Tagged: bel olid

Falsa normalitat, lliçons indefinides

Imatge extreta del web argentí Revista Anfibia

Davant la incapacitat -repetida- de poder endreçar, a l’interior de les pròpies golfes, tantes dades i impulsos -conjunturals, estructurals- sobre els contextos polítics actuals: les persones hem de continuar visquent, la rutina com a bàlsam, perillós a voltes -per la facilitat d’oblit i de normalització-, però bàlsam, en definitiva. En un context de presos polítics (l’adjectiu, darrere el substantiu, i tenint en compte que n’hi ha molts més, com els d’Altsasu o, aviat, els de La Insurgencia) i de repressió a molts i diferents nivells, un seguit de retalls d’articles i entrevistes, un poti-poti d’aquí i d’allà, que no representen absolutament res més que una mena de temptativa d’endreça personal, caòtica però terapèutica:

1. Catalunya com a laboratori polític (de Santiago López Petit, a Crític):
“Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament? Per uns moments, la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc., va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar els feixistes infiltrats amb exquisida violència.”

*

2. La puerta estaba abierta (de Daniel Berbabé, a La Marea):
“Y resulta que hoy, en España, en 2017, nos está pasando algo muy parecido. Cuando todos creíamos estar a salvo rodeados de tiendas de tecnología inalámbrica, festivales de música étnica y coworkings pet-friendly aparecen banderas de San Andrés, águilas de San Juan y unos cuantos yugos y flechas, como si ese universo narrativo de posguerra hubiera escapado de su repetición histórica para colarse por un agujero de gusano hasta nuestro presente. Una paradoja temporal capaz de dejar muda a toda la ironía de la posmodernidad y sin palabras a la parodia y el descreimiento.”

*

3. A casa i lliures (de Bel Olid, a Nació Digital):
“No, l’Espanya en què he crescut no ha sigut mai un paradís dels drets civils, de la llibertat de premsa, del respecte a la pluralitat d’opinions. Però, sense sentir-me la persona més naïf de l’univers, no se m’hauria acudit que els meus representants polítics, que he triat amb els meus conciutadans, poguessin anar a la presó per complir un programa electoral.”

*

Imatge de l’acte Aixequem la República (Font: La Directa)

4. Per una política econòmica republicana (d’Ivan Miró, a La Directa)
“Qui més ha fet front a l’emergència social ha estat la resposta col·lectiva i a peu de carrer de les múltiples expressions del sindicalisme social, com les diferents PAH, el Sindicat de Llogaters, l’Aliança contra la Pobresa Energètica, la Marea Pensionista, l’Assemblea Groga, Papers per Tothom o el Sindicat de Manters. Molt d’aquest sindicalisme popular confluí amb el sindicalisme laboral alternatiu per forjar l’esdeveniment vaguístic més important dels darrers temps: la Vaga General del 3 d’octubre de 2017, “contra la repressió i les llibertats”. Convocada als centres de treball pels sindicats CGT, IAC, Intersindical-CSC i COS, amb el suport d’altres com la CNT o el Sindicat de Músics Activistes, la vaga s’alçà enfront de la violència policial i militar exercida contra el Referèndum del Primer d’Octubre. Des dels convocants, però, també es volia deixar clar que “davant les polítiques austericides que han precaritzat les nostres vides durant aquests darrers anys i que han desmantellat el sector públic amb un pla de rescat bancari”, calia organitzar-se i lluitar. I aixecar una Carta de Drets Socials, síntesi de totes les propostes dels moviments populars, “des de l’economia social i solidària a la sobirania alimentaria, des de la defensa del territori a les lluites feministes, dels moviments per la pau als drets de les persones migrades”.

*

5. Entrevista a Montse Santolino (per part de Sergi Picazo, a Crític):
“L’1-O ha trencat tòpics. Ha emergit al carrer una part de la població que defensa el no a la independència i alhora vol votar. Per això reivindico que aquelles 6.000 persones que l’1-O van votar “no” o nul a l’Hospitalet són gent molt valenta. Van estar fent cua i protegint col·legis en barris on molts veïns voten el PP o la Plataforma per Catalunya. No són independentistes, però han entès que això anava d’una altra cosa. És gent interessant.”

***

> I, per abans d’anar a votar -a unes eleccions pensades com a càstig, encara que ja es veurà per a qui-, una reflexió atemporal (“en todo movimiento de emancipación nacional hay un contenido democrático, y el proletariado ha de sostenerlo incondicionalmente. Enemigo de toda opresión, faltaría al más elemental de los deberes que su misión histórica le impone si no se levantara contra una de las formas más acentuadas de opresión, la nacional”, del mai no oblidat Andreu Nin), i també, com a colofó, un petit-gran visionament:

Anuncis

Tot és al text

Francesca Woodman, imatge de la sèrie Space², Providence, Rhode Island, 1976

Un cop més -i, com sovint, una mica a destemps-: una sèrie de retalls d’articles capaços de raptar l’atenció i el pensament en temps d’estímuls incessants. Peces que abraçaria amb els ulls embenats, perquè tot viu dins el text, entre el tapís i la paret:

1. Barthes, el símptoma (de Jordí Puntí, a El Periódico):
“La frase, que cal repetir sovint -«tot està en el text!»-, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: «Tot està dins el text!». I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.”

