Tagged: emila medková

Un cert fibló

Emila Medková (pura admiració, la que es professa i se sent d’una hora lluny en aquestes contrades), Dvojnik Pokus, 1949

Com per rutina atzarosa: recull atemporal -que arriba en forma de retalls interessats, fets amb serra i a cara tapada- d’alguns articles que han rondat pels volts d’aquest blog els últims temps. No cal cercar-hi immediatesa, perquè no s’hi trobarà, però sí -potser- una certa fondària, un cert fibló que punxa la pell i s’hi instal·la, tot seguit:

1. Paterson y Catherine (de Joan Todó, a Ctxt):
“Tal vez podríamos definir a la gran mayoría de escritores en catalán (y también a los de otros idiomas, seguramente, pero me ceñiré a lo que conozco) como un Paterson que desea convertirse en Catherine Tramell, que incluso alguna vez en su vida habrá vislumbrado que ese sueño pudiera hacerse realidad. Pero que, en general, lleva esa afición de una forma relativamente discreta durante su vida cotidiana: lo sabe su familia, lo saben sus amigos, tendrán una noción más o menos vaga de ello sus compañeros de trabajo, lo ignorará la población en general. Tal vez haya llegado a publicar un libro, o dos, tal vez muchos, y muy posiblemente su nombre les suene a los otros aficionados (esto es, los otros escritores, así como a algunos de esos pocos cientos de letraheridos, para ser más exactos letraheridas, que hay por ahí).”

*

2. La carn fa pessigolles (de Marina Porras, a La Llança):
“I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”.

*

3. Reivindicant Thoreau contra la ‘fast philosphy’ (de Marta Tafalla, a l’Ara):
“Estudiava els boscos de la seva regió, sabia cultivar un hort, i també sabia observar els seus congèneres. Va crear una filosofia arrelada a la terra, nodrida d’humus, pluja i petjades d’animals fugissers. No li van caldre focs d’artifici per cridar l’atenció; n’hi havia prou amb la seva claredat mental i una escriptura senzilla per oferir un missatge poderós: la reconciliació de l’espiritualitat amb la corporalitat, dels plaers intel·lectuals amb els plaers dels sentits.”

*

4. Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total (de Joan Burdeus, a Núvol):
“Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.”

Queda dit (i retallat). Com també va quedar dit, fragmentat en un espai i en un moment vital, l’afecte, el fibló d’en Jeremy Enigk per Sant Feliu de Guíxols (on va enregistrar Ok Bear, l’any 2009). Un Jeremy Enigk conegut també per haver parit i posat veu a discos de solemnitat i veneració, com Diary o How it feels to be something on, amb Sunny Day Real Estate, fa un parell de dècades, abans d’abans d’ahir:

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂

Com per primer cop

medkova

Ven, es de noche, recorramos el pantano
y el ocaso de los reyes
ven, es de noche, todos los reyes han muerto
recorramos como por vez primera el pantano:
el cielo se retuerce en los ojos de la sierpe
y es como si amaneciera para siempre
y nuestros ojos no pudieran cerrarse
sólo ver y volver a ver el pantano
cuando amanece en los ojos de la sierpe.

(Lepoldo María Panero, poema El pantano, del llibre Orfebre, Visor Libros, 1994)

Foto: Emila MedkováExplosions, 1959