Madrid literal

Madrid
Una paret del centre de Madrid, al gener (Foto: Elm Puig)

És gener i acaba de fer la nevada del segle, d’aquest segle. Posem que parlo de Madrid. El Bar El Prado, crec que al carrer Espíritu Santo, en ple cor de Malasaña, i amén, és regentat per un asiàtic i una romanesa. Em serveix de refugi i, macho per aquí i tronco per allà, també de retrat costumbrista de la ciutat, d’aquesta ciutat:

Un vell borratxo amb boina que li diu al propietari que “este vino está avinagrado, macho”. Que consti que he avisat dels machos.
Una mare castiza que insulta a la seva filla, vestida de fada oriental, si és que aquesta combinació de fada i oriental és possible. “Eres una idiota, retrasada”, i jo tremolo, què vols que et digui.
El que podria ser el seu home porta dos ulls fora de tota òrbita, com mirant el futur, i unes quantes dents fora de lloc, ensenyant potser un passat que no voldria conèixer.
“La Pili es una mierda como la copa de un pino”
, algú deixa anar a viva veu. Tota una declaració de principis… no dóna lloc a equivocacions o a dubtes estèrils sobre les intencions de l’emissor: clar i, ejem, castellà.
Dos farloperos més aprop dels quaranta que dels trenta i amb la cara gastada per la vida que semblen legislar i dictar sentència sobre expectatives i amistats. “Yo no te he fallado, tronco!”, escolto. I parlant de coses més serioses, de putes, un deixa anar “oye, ahora la mando un mensaje a tu mujer y se lo cuento”. I riuen. L’amistat és això, potser. També toquen la qüestió financera internacional, de rebot: “Llevo un pedo con tres copas, macho… Y me alegro, macho, porque está carísima la cosa, macho”.
Una veinteañera que es cargola el cabell, porta més de mitja hora fent-ho. Sembla que s’estigui donant corda per parlar. No para de fer-ho, parlar i cargolar-se el cabell. És la meva atracció predilecta aquí i ara.
Ara, les tapes que sobreviuen dins les vitrines de la barra em fan pensar en la prehistòria, en les pintures rupestres. Diria que són fetes fa dies: callos madrileños, mandonguilles, croquetes, patates “ali-oli” -a veure si algú els ensenya a escriure-ho correctament en català igual que als catalans a servir tapes com ho fan ells-, ensaladilla rusa
Al seu costat, copes de conyac groguenc resisteixen en solitari damunt del marbre. Es pregunten elles si el got és mig ple? Dalt, xoriços que pengen i veuen, sense poder fer-hi res, l’abisme que els separa del terra… No crec pas que l’amo del bar els hagi portat fins aquí de cap regió propera al Caixmir, no. És el que m’agrada de la globalització. A Barcelona ja hem vist xinesos venent iuca, restaurants argentino-japonesos tot-en-un, guiris ballant sardanes i barcelonins de vàries generacions engolint dulce de leche amb la mateixa passió que els nostres avis preparaven l’escudella i la carn d’olla. A Madrid, i a tants altres llocs de la pell de brau, chorizos ben castizos servits per asiàtics que, a més, són propietaris del local

Per aquestes latituds, se sol dir que els catalans som polacos, que Catalunya és Polònia… estem al nord i parlem estrany, no? Ho entenc. Però en un dia com avui la cosa canvia, todo cambia. Avui Madrid ja no és Castilla, és Sibèria, aquest dissabte de gener ha nevat, ahir divendres va nevar encara més i aquí no hay quien viva si no és dins d’un bar dels de tota la vida. Posem que parlo d’aquest garito, un reducte on s’apilona bastanta gent dreta conversant, alguns discutint acaloradament, augmentant per segons el nivell de decibelis…
Més xivarri, la porta. Entren quatre jevis. “Pónme cuatro cañas”. Una per barba, no falla. Ells no van suspendre les matemàtiques a segon de BUP (ja tenen, tenim, una edat). Quatre caçadores de cuiro tan típicament madrilenyes abriguen els seus cossos. Penso, uns segons més tard: aquesta ciutat té la seva pròpia moda, un patró personal que, diria, no hi entén massa d’èpoques i tendències.

La cosa es calma per moments. Agafo la premsa, la de la capital del reino. A la portada de l’AS apareix un tal Raúl, àlies el capitán: “Aún no hemos dicho la última palabra”. És sobre la Lliga. I dins: “Aún me queda cuerda y hambre para rato”, afegeix, mentre toreja el toro menys perillós de la història, l’imaginari de les millors gales, amb aquella capa que porta l’escut del Real. Que Don Santiago Bernabéu l’escolti. Si no, sempre li quedaran les porras i els xurros i aferrar-se a l’espíritu de Juanito, el de les grans ocasions.
Les grans ocasions, o sigui, un dissabte qualsevol com aquest mateix, fan que varis ulls desviats i mandíbules descompensades demanin gairebé a l’uníson Beefeaters, Caciques, tòniques i pinchos de bonito con pimientos per posar algun element sòlid entre pit i esquena.
“Mira qué sabor de 5 estrellas”, resa el cartell d’una coneguda marca de cervesa de la Comunidad en una de les parets. El sabor que té Madrid, doncs. O el que jo li vull veure, que podria ser el mateix, però ara m’importa ben poc, tronco.

Madrid, 10 de gener de 2009

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s