Obrers d’Enric Granados, el còctel Chygrynskiy i la noia que no sabia on tenia el mòbil

I. OBRERS D’ENRIC GRANADOS
Baixo caminant per Enric Granados. Veig uns obrers que fan broma. “Oye hermano, que soy de la República Dominicana”, li diu un que sembla nascut aquí a un altre que sembla nascut allà. Riuen.“Yo solo soy de mi polla”, li respon l’al·ludit, el dominicà. I encara riuen més. “I tu, de qui o d’on ets?”, em pregunto a mi mateix. De moment, no tinc resposta.

II. EL CÒCTEL CHYGRYNSKIY

chigri
Fa dies que corre aquesta notícia per la xarxa. I la notícia no és que, pel que sembla, un gran central ha fitxat pel Barça i ha costat tants calers i ens ajudarà a repetir el triplet fins la fi dels temps temporada rere temporada i amèn, o altres tòpics per l’estil; la dada més significativa a dia d’avui, per a mi i segurament perquè encara no l’he vist jugar massa, és que ja té un còctel que porta el seu nom a la –mítica, gairebé tant com el Barça- Cocteleria Boadas de la cantonada entre el carrer Tallers i la Rambla de Canaletes. Que Chygrynskiy és un tio ben parit, especial, ja ho sabia. Només em va caldre veure-li la cara i les melenes quan el vaig mirar amb atenció per primera vegada, farà cosa d’un mes, i llegir/escoltar el seu nom, que m’encanta pronunciar, deu fer una miqueta més. El que no hagués dit mai, però, és que arribaria a tenir aquests honors: el primer jugador del Barça, i mira que en tenim d’història, a qui li dediquen un còctel al Boadas, diuen que la mescla ideal de vodka, suc de llimona, ginger ale, cogombre, cirera i i mirtil (l’arándano de tota la vida). Amb aquests ingredients, ben ingerits i situats en algun punt entre pit i esquena, potser fins i tot jo tindria bona sortida de la pilota… Serà qüestió de provar-lo, durant aquesta lliga, el Chygrynskiy.

III. LA NOIA QUE NO SABIA ON TENIA EL MÒBIL (Ficció amb orígens reals)

Era un dia de setembre, a la tarda, i plovia poc però plovia. Una noia ni massa jove ni massa gran remenava la guantera del seu cotxe, estacionat al costat del Barcelona Teatre Musical, buscant el seu mòbil. Jo no sabia què buscava, però passant aprop seu veia com ho feia i puc dir, de fet ara ho diré, que hi posava ganes. De cop, ella m’atura: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro –jo ja tremolava-, però és que no trobo el mòbil… Em pots trucar?”. I tant, li vaig dir, tinc saldo. Em va donar el número. Era de bon veure la noia, pensava jo, i pensava també altres coses: l’opció d’acabar remenant-nos a la recerca de tresors amagats, l’adequada fortuna d’haver estat en el moment adequat al costat de la guantera del cotxe adequat, el tant per cent de pensaments que es poden tenir en qüestió de microsegons. Potser li estava donant massa importància a un fet banal. Potser no. De cop, la realitat: “Ei, ja sona, ja el tinc, és aquí sota!”, i, zum, s’ajup i el treu de sota el seient. Ella: que moltes gràcies per l’ajuda, que si no, no l’hagués trobat i que adéu. Jo: que de res, que ha estat un plaer i que vagi bé. Vaig seguir caminant. Em resistia a creure que tot s’acabés aquí, tan ràpid, després dels microsegons tan ben aprofitats dins del meu cap. Així, com que tenia el seu mòbil, vaig pensar que després la tornaria a trucar. No sabia ben bé què li diria. Bé, si que ho sabia. Començaria així: “Perdona, sé que et el que demanaré es raro…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s