Category: Soccer!

Camarero!

Resulta que en aquesta vida hi ha un tio que comparteix temps i espai amb tots nosaltres (temps: el present / espai: el planeta) i que fa el gol més decisiu d’un Mundial de Futbol, donant al seu país l’oportunitat de guanyar la seva primera Copa del Món i de ressucitar himnes cadavèrics de Manolo Escobar, fita històrica no assolida per cap altre selecció del món fins el moment (tot i que segurament hagués preferit que guanyés un equip amb aquesta o aquesta bandera, deixo qualsevol reflexió político-musical per un altre dia, o per un altre Mundial). Doncs el cas és que aquest tio de pell blanca pasteuritzada i dribblings polipoètics deixava, fa una mica més d’un any, aquestes grans frases per a la posteritat en una Contra de La Vanguardia:

“Hay quien ni me conoce: el otro día una señora me confundió con un camarero… Pero sí que me siento respetado. Y querido, es verdad”

I si: al departament de redacció d’aquest blog, tot i que no et confondríem mai de la vida amb un cambrer (o si, perquè les serveixes en safata), t’estimem amb bogeria. Futbolísticament parlant, no exageréssim. Un altre dia ens fondrem en elogis sobre Xavi Hernández. De moment ens fonem de calor i agraïm poder gaudir tan sovint de les teves performances.

L’artista plàstic en qüestió enganxat in fraganti minuts després de la final del Mundial a punt per donar-se un bany de masses a les cristal.lines aigües de les llegendes futbolístiques. Foto: Paparazzi

UnUn bl

U

El millor que hi ha

Diu la cançó: ser del Barça és -sens dubte i en aquests temps, dic jo- el millor que hi ha. Com també ho és tenir un cotxe, conduir-lo un dia per terres castellanes i jugar a memoritzar tants noms impossibles de pobles com et sigui possible: Motilla del Palancar, Villargordo del Cabriel, Campillo de Altobuey, Buenache de Alarcón  i… si, si, Iniesta. Els teus ulls ho veuen i un esforç després s’ho creuen. Ser del Barça és –ens cansarem algun dia de cantar-ho?- el millor que hi ha, i a sobre els jugadors tenen pobles amb el seu nom, penso mentre tinc un cotxe, el condueixo per terres castellanes i jugo a memoritzar els títols que hem guanyat aquests últims temps. Un exemple: aquesta lliga tan soferta, tan treballada. Us felicito, lluitadors.

L’art contemporani i Owl City

1. L’ART CONTEMPORANI…

… és això. La resta són altres coses.

2. OWL CITY (O COM RENDIBILITZAR ELS ANUNCIS DE L’SPOTIFY)

Mai de la vida hagués donat un duro pels anuncis entre cançó i cançó de l’Spotify i, vés per on, avui he descobert que poden resultar d’allò més didàctic: Owl City fa temps que sonen i són mainstream als USA, i ara els comencen a anunciar a l’Spotify del nostre país (Estat Espanyol). Ocean eyes és el seu últim treball i Fireflies el seu hit, per a mi un híbrid entre The Postal Service i Take That (poca broma, has llegit bé), que podria escoltar, sense coaccions externes ni ordres ministerials, fins a la desaparició de la raça humana. Se’m posa molt molt bé, vull dir.

Aquest bon home un dia de treball (photo by the almighty world wide web)

Sobre excitacions, romanticismes i altres virtuts humanes

1. EXCITACIONS (CREATIVES)


Mi vagina era algo que estaba allí, en la distancia. Rara vez habitaba en ella, o tan siquiera la visitaba. Estaba ocupada trabajando, escribiendo; siendo madre, siendo amiga. No veía a mi vagina como mi recurso primario, como un lugar de sustento, humor y creatividad”

(Eve Ensler a Monólogos de la Vagina)

I gràcies Glòria per aquest llibre que trobo tant -al mateix temps- didàctic, cru, esperançador.

2. ROMANTICISMES

Deu ser de les coses més vistes en molt temps (dedueixo sense buscar-ho a Internet)… Parisian Love 2010: un anunci durant la mitja part de la final de la Superbowl nordamericana l’altre dia. Si les coses fossin així de fàcils no faria falta ni Google (penso). I si fossin així de ràpides (em) fotria mitja por. Però potser “un poco de sueño, no más (…) estoy seguro que no puede hacer daño”, que escrivia Jaime Gil de Biedma. O si.

