Perdurable

“Las nubes le dijeron sus nombres en la calma de un atardecer de verano. Pero cuando le preguntó a las nubes del anochecer, “¿Habéis visto a Mary y a Priscilla?”, no le respondieron. Mudas y ariscas, las nubes le dieron su espalda gris y se dejaron llevar hasta Sturgis, donde un granjero le acababa de disparar a un caballo enfermo”

Aquesta meravella fugaç és obra d’en Charles Simic (a The world doesn’t end, del 1990). La traducció va a càrrec de Nieves García Prados, i Valparaíso Ediciones, els culpables de l’antologia poètica de Simic que reverbera pels corriols del (meu) dia a dia. Avui, una d’aquelles ocasions fora de sèrie en què aquest blog pretén disfressar-se d’agenda (quin disbarat, quina presa de pèl), una editorial diferent presenta un altre llibre del mestre de disfresses, traduït per Marta Pera a una altra llengua. Més meravelles per a la col·lecció. I, arribats a aquest punt, ja es pot dir que allò de fugaç no venia a ser del tot cert: era només un adjectiu-disfressa. Un cop treta la màscara, la poesia encara és viva, i perdura.

simic

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s