Category: Il·lustració & Pintura

Mans cosides

La camisa de força
                 de néixer
amb les mans cosides

als canells.

(Albert Garcia Elena, un poema d’aquells de caure, de genolls, a terra, incontenible i esquinçador —ja hi som, amb els adjectius, com si el poema els necessités!—, que ens ve a col·lidir, perquè amb les mans cosides no el podríem pas trobar nosaltres pel nostre compte, a la pàgina 26 de La saliva dels morts, Premi Miquel de Palol 2017 i publicat per Editorial Proa. Sembla ser que, aviat i per a deler insondable dels adeptes, més poesia eleniana a El coure sota el Hudson.)

Pintura: Family Portrait, de Theodor Pištěk (1976).

*

Ho acompanyarem amb els pigments celestes de la música de Hammock, feliçment descoberts anys abans de qualsevol cosidura a la banda sonora de Columbus (es dubta —com es dubta de tot des de l’interior de la camisa de força d’haver nascut i mentre som a una bastida suspesa en l’aire— del seu encaix en aquesta entrada, però es deixa la peça perquè siguin, finalment, la nuesa i la intempèrie d’un blog en perpetu oblit les forces que ho acabin determinant per si soles):

Hores quietes

Sohlberg

Tot és quiet, només una destral
ressona lluny. Secs arbres a la vora
de l’espadat es miren al corrent.
Llisquen les aigües en silenci igual
que les edats, i brilla tristament
avui com fa molts segles aquesta hora.

Joan Vinyoli —el nostre estimat Joan carregat de foscúries—, poema Hora quieta, a Les hores retrobades, Óssa Menor, Editorial Proa, 1951 (abans d’ahir). Perquè Vinyoli és l’origen de l’aferrament devot a la poesia i del caminet que el comitè editorial d’aquest blog va començar a rasclar-hi un dia (versos com els dos últims d’aquest poema en podrien ser una de les causes); perquè sempre retorna, perquè la natura, com al primer desenllaç, ens crida, encara.

Pintura: Harald Sohlberg, Fisherman’s Cottage (1906).

*

Seguici musical (voluntari, a gust del client) a càrrec de Lanterns on the Lake:

Més aviat, un laberint

Massagrande

(…) De vegades s’obre un abisme entre dimarts i dimecres; però vint-i-sis anys poden passar en un instant. El temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s’arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l’altre costat.

Tomas Tranströmer, retall de la prosa poètica Resposta a una carta, caçat a La plaça salvatge, Perifèric Edicions, 1994. Traducció de Carolina Moreno Tena. Més endavant, en el mateix llibre: «En realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una nau bessona de la nostra vida que segueix tota una altra ruta». Endavant amb tot.

Pintura: Matteo Massagrande, Cedraia (2018).

*

Acompanyament d’excepció, en aquesta cerca d’un mateix per l’altre costat de la paret —de moment no reeixida, n’anirem actualitzant marcador i resultats—, per part de Julie Byrne, rescatada, ella sí, dels amagatalls i laberints d’una ment:

Pensament il·limitat

dnieper

Finalment la nit em va envoltar;
vaig flotar-hi per sobre, potser endins,
o em va transportar com un riu transporta
un vaixell, i a la vegada
va fer voltes sobre meu,
esquitxada d’estrelles però fosca, tanmateix.

Era per aquests moments, que havia viscut.
Vaig sentir que m’elevava misteriosament per sobre
        del món,
de manera que aquesta acció era impossible al capdavall,
i això va fer el pensament no només possible, sinó
         il·limitat.

(…)

Louise Glück, poema Mitjanit (esquarterat —com sovint fem, esperem que sense traïdoria, amb nobles propòsits— en aquesta temptativa de blog), furtat del llibre Nit fidel i virtuosa, Edicions del Buc, 2017. Traducció de Núria Busquet. El poema complet i inalterat, en versió original, en aquest enllaç.

Pintura: Moonlight Night on the Dnieper, del paisatgista rus Arkhip Kuindzhi, 1880.

*

També és per aquestes músiques, que hem viscut (l’escolta —nocturna, fidel, virtuosa—, a l’ensems de la lectura del poema és completament opcional, però del tot suggerida):

 

(Mercès il·limitades a l’al·lota Jumangi per revelar aquesta peça pianística)

 

Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys

No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem “l’ànima” fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la “flor blava”, però sembla que sap el que és la “flor blava” i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i  adolorit i potser nostàlgic.

(Joan Vinyoli, poema en prosa Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, del llibre El griu, 1979, aprofitat aquí per —noti’s una lleugera picada d’ullet, com amb delicadesa— instaurar una correlació entre l’edat del jo poètic esbossat i els anys de vida sobre la superfície terrestre de qui s’oculta rere els caràcters escrits del blog —oh, originalitat!—. Per a un aprofundiment envers la trampa vinyoliana d’aquest poema prosaic, es prega pitjar aquí).