3. JOGO BONITO


4. ÀNIMS I DESÀNIMS

Llegia ahir l’article diari de Joan Barril a El Periódico. Em va agradar, i molt. Amb un títol com “Res és segur” ja em tenia guanyat. En deixo un tros aquí sota (l’article sencer, aquí):

A vegades, molt poques vegades, hi ha gent d’un optimisme a prova de crisi. Gent que respon sense embuts: «Em sento en el millor moment de la meva vida. I no és la primera vegada que m’ho he dit». Es tracta d’un privilegiat o, en el millor dels casos, d’algú que està com a mínim enamorat. Els motius de l’alegria vital avui només els podem trobar a l’interior de cadascú. El gran repte consisteix a saber qui ens tornarà la confiança. ¿Serà un Govern? ¿Serà la gent que no està disposada a sucumbir a la tristesa? ¿Serà la sort? ¿Serà simplement l’individualisme creatiu? ¿Serà potser la resistència al desànim?”

Resistència al desànim, quines paraules i qué bé que sonen així juntes. Serà qüestió de practicar-la, no?

Eric Cantona, Maria-Mercè Marçal, Cristòfor Colom

Tres hits del meu dia d’ahir que voldria compartir:

ERIC CANTONA, a la nova pel.lícula de Ken Loach, Buscando a Eric. A través de consells terapèutics, frases fetes i humor senzill però recomfortant (“I’m not a man, I’m Cantona”), Cantona apareix només en al.lucinacions del protagonista, un altre Eric més casolà, amb problemes que l’absorbeixen i un desgast existencial que l’aboca a la depressió, model potser d’una part de la classe treballadora anglesa que a Loach sembla agradar-li tant retratar -tot i que aquesta vegada des d’una vessant diria que més psicològica, vital-. Cantona, ídol de masses als 90 -recordo la moda d’aixecar-se les solapes de la camisa i dir que era “rollo Cantona”– i lector de Kierkegaard en l’actualitat, fet tot un psiquiatre de la classe obrera en aquest film, com deien a Público no fa massa.
I aquí una de tantes perles que han sortit de la seva boca, i que, com no, també surt a la pel.lícula:
“Las gaviotas siguen al barco porque saben que acabarán cayendo sardinas al mar”


MARIA-MERCÈ MARÇAL, a Tombant:

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta”

CRISTÒFOR COLOM, protagonista, sense saber-ho, de La Contra de La Vanguardia d’ahir. No ho poden confirmar però varis estudis apunten que era català (com el pà amb tomata, la Moreneta i Messi, per exemple)… A mi no és que m’interessi massa la qüestió, i a més és possible que ho haguéssiu llegit ahir al diari. El que m’encanta és la resposta que dóna Charles J. Merrill, l’entrevistat, a l’última pregunta que li fa Víctor-M.Amela… Més ben dit, m’ha fet riure, i molt. Tant pel que fa a la reacció des de l’Estat Espanyol com des de Catalunya. Veieu, veieu…

¿Qué dicen hoy los historiadores de estas aportaciones suyas?
Constato que la mayoría de los historiadores españoles ¡prefiere que Colón sea genovés antes que catalán! Y, a la vez, muchos catalanes tienen a Colón por genocida y prefieren que no sea catalán (…)


Aprendre a sofrir

El Barça ha guanyat aquell equip conegut com l’etern rival. Un Madrid que, fins allà on puc recordar, sempre que ha vingut al Camp Nou, “se crece”. Un Madrid que, aquest cop, ha jugat increiblement, penso. Molt millor que els últims anys. I això és el que més admiro: el Barça ha sabut patir, ha guanyat sabent sofrir.
Potser la vida, entre d’altres coses, és aprendre a sofrir. Segur que algun pensador com Sartre, Confuci o Guardiola ja ha formulat aquesta teoria amb anterioritat. Jo la subscric aquí i ara. I el Barça, em sembla, n’ha après: ha sofert guanyant, ha guanyat sofrint. I a vegades, a una persona com la que escriu aquest post, això el fascina. A vegades, més que un cinc a zero o un dos a sis. Molt bé, nois: trobo que no és gens fàcil el que vau fer ahir.

Un suec d'orígens bosnis/croats celebra un golàs jugant per un equip català, amb una bandera de Cuba (?) al darrera. Ahir al Camp Nou (foto gentilment cedida pels generosos amics de The Guardian)

Maradona es Dios, Bariloche el paraíso

D10S?

Vaig fer aquesta foto el dia que Boca, grande Boca, va guanyar la Sudamericana del 2005. Era a Bariloche i al carrer hi havia festassa de la grossa. Entre les multituds va aparèixer aquest personatge cobert per aquesta bandera do-it-yourself. Jo no sé si ell, a dia d’avui i després del patiment de la nació/selecció argentina per classificar-se per al Mundial 2010, opinaria el mateix sobre Maradona. El que si sé és que jo, i no tinc gaires perquès, o si que els tinc, estic content per Argentina, avui.

