Més fiblons

Melinda Beck, pòster commemoratiu dels 10 anys de Dine Alone Records

Més i més trossos d’articles -un bon toll de subordinades i d’idees captivadores-, més i més fiblons agafats en temps no gaire definits però que, igualment, com a la poda periodística de fa uns dies, piquen i, a voltes, curen, sense que en cap cas coincideixin plenament amb els embulls d’ulls i les visions del viure que sobrevolen per les golfes del comitè central d’aquest blog:

1. De què va la nova Twin Peaks (sense espòilers) (d’Àlex Gutiérrez, a l’Ara):

“Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.(…) De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. (…) Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.”

*

2. Els mots i les coses (II) (de Martí Sales, a La Directa):
“Ara, el fatalisme paralitza i exonera, és l’excusa perfecta per no fer res: el català desapareixerà, me’n rento les mans! No sé si és irrevocable, aquesta fi, ni a quina velocitat s’esdevindrà. El que sí que sé, també per experiència pròpia, és que el procés de reconstrucció és possible, no costa gaire i més aviat és un gust. Què vull dir? Que cada dia aprenc noves paraules i expressions i les poso en pràctica. Que tinc trenta-set anys i no paro d’aprendre’n, de català.”

*

3. Més gin, David (de Joan Safont, a El Temps):
“M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit.”

(Incís poc substancial: cal dir que, més que per aquest liberalisme referit a l’article, és per edat dels pares, per edat pròpia, per enyor d’una època, per un ubi sunt en tota regla que es palpa a tota la cançó i sobretot a “què se n’ha de fet, de tota aquella gent?”, aquest blog estima, amb fervor i nostàlgia, aquesta música, i es plany de cloure els ulls i de veure encara els amics dels pares, com si fos ahir, malgrat els gots buits del present i els cendrers, tan plens, d’un demà diferent)

*

4. Somnis i decepcions de l’il·lustre net d’Eugeni d’Ors (d’Anna Punsoda, a La Llança):
“I encara, explica l’autor, Pablo d’Ors, meditar t’ajuda a viure amb dignitat un llarg procés de decepció —en el seu cas perquè prometia molt però no ha fet tot el que volia. Sembla mentida que un home tan intel·ligent i reflexiu com ell hagi necessitat mitja vida per aprendre a decebre’s de les expectatives que s’havia creat a l’altra mitja. I sembla mentida, i això sí que és realment graciós, que Biografia del silenci, aquesta obra que fa per acostumar-se a la decepció i per explicar al món el seu fracàs, hagi estat el seu gran èxit.”

*

5. J.V. Foix a ultrança (de Biel Barnils, a Núvol)

“Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Saint-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.”

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s