Tagged: josep palau i fabre

Peix-que-es-mossega-la-cua

En quin moment d’ell cal cercar-lo?
El seu gest és el símbol del moviment perpetu.
De tots, jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà
—-el cap.

(Josep Palau i Fabre, poema Peix-que-es-mossega-la-cua, 30 de maig del 1949)

Fotografia: Sara Almgren (sí, a l’última època, una de cada tres o quatre fotos d’aquesta temptativa de blog és propietat d’aquesta fotògrafa sueca, però és clar, què vols i què pots fer-hi, si et collen així, fondo, aquestes imatges)

*

Com a epíleg, The Album Leaf, amb Between waves: banda sonora de paciències insondables, música per a qualsevol estiu de la vida, de camí a alguna costa, de capbussó entre els peixos, tot ullant amb delit els fons marins, tot delectant-se amb aquell moment en què el cap devorarà el cap.

In my end is my beggining

foster

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més. 
La tinta m’empastifa els dits, les venes… 
–He deixat al paper tota la sang. 

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure 
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit, 
la tempesta en la sang sinó en la sang, 
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre? 
¿On podré dir la mort, sinó en la meva mort, 
morint-me? 
La resta són paraules… 
Res no sabré ja escriure de millor. 
Massa a prop de la vida visc. 
Els mots se’m moren a dins 
i jo visc en les coses. 

(Josep Palau i Fabre, poema Comiat, de Poemes de l’alquimista)

Fotografia agafada de matinada, “en el més alt i més fosc de la nit” i sense fer fressa, del blog The Departing Landscape, de Steven D. Foster (dins de la sèrie dedicada a Triadic Memories, composicions de Morton Feldman).

*

Alerta!, que aquest blog no s’acomiada de res de ni de ningú, de moment. Només que, davant de l’evidència -la gran poesia, la fotografia de l’enigma, el turisme interior- hi fa genuflexions.