Tagged: cafè central

Desvetllament

Emila Medková, Ruce, 1962

“La poesía no es un espejo, es un desvelamiento. En ella nos hacemos a nosotros mismos. No buscamos reconocernos en ella, sino conocernos. Ponemos ante el espejo nuestra persona, somos en él los confidentes de nuestra propia vida y recogemos la presencia de un extraño que nos borra y nos suplanta desde su mentira, con más verdad que la nuestra”

(Francisco Brines, als Cuadernos de Estudio y Cultura, núm. 32, de les VIII Jornades Poètiques de l’ACEC, 2009)

*

Rebentem, estem aquí, a l’abisme,
despullats, com si fóssim
nostres.

(Guillem Gavaldà, poema Rapinya, que desvetlla i suscita i desvela i revela -i etcètera-, i que podem trobar a Fam Bruta, I Premi Francesc Garriga, La Breu / Adia Edicions / Cafè Central, 2016)

Anuncis

Perdurable

“Las nubes le dijeron sus nombres en la calma de un atardecer de verano. Pero cuando le preguntó a las nubes del anochecer, “¿Habéis visto a Mary y a Priscilla?”, no le respondieron. Mudas y ariscas, las nubes le dieron su espalda gris y se dejaron llevar hasta Sturgis, donde un granjero le acababa de disparar a un caballo enfermo”

Aquesta meravella fugaç és obra d’en Charles Simic (a The world doesn’t end, del 1990). La traducció va a càrrec de Nieves García Prados, i Valparaíso Ediciones, els culpables de l’antologia poètica de Simic que reverbera pels corriols del (meu) dia a dia. Avui, una d’aquelles ocasions fora de sèrie en què aquest blog pretén disfressar-se d’agenda (quin disbarat, quina presa de pèl), una editorial diferent presenta un altre llibre del mestre de disfresses, traduït per Marta Pera a una altra llengua. Més meravelles per a la col·lecció. I, arribats a aquest punt, ja es pot dir que allò de fugaç no venia a ser del tot cert: era només un adjectiu-disfressa. Un cop treta la màscara, la poesia encara és viva, i perdura.

simic