Tagged: santa coloma de gramenet

Ahir, demà

Amb precisió, no va ser ahir, ni serà demà, però -amb el lapse indefinit de temps en què és instal·lat i viu permanentment aquest blog, un forat negre en la quotidianitat- es pot dir que en fa poc, d’una cosa, i també serà ben aviat que se n’esdevindrà una altra: la primera, amb un esbalaïment de dimensions fondes, encara, per haver assistit a una nit majúscula, la cloenda de la Setmana de la Poesia al vell palau -espoliat durant unes hores de maig per la paraula viva-, condensada i rememorada aquí i ara en un parell d’estrofes de Billy Collins (la ment que, per altra banda, va ser capaç de crear allò de “I think of the icy winds / that will soon be knifing through my jacket”, versos que la memòria no pot extraviar) com a evidència:

Fent tard aquest matí d’entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l’un al costat de l’altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s’aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

(Billy Collins, poema No time, del llibre Nine Horses, 2002. Traducció de Jaume Subirana. L’original, en un lloc com aquest. És clar que també caldria recordar els versos de subversió, cantelluts, de Maria Sevilla, o els d’Ana Luísa Amaral i Gioconda Belli, però això succeirà en un altre lapse d’espai i de temps / El vídeo pertany a la instal·lació Nautilus, “una escultura sonora autònoma i alhora un instrument, que funciona gràcies a una sèrie de randomitzadors que li permeten interpretar una partitura generativa a temps real” del gran Xavi Lloses, una meravella d’invenció que va conduir la vetllada amb esplendor, subtilesa lumínica i rampells aquàtics).

I la segona cosa, un avís per a simpatizants de l’experimentació teatral i possibles compradors d’entrades: la (bona) gent de LET TEATRE tornarà a fer de les seves, aquesta vegada a La Colmena de Santa Coloma de Gramenet, durant tres vesprades seguides de la setmana entrant, i amb l’obra Danny and the Deep Blue Sea, de John Patrick Shanley, com a croada, adaptada per a l’ocasió com a Hopelessness. Ens hi trobem? Informació general i tiquets, aquí (el cartell, obra de Laura Robles):

Anuncis

Res que expliqui res

Foto: Ana Pérez

Se suposa que la gran majoria de situacions a què ens enfrontem -els éssers del regne animal a qui comunament se’ns anomena humans-, almenys mentre som vius, tenen un origen i un desenllaç, una espurna que en dóna el tret de sortida i una mena d’expiració que els deixa vistos per a sentència. No comptarem, aquí, amb els meandres d’incertesa, amb tot el que se’ns estanca i es perpetua, per desídia o inoperància: només en aquelles situacions que comencen i acaben. Com un sopar de gala entre amics. Però, i si per una força especial, inconeguda, ens veiem empesos a romandre en un lloc d’intimidació -emmanillats per les convencions-  en un dol absurd, suspès en el temps i privat de moviment vers l’exterior?

A força de rebobinar, de coreografies que engabien i alliberen a parts iguals, de distincions de classe social i llinatge, de girs i diàlegs que transiten des de la raó vers les vísceres (el que es diu i -com en les millors ocasions- el que no és dit), la setmana passada, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramanet, un grup d’actrius i actors va edificar la casa de Nada explica nada, una adaptació d’El àngel exterminador de Buñuel. Pianos, canelobres, criades, gerros, impediments, brindis buits, carència. Un contínuum d’enginy i desesperació.

I aquesta força inconeguda, que és viva i rau dins nostre, dins de cada psique, i tots la nutrim i la sostenim, sense saber-ho, i no passa res, perquè no hi ha res que ens expliqui res, perquè -potser- tot té a veure amb tot.

*

En referència, deferència i reverència a l’obra de LET Teatre, un poema immens d’Ángel González (només caldria canviar lector per espectador, libro per obra i llorar per emocionarse, i ja ho tindríem):

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

(Ángel González, poema La verdad de la mentira, del llibre Nada grave)

*

> Let Teatre
> Fotos: Ana Pérez

 

Power People!

Powerpeople

> Power People, Teatre La Colmena, Santa Coloma de Gramenet. Diumenge 21 de desembre a les 18h i a les 20h (dues sessions)

Diguéssim que hi tinc interessos molt poc ocults, en aquesta prometedora peça curta de teatre i dansa basada en textos de Rodrigo García, dirigida per Ana Pérez i representada per -redoble de tambors- Laura Robles, entre altres personatges 😉

Llarga i poderosa vida a Santako / Gramenet de Besòs!

Sobre la ceguesa

Notes sobre la ceguesa: primer, el tràiler/teaser d’aquest futur documental que entusiasma, Notes on blindness, presentat al Pitching Fòrum del Docs Barcelona buscant finançament (que en trobi, per favor, tot el que calgui, i que sigui ràpid).

També: aquesta obra que promet, (In)visibles, del Grup de Laboratori Teatral de Santa Coloma de Gramenet, el proper cap de setmana al Teatre Sagarra, basada en la novel.la Ensayo sobre la ceguera de José Saramago. “Las palabras son así, disimulan mucho, se van juntando unas con otras, parece como si no supieran adónde quieren ir, y de pronto, por culpa de dos o tres o cuatro que salen de repente, simples en sí mismas, y ya tenemos ahí la conmoción ascendiendo irresistiblemente a la superficie de la piel y de los ojos.”

IMG-20140605-WA0001