> facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com

–

“Un poema ha de tenir, en el seu esquelet, quan el llegeixes, una certa musicalitat, com aigua de riu, aquella sonoritat que t’atrapa. Els sons i la trajectòria del poema han de reflectir les emocions o les experiències que, amb ell, es volen compartir”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Em sento vinculada al món de la pintura des de fa molts anys i vaig tenir un període en què llegia biografies de pintors per elaborar poemes. En tinc molts d’aquella etapa. Per a mi, la manera com presentes un poema en una pàgina –com un bloc, escapçat, llarg en vertical o en horitzontal, amb molts espais…—, és una mena d’aproximació a la pintura, a la bellesa, i un poema, com un quadre, et pot interpel·lar”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“El món familiar és un recurs creatiu, encara que si t’ho penses bé, és possible crear un poema gairebé del no-res, et pots inspirar amb qualsevol estímul… Tornant als pares, la relació amb el meu pare va ser intensa i això, evidentment, em va marcar”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Trobo que la meva poesia pot tenir, a vegades, aquell punt d’intersecció entre la mirada material al món i la recerca o acceptació d’un més enllà, d’un nivell superior aliè a la realitat més immediata… Tot i que m’agraden totes dues aproximacions a l’existència, ara em tira més tot allò relacionat amb els enigmes i amb la possibilitat d’un món ideal. Per què, si no, què ens queda?”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Algunes vegades comptades pots sentir una felicitat interior, un moment de pau, un instant on saps que hi ha quelcom més enllà de la matèria i del caràcter físic de les coses. Això sol passar en solitud, sobretot en la natura, amb aquella sensació de plenitud que t’envolta, com si aquell fos un moment sagrat. Sol passar molt poc, però aquesta situació és veritablement única, un privilegi”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Es tracta d’ensenyar-ho però de forma mig amagada, que el lector vegi que hi és però sense que tu ho ensenyis del tot… No cal dir-ho absolutament tot, perquè això seria com un insult a la intel·ligència i a les habilitats interpretatives i intuitives del lector. Sovint, quan menys hi diguis, millor: el lector en sap com tu, o probablement més i tot”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Sovint, algú et diu una frase i la guardes perquè t’ha arribat. Altres cops, llegeixes unes deu o vint pàgines d’un llibre i, tot d’una, és com si en sobresortís alguna frase. O estàs sentint gent que parla i, de cop, és com si alguna d’aquelles paraules t’interpelés, s’adrecés a tu. Així neixen i es construeixen molts poemes, al voltant d’una frase que m’ha aparegut i m’agradava. Torno a la idea que, dins nostre, hi ha alguna força, més elevada que nosaltres, un mena d’esperit que ens impulsa i ens dirigeix, tot i que no en sapiguem el perquè…”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Hi ha poemes que escriuria diferent, si els tornés a escriure. Però n’hi ha d’altres que els veig tal com són, acabats: són en sí mateixos una sola entitat, aquella unitat petita que conté un instant, una guspira de bellesa, i no voldria retocar-los perquè se sustenten així, tal com van ser creats”

–

Gràcies, Maria, per aquest devessall de versos “que se sustenten així, tal com van ser creats”! Esperem rellegir-te aviat, amb nous poemes publicats!

–

(descàrrega d’aquesta segona part de Referents en PDF)

 

Ja ho advertia Wislawa Szymborska: a diferència dels pintors, el treball dels poetes “resulta irremediablemente poco fotogénico. Uno permanece sentado a la mesa o acostado en un sofá, con la vista inmóvil, fija en un punto de la pared o en el techo; de vez en cuando escribe siete versos, de los cuales, después que transcurre un cuarto de hora, va a quitar uno y de nuevo pasa una hora en la que no ocurrirá nada”. Des que tinc record –i aquest record ve pels motius explicats al tercer apartat d’aquesta introducció–, la Maria Wallace sempre ha viscut entre la pintura i la poesia, rimant entre colors i, sobretot, per la dedicació incondicional durant les últimes dues dècades, esbossant versos sobre el llenç blanc que és escriure. Sí, una activitat poc fotogènica, aquesta del fet poètic, però profunda i ineludible per qui en sent la fiblada; ineludible com “una fulla d’afaitar / que talla fins a l’ànima” i amb la profunditat de les segones ombres o dels blaus de les distància que traspuen els seus llibres.

*

Si exceptuem els llibres col·lectius del grup d’escriptura creativa que dirigeix a Tallaght (Dublín), de moment en són dos, els llibres de poemes. La segona ombra (Edicions de l’Albí, 2010) i El blau de la distància (Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona, 2014), publicats en edició bilingüe anglès-català i forjats en la topada, però també en l’entesa, de les seves dues identitats, la catalana, que l’acompanya des del naixement, i la irlandesa, d’adopció (en serien tres, si comptem que va passar l’adolescència a Xile, fugint amb la família de les dures condicions de la postguerra espanyola). D’aquest conflicte i confluència d’origens, sovint, tant ella com la crítica n’ha anomenat fricció. Xavier C. Ribot, un dels principals valedors de la seva obra i epiloguista dels seus llibres, així ho sosté: “una escriptora irlandesa en llengua anglesa (…) que fa una escriptura transversal”, una mena de “reelaboracio vital passada pel sedàs de l’autora” com si es tractés de “dibuixos esbossats amb el seu personal traç d’atzabeja sobre el paper en blanc”.

