Amples marges
Potser trenant les cordes fines de la nit
retrobaré l’antic camí,
aquell laberint de silencis tallats i aspres ritmes:
——–el repte del primer tram
——–fosc com les aigües d’un pantà
——–i l’angle obert del final
——–ple d’un foc roent que dansa.
Potser si faig blanca la memòria
seré capaç de caminar altre cop
per noves terres d’amples marges.
(Àngela Ribas, poema de la pàg. 69 d’El temps innoble, Viena Edicions, 2002)
Imatge: Jerry Uelsmann, Untitled, 1992
*
L’Àngela, a més de la seva poesia enigmàtica i delicada, d’amples marges -si és que existeix, i resulta lícita, la categorització de l’obra d’algú més enllà del que ens diu la pròpia obra- i de les seves col·laboracions habituals a l’Àncora, també, a vegades, amb una pulcritud que il·lumina, es dedica a formular coses com aquestes (sobre un sotabosc particular, inventat):
“No hi ha descans. Fins i tot el somni ens proporciona un neguit. Som nosaltres sempre. No només quan ens veuen els altres, quan estem actius, quan som agents, durant el dia, sinó que també quan som pacients. No deixem de ser mai.”
estem deconstruint 