Tagged: antoni clapés

Rere els passos de la lluna

(Gertrude Abercrombie, Owl with Carnation, 1954)

Abocat a la finestra, aquella nit
vaig veure que el món havia esdevingut lleuger
i que ja no hi havia més obstacles. Tot el que
ens reté en el dia ara semblava més aviat
voler portar-me d’una obertura a l’altra,
a l’interior d’un habitatge d’aigua vers alguna cosa
molt feble i molt lluminosa, com l’herba:
anava a endinsar-me en l’herba sense cap por,
anava a donar gràcies a la frescor de la terra,
rere els passos de la lluna vaig dir sí i me’n vaig anar…

(Philippe Jaccottet, poema Rere els passos de la lluna, dins el llibre L’ignorant. Poemes 1952 – 1956, acabat de publicar per Lleonard Muntaner Editor fa quatre dies, a finals de 2016. Traducció acuradíssima, radiant i minuciosa -servirà mai cap adjectiu per aproximar-se a les virtuts de qualsevol obra, d’un portent de traducció com aquesta?- a càrrec d’Antoni Clapés. El poema original, rere aquestes passes).

I, ja que tot ens porta d’una obertura a una altra i ens aguaiten els owls -que, òbviament, mai han sigut ni seran el que semblen-, aquí la careta d’entrada del nou Twin Peaks, estrenat ahir, vint-i-cinc anys més lluny de tot (i aquestes notes que, encara, o potser amb més exaltació, són capaces de posar en marxa per si soles la maquinària dels conductes lacrimals). I’m talking about seeing beyond fear, Roger:

Perdurable

“Las nubes le dijeron sus nombres en la calma de un atardecer de verano. Pero cuando le preguntó a las nubes del anochecer, “¿Habéis visto a Mary y a Priscilla?”, no le respondieron. Mudas y ariscas, las nubes le dieron su espalda gris y se dejaron llevar hasta Sturgis, donde un granjero le acababa de disparar a un caballo enfermo”

Aquesta meravella fugaç és obra d’en Charles Simic (a The world doesn’t end, del 1990). La traducció va a càrrec de Nieves García Prados, i Valparaíso Ediciones, els culpables de l’antologia poètica de Simic que reverbera pels corriols del (meu) dia a dia. Avui, una d’aquelles ocasions fora de sèrie en què aquest blog pretén disfressar-se d’agenda (quin disbarat, quina presa de pèl), una editorial diferent presenta un altre llibre del mestre de disfresses, traduït per Marta Pera a una altra llengua. Més meravelles per a la col·lecció. I, arribats a aquest punt, ja es pot dir que allò de fugaç no venia a ser del tot cert: era només un adjectiu-disfressa. Un cop treta la màscara, la poesia encara és viva, i perdura.

simic