Category: Il·lustració & Pintura

Una senzilla fe

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

(Vicent Andrés Estellés, poema XII, del llibre L’Hotel París, Els Llibres de l’Escorpí – Edicions 62, Barcelona, 1973)

Pintura: Gertrude Abercrombie, The Red Rook, 1948

*

(Era una senzilla, obstinada, ingovernable fe.)

Anuncis

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Present llunyà

Beotas

“Porque hemos cruzado el río y el viento sólo ofrece un remolino entumecido de frío y nos hemos adaptado mansamente, sin esperar ya nada más que lo que nos ha sido dado, sin preguntar cómo es que llegamos a este lugar, no nos importa que nada haya resultado cómo esperábamos. No hay manera de dispersar la niebla en la que vivimos, no hay manera de saber que hemos aguantado un día más. La silenciosa nieve del pensamiento se derrite antes de que pueda cuajar. Nadie tiene idea de dónde estamos. Las puertas a ninguna parte se multiplican y el presente queda tan lejos, tan profundamente lejos.”

(Mark Strand, l’admirat i permanentment recordat Strand, poema en prosa Hunde tu rostro en tus manos, del llibre Casi invisible, Visor Libros, 2012. Traducció de Julio Trujillo. El color, les cometes i la cursiva no són seves, com és d’esperar: són gosadia, un pèl irresponsable, del blog. El poema original, en l’idioma del Brexit, aquí)

Pintura: Pepa Beotas, de l’etapa Pals i edificis buits. Obra de surrealisme fi (quina gran adjectivació): “Aquesta pintura ens recorda a un cert surrealisme, a una certa relectura, mitjançant paisatges que semblen impossibles, de la realitat a través dels nostres filtres propis. Aquesta pintura representa un viatge profund cap a una subjectivitat radical i molt valenta, però sense tota la imatgeria estripada que acostumava a acompanyar els pintors surrealistes històrics. Aquí, Freud, gairebé no hi és, o es troba camuflat entre els arbustos” (Òscar Rocabert, a L’Actual)

Dislocació

“Només en la violència, en la dislocació de la llengua, pot haver-hi parlar (…) Violència i dislocació: clara llavor de parla”
(Víctor Sunyol, pàg. 50 de Stabat, Els Llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, Barcelona, 2003)

Pintura: Unusual Thursday, de Katherine Linn Sage, més coneguda com Kay Sage.

Respirar

isip

Estacions de tramvia nevades
capitals de província nevades
voreres estretes nevades
però el que compta
és quan els mobles et miren
o si, des d’aquell dia,
tu tampoc has tornat a respirar.

(Silvie Rothkovic, poema Drei Klavierstücke Op. II, pàg. 24 de l’obra mestra Pianos i Túnels, La Breu Edicions, 2013. Com dèiem fa molt poc, la cursiva -pecaminosa, digna d’esbronc- del poema és responsabilitat única de les ments que viuen rere les fràgils parets d’aquest blog)

Il·lustració: Jordin Isip

Gairebé la llum

patxu

Es la hora del casi,
————————casi la luz, casi las sombras,
más al norte el polvo del ocaso espolvorea los abetos,
un claroscuro es el andar del cielo,
carbón y sombras más profundas donde el pie se posa y cuelgan nuestras manos.

Este es el tiempo de las máscaras confusas.
Este es el tiempo de los cantos ácidos,
————————————————–del amor malogrado, del desbarajuste.
La hora del casi, la del cero-cero.
Este es el sitio en el que nos sentimos como en casa, esta es nuestra zona.

La idea de unos caballos pasta en hierba negra y densa.
La idea de la separación
——————————–desata esa línea luminosa
que nos sujeta a cada extremo.
Qué felices somos aquí, qué oscuro hasta lo inenarrable es nuestro contento.

(Charles Wright, fragment del poema Cicatriz, del llibre del mateix nom, Vaso Roto Ediciones, 2014. Traducció de Carlos Jiménez Arribas. Aquí i ara, el poema en versió original anglesa)

Pintura: Patxu Gibert

*

I, per si el temps de les màscares confuses no fos suficient, una petita dosi -instrumental, ombrera- de Trans Am:

 

La forma

the-upper-side-of-the-sky

– No cantamos, oh monstruos, para renovar la forma.
– ¿No? – No, ya somos libres – dijo el poeta.
– ¿Entonces para qué cantamos?
– Para no volvernos prisioneros de esta libertad.

(Carlos Fonseca Grigsby, poema El poeta en diálogo con sus monstruos ya libres, del llibre Una oscuridad brillando en la claridad que la claridad no logra comprender, Colección Visor de Poesía, 2008)

Pintura: Kay Sage, The Upper Side of the Sky, 1944. Un altre dia, esperem que més aviat que tard, mirarem de parlar d’aquesta gran oblidada -com tantes altres dones artistes, en tants altres moments- del surrealisme.

Al bosc humit

rahon

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l’arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

(Óssip Mandelstam, poema 2 de Poemes, Quaderns Crema, 2009. Traducció, brillantíssima –s’ignora, encara que no se’n dubta, si per la traducció en sí mateixa, ja que el desconeixement de la llengua russa per part del comitè de redacció del blog tendeix irremeiablement a l’infinit; brillantíssima, sobretot, per la manera de fer lliscar els poemes en aquesta llengua nostra–, i selecció a càrrec d’Helena Vidal)

Pintura: Alice Rahon, 1975