Tagged: emila medková

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂

Com per primer cop

medkova

Ven, es de noche, recorramos el pantano
y el ocaso de los reyes
ven, es de noche, todos los reyes han muerto
recorramos como por vez primera el pantano:
el cielo se retuerce en los ojos de la sierpe
y es como si amaneciera para siempre
y nuestros ojos no pudieran cerrarse
sólo ver y volver a ver el pantano
cuando amanece en los ojos de la sierpe.

(Lepoldo María Panero, poema El pantano, del llibre Orfebre, Visor Libros, 1994)

Foto: Emila MedkováExplosions, 1959