Tagged: marina garcés

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂

La dimensió del xantatge

IMG829

“La indústria turística de Barcelona és un cas clar de capitalisme extractivista. I un dels factors que millor l’identifiquen és la dimensió del xantatge. Ens han fet creure que més enllà del turisme no hi ha res. El Pla Paral.lel, com la resta de la projectes urbanístics de la ciutat vinculats a la indústria turística, té efectes perniciosos (…) Aterrar en un determinat indret, localitzar els recursos naturals més valuosos i explotar-los intensament. No per repartir-los entre els ciutadans autòctons i afavorir el desenvolupament, sinó per vendre’ls al millor preu al mercat internacional. Barcelona fa el mateix, la diferència està en què els recursos naturals som nosaltres, la nostra memòria col.lectiva i el nostre patrimoni. Estem davant d’explotacions que posen en primer terme una sèrie de beneficis a curt termini per sobre dels seus danys. És el que es coneix com riquesa empobridora“.

(entrevista a Marina Garcés sobre el model Barcelona i el Pla Paral.lel, al ZonaSec, El diari del Poble-Sec, nº127, juliol de 2014)

Quatre articles

Als que he arribat fa poc i que si no cito i reuneixo aquí, em trenco. Capitalisme entre els llençols, suposada vida al carrer, un jugador clau per comprendre un joc col.lectiu i la generació de l’acaparament.

1. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

2. Tópicos del siglo XXI: los españoles vivimos mucho en la calle (de Víctor Lenore, a Playground):
“Muchos hemos crecido cohibidos en el uso del espacio público. Basta acercarse a los parques de Legazpi para ver la diferencia de actitud entre los españoles y los migrantes latinos (a ver si algo se nos pega). La mayoría nos limitamos a pasear deprisa y leer el periódico los días de sol. Ellos organizan comidas colectivas, campeonatos de fútbol de doce equipos y hasta toman prestada la furgoneta de mensajería con la que trabajan durante la semana para calzarle dos altavoces y pinchar vallenato o reguetón a todo trapo”

.

3. An ode to Sergio Busquets (a Washed Up):
“(…) his movement is so intelligent that it’s not too surprising so many miss the brilliance of his contribution. My wife — as keen an observer of the game as there ever was — likes to say that when you watch the game, you don’t see Busquets; but when you watch Busquets, you can see the whole game

.

4. La Generació T ens ha arruïnat (al bloc Des del fiord):
“A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans (…)”

Oju!