Il·lustració: Jordin Isip, Performance Measurement, 2001.

*

Per fer més passable aquest autoretret, una petita dosi de Hammock (una altra, que no ens en podem desfer tan fàcilment —o deu ser que no volem—, d’aquests acords, proclius a records i a somnis):

Entre dues grans foscors

(…)
Explicadles que vivís entre dos grandes oscuridades, la primera
Con un final, la segunda sin final, que la mayor fortuna
Es haber nacido, que vivís en una penumbra
De horas y días, meses y años, y creéis
Que esto tiene sentido, a pesar del miedo ocasional
De que os deslizáis sin haber completado nada, nada
Que demuestre que habéis existido. Decid a los niños que entren,
Que continúa vuestra búsqueda de algo que perdisteis: un nombre,
Un álbum de familia que descendía de menudencia
En menudencia, algo de la oscuridad que podría haber sido vuestra,
No sabéis. Decidles que todos tratáis
De manteneros ocupados, aprendiendo a inclinaros y a oír
El descuidado respirar de la tierra y a sentir su servicial
Languidez adueñarse de vosotros, una onda tras otra, enviando
Pequeños estremecimientos de amor a través de vuestros breves
E irrefutables yos, a vuestros días y más allá.

(Mark Strand, l’únic i almost invisible Strand, amb una petita mutilació del poema The continous life, del llibre La vida continua, Visor Libros, 2012. Traducció de Dámaso López García. El poema original, en la llengua de Dickinson i Whitman, en un lloc com aquest)

Pintura: Gertrude Abercrombie, Moonlight path, 1941

*

Tortoise, que ja deuen haver sonat com uns deu mil cops en aquest blog (i a les seves dependències, on hi treballa incansablement un exèrcit de caçadors de versos, sovint amb poca fortuna), han accedit de forma amable, sense oposar cap mena de resistència, a tornar a fer de banda sonora per a una entrada que, com totes i com tot, viu entre dues grans foscors:

Una senzilla fe

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

(Vicent Andrés Estellés, poema XII, del llibre L’Hotel París, Els Llibres de l’Escorpí – Edicions 62, Barcelona, 1973)

Pintura: Gertrude Abercrombie, The Red Rook, 1948

*

(Era una senzilla, obstinada, ingovernable fe.)

Passadís secret

Entre el martell————–i el pètal,

un passadís secret.

(Laura López Granell, poema-dolç-cop-de-martell anomenat Poesia (II), que trobem a la pàgina 55 del tros de llibre Forat, publicat per Godall Edicions a finals de l’any 2014. Aquí, perquè interessa -i molt-, una entrevista recent que Jordi Benavente li va fer per a La Llança, amb exquisiteses de la mida de: la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges”)

Fotografia: Laura Robles (a prop de Vil·la Joana, Vallvidrera, febrer de 2017)

*

Música de continuïtat, etèria i amb una capacitat d’imantació que pot arribar a fer feredat -com un altre impacte dolç, com un passadís per conèixer-, a càrrec de God is an Astronaut:

Noves formes de fracàs

Et despertes i el món se t’autoinstal·la. No reconeixes l’enemic, com un nàufrag vas nacionalitzant tot el que flota i hi vas enganxant mots i post-its, esperes tanda per punxar-te verbs que t’imposen la Persona dins incomprensibles portes giratòries. Hi veus passar l’art, la paciència, una areté tan indiferent al bé com mal·leable al mal. I mires i ets mirat i veus i ets vist i som just dins i just fora d’un crani; d’un nucli que no veu i necessita projectar, tenim lloc sols en nosaltres i no hi som, hem fugit endins sense defensa, ja hi era abans el tòtem, l’esclaus de pas, no deixaran mai de vendre’ns, innocents sense anticossos prefrontals, una rere l’altra noves formes de fracàs.

(Albert García Elena, pàgina 50 del seu Tòtem Ordre, flamant guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot, en la seva edició del 2016, i publicat, com no, per Edicions Bromera)

Il·lustració: agafada, amb nocturnitat i pretesa voluntat de vincle amb el poema, de Jordin Isip, un dels altres il·lustradors o fotògrafs que aquest blog -com ha fet poc sutilment amb la Melinda Beck, l’Ed Templeton, en Jerry Uelsmann i l’Aleix Plademunt des de temps remots-, pensant-se a si mateix amb una certa potestat creada per anys de furts visuals i admiracions, té per costum de tornar-hi, sense aturador, com qui nacionalitza tot el que flota o com qui s’aboca, una rere l’altra, a noves formes de fracàs.

Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”