Tagged: Perú!

Un lugar llamado Oreja de Perro

Acabo de llegir, i de gaudir, Un lugar llamado Oreja de Perro (Editorial Anagrama, 2008), de l’escriptor peruà Iván Thays… Un conegut periodista de Lima arriba a un poblet de la sierra molt proper a Ayacucho amb l’objectiu de cobrir la visita d’Alejandro Toledo, president del Perú en aquells moments, i de relatar en forma de crònica periodística la tasca de la Comisión de la Verdad. El poble es diu Oreja de Perro i estem al 2005. Durant el viatge cap a aquesta zona andina, el periodista s’assabenta que la seva dona l’ha abandonat, que quan torni a Lima res serà igual, o això pensa… Arriba a Oreja de Perro i topa amb la realitat: diarrea, mal d’altura (soroche), falta d’aire, vida ensopida, alcoholisme, precarietat, escassetat.

Ja fa uns vint anys del conflicte armat entre la guerrilla de Sendero Luminoso, l’exèrcit i els paramilitars que va portar el Perú a una situació extrema; ara és el moment de fer net esbrinant què va passar en aquells anys tèrbols i dotant simbòlicament a Oreja de Perro d’unes ajudes econòmiques i socials amb les quals el govern millorarà, en teoria, la seva imatge. Aquest context propicia un moviment inusual al poble: és ple de periodistes, estudiants d’antropologia, policíes, soldats i membres de la Comisión de la Verdad, la majoria vinguts de la capital, esperant la visita del president, que sembla no arribar.

Investigació sobre tortures, violacions, assasinats, fosses comunes, el passat que sempre torna i no se n’acaba d’anar mai, la mort sobtada i prematura d’un fill, els fracassos de parella i la ruptura matrimonial, les relacions ocasionals sorgides gairebé del no-res i que acaben deixant empremta, les dificultats comunicatives i relacionals entre algú que vé d’una metròpoli com Lima amb indígenes que encara tenen la por al cos després de tants anys de la fi del conflicte, les coses que es diuen i que les que no es diuen… Sobre les coses que es diuen i s’han de dir: us puc dir que tot això i més ho tenim a Un lugar llamado Oreja de Perro.

Heus ací el responsable d'aquesta novel.la

Penso que aquest llibre s’emmarca dins d’un corrent de joves escriptors peruans (vull dir: d’entre 30 i 45 anys) que tracten, dues dècades després i amb la distància a vegades tan necessària que el temps otorga, el tema de la violència política als anys 80 al seu país. Ricardo Alarcón amb “Radio Ciudad Perdida” (el vaig trobar fora de sèrie) i Santiago Roncagliolo amb “Abril Rojo” (me’l vull cruspir en un futur proper) en són altres exemples. I segur que n’hi ha de molts altres que no conec i naden també en aquesta direcció.

També penso que tant el llibre com la ressenya que en fa el blog literari El Boomeran valen la pena.

M’ha agradat molt: tot i la càrrega emocional i sovint política l’he trobat lleuger, amb un estil sobri i concís, sense barroquismes, amb subtileses, directe al gra però deixant el suficient espai -sobretot físic, amb frases més aviat curtes, poquíssimes cursives i una festa contínua de punts i aparts- per a la pròpia inventiva i suposició del lector que, finalment, s’acaba confirmant (o no).

Per anar acabant, unes frases per a la història de la fulla de coca:

“Detrás de él había un sticker en una vitrina que parece de Coca-Cola pero en realidad dice Coma-Coca, usando el mismo logo y los colores rojo y blanco de la bebida.

Más abajo se lee: ‘¿Falto de energía? Coma Coca. Una hoja comida, una hoja menos para la droga’.

Y en la otra línea, en letras apenas ilegibles: ‘Hacia el 2006 por la despenalización de nuestra hoja sagrada’”

I per últim, aquest anàlisi que fa el protagonista sobre la situació política…

“Cuando se hicieron públicos los informes preliminares de la Comisión pude leer que, en realidad, se culpaba a los terroristas de Sendero Luminoso y el MRTA del mayor porcentaje de crímenes.

Acusaban a los terroristas de una cifra alta de crímenes, una cifra inaudita para quienes estábamos convencidos de que la responsabilidad iba a ser, por lo menos, compartida al cincuenta por ciento con el ejército”

Tremendo.

Juanito

Jo també!
Foto: Elm Puig

Sóc a Barranco, un barri dels d’antany, allà on la ciutat deixa pas a l’oceà, damunt un dels tamborets d’un bar d’autor que sento cosmopolita però no venut.

Cosmopolita perquè, en l’angle de noranta graus que queda a la meva dreta, escolto la confluència del so dels vidres de gots plens de cervesa peruana en topar els uns contra els altres i un rum-rum permanent a diferents volums i en vàries llengües: castellà de Perú, castellà d’Espanya, anglès d’on sigui, i em sembla que també alemany d’Alemanya. Sense oblidar el meu diàleg interior en català, del de Girona, que en aquests moments jo també aporto a l’amalgama lingüística que tinc davant, en una metròpoli on majoritàriament no se sent altre llengua que la de Cervantes, això si, ben tunejada i adaptada al seu context amb accent propi, expressions autòctones i inconfusibles maneres d’estructurar la parla. L’angle que em queda a l’altre costat ara no el veig. Crec que l’escena no és massa diferent, l’acabo de creuar fa res.