*

2. Que la indústria no se’ns mengi la cultura (de Bel Olid, a Nació Digital):
“Fa un temps que la paraula de moda als discursos sobre cultura no és cultura, malauradament, sinó indústria. Potser és perquè els responsables de fer les polítiques culturals que ens han de servir saben més d’indústria que de cultura, o potser perquè se l’estimen tan poc, la cultura, que els cal disfressar-la d’indústria, d’alguna cosa econòmicament rendible, per justificar-ne la inversió pública.”

*

3. Calendaris culturals pertorbats (de Mercè Ibarz, a Vilaweb):
“Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum —no dels llibres o de les pel·lis (ni això)— sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.”

*

4. Antologia del llenguatge empordanès (de Laura Cortadellas, a Surt de Casa):
“Passar-se a l’estàndard, cosa que els anys, la universitat i el viatjar promouen, és símptoma d’haver-se barcelonitzat. De la mateixa manera, suposa un problema de consciència descobrir que el bacallà es menja amb samfaina, i no pas amb xamfaina. Compte perquè ja no sabràs mai més com dir-ho. Les tomates (que no tomàquets), al seu torn, es xuquen al pa. Sabem que complim seixanta anys però en celebrarem xeixanta. I caçarem. Caçarem bolets, espàrrecs i cargols. En cap dels tres casos fa falta perseguir gaire la víctima, amb una mica de paci(é)ncia i mà esquerra és suficient. Localismes universals, alguns en greu desús. Llonguets, parracs i brunyols.”

>

Tot és dins el text (o, potser, també en les notes de les cançons que desplacen la ment a alguna adolescència, en les veus de Patti Smith i Michael Stipe, en les imatges de Jem Cohen):

 

Retallat i enganxat

medkova

Emila Medková, Autoretrat, 1953

Recull de retalls d’articles indispensables, d’aquells que produeixen convulsions i sacsegen tot tipus de ments -independentment de com d’avançades es creguin, i ens creguem-, i que aquests últims dies, com el mirall que deixa veure un rerefons, se m’han plantat davant (excepte, a nivell temporal, del de la Marina Garcés, que ja té gairebé tres anys però que recupero, amb delit, perquè la seva vigència sembla perenne):

1. Camí sense retorn (de Bel Olid, al seu blog):
“Hi he anat i he vist i he tocat, i ara no puc dir que no sé la barbàrie. Hi he anat i ara tinc ganes de cridar-vos que us mogueu, que està passant, que estem sent la comparsa dels botxins, que som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz. Que som ara mateix els que fan el que els manen sense alçar la veu, mentre moren al costat de casa els que no tenen un metge que se’ls miri, els que no tenen dret a menjar com cal, les que donen a llum de qualsevol manera.”

.

2. On som els homes? (de Carles Capdevila, a l’Ara):
“M’esgarrifen les xifres d’abusos sexuals i m’imagino totes les que els callen, i em fa vergonya que això passi encara al meu país i a la meva ciutat el 2016. Massa dubtes inacceptables encara sobre qui és la víctima i qui els culpables, massa brometa que no fa gràcia, massa tolerància indigna i poca unanimitat en la condemna. Calen també molts més homes arremangats per canviar el discurs imperant, modificar silencis i indiferències i actuar. I no cal que ens justifiquem dient que ho fem per les nostres mares i filles i germanes, tot i que és preciós fer-ho també per elles. Fem-ho perquè som persones, fem-ho per nosaltres, fem-ho perquè quedi clar que abusar, violar i matar no és cosa d’homes, i per deixar clar no ho pensem permetre més.”

.

3. Carta als homes: som masclistes, però canviem-ho ja! (de Sergi Picazo, a Crític):
“Hem de trencar la cadena del masclisme. De la brometa masclista fins a la publicitat sexista. D’intentar fotre mà a les noies malgrat que ens diguessin mil cops que ‘no’ fins a la violació. Tots els homes, quan fem un comentari sexual abusiu i masclista, pensem: “Només era una broma! No us poseu així! No cal ser tan dramàtics”. Posem l’automàtic. Tenim una gran capacitat negadora. Però tot l’engranatge forma part d’una cadena de masclismes.”

estadistica

Enquesta sobre violència masclista de la Generalitat de Catalunya (feta l’any 2010). Font: Crític

.

4. Dormir per a resistir (de Marina Garcés, a Nativa):
“En el capitalisme actual no es pot no estar disponible. Per això, seguim sense poder dormir, però el malestar de l’Europa de la segona guerra mundial, encara inquietant i ple de morts, és ara la disponibilitat non stop, plana i superficial, del món global. La falta de son ha perdut perillositat i ha guanyat rendibilitat. Aprendre de nou a dormir seria, doncs, en primer lloc, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida per part del capitalisme actual: dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre el contorns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de produir benefici (…)”

.

I, per acabar-ho d’adobar: en Lluís Llach, ahir, de manera magistral -que consti en acta que fer aparèixer en Llach en aquest succedani de blog ha comportat més d’un maldecap a les reunions nocturnes del comitè unipersonal de redacció- (recollit de l’Ara):

“Tota la cançó és política. I els que diuen que no fan política són els que mantenen els valors del sistema (…) Jo era tan polític com el Julio Iglesias (…) no hi ha declaració política més clara que quan un cantant diu que no fa política (…) les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme”.

Enganxant i retallant, però… A les barricades (llambordes, denúncia, pensament) hi falta gent! 🙂