Category: Il·lustració & Pintura

Present llunyà

Beotas

“Porque hemos cruzado el río y el viento sólo ofrece un remolino entumecido de frío y nos hemos adaptado mansamente, sin esperar ya nada más que lo que nos ha sido dado, sin preguntar cómo es que llegamos a este lugar, no nos importa que nada haya resultado cómo esperábamos. No hay manera de dispersar la niebla en la que vivimos, no hay manera de saber que hemos aguantado un día más. La silenciosa nieve del pensamiento se derrite antes de que pueda cuajar. Nadie tiene idea de dónde estamos. Las puertas a ninguna parte se multiplican y el presente queda tan lejos, tan profundamente lejos.”

(Mark Strand, l’admirat i permanentment recordat Strand, poema en prosa Hunde tu rostro en tus manos, del llibre Casi invisible, Visor Libros, 2012. Traducció de Julio Trujillo. El color, les cometes i la cursiva no són seves, com és d’esperar: són gosadia, un pèl irresponsable, del blog. El poema original, en l’idioma del Brexit, aquí)

Pintura: Pepa Beotas, de l’etapa Pals i edificis buits. Obra de surrealisme fi (quina gran adjectivació): “Aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos” (Òscar Rocabert, a L’Actual)

Dislocació

“Només en la violència, en la dislocació de la llengua, pot haver-hi parlar (…) Violència i dislocació: clara llavor de parla”
(Víctor Sunyol, pàg. 50 de Stabat, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, Barcelona, 2003)

Pintura: Unusual Thursday, de Katherine Linn Sage, més coneguda com Kay Sage.

Respirar

isip

Estacions de tramvia nevades
capitals de província nevades
voreres estretes nevades
però el que compta
és quan els mobles et miren
o si, des d’aquell dia,
tu tampoc has tornat a respirar.

(Silvie Rothkovic, poema Drei Klavierstücke Op. II, pàg. 24 de l’obra mestra Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013. Com dèiem fa molt poc, la cursiva -pecaminosa, digna d’esbronc- del poema és responsabilitat única de les ments que viuen rere les fràgils parets d’aquest blog)

Il·lustració: Jordin Isip

Gairebé la llum

patxu

Es la hora del casi,
————————casi la luz, casi las sombras,
más al norte el polvo del ocaso espolvorea los abetos,
un claroscuro es el andar del cielo,
carbón y sombras más profundas donde el pie se posa y cuelgan nuestras manos.

Este es el tiempo de las máscaras confusas.
Este es el tiempo de los cantos ácidos,
————————————————–del amor malogrado, del desbarajuste.
La hora del casi, la del cero-cero.
Este es el sitio en el que nos sentimos como en casa, esta es nuestra zona.

La idea de unos caballos pasta en hierba negra y densa.
La idea de la separación
——————————–desata esa línea luminosa
que nos sujeta a cada extremo.
Qué felices somos aquí, qué oscuro hasta lo inenarrable es nuestro contento.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014. Traducció de Carlos Jiménez Arribas. Aquí i ara, el poema en versió original anglesa)

Pintura: Patxu Gibert

*

I, per si el temps de les màscares confuses no fos suficient, una petita dosi -instrumental, ombrera- de Trans Am:

 

La forma

the-upper-side-of-the-sky

– No cantamos, oh monstruos, para renovar la forma.
– ¿No? – No, ya somos libres – dijo el poeta.
– ¿Entonces para qué cantamos?
– Para no volvernos prisioneros de esta libertad.

(Carlos Fonseca Grigsby, poema El poeta en diálogo con sus monstruos ya libres, del llibre Una oscuridad brillando en la claridad que la claridad no logra comprender, Colección Visor de Poesía, 2008)

Pintura: Kay Sage, The Upper Side of the Sky, 1944. Un altre dia, esperem que més aviat que tard, mirarem de parlar d’aquesta gran oblidada -com tantes altres dones artistes, en tants altres moments- del surrealisme.

Al bosc humit

rahon

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

(Óssip Mandelstam, poema 2 de Poemes, Quaderns Crema, 2009. Traducció, brillantíssima –s’ignora, encara que no se’n dubta, si per la traducció en sí mateixa, ja que el desconeixement de la llengua russa per part del comitè de redacció del blog tendeix irremeiablement a l’infinit; brillantíssima, sobretot, per la manera de fer lliscar els poemes en aquesta llengua nostra–, i selecció a càrrec d’Helena Vidal)

Pintura: Alice Rahon, 1975

El que perdem

melindabeck

Cuando era joven
podía hablar con los animales,
a día de hoy
no sé qué decir.

Solían olisquearme las orejas,
pero ahora
huelen mi miedo
y se marchan.

(Kate Tempest, poema Lo que perdemos, pàgina 111 de Mantente firme, La Bella Varsovia, 2016. Traducció d’Alberto Acerete)

Dibuix: Melinda Beck, una de les principals protagonistes gràfiques d’aquest blog des de temps remots.

L’encontre impossible

templeton

Contra la narració contínua dels dies, el truc
intermitent. Contra els mals crònics de la carcanada,
el trau net: punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,
l’encontre impossible.

(Laura López Granell, poema vital -en qualsevol de les tres accepcions d’aquest terme- anomenat Poesia (I), pàgina 25 del llibre Forat, Godall Edicions, 2014)

Il·lustració: Ed Templeton, Have you ever thought

Entre els arbres

Edward Hopper, Cape Cod Evening, American, 1882 - 1967, 1939, oil on canvas, John Hay Whitney Collection

(Cape Cod Evening, Edward Hopper)

La luz colmada del mes de julio
—————————————-hace presión sobre nosotros una y otra vez,
hasta que el cuerpo del mundo bajo nuestros pies se detiene con un estertor,
a mano está la placidez que precedió a nuestra caída,
algo reluce entre los árboles,
————————————-las alas de los ángeles van removiendo el polvo,
la monotonía de la tarde
nos arranca, dormidos dentro de nosotros mismos,
la lengua como un nabo verde,
—————————————-los sueños como los del perro de un rodeo.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014)