Venut, no crec que ho sigui, perquè tot i atraure tota mena de personatges vinguts de diferents punts del globus, de barriades remotes de Lima i fins i tot d’orígens i posicions antagòniques, almenys en aparença, el Juanito és ell mateix, no li cal ser un altre bar ni tan sols tenir un cartellet que l’identifiqui. O posar preus d’altres països. O pintar les parets de blanc i comprar taules negres. O fer sushi. O el que t’imaginis que pot passar en altres bars d’altres ciutats cosmopolites que hagis pogut conèixer, que no seran poques, suposo. Algú haurà pensat Barcelona? Aquest local, en canvi, manté les essències del que un dia va ser, una antiga peña diuen que d’esquerres on se sentia proper el batec de sintonies afroperuanes, els debats de la intel.lectualitat d’una o vàries èpoques i la inspiració de la institució del folclor nacional, Chabuca Granda. Avui, en gran part com ahir, la cadència vital la posen les tertúlies improvitzades a les seves taules i cadires de fusta corcada, el Pisco i les chelas, que com corren!, el soroll que fa el Jamón del Norte en ser tallat per un ganivet dels de veritat. Les seves estanteries s’enfilen per les les parets, fent honor al seu nom original de bodega-bar: rotllos de paper higiènic, ampolletes d’Inca-Kola, paquetets de galetes dolces i maní salat, el que alguns coneixem com a cacauets. Serveixi això com a exemple/inventari dels abarrotes que les habiten. Una foto de San Sebastián-España reposa sola al costat dels articles en venda, com aniria a parar aquí em pregunto.

Juanito on action!

Foto per: Explorando Perú (Flickr)

Algunes de les parets són parets plenes de cartells, de cartells plens d’activitats per fer o anar: concerts de cumbia peruana, cursos de pintura plàstica, tallers d’escriptura creativa, obres de teatre underground. I un etcètera llarg. El resultat? Una mena de Loquo sui generis que informa a una parròquia intergeneracional plagada, em comenten, de la plana major de la bohemia limeña des de temps remots, els anys 30 del segle passat, fins a dia d’avui, fins el segon exacte en que jo escric o en que tu ho llegeixes, que no és el mateix. César Gutiérrez, autor de Bombardero, el llibre que he comprat fa escasses hores i que pel que es veu està revolucionant la literatura peruana actual, corre per aquí. No li faré firmar, no. També sento a dir que hi ha un músic reconegudíssim al Perú, en Madueño, i una presentadora jove però ja mítica de TV. Altres, tot i no presents, com Joaquín Sabina, ja saben el gust que tenen les delicioses olives negres de mida bèstia bullides i marinades amb un què-sé-jo (tan) especial, o com les gasten els sangúches de jamón del nord del país, d’aquest país, potser a mig camí entre el pernil dolç i el salat de les contrades catalanes, tot barrejat amb ceba i ají, que no puc deixar d’engolir a cada visita que faig al Juanito. “Uno, por favor”, no resisteixo a la temptació, un dels motius pels que he vingut, de fet.

Cent-vuitanta graus més a l’esquerra, en girar-me des de la meva posició inicial, diviso una cara coneguda. De fa pocs dies, vull dir. Ens sonriem com si fos de tota la vida. Se m’apropa. Em diu, al cap d’una estona de loquacitat compartida, que el Juanito és considerat, després de la Bodeguita del Medio de L’Havana, el millor bar del món. “Es cierto, catalán”. Jo no ho dubto, amigo. És més, no he estat mai a Cuba, per la qual cosa el Juanito li pren el lloc a la bodeguita i es col.loca a dalt de tot, en pole position. Amb franquesa, no m’atreviria a dir el millor, em resulta agosarat. Em quedo amb un simple m’encanta, i no vull dir-ho de cap altra manera. Que Déu n’hi do l’atmosfera que respiro aquí… m’embriaga d’oxigen, i històries, només penetrar-la.

Juanito on action part two
Foto per: Ramtyns (Flickr)

M’oblidava de l’altre costat, darrere meu, la barra, on els germans Casusol, fills del fundador -que per cert encara viu i s’acosta a la centena-, serveixen i tracten la clientela amb coneixement, habilitat i actitud. Si en coneixes a un, els coneixes a tots. Almenys és la sensació que tinc. “Cómo le va, amigazo?”, he sentit només posar un peu a dins del local. Era per a mi, i venia d’un d’ells.

Una botella de Rosé de nom Antaño que veig patint en una lleixa sembla indicar-me l’adjectiu que podria posar a aquest bar, en cas que fos necessari i sense que això el fes menys vàlid per a la vida moderna. Però com que no ho és, de necessari, el millor adjectiu que se m’acudeix, igual que el millor verb, el millor subjecte, el millor predicat i, en definitiva, la millor frase, és el de dir-se Juanito, el de ser com és, el de ser qui és… “Tenga, sus cinco soles de vuelto”. Gràcies, i llarga vida!

Lima, gener de 2009.

Bar Juanito. El trobaràs, si vols, a Avenida Grau 274, Barranco, Lima, Perú.