Això ens retorna a l’univers pictòric: se’ns planta, damunt del llenç, una poètica cristal·lina, no invasiva, amb unes dualitats gairebé indefugibles en tota la seva obra i uns versos que avancen “com de puntetes sobre glaç” i se’ns apropen sigil·losament, tot i l’embrollada existència de l’altre. Una poesia de passat i de paisatges irlandesos, però també mediterranis, sempre a mig camí d’allò que va ser i d’allò que podia haver estat, si les diferents superfícies de la realitat tinguessin la capacitat de fondre’s. I una obra originalment pensada i escrita en llengua anglesa per una poeta que, en principi, es tradueix –es traeix?— a si mateixa, encara que més tard veiem que no, que el que fa és crear una nova obra, revisitant allò que va néixer, amb la seva ploma, en un altre moment, en un altre idioma. Dit això, l’origen dels versos, concebuts en anglès i amb la senzillesa i economia de vocabulari i de gramàtica que sembla permetre aquesta llengua, provoca que sigui precisament en anglès que els poemes arriben al seu màxim esclat rítmic i de significat.

*

Encetem, per fi, un nou capítol de Referents, el cinquè lliurament d’aquesta col·lecció de monogràfics consagrats a les creacions de persones que habiten a prop meu –en termes afectius i d’amistat, no geogràfics, i en aquesta ocasió, per primer cop, de parentiu— i que sento referencials (la resta, els podeu trobar al lateral). Cal dir-ho ara: la Maria Wallace, o Maria Teresa Mir Ros, o Tresa (com més reduït, més familiar i pròxim, el terme), és la meva tia. I, sent conscient del perill de l’ensabonada colossal de què parlàvem en el Referents d’en Damià Puig quan et toca avaluar o simplement dissertar sobre algú que t’és pròxim i t’ha marcat, em venia molt de gust aquest especial sobre la meva tia poeta (i no poetessa, com es diu en aquest altre article de Núvol, però entrar ara en disquisicions lèxiques serien figues d’un altre paner). Ara i aquí, “like the deepest, final note / of a cello”, una mostra de poemes seus que he pretès relacionar amb algunes de les seves respostes a l’entrevista/conversa que vam tenir una tarda d’estiu. Let’s go!

 > facebook.com/tallaghtsoundings2 > mtmir [at] yahoo.com

—

“La poesia ve a ser com fer un pas cap a l’infinit, cap a allò desconegut, cap al misteri i tot allò que no sabem… Endinsar-nos més enllà del que som, o del que potser som, o del que potser podríem ser. Crec que tothom que té inquietuds artístiques i d’expressió, té necessitat de buscar, d’anar més endins, per arribar a qui veritablement som, al perquè de les coses encara que aquest perquè no el podrem saber, probablement”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Ningú pot ser 100% apolític, però la poesia és quelcom més subtil, interior, i no faig servir l’escriptura com a plataforma des d’on llançar consignes polítiques. En el meu cas, en ocasions m’agrada deixar constància, donar veu i una segona oportunitat a persones o personatges que queden oblidats o marginats per la història”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“En ocasions, creiem que tenim una resposta, però em pregunto si la resposta que tenim és una resposta final o, com a mínim, adient. Tot circula al voltant de l’enigma que som i del fet que encara no hem entès el perquè de la nostra existència… En el nostre dia a dia vivim sota una capa molt espessa de boirina, i la poesia ens pot ajudar a foradar aquesta capa, a travessar la foscor per assolir un estadi més clar”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Tantes vegades penso en com passar al paper tot allò que tinc al cap, i això espanta. Ve a ser com una mena de part, i un tant per cent molt elevat de dones pareixen amb molt dolor. Un poema podria ser ben bé com tenir un fill”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Al principi d’escriure, vaig intentar endisar-me tot el que vaig poder en els orígens, les supersticions i l’entrellat de la cultura celta, per poder sentir que pertanyia a un poble, el poble que m’acollia. Això em va inspirar molt”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“El fet de tenir integrades i conviure amb dues identitats —la irlandesa i la catalana— produeix fricció. És una divisió que voldria reconciliar, però que gairebé amb tota certesa mai ho aconseguiré totalment. És en aquest lloc de lluita on creo, on neixen idees i paraules que demanen veure la llum, on apareixen les guspires de la inspiració”

–

                       * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“És exactament això. Per escriure poesia que pugui commoure, precisament cal allunyar-se d’un mateix. Sinó, pots caure massa fàcilment en el sentimentalisme i en no poder arribar als altres. Tothom n’ha sentit de dolor, i per això resulta tan important parlar del dolor sense necessitat d’emprar aquesta paraula”

–

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

–

“Hi ha d’haver una mena d’immersió del lector dins dels versos, que se senti interpel·lat per les imatges, no que els entengui a la perfecció. En el fons, és igual què en treu, de la lectura del poema, mentre en tregui alguna cosa. Perquè no pots esperar que n’extregui el mateix, la intenció que tu hi vas posar quan el vas escriure”

–

–

(la continuació, ben aviat…)

–

(descàrrega d’aquesta primera part en PDF, per a una lectura relaxada)