culpa, la culpa. I el perdó, cap a l’altre i cap a un mateix.

Entre llums de neó, taules de bar i sofàs de cases atrotinades, en aquesta obra gairebé tot és al text, però tot va més enllà del text, a la rebotiga de les coses i dels cossos: al món ocult i pervers dels desitjos, de les frustracions i dels plans de futur impregnats -sense antídot- dels desastres individuals i familiars del passat, dels forats que fan els temps pretèrits en l’ànima, als baixos fons de cada vida.

Com a colofó: un tu a tu amb les qüestions de l’existència, amagades sota la carcassa de dos personatges mundans, de feblesa i fortalesa admirables, que s’enfonsen i reviscolen en la nocturnitat més sòrdida i en el després, dins una tendresa innocent, a l’endemà de tot. Si a l’altra riba de la nit l’amor és possible, potser és que és salvable, l’abisme.

*

La peça Hopelessness, adaptació de l’obra Danny and the deep blue sea (de John Patrick Shanley), va ser representada durant tres tardes de finals de maig de l’any dos mil disset a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, per la companyia Let Teatre, amb la direcció d’Ana Pérez i l’acompanyament musical, minuciós, de Valentín Wallace.

Anuncis

Ahir, demà

Amb precisió, no va ser ahir, ni serà demà, però -amb el lapse indefinit de temps en què és instal·lat i viu permanentment aquest blog, un forat negre en la quotidianitat- es pot dir que en fa poc, d’una cosa, i també serà ben aviat que se n’esdevindrà una altra: la primera, amb un esbalaïment de dimensions fondes, encara, per haver assistit a una nit majúscula, la cloenda de la Setmana de la Poesia al vell palau -espoliat durant unes hores de maig per la paraula viva-, condensada i rememorada aquí i ara en un parell d’estrofes de Billy Collins (la ment que, per altra banda, va ser capaç de crear allò de “I think of the icy winds / that will soon be knifing through my jacket”, versos que la memòria no pot extraviar) com a evidència:

Fent tard aquest matí d’entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l’un al costat de l’altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s’aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

(Billy Collins, poema No time, del llibre Nine Horses, 2002. Traducció de Jaume Subirana. L’original, en un lloc com aquest. És clar que també caldria recordar els versos de subversió, cantelluts, de Maria Sevilla, o els d’Ana Luísa Amaral i Gioconda Belli, però això succeirà en un altre lapse d’espai i de temps / El vídeo pertany a la instal·lació Nautilus, “una escultura sonora autònoma i alhora un instrument, que funciona gràcies a una sèrie de randomitzadors que li permeten interpretar una partitura generativa a temps real” del gran Xavi Lloses, una meravella d’invenció que va conduir la vetllada amb esplendor, subtilesa lumínica i rampells aquàtics).

I la segona cosa, un avís per a simpatizants de l’experimentació teatral i possibles compradors d’entrades: la (bona) gent de LET TEATRE tornarà a fer de les seves, aquesta vegada a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, durant tres vesprades seguides de la setmana entrant, i amb l’obra Danny and the Deep Blue Sea, de John Patrick Shanley, com a croada, adaptada per a l’ocasió com a Hopelessness. Ens hi trobem? Informació general i tiquets, aquí (el cartell, obra de Laura Robles):

Tres mujeres, de Sylvia Plath

Que la utilitat d’aquest blog com a agenda és nul·la, és de domini públic, i fa certa gràcia (tirant curt). Però no desisteix, en ocasions, de fer-ho, de creure’s apte per a difusió d’activitats (com si, en un acte heroic, però fallit, es pogués posar en la pell d’un compte qualsevol de Twitter): avui, en una data tan assenyalada -i contravenint les indicacions que demanen no organitzar altres actes en una jornada com aquesta per no restar ni protagonisme ni assistència a la manifestació anual, tan necessària, del Dia de la Dona Treballadora-, la bona gent de LET TEATRE ha muntat, al pati de somni de Casa Usher, la lectura dramatitzada de Tres Mujeres, de Sylvia Plath (peça dirigida per Gemma Amorós). Si hi ha algú a l’altra banda d’aquest blog, i l’agenda serveix d’agenda (quina quimera)… trobem-nos-hi, que valdrà la pena.

Res que expliqui res

Foto: Ana Pérez

Se suposa que la gran majoria de situacions a què ens enfrontem -els éssers del regne animal a qui comunament se’ns anomena humans-, almenys mentre som vius, tenen un origen i un desenllaç, una espurna que en dóna el tret de sortida i una mena d’expiració que els deixa vistos per a sentència. No comptarem, aquí, amb els meandres d’incertesa, amb tot el que se’ns estanca i es perpetua, per desídia o inoperància: només en aquelles situacions que comencen i acaben. Com un sopar de gala entre amics. Però, i si per una força especial, inconeguda, ens veiem empesos a romandre en un lloc d’intimidació -emmanillats per les convencions-  en un dol absurd, suspès en el temps i privat de moviment vers l’exterior?

A força de rebobinar, de coreografies que engabien i alliberen a parts iguals, de distincions de classe social i llinatge, de girs i diàlegs que transiten des de la raó vers les vísceres (el que es diu i -com en les millors ocasions- el que no és dit), la setmana passada, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramanet, un grup d’actrius i actors va edificar la casa de Nada explica nada, una adaptació d’El àngel exterminador de Buñuel. Pianos, canelobres, criades, gerros, impediments, brindis buits, carència. Un contínuum d’enginy i desesperació.

I aquesta força inconeguda, que és viva i rau dins nostre, dins de cada psique, i tots la nutrim i la sostenim, sense saber-ho, i no passa res, perquè no hi ha res que ens expliqui res, perquè -potser- tot té a veure amb tot.

*

En referència, deferència i reverència a l’obra de LET Teatre, un poema immens d’Ángel González (només caldria canviar lector per espectador, libro per obra i llorar per emocionarse, i ja ho tindríem):

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

(Ángel González, poema La verdad de la mentira, del llibre Nada grave)

*

> Let Teatre
> Fotos: Ana Pérez