Austràlia, de Roc Casagran

australia

M’agrada que m’agradin els llibres als que tinc un cert carinyo abans de començar-los. Certesa intuïtiva, predisposició, tarot literari, barroquisme cerebral… diga-li com vulguis, però Austràlia (Roc Casagran, Ed. Columna, 2007), reuneix aquests requisits i d’altres, que detallo tot seguit de forma més o menys caòtica i que el fan un dels imprescindibles dins de la meva llista d’imprescindibles.
L’he llegit durant l’estiu, en bona part a la platja (m’ha servit, també i gràcies a les seves tapes generoses, de contrapes a la tovallola en dies de vent fort mentre jo nadava… veure aquesta entrada per a més informació) i m’ha deixat empremta: quatre personatges entre la vintena i la trentena d’una ciutat de l’extrarradi barceloní i sense connexió prèvia es troben, casualment i amb l’inesperat desmai d’un d’ells en un bar: són allà, en aquell moment, han de fer alguna cosa. A partir de llavors neix quelcom entre ells que els farà estar units, potser més per necessitat i urgència vital, tant física com psicològica, que per cap altra cosa. Aquest quelcom és l’objectiu comú d’un espai vital el més allunyat possible de la realitat plana que els ofega, un lloc on començar de zero i deixar enrere fantasmes mentals del passat i misèries emocionals del present, on tot estaria per fer i tot seria possible: Austràlia. Tan lluny i tan aprop, sobretot a mesura que vas avançant pels curtíssims capítols del llibre (la trobo tot un encert, aquesta brevetat) i et deixes portar pel què es mou a les cases okupades dels voltants de Barcelona, pel que succeeïx als recitals de poesia alternatius, pel que passa a dins dels taxis i del cervells dels taxistes, per les contradiccions dels fills de la burgesia que volen canviar el món i tenen l’enemic a casa… en resum, al fer i desfer quotidià dels nostres quatre personatges, que l’autor coneix molt bé i fa parlar millor, sovint posant-se a la seva pròpia pell i fent que sigui la seva pròpia consciència la que t’està parlant directament a tu, lector. Tot això amb una agilitat narrativa i uns salts temporals endarrera i endavant que t’atrapen i en cap cas et fan perdre el nord, com (em) pot succeir en altres ocasions amb altres autors.

No hi he trobat a faltar l’humor; crec que va sorgint en els moments més escaients. Un exemple: A la tarda (…) ha anat al nou Centre Social Okupat –per nom li han posat Can Apè, seguint una mateixa línia de toponímia que pretén ser humorística, després del Can Tarem que el precedeix, i que va ser desallotjat la setmana anterior”. En aquesta línia, els noms dels personatges masculins de l’obra tampoc es queden curts: Còdol i Calamarsa, protagonistes juntament amb l’Àgata i la Petra.

Austràlia és doncs el destí físic i l’objectiu que tenen, o construeixen, tots ells en comú, i durant la novel.la encaminen els seus esforços econòmics i personals per assolir-lo, tancant velles ferides, oblidant la feina com a encarregada del xat nocturn en una televisió local (Petra), volent desfer-se de l’existència monotòna i mesquina dels seus pares (Calamarsa), desitjant passar pàgina a la prematura mort del seu pare i poder tornar a confiar en els homes (Àgata), retrobant una amiga, l’única que tenia, que precisament se’n va anar fa anys al país dels cangurs i el va abandonar (Còdol, que també voldria fer realitat el seu somni de ser actor, que a la seva ciutat natal, tan diferent de quan era petit, no ha siguit capaç de portar a la pràctica). Així, Austràlia, per a ells, és viatjar allà a l’altra punta on tot, suposen, els seria més fàcil; Austràlia és, al mateix temps, una metàfora del viatge interior que fan els personatges des del moment en que es coneixen, un recorregut personalíssim tant necessari per afirmar-te davant el món i ser, potser no sempre però si a vegades i en aspectes concrets de la teva existència, feliç.

En aquest sentit, penso que aquest fragment és una perla. Que el gaudiu:
“Perlerorneq. Una paraula bonica. Perlerorneq. L’havia llegit en una revista anys enrere, i l’havia memoritzat a còpia de repetir-se-la i d’escriure-la en una llibreteta on s’hi apuntava petits grans pensaments sense importància. Perlerorneq. Els inuits es refereixen així als efectes depressius a què els sotmeten els hiverns llargs i foscos. S’han donat casos de persones que surten mig nues a fora dels iglús o que es posen a cridar enmig de la negror del dia, tocades fatalment pel perlerorneq. Es pot traduir com ‘la càrrega’, i molts dels habitants de Groenlàndia han acabat per acceptar que és part de l’equipatge que els acompanya tota la vida. Els hiverns mediterranis no són llargs ni gaire foscos, però de càrregues en portem tots”
.

I és que, tot i la càrrega, el perlerorneq particular que algunes vegades ens posen a sobre i d’altres ens posem nosaltres mateixos, el que jo extrec d’aquest llibre és que val la pena -i tant que val-, lluitar per allò propi, per la nostra Austràlia personal i intransferible, per aquell espai de benestar personal i llibertat individual que -per mínima que sigui-, sembla possible. Perquè, com podem llegir a les primeres pàgines, “si mai no es veu el final del túnel, si el teu somni és tan ellà que sovint deixes de somiar-lo, és una càrrega molt pesada, això d’anar vivint”. Si senyor, jo també ho penso.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s