Tagged: twin peaks

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Anuncis

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Oh, Yeats!

YEATS

Vesprada indòmita, de versos de Yeats traïts al català, d’aviadors irlandesos i mestria recitadora i escènica d’en Pedrals, avui -oh!, ho tornat a fer, aquest blog, ha tornat a intentar disfressar-se d’agenda, horror!-, allà, a les terres salvatges de l’Horiginal.

*

I, acte seguit i ja que hi som, una breu evocació. Situem-nos: Twin Peaks, capítol dinovè, segona temporada, 1990. En Pete Martell, després de destapar -una batalla- l’ampolla de xampany, proposa un brindis i recita els versos d’A Drinking Song de Yeats a la Catherine Martell, la seva dona, mentre sopen a la llum d’una espelma i amb la servitud -imposada i postissa- de Jocelyn Packard fent de cambrera… Un must de poema, un clàssic del vi i de l’amor sensorial:

Wine comes in at the mouth
And love comes in at the eye;
That’s all we shall know for truth
Before we grow old and die.
I lift the glass to my mouth,
I look at you, and I sigh.

 

petemartell

(“It’s Yeats. He’s a poet”)

 

Population 51.201

“Location sometimes becomes a character”, diu el bo d’en Hawk en aquest teaser que, en temps d’imminència i xarxes socials, es deu haver escampat amb el mateix vigor amb què transita l’aigua de les llegendàries Snoqualmie Falls (ho desconec). Jo, pel que fa al poder del paisatge, substituiria sense cap remordiment el sometimes per un almost always 🙂