Comprendre, o no

iniesta

Pero Pedro pudo sentenciar, después de que los catalanes recibieran el habitual empujón de uno de sus mejores aliados: los árbitros. Ayer se lució Bjorn Kuipers, un holandés encargado en un supermercado de Amsterdam. Y lo más grave es que se demuestran que las ayudas llegan de España y de Europa (…) y donde no llegue el equipo, lo harán los árbitros. Como casi siempre

(Moisés Llorens, Diario AS, 30/09/09. Sobre el partit Barça-Dinamo de Kiev, de Champions, d’ahir al vespre)

Fa temps que no comprenc el corrent d’opinió, que sovint veig més com a croada mediàtica promoguda per AS que cap altra cosa, que afirma que el Barça -precisament aquest Barça-, guanya, o guanya més, gràcies als arbitres: li diuen Villarato, amiguisme arbitral. Potser “és així i no s’ha d’entendre”, com deia una professora meva de Física fa anys. Això si, tot i que no us entengui massa -i llegiu-ho bé que a partir d’ara m’adreço a vosaltres que fomenteu aquestes idees conspiranoiques- no voldria deixar de dir-vos el següent: ho podeu repetir mil vegades, dos mil i pico, les que vulgueu; també podeu camuflar la vostra manipulació de simple opinió. Però potser ni així ho convertireu en creïble.

Obrers d’Enric Granados, el còctel Chygrynskiy i la noia que no sabia on tenia el mòbil

I. OBRERS D’ENRIC GRANADOS
Baixo caminant per Enric Granados. Veig uns obrers que fan broma. “Oye hermano, que soy de la República Dominicana”, li diu un que sembla nascut aquí a un altre que sembla nascut allà. Riuen.“Yo solo soy de mi polla”, li respon l’al·ludit, el dominicà. I encara riuen més. “I tu, de qui o d’on ets?”, em pregunto a mi mateix. De moment, no tinc resposta.

II. EL CÒCTEL CHYGRYNSKIY

chigri
Fa dies que corre aquesta notícia per la xarxa. I la notícia no és que, pel que sembla, un gran central ha fitxat pel Barça i ha costat tants calers i ens ajudarà a repetir el triplet fins la fi dels temps temporada rere temporada i amèn, o altres tòpics per l’estil; la dada més significativa a dia d’avui, per a mi i segurament perquè encara no l’he vist jugar massa, és que ja té un còctel que porta el seu nom a la –mítica, gairebé tant com el Barça- Cocteleria Boadas de la cantonada entre el carrer Tallers i la Rambla de Canaletes. Que Chygrynskiy és un tio ben parit, especial, ja ho sabia. Només em va caldre veure-li la cara i les melenes quan el vaig mirar amb atenció per primera vegada, farà cosa d’un mes, i llegir/escoltar el seu nom, que m’encanta pronunciar, deu fer una miqueta més. El que no hagués dit mai, però, és que arribaria a tenir aquests honors: el primer jugador del Barça, i mira que en tenim d’història, a qui li dediquen un còctel al Boadas, diuen que la mescla ideal de vodka, suc de llimona, ginger ale, cogombre, cirera i i mirtil (l’arándano de tota la vida). Amb aquests ingredients, ben ingerits i situats en algun punt entre pit i esquena, potser fins i tot jo tindria bona sortida de la pilota… Serà qüestió de provar-lo, durant aquesta lliga, el Chygrynskiy.

III. LA NOIA QUE NO SABIA ON TENIA EL MÒBIL (Ficció amb orígens reals)

Era un dia de setembre, a la tarda, i plovia poc però plovia. Una noia ni massa jove ni massa gran remenava la guantera del seu cotxe, estacionat al costat del Barcelona Teatre Musical, buscant el seu mòbil. Jo no sabia què buscava, però passant aprop seu veia com ho feia i puc dir, de fet ara ho diré, que hi posava ganes. De cop, ella m’atura: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro –jo ja tremolava-, però és que no trobo el mòbil… Em pots trucar?”. I tant, li vaig dir, tinc saldo. Em va donar el número. Era de bon veure la noia, pensava jo, i pensava també altres coses: l’opció d’acabar remenant-nos a la recerca de tresors amagats, l’adequada fortuna d’haver estat en el moment adequat al costat de la guantera del cotxe adequat, el tant per cent de pensaments que es poden tenir en qüestió de microsegons. Potser li estava donant massa importància a un fet banal. Potser no. De cop, la realitat: “Ei, ja sona, ja el tinc, és aquí sota!”, i, zum, s’ajup i el treu de sota el seient. Ella: que moltes gràcies per l’ajuda, que si no, no l’hagués trobat i que adéu. Jo: que de res, que ha estat un plaer i que vagi bé. Vaig seguir caminant. Em resistia a creure que tot s’acabés aquí, tan ràpid, després dels microsegons tan ben aprofitats dins del meu cap. Així, com que tenia el seu mòbil, vaig pensar que després la tornaria a trucar. No sabia ben bé què li diria. Bé, si que ho sabia. Començaria així: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro…”