Tagged: twin peaks

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Oh, Yeats!

YEATS

Vesprada indòmita, de versos de Yeats traïts al català, d’aviadors irlandesos i mestria recitadora i escènica d’en Pedrals, avui -oh!, ho tornat a fer, aquest blog, ha tornat a intentar disfressar-se d’agenda, horror!-, allà, a les terres salvatges de l’Horiginal.

*

I, acte seguit i ja que hi som, una breu evocació. Situem-nos: Twin Peaks, capítol dinovè, segona temporada, 1990. En Pete Martell, després de destapar -una batalla- l’ampolla de xampany, proposa un brindis i recita els versos d’A Drinking Song de Yeats a la Catherine Martell, la seva dona, mentre sopen a la llum d’una espelma i amb la servitud -imposada i postissa- de Jocelyn Packard fent de cambrera… Un must de poema, un clàssic del vi i de l’amor sensorial:

Wine comes in at the mouth
And love comes in at the eye;
That’s all we shall know for truth
Before we grow old and die.
I lift the glass to my mouth,
I look at you, and I sigh.

 

petemartell

(“It’s Yeats. He’s a poet”)

 

Population 51.201

“Location sometimes becomes a character”, diu el bo d’en Hawk en aquest teaser que, en temps d’imminència i xarxes socials, es deu haver escampat amb el mateix vigor amb què transita l’aigua de les llegendàries Snoqualmie Falls (ho desconec). Jo, pel que fa al poder del paisatge, substituiria sense cap remordiment el sometimes per un almost always